Abya Yala

Últims dies a la Quebrada del Toro

2010-08-20T01:49:00.010-03:00

"Ahora es el momento de volver a empezar, que empiece el carnaval,
la orgía en el Palacio de Invierno, de banderas y besos.
Se cayeron mis alas y yo no me rendí,
así que ven aquí,
brindemos que hoy es siempre todavía,
que nunca me gustaron las despedidas"
Ismael Serrano

Les últimes setmanes han sigut frenètiques, molt poc de temps i massa coses per fer... moltes emocions també. No m'agraden els comiats, a estes altures de la vida no deu ser cap secret per ningú que em conega, i sobretot no m'agraden quan comences a agafar confiança amb la gent i ni tan sols saps si et tornaràs a trobar alguna volta en la vida. Això és més o menys el que m'ha passat a la Quebrada del Toro.

Entrar a la comunitat va ser un camí lent i complicat, la gent del camp en general no és que siga tancada, però necessita constància i temps per acceptar a la gent que ve de fora. El meu treball m'havia portat moltes voltes a la Quebrada, havia participat a diverses festes locals, però no ha sigut fins este últim més, més i mig, que no he començat a viatjar d'una manera més sistemàtica un parell de voltes per setmana. En tot este temps he viscut experiències molt profundes amb diferents famílies del paratge i poc a poc els he anat acceptant i m'han anat acceptant. És una llàstima que just en el moment en que ja podia començar a fer un treball seriós amb ells he tingut que tornar cap a casa. El temps... eixe gran factor en qualsevol relació social. Marta Caramés l'assenyalava com un dels tres elements de la trena educativa i Núria Pérez de Lara ens parlava també d'un espai, d'un temps i d'uns silencis necessaris per que sorgisquen les paraules. Tots aquests elements començaven a filar-se justament ara que he de marxar.
El vídeo documental que estic intentant editar (i dic intentar perquè encara no les tinc totes amb mi) m'ha permès apropar-me millor a determinades persones i poder parlar sobre coses que no tindria ocasió en qualsevol altre moment. Així mateix he pogut assistir a actes o cerimònies molt especials. Un cas per exemple fou el 8 d'agost quan vaig poder participar de la festa comunitària de la Pachamama, que a diferència d'altres localitats on fan una festa turística (em referisc per exemple a San Antonio de los Cobres) a Gobernador Solá es tracta d'un ritual exclusiu per a les famílies de la comunitat i, en aquest cas, dos persones de la UNSA.

(al vídeo podeu veure un muntatge amb la meua participació al ritual)

D'altra banda també he pogut conèixer persones interessantísimes com el professor Osvaldo Maidana, professor honorari de la UNSA, Persona Originària Il·lustre declarada per la Província de Salta i un gran coneixedor dels orígens del poble Tastil. Estic segur que les seues aportacions em seran molt útils, no solament per elaborar el documental, sinó per entendre la complexa realitat cultural del Nord-oest argentí.
Però no sempre tot m'ha eixit bé... hi ha hagut imprevistos de tot tipus... naturals, com el vent, el fred i la neu... però també antròpics, com trencar trípodes o perdre busos, haver de fer auto-stop en rutes solitàries o quedar amb persones per fer entrevistes que a última hora no poden vindre i et quedes tirat pels cerros. Un cas per exemple fou un dimecres que havia d'anar a entrevistar a la directora de l'escola i ella no va poder anar, però com no hi ha cap forma per comunicar-nos dins de la Quebrada no em va poder avisar i em vaig vore a soles a l'escola amb els xiquets. Per sort eixe dia arribava la mestra nova (portaven des de maig sense eixa figura) i a més la municipalitat de Campo Quijano organitzava "el dia del xiquet". Mai vaig poder fer l'entrevista i es trobarà a faltar en el vídeo, però eixe dia amb els xiquets a l'escola ja no me'l lleva ningú.

I parlant de l'escola, com ja sabreu una de les meues principals preocupacions des de que vaig arribar fou establir ponts entre la realitat de la comunitat (la història i la cultura pròpies, la lluita pel reconeixement legal, els drets sobre la terra...) i l'escola. D'ací naix la idea del documental, però per a que vos feu una idea d'eixa desconnexió existent vos pose simplement alguns exemples:

1 - A tot el nord d'Argentina hi ha una paranoia amb la malaltia del dengue que fa que a cada cantó hi haja un cartell alarmant sobre els perills que pot provocar el maleit mosquit Aedes egypti. Dona igual que estigues a una comunitat de la selva o a la puna jujeña. A l'escola no l'importa massa que eixe mosquit no puga viure en les dures condicions de la Quebrada, els cartells d'alerta estan per tots els centres educatius i els expliquen tots símptomes i els remeis als xiquets.

