19 d’abril del 2010

[Foto-crònica] Los valles calchaquíes: la meua marxa intercomarcal

El cap de setmana del 10 i 11 d'abril es celebrava al País Valencià la 3ª Marxa Intercomarcal dels Països Catalans organitzada pel Grup de Muntanya Viarany. Enguany no vaig anar, però casualitats de la vida dos francesos, un argentí i un català coincidírem i ens aliàrem per llogar un cotxe i fer la ruta de los valles calchaquíes.
Eixírem de Salta el divendres de bon matí i seguírem la ruta 68 fins a Cafayate. Travesant la vall de Lerma i la Quebrada Alemania anem trobant cada volta més parades obligatòries, sobretot en el tram de la Quebrada de las Conchas. Els paisatges com sempre espectaculars: fileres i fileres d'infinites muntanyes de colors, formes i grandàries que mai deixen de meravellar-te.
Fem vàries parades dignes de menció. La primera d'elles és a la Garganta del Diablo, un monument natural de roca composat per materials que s'han anat acumulant al llarg de 90 milions d'anys. L'aigua anà penetrant en els porus i esquerdes de les roques desgastant-les i donant-les la seua forma actual.
La segona parada destacada és pocs km després, a l'Anfiteatro, una formació molt pareguda a l'anterior a la qual s'accedeix després de passar per un estret canó de roca.
Continuant la carretera el paisatge va canviant constantment i cada pocs km parem impressionats per les noves vistes: a un punt ens creguem cowboys en el Far West i pocs Km després pareguem astronautes en un paisatge lunar.
A poqueta nit arribem a Cafayate i ens allotgem a l'Hostal Ruta 40. Aquesta xicoteta població és el segon centre de producció vinícola del país i el primer que fem en alçar-nos el dissabte és visitar una de les seues bodegues, on ens mostren el procés d'elaboració dels seus vins i ens ofereixen una degustació amb unes delicioses empanades salteñes.Però prompte tornem a la carretera (en aquest cas ja sense asfaltar) i ens dirigim cap al segon tram del circuit calchaquí, que ens portarà a l'encantador poblet de Cachi.
El camí de pedres és la mítica Ruta Nacional 40 (deduïsc que el nom li ve donat perquè les condicions no permeten passar de 40km/h) i poc a poc anem trobant xicotets poblaments que segons ens diuen són els més antics de tot el territori argentí. Fem diverses parades per a fer fotos i caminar, encantats tant per l'entorn natural com per l'arquitectura de fang i pedra caracterísitca de la zona.
Els cotxes que ens creuem ens saluden amb alegria i cada volta que parem en un poblet l'amabilitat local ens desborda. En concret a Santa Rosa, on viuen entre 50 i 60 persones, una família ens mostra els seus camps de pimentons i ens convida a raïm, tomaques, meló i, sorprenentment, mistela!.
Estem al cor de los Valles Calchaquíes, on el poble preincaic Dieguita-Calchaquí, que en el passat rebutjà amb coratge la invasió castellana, continua resistint i reivindicant els seus drets com a poble originari. Aprofitem la confiança que es genera per preguntar sobre totes aquestes qüestions i ens expliquen com s'organitzen, com viuen, que mengen i ens ensenyen les escoles i els centres sanitaris amb els que conten. Insuficients, evidentment.
Parem a dinar un bon "matambre" a un dels poblets més grans, Angastaco, amb uns 800 habitants, que sembla un oasi enclavat en un dels paisatges rocosos més bonics de la ruta.
Entre Angastaco i Molinos parem obligats per un grup de "llamas" que bloquegen el camí i prop d'un altre xicotet poblat ens sorprén un camp de futbol amagat entre el bosc i el riu calchaquí.
Descansem un poc a Molinos i després continuem per fer el tram final cap a Cachi. Poc a poc anem entrant al Parc Nacional dels Cardones i a mesura que avancem aquests cactus gegants es van multiplicant i inundant l'horitzó.
Ja de nit arribem a Cachi, un encantador (ja ho havia dit, ho sé, però és que ho és!) poble, amb una màgia que t'atrapa i que et crida a quedar-te un dia més. Per desgràcia hem de tornar el cotxe el diumenge per la vesprada i no podem gaudir massa del poble. Els seus carrers amples, les voreres altes de pedra, les cases blanques d'estil colonial barrejat amb un urbanisme autòcton, el museu d'arqueologia, la plaça i l'església hauran d'esperar-me per a una nova visita.
A la nit sopàrem a un restaurant de cuina tradicional en el que vaig menjar un deliciós "Volcan de Quinoa", que vindria a ser una carabassa farcida d'arros de Quinoa i altres ingredients per identificar... un sabor espectacular. La Quinoa és un cereal que és cultiva a tota la serralada andina des de fa més de 5000 anys i que ara s'està tractant de recuperar als pobles calchaquis.
Al matí tenim el temps just per visitar el centre d'artesania tradicional, l'església i de seguida eixim cap a Salta per la Ruta Nacional 33. Aquesta ruta en un primer moment (al seu pas pel Parc Nacional dels Cardons) és una infinita carretera en línia recta que no s'acaba mai i que de sobte es plena de curves i va pujant i baixant constantment, però per fortuna ja està asfaltada i la podem fer un poquet més ràpid.
El punt més alt al que arribem és la Piedra del Molino, a 3.348 m sobre el nivell del mar. Té aquest nom perquè allà es troba una pedra de molí que es transportava des d'Humahuaca fa centenars d'anys, però la carreta es va trencar i la pedra es va quedar allà dalt. Al costat hi ha una xicoteta capella dedicada a la Mare de Déu que els indigenes accepten com a representant de la Pacha Mama i li deixen tot tipus d'ofrenes.
A partir d'ací comencem a descendre per "la cuesta del obispo" i anem entrant al "valle encantado". La vista em recorda moltíssim a la Illa de Sky, a Escòcia, i fem diverses parades per a traure fotos. En una d'elles trobem un xicotet comerç gestionat per pobladors de la zona i dinem allà unes empanades.
Després de dinar augmentem el ritme i reduïm les parades, hem d'arribar prompte a deixar el cotxe o ens cobraran un dia més... però la passió contagiada pel futbol ens obliga a fer una última parada per gaudir d'un partit entre dos equips de la zona.
A les set de la vesprada arribem per fi a casa i després de fer una visita fugaç al mercat dominical de Salta el cansament ens acaba per vèncer i els quatre caiguem rendits a les hamaques de l'Hostal. Enguany la meua marxa intercomarcal ha sigut particular, però l'any que ve ens veiem a la quarta!

