27 de febrer de 2010

La Patagònia (I): San Carlos de Bariloche

"Es necesario ir directament a buscar al indio a su guarida, para someterlo o para expulsarlo"
General Julio Roca.

Justificar a ambos ladosDesprés de 20 hores d'autobús travessant la inacabable planura de la Pampa arribem a San Carlos de Bariloche, al nord de la Patagònia.

La Patagònia és una ampla regió geogràfica dividida en dos per la coordillera dels Andes i que rep el seu nom dels Tehuelches, un poble originari conegut sobretot per la seua gran altura i les seues enormes petjades. Conta la llegenda que quan Magallanes va arribar a Amèrica el 1520 els castellans segrestaren un grup d'indígenes que els paregueren gegants i els batejaren com a "Patagones", inspirant-se en el personatge de la novel·la de cavalleria "Primaleón de Grecia", publicada a Sevilla pocs anys abans. Amb la presència castellana els Tehuelches anaren desapareixent, afectats principalment per malalties portades del primer món, com la verola o el xarampió i poc a poc el seu territori fou ocupat per un nou poble, els maputxes (la gent de la terra), vinguts des de l'altra banda dels Andes, on eren coneguts com Araucanos.

A partir d'ací la història de la regió és la història d'una llarga guerra entre dos mons. Els enfrontaments, que des del segle XVIII i fins a finals del segle XIX anaren prenent un caràcter militar cada volta més sagnant, marcaren la "trobada" entre una societat europea (o criolla), decidida a expandir-se, i una societat indígena disposada a protegir els seues territoris. Amb l'anomenada "conquista del desierto" el nou estat argentí desarticulava les societats indígenes i després de la conquesta militar, l'ocupació blanca del territori comprén diverses i successives etapes que donaren forma al desenvolupament de la Patagònia: exploració, colonització, assentaments, explotacions ramaderes i industrials, activitats comercials i finalment urbanitzacions. En aquesta última etapa s'emmarca el naixement del municipi de Bariloche, en el que ens allotgem.

Aquesta ciutat, igual que algunes altres de la zona, tenen poc més de cent anys i es caracteritzen per haver copiat l'estil arquitectònic dels Alps de Suïssa i per haver-se convertit en centres turístics on es concentra tota l'oferta d'excursions i activitats per poder visitar la regió que l'envolta, que compta amb diversos Parcs Nacionals. La ciutat no ens acaba d'agradar massa: les seues cases tan perfectes de fusta i el seu "ambientillo" mig californiano, mig suís, mig de Benidorm (ja sabem que en sobre un mig) ens dóna una impressió massa artificial de la ciutat. Per si això fora poc, Bariloche, tot i que no ho parega, es troba totalment aïllada del seu entorn (cada volta que entres i ixes d'una ciutat et trobes amb un control militar) i damunt al centre històric apareixen multitud de referències als "herois" de la conquesta del desert: personatges com Rosas o Roca, responsables de l'intent d'aniquilació de les comunitats que encara resisteixen a la zona.



Tot i això la parada a Bariloche es fa necessària i l'aprofitem per poder fer alguna caminada per la zona. El primer dia fem un circuit guiat de més de 200 km que ens porta a San Martín de los Andes, on recorreguem la "ruta de los siete lagos"; i el segon dia el dediquem a conèixer la ciutat i el seu entorn més immediat. Sobre el primer circuit ja escriurem un altra crònica més extensa. Pel que fa a la ciutat destaquem sobretot el llac Nahuel Huapi (Illa de Jaguar), situat als peus de la mateixa població. Aquest llac d'origen glacial és un dels més grans de la zona (amb un total de 577 km2) i amb una profunditat de més de 400 km en algunes zones. A primera vista és un llac molt tranquil, però el 1960, a causa d'un moviment sísmic com el que ha agitat aquests dies la veïna Xile, va tindre lloc un tsunami que destruí tota la zona costanera de la localitat, provocant diverses víctimes.


A banda del llac visitem també el Museu de la Patagonia al Centre Cívic de la ciutat i fem una xicoteta excursió fins el Cerro León, una muntanya situada a 1.000msnm on es troben les cavernes del "Viejo Volcán", un jaciment habitat des de fa més de 8.000 anys i ocupat fins fa poc més de 400.

Buenos Aires (i barca nova)

"Olvidadizo de que ya lo era, me propuse ser argentino."
Jorge Luis Borges

La nostra vida no pot ser més surrealista, i és per això que el primer "tour" que se'ns presenta només aterrar a l'Aeroport Internacional d'Ezeiza és el d'anar a la "Cárcel Federal de Mujeres" a fer un taller de musicoteràpia. La proposta era temptadora, no ho negarem..., però pensant-ho millor vam decidir declinar-la i agafar un taxi fins al mític barri de San Telmo, on es troba l'hostal en el que ens allotjarem. Un edifici antic, però molt acollidor, amb un pati interior perfecte per a prendre la fresca i continuar preparant el viatge. A l'entrada ens pregunten si som bascos (una situació que s'ha donat fins a 3 voltes en els pocs dies que portem al país) i quan els diguem que som valencians... , ens diuen que l'àvia de la família era de Xàtiva. ("salta la noticia"!).