2- A la Quebrada del Toro, a la Província de Salta en general, hi ha taronges de color taronja, però també de color verd. Un dia a l'escola havien de pintar el color a algunes fruites i verdures i vaig poder presenciar com una mestra urbanita retreia a un xiquet que la taronja no podia ser d'eixe color. "La naranja es naranja, la pera es verde!". El xiquet evidentment no entenia tota aquella bronca.

3- A l'escola de l'Alfarcito tenen dalt de la pissarra el típic abecedari visual en el que cada lletra va acompanyada d'un dibuixet que representa una cosa que comença per la lletra en qüestió. Amb la A "arbol", amb la B "barco", amb la C "casa", amb la D "dado", amb la E "estrella", amb la F "foca", amb la G "gato", amb la H "helado", amb la I "indio"... i apareix un indi nordamericà amb plomes...

4- A l'escola de Yacuy el simpàtic i jove mestre d'educació física indica als xiquets: "sentaos así como yo, como los indios...". Ell és fill d'italians, els xiquets són guaranís.
Són exemples estúpids, fins i tot alguns divertits, però són simptomàtics de la situació actual de la manca de ponts o llaços entre l'escola i la seua realitat social. Contra aquesta educació hivernacle, com deia, naix la idea del documental, encara que cada dia tinc més clar que per manca d'experiència serà difícil que complisca la seua funció a l'escola, però per sort pense que sí que servirà per conscientitzar a persones un poc més majors.

En la mateixa línia, una altra idea que he estat gestionant estos últims dies i que encarà s'ha de concretar és la de fer un llibre de poesia en la que s'explique la història del poble Tastil i la seua vida actual. El projecte va sorgir un migdia dinant amb un amic, reconegut i veterà poeta de la ciutat de Salta, que es dedica a fer tallers literaris a algunes escoles i que em va oferir fer una cosa conjunta. Encara li he de passar informació i contingut per als poemes i ell s'encarregarà de la resta. Amb un poc de sort es poden editar unes poques còpies i es pot treballar a les escoles.

I per acabar, ja que parlem de poesia, encara que no té res a veure amb el llibret del que vos parle, ací va una poesia d'una companya del grup de los Amigos de la Quebrada. Espere que vos agrade, explica moltes coses que tal volta m'haguera agradat transmetre-vos, però que no he sabut expressar en este post.

Pensando en la Quebrada...

Sabés que me gustaría ahora?
estar en la quebrada...
mirar el cielo...
tan limpio... tan puro...
sentir el roce del viento,
comenzar a contar las estrellas
sabiendo que no podría nunca terminar...
sentirme parte de esa inmensidad...
la luna iluminando mi camino,
señalando senderos...
pasar por el río,
deteniendo mis pasos para escuchar
el sonido de las aguas dulces
que pasan delicadamente...
y todo parece simple
y en realidad lo es,
basta con llegar…
para sentir que la altura de los cerros…
te obligan a hacer pausas...
a respirar profundamente…
a pensar mientras el oxigeno recorre el cuerpo
y el corazón sigue latiendo muy fuerte,
renovando cada pensamiento…
purificando todo…
es inefable…. es...
es sentir el silencio y disfrutarlo…
la plenitud del amor por lo inmenso…
lo profundo... lo simple...
sería maravilloso…
poder compartirlo con vos...
Rosana Farias

Aguaray i Tartagal: ampliant mirades des dels marges

2010-08-19T22:29:00.014-03:00

"Que la Universidad se pinte de negro, que se pinte de mulato, no sólo entre los alumnos, sino también entre los profesores; que se pinte de obrero y de campesino, que se pinte de pueblo, porque la Universidad no es el patrimonio de nadie"
Ernesto "Che" Guevara