13 d’abril del 2010

Primera visita a la Quebrada del Toro: La fiesta del Choclo

"En este último tiempo se escucharon diferentes voces sobre la cultura de Tastil.Una de ellas es que la cultura tastileña de Tastil ha desaparecido,
otros recién hoy se estarán enterando de la existencia de este pueblo.
Es por ello que les digo que vive y esta presente el pueblo precolombino e incluso pre incaico que habito este suelo”

Dirigent del "Consejo del Pueblo Tastil"

El famós Tren de las Nubes uneix les poblacions de Salta i San Antonio de los Cobres. Els turistes que viatgen en ell miren per les finestres l'espectacular Quebrada del riu Toro: una estreta gola rodejada de parets quasi perpendiculars adornades amb uns pocs arbres, arbustos i incomptables cactus gegants. Miren per la finestra, però no paren. Els més avispats aconsegueixen bones posicions al vagó i trauen les millors fotos: cels blaus, sol clar, verda vegetació, cerros multicolors... i això del fons? això del fons és una casa? - Es pregunta el turista en arribar a casa i veure les fotos al seu ordinador - I això que circula per eixa carretera semi abandonada? Això és un autobús? No... no pot ser, eixa carretera no deu de ser transitable! Estes càmeres tan noves s'inventen les fotos!
Però el turista s'enganyava, allà baix hi havia cases i en eixe autobús viatjava jo. Era tres d'abril i havia eixit de Salta a les 6 del matí per arribar a la tercera edició de la "Fiesta del Choclo" que es celebrava a la comunitat de "Gobernador Solà", al centre de la mateixa Quebrada.
La Quebrada del Toro és el nom que es donaren a si mateixes el conjunt de comunitats que habiten la zona i que en els últims anys han reforçat les seues relacions mitjançant la creació del "Consejo del Pueblo Tastil" (CPT) amb l'objectiu de reconstruir i revitalitzar la seua cultura mil·lenària. Gobernador Solà és una de les comunitats que formen part d'aquest poble, un paratge habitat per poc més de cent persones, unes 30 famílies, que desenvolupen activitats agrícoles i ramaderes destinades fonamentalment a l'autoproveïment.
M'havien parlat de la Quebrada, dels seus paisatges espectaculars, de les muntanyes, dels cactus, del sol brillant, del vent constant... des de l'autobús pense que potser han exagerat... però quan baixe en la meua parada i l'autobús se'n va... eixe moment és indescriptible. Et quedes allí, al centre de la Quebrada, es fa el silenci i aleshores és quan te n'adones que tot el que t'havien dit era veritat. No veig cap casa des de la carretera, dubte si l'autobús s'ha enganyat de lloc, però estic tranquil perquè no estic a soles, viatge amb quatre xics de la Universitat i a més altres persones de les comunitats veïnes han parat també per acudir a la festa.
Una de les xiques que ens acompanya ja ha treballat a Gobernador Solà i anem directament a visitar a Doña Rosa, una dona influent de la comunitat que ens acull amb els braços oberts a la seua casa de pedra, palles i fang, construïda a l'estil tradicional de la zona. En ella ens presenta a tota la seua família i ens explica que estan preparant la Festa del Choclo (la dacsa). En realitat aquesta festa és relativament nova i la seua celebració està relacionada amb la reivindicació del Poble Tastil per a ser reconegut com a poble originari per part de la República Argentina; es tracta d'una escenificació pública d'una part de la cultura tastileña que té com a objectiu legitimar-se davant les institucions, com una mena de tramit per poder gaudir dels drets que la constitució argentina i altres lleis provincials reconeixen als pobles originaris. Aquesta festa s'ha d'entendre per tant en aquest context de resignificació de les pràctiques culturals d'aquest poble, amb l'objectiu principal d'afermar la seua identitat i de que es reconega la seua diferència cultural (tant de la cultura europea-criolla com de la cultura colla-incaica).
