25 de maig de 2010

Ñandereko! Escoles aborígens d'Aguaray

"En lengua guaraní, ñe'é significa "palabra" y también significa "alma". Creen los indios guaraníes que quienes mienten la palabra, o la dilapidan, son traidores del alma"
Eduardo Galeano


Eren les sis i mitja del matí quan els gendarmes ens feren baixar de l'autobús. A penes faltaven uns quilòmetres per arribar a Aguaray i els primers rajos de sol combatien la freda nit de l'interior argentí al temps que em convidaven a despertar i posar en ordre les neurones. Una tasca en la qual seria injust negar el paper de la policia.

Mentre milers d'indígenes viatjaven a Buenos Aires per reivindicar els seus drets en el marc del bicentenari d'Argentina, jo em dirigia al nord, a un xicotet poblet al costat de la frontera amb Bolívia. L'objectiu era doble: d'una banda eixir del país per renovar el meu visat de 3 mesos i d'altra conèixer les experiències socioeducatives que s'impulsen des de la Universitat Nacional de Salta a les comunitats aborígens de la zona.

Simplement: inoblidable. Gràcies a la companyia d'Adriana, una professora de la UNSa que em va acollir a casa seua i em va fer de guia particular, vaig poder conèixer durant tres dies diverses escoles indígenes dels voltants d'Aguaray. El primer dia vaig visitar l'escola de Tuyunti, una comunitat chané (ètnia d'origen arawak barrejada amb els guaranís) on viuen unes 350 famílies. El centre el van fundar els franciscans a finals dels 40 del segle passat i en els últims anys s'ha començat a impartir classes "en idioma", com li diuen ells al seu guaraní. Després de participar a una classe de quart d'EGB dues mestres de la comunitat, Natalia i Catalina, em contaren que elles estudiaren a la mateixa escola i que al principi els docents venien de fora i solament sabien parlar castellà, amb la qual cosa elles no entenien res i les castigaven, i per això els feia por anar a classe. Inevitablement vaig recordar el Tio Canya, els vaig explicar un poc la lletra i em vaig comprometre a enviar-los la cançó.
A la classe em va sorprendre que molts xiquets que parlaven entre ells la seua llengua contestaven en castellà al mestre, encara que aquest parlara tot el temps en chané, i em vaig adonar que el seu conflicte lingüístic no déu de ser tan diferent al nostre fa unes dècades. Mentre la xiqueta que estava al meu costat m'ensenyava el seus dibuixos jo tractava de convèncer-la per que parlarà en chané al mestre i deduïsc que la vaig convèncer perquè no va tornar a parlar castellà en tota l'hora... fins i tot a mi em parlava "en idioma" i no em va parèixer massa oportú explicar-li que no entenia res del que m'estava dient: el que em contava semblava entusiasmar-la i les meues respostes ambigües sonaven fins i tot convincents. Graciós, si més no.

Al matí següent vaig visitar la comunitat guaraní de Yacuy, amb una escola que també va ser fundada per una ordre religiosa a meitat del segle XX. La sensació que em va donar aquesta comunitat és que tenia menys contacte amb la ciutat, i això ho dic perquè quan vaig entrar a l'escola els xiquets es quedaren bocabadats amb la meua presència, imagine que més o menys jo devia de ser tan exòtic per a ells com ells per a mi. Allà em va rebre amb els braços oberts Mª Luisa, subdirectora del centre i bona amiga d'Adriana. Em va donar via lliure per visitar l'escola i allà que vaig anar: vaig començar el dia amb Ciències Naturals i el vaig acabar amb Llengua Guaraní al curs de 7é d'ESB.

En aquesta última classe em vaig quedar al·lucinat amb el mestre Marcelo Soria, per la seua forma d'ensenyar la seua llengua i per la passió amb la que em va estar explicant la seua tasca en Educació Intercultural Bilingüe (EIB), una modalitat d'educació contemplada a la Constitució a partir del 1994 i emmarcada en el reconeixement dels drets dels pobles originaris. Marcelo és membre del Consejo Educativo Autónomo de los Pueblos Indígenas (CEAPI), com a representant nacional per l'àrea guaraní, i em va estar explicant tots els seus projectes amb l'ajuda d'algunes professores de la Universitat per tal d'aconseguir una educació guaraní, tant en llengua com en contingut. De fet, fa un moment he dit que que la matèria es deia "Llengua Guaraní", però vos he enganyat, el nom que Marcelo li ha posat és "Ñandereko", que en guaraní vindria a significar una cosa així com "la nostra forma de ser" i contempla no solament l'ensenyament de la llengua sinó que pretén ser una eina de recuperació i transmissió de les tradicions, els valors i les formes d'organització política originàries de la comunitat.
Per a millorar aquesta tasca estan creant materials didàctics propis entre els que es troba el llibre bilingüe OPAETE REVE YAEKA ÑANDE RAIKUERE, que em van regalar :-) i que podeu llegir ací.

Tota aquesta qüestió dels materials didàctics propis no és una cosa banal i crec que és un tema sobre el que tots els educadors que venen ací (o on siga) s'haurien de conscienciar. Cada dia estic més fart de sentir lemes absurds com "més educació" o "l'educació és bona". No sé fins a quin punt això té sentit, al meu entendre cal deixar de reivindicar "més educació" en abstracte i començar a demanar (i sobretot construir) l'educació que volem. L'educació en general i l'escola en particular no és per si mateixa bona, de fet la seua funció històrica ha sigut la de perpetuar el sistema patriarcal i de classes i invisibilitzar les cultures no oficials, per tant demanar "educació" en abstracte em pareix una ximpleria. Això ho han entès a Yacuy i per això estan construint la seua pròpia educació, en lloc d'exportar l'educació europea que tant pocs favors els ha fet.