No ens entretenim massa temps a l'hostal i "plànol en mà" ens llancem a veure la ciutat. Comencem pel "nostre barri": San Telmo, un dels més antics de la ciutat i conegut sobretot per ser el principal escenari de la resistència contra l'ocupació britànica a principis del segle XIX. Passejant pel Carrer Defensa ens meravellem amb les antigues cases colonials i el seu empedrat, al temps que imaginem les masses de la rebel·lió criolla pujant pel carrer i expulsant al nou invasor anglés. Un experiència anticolonial que servirà de lliçó al poble de Buenos Aires per expulsar pocs anys després a l'invasor castellà. Els monuments i recordatoris als herois de la revolta es multipliquen per la barriada.
La zona sembla prou degradada, les conseqüències de la gran crisi de 2001 es respiren per tota la ciutat, però no totes pareixen negatives: l'efervescència política i les ànsies de participar es palpen a cada cartell o assemblea de barri que ens trobem. En dos dies trobem vàries manifestacions i protestes a diferents zones de la ciutat.

Dinem a un bar per menys de 5 euros per cap, la carn estava boníssima, però no recordem el nom. Per la vesprada fem algunes gestions que necessitem per continuar el viatge i ens llancem a visitar la Plaza de Mayo, on cada dijous es reuneixen les "Madres" per recordar els "desaparecidos" de la dictadura. A la Plaza trobem una protesta d'ex-combatents de la Guerra de les Malvines, però no pareixen massa receptius als turistes. Donem una volta a la Pirámide de Mayo en solidaritat amb las Madres, ens fem les fotos de torn i visitem els edificis dels voltants, com l'antic Cabildo colonial, l'actual Govern de la Ciutat, la Catedral o la Casa Rosada, on imaginem a Perón i Evita llançant discursos a les masses.

Per la nit sopem una "parrillada" a Sant Telmo amb una companya italo-argentina que ens explica l'altra cara de Buenos Aires i d'Argentina, des dels centres socials urbanites a la resistència maputxe a la Patagònia, passant pel teatre improvisat, les fàbriques recuperades o les assemblees de barri. Acabem la nit passejant pel cor de San Telmo, a la Plaza Dorrego, on es signà la declaració de independència, i prompte tornem cap la nostra nova llar.

L'últim matí de Buenos Aires el dediquem a visitar millor els barris centrals: l'avinguda de Mayo, la de 9 de Julio amb el seu obelisc, la de Corrientes, etc etc. Ens sorprén la Plaça dels Dos Congresos, on ens trobem diverses assemblees de barri manifestant-se per un treball més digne i per aconseguir més recursos. Al costat de l'imponent Congrés Nacional se'ns apareix per sorpresa la Universidad Popular de la Madres de Plaza de Mayo. Fundada l'any 2000 per l'associació de las Madres. Aquesta universitat no té reconeixement oficial, però sí que compta amb una gran acceptació i participació, impartint diverses carreres, entre les que destaquen Història o Treball Social. Entrem al café de la Universitat i visitem la seua llibreria; en menys de 30 minuts tenim ja les mans plenes de llibres que ens volem comprar, però el viatge acaba de començar i no podem carregar amb tant de pes. Finalment ens imposem un limit d'un llibre per cap... ja tornarem...
El poc de temps que ens queda a la ciutat l'aprofitem per descansar un poc a la Plaza Lavalle, al barri de San Nicolas. Juan Lavalle fou també un dels protagonistes de la guerra de independència, conegut sobretot per algunes actuacions molt polèmiques, com l'afussellament de Manuel Dorrego, qui dóna nom a la plaça que havíem visitat el dia anterior. Finalment travessem el centre financier i anem corrent a la Reserva Ecològica per poder observar el majestuós Rio de la Plata, un immens estuari que separa Montevideo i Buenos Aires. El fet de viure en febrer ens fa oblidar que ací estem en estiu: no portem crema solar i ens passarà factura.

Amb presses abandonem la Reserva i parem un taxi per arribar a temps a la Terminal d'Omnibus, on agafem un autobus que ens portarà molt lluny d'aquesta locura de ciutat.

20 de febrer de 2010

Me'n vaig

“Un viatge de mil milles comença amb el primer pas”
Lao tsé (570 aC-490 aC)


Queden dos dies per agafar un avió que em portarà a Argentina per viure els pròxims 6 mesos. No és una fugida, no estic cansat ni m’he agobiat, no estic cremat de la meua vida a València, és simplement una experiència nova, podríem dir que un standby.

Les últimes setmanes han sigut frenètiques, papers cap amunt, papers cap avall, burocràcies vàries,... però sobretot trobaments, retrobaments, comiats, adéus i fins promptes... riures, llàgrimes, ressaques i estrés. Molt d’estrés.

Però per sort, els primers dies de viatge m’acompanyarà un gran amic, amb qui recorreré el sud del sud unes poques setmanes. Òbric aquest blog per anar informant de les històries que ens vagen passant. Espere que vos parega interessant.

Una abraçada i fins prompte.