Després d'ajudar un poc a Doña Rosa en alguns preparatius ens dirigim cap a la zona de les antigues escoles, on es realitzarà la festa. Mentre esperem a que arribe la gent els xics de la Universitat m'ensenyen el resultat de l'últim projecte realitzat per "Los Amigos de la Quebrada": es tracta de la salita de lectura, un xicotet i acollidor espai acondicionat amb una taula, cadires i un parell de prestatgeries amb llibres. En eixe moment apareix un dels representants més respectats de la comunitat, Esteban Vilca, qui ens agraeix la nostra visita a la festa i ens convida a vindre més per a poder dinamitzar la salita i treballar amb els xiquets i xiquetes del poble. A més ens diu que té en ment crear una "casa del saber", per recuperar tota la memòria i història del seu poble. Aprofitant que encara estan arribant alguns familiars ens mostra també la sala d'informàtica (amb tres ordinadors finançats per l'obra social de nosequina empresa) i ens torna a animar a freqüentar la comunitat per aprofitar aquests espais. La veritat és que la seua rebuda ens sorprèn molt gratament, després dels terratrèmols de l'últim mes les notícies que arribaven a la ciutat era que des de les comunitats no es volia saber res de les institucions. La solució que se'ls plantejava des del govern provincial era abandonar la zona per a poder reconstruir els poblats amb tranquil·litat, però en realitat el que segurament es pretenia era que els habitants de la Quebrada deixaren les terres per perdre així els pocs drets legals que tenen sobre el seu propi territori.
De camí al pati, on es realitza la festa, ens explica que enguany no assistirà molta gent d'altres comunitats; no s'ha volgut fer molta publicitat perquè moltes persones s'han quedat sense casa a causa dels moviments de terres i les carreteres són més perilloses que mai. Al final s'apleguen unes 50 o 60 persones i comença la celebració amb la cerimònia de la Pachamama, un ritual ancestral que els habitants de la quebrada realitzen en privat, però que s'escenifica en públic en la festa precisament per la ja comentada exigència de visibilització de la cultura Tastil que reclamen les institucions per atorgar determinats drets constitucionals.
La cerimònia de la Pachamama consisteix en oferir menjar i beguda a la mare terra per agrair tots els fruits que ens dóna i per reforçar els llaços amb ella. En l'actualitat aquest culte és una barreja de ritus pagà i cristià amb elements de la vida quotidiana contemporània que té com a resultat l'ofrena a la terra d'ampolles de Coca Cola, aigua mineral, paquets de tabac, licors i menjars tradicionals de la zona. L'acte està presidit per dues parelles i un xiquet, que en aquest cas era el fill d'Esteban, i a continuació van participant tots els assistents per parelles.
Després de l'ofrena arriba el moment de gaudir dels menjars tradicionals de la zona: humitas, tamales, formatge de cabra, carn, empanades i sobretot Choclo, aliment que dóna nom a la festa i que és considerat com el més mil·lenari i sagrat per al poble Tastil. Però prèviament es fa la hissada de banderes, tant de la de la república com de la dels pobles andins, la Wiphala. La jornada acaba en germanor escoltant i veient un grup de danses tradicionals, que ballaren zamba, chacarera i altres ritmes del nord-oest argentí.
A les cinc de la vesprada el vent comença a bufar més fort i és el moment de tornar cap a l'autobús que ens portarà a la ciutat. L'experiència ha sigut esgotadora, el sol i el vent ens ha cremat tota la cara, però aquest primer contacte amb el poble Tastil no ha pogut ser millor, en un moment tan difícil per als habitants de la Quebrada la seua alegria i les ganes de compartir la seua cultura és, si més no, esperançadora.