Però no tot fou feina, estudi i investigació (nótese la ironia): per les vesprades vaig acompanyar a Adriana a la UNSa de Tartagal, on vaig comprovar que les tutories es feien a la cafeteria i vaig conèixer gent molt interessant amb qui vaig poder conversar i aclarir alguns dubtes sobre la política local i nacional.

A les nits tampoc vaig parar: la primera la vaig passar explicant filosofia grega al fill de la família i als seus amics, que tenien examen al matí següent i, com no, encara no havien obert el llibre. Crec que aprovaran. La última nit vaig gaudir d'un encantador i multitudinari sopar familiar amb motiu d'un aniversari. Impagable.

I de Bolívia, què dir? Vaig eixir per Pocitos i vaig passar tot el dia a Yacuiba (no confondre amb Yacuy), una mena d'Andorra a la boliviana que és bastió de l'oposició al MAS d'Evo Morales. Però per poc em quede a viure allà tota la vida perquè al senyor aduanero no li venia de gust posar-me els segells d'eixida i entrada al passaport, amb la qual cosa em convertia en un immigrant il·legal al país... irònic més que res per haver sigut mestre de català per a sense papers bolivians a València.

En fi, aventures diverses que redactades amb l'art d'altres mans serien dignes de formar part d'Històries del Paradís.

9 de maig de 2010

Primer de maig a la Quebrada del Toro

"Qui no comprén una mirada tampoc comprendrà una llarga explicació"
Dita àrab

El passat cap de setmana un grup d'estudiants de diferents carreres anàrem a la comunitat del Alisal per donar un cop de mà a les famílies del paratge en la reconstrucció les seues cases, molt afectades pels terratrèmols del passat febrer. La Quebrada no em deixa d'impressionar. Com la primera vegada, entrar pel riu amb el bus, sorprendre't envoltat per les muntanyes, passar per baix de les vies, aturar-te i escoltar el silenci,... són sensacions difícils de descriure.
Aquesta vegada la comunitat que visite és de les primeres de la ruta i es nota que el sol no pega tant i l'ambient és un poc més humit. Als Alisos (nom oficial) hi ha unes 80 famílies en cases disperses (a l'estil dels nostres masos) que viuen principalment de la ramaderia (formatges i carn) i de l'agricultura (choclo, pomes, bresquilla, figues, nous,...). Des de 2003 tenen personalitat jurídica i el 2006, com a resultat d'un treball de recuperació identitària, la comunitat es reconeix part del Poble Tastil.
Arribàrem el divendres a la vesprada i acampàrem al pati de la senyora Antònia. Ens dividírem en tres grups per treballar a les cases més afectades i a mi em va tocar anar a veure a Don Julio. Travessant les vies del Tren a las Nubes arribàrem a sa casa, un habitatge fet a l'estil de maçoneria tradicional de la zona, amb 4 habitacions (cuina, dormitoris i bany) que estaven molt afectades pels sismes i pel pas del temps en general. Allà hi viuen Don Julio, un jubilat ferroviari de 73 anys, i la seua esposa Letícia. Amb ells estan tres néts que van a l'escola del Mollar (la comunitat del costat) i que fins ara dormien a una galeria, una mena de naia molt exposada al fred, a l'espera de que la municipalitat de Campo Quijano porte els materials necessaris per a la reconstrucció, o bé que un grup d'estudiants 'sin oficio ni beneficio' anem a ajudar un poc a refer els dormitoris. La segona opció de moment és la única que s'ha complit.

Al llarg dels tres dies enderrocàrem els murs que estaven en pitjors condicions i amb la direcció del mateix Don Julio i d'altres habitants de la zona aprenguérem a construir de nou les habitacions com si fórem oriünds quebradencs de quatre generacions. El treball era dur, però la companyia, l'acollida i agraïment infinit de la família eliminava tots els aspectes negatius de la feina. A més no faltaren moments de tranquil·litat i diversió, per compartir uns mates i unes nous, jugar amb els xiquets i els animals de la casa o parlar amb els més grans sobre la situació de les comunitats. Segons em contaren als Alisos actualment tenen un consell de kurakas o pares de família i cada dos anys trien dos kamachi, que són els encarregats de dirigir la comunitat. No estic segur, però diria que aquests últims són els que van com a representants al Consejo del Pueblo Tastil. Totes aquestes qüestions em seran d'utilitat per a un projecte que tinc entre mans i que en un futur recent, quan comence a prendre forma, vos explicaré.
A les nits ens reunim tot el grup al voltant d'una foguera per intercanviar les experiències del dia i de pas intentar arreglar el món. El primer de maig ens dediquem un cabrito a la parrilla que comprem a una família de la zona i acabem visitant un túnel del Tren a las Nubes, amb esglai de terratrèmol inclòs. Compartim cansament, riures, curiositats i lectures de la realitat fins que el foc s'apaga i sols queden les estreles i la lluna, que ens indiquen que és hora d'anar a dormir.
El moment del comiat és agredolç, les mirades dels membres de la família expressen felicitat, però s'aprecia un punt d'angoixa: estan preocupats en què passarà si no arriben les ajudes de la municipalitat i si hi ha nous terratrèmols (durant la nostra estada hi ha hagut dos de baixa intensitat). Finalment Don Julio s'atreveix a preguntar: "...a ustedes la rectora cuando les volverá a mandar?". Jo, sincerament, no vaig saber què respondre.