Fa dues setmanes vaig estar uns dies a tota la regió d'Aguaray i Tartagal, al departament General José de San Martín. Com recordareu ja hi vaig anar fa uns mesos a visitar les escoles aborígens d'aquesta zona de frontera, però tenia clar que volia tornar abans d'anar-me'n. Coincidint amb la visita d'un professor de la Universitat de València em vaig oferir com a "guia" i vaig aprofitar per revisitar les comunitats indígenes que més m'impressionaren, saludar/acomiadar-me de tants i tan grans amics que vaig fer allà i de pas ampliar un poc la meua mirada sobre la dura realitat que envolta aquells territoris inhòspits. Una volta més m'allotge a Aguaray a casa de la meua amiga Adriana, professora de la UNSA a la seu regional de Tartagal. El tracte com sempre impagable, no tinc paraules suficients per expressar tot l'agraïment que mereixen ella i la seua família.
El primer dia visitem vàries comunitats wichí prop de la ciutat de Tartagal a partir d'un contacte que tenim amb una mestra de primària. Comparant amb les altres ètnies de la selva que més conec (chané i guaraní), els wichí em pareixen assentaments econòmicament molt més pobres. Em criden l'atenció vàries coses: la majoria de xiquets van descalços i molt bruts, no hi ha banys ni a les escoles ni a les cases i, malgrat l'aparent espai, es percep un cert hacinament de població. Caminant simplement uns pocs minuts passem per tres o quatre comunitats diferents (Apacho I, Apacho II, La Mora,...). En aquest passeig trobem alguns antics alumnes d'Adriana que la recorden moltíssim. Alguns d'ells ens conten les seues dures experiències a les escoles. Un per exemple ens explica com fou canviat d'escola per l'administració per implicar-se 'massa' amb la comunitat i problematitzar a l'escola sobre els conflictes amb algunes multinacionals. Altres ens relaten com la vida a les comunitats en realitat no ha canviat tant. El wichí és un poble fonamentalment recol·lector, tradicionalment vivia d'algunes fruites i verdures de la selva i ara ho fa de recol·lectar per la ciutat bitllets de dos pesos i, en el millor dels casos, plans socials de l'estat i la província. L'activitat en sí podríem dir que és la mateixa. Al final de la visita puc comprovar que els xiquets wichís en algunes coses no són tan diferents dels guaranís o chanés: només traure la càmera de fotos em veig rodejat per tots els costats de changuitos ansiosos de ser "dibujados", tal i com em deien alguns.

Per les vesprades participe a uns tallers i trobades que el professor de la UV té organitzades amb estudiants i docents de la UNSA. El primer dia parlem sobre la història de l'Animació Sociocultural i les dinàmiques grupals i el segon dia més sobre la concepció que de l'Educació Social tenim des de l'Estat Espanyol. La veritat és que em va agradar molt la teorització que es va fer al voltant de la història i desenvolupament dels grups.

Però tornant a la meua experiència amb indígenes, el segon dia anàrem a les dos comunitats que ja coneixia de l'anterior viatge: la chané de Tuyunti i la guaraní de Yacuy. A la primera vam estar molt poquet, el temps just per parlar de nou amb l'auxiliar bilingüe de l'escola (una de les primeres del país), escoltar algunes cançons en chané i comprovar que algunes xiquetes encara s'enrecordaven de mi i em reclamaven les fotos. Hehe, hauré d'intentar que els arribe el vídeo o alguna fotografia.

A Yacuy en canvi estiguérem un poquet més i allà em vaig retrobar amb la vicedirectora Maria Luisa i els auxiliars bilingües Marcelo, Clemente, César, Fani i Gloria, als que ja vaig conèixer fa mesos i amb els que havia quedat també a Salta amb motiu de la presentació del seu llibre escolar sobre la història del seu poble. Férem una reunió en la que s'interessaren per la situació del bilingüisme al País Valencià. La veritat és que tal i com ho contàvem, i en comparació amb la seua situació, pareixia que el nostre model era perfecte. Però el cert és que la nostra realitat també és ben complicada. Tal i com explica un article recentment publicat a L'ACCENT, l'any que ve més 125.000 xiquets valencians que volen estudiar en català no ho podran fer, i a les universitats, malgrat el bilingüisme teòric de la institució, solament un 1'8% de les classes són en valencià.

Però òbviament també parlem sobre la situació de la seua llengua a l'ensenyament i ens expliquen com estan tractant de convertir el guaraní en la llengua principal de l'escola per a que deixe de ser simplement la segona llengua. Sense anar més lluny ens informen que ja són 17 els aborígens que s'estan formant per a ser docents a les comunitats. Jo vaig un poquet més enllà i els dic que jo crec que han de tractar d'aspirar al màxim, a fer fins i tot tesis doctorals en guaraní, perquè si no el suposat bilingüisme sempre afavoreix al castellà, com ens passa a nosaltres. En aquest sentit Adriana conta una anècdota molt curiosa sobre un alumne seu que li va escriure la meitat d'un examen en wichí. Crec que amb accions com estes els pobles originaris han d'anar guanyant terreny cultural fora de les comunitats, perquè si no el perill de ghettització és molt fort.

El debat i les reflexions sobre el tema s'allarguen uns quants minuts, però no podem estar massa temps perquè hem d'anar a dinar a Bolívia i després tornar a la Facultat. De totes formes al matí del tercer dia tinguérem ocasió de continuar conversant amb alguns originaris a la seu del IPPIS (Instituto Provincial de los Pueblos Indígenas de Salta). Malgrat ser un centre oficial la veritat és que està molt descuidat, amb alguns cartells mig despenjats i les parets mal pintades. Allà ens atenen líders d'algunes de les 7 ètnies que poblen la zona (wichís, guaranis, chanés, tapietés, chorotes, chulupís i tobas) i s'interessen molt en establir contactes més seguits amb la seu regional de la Universitat. Segons diuen enguany hi ha 30 estudiants originaris que han entrat a la UNSA, dels quals 24 són guaranís, el que demostra ja una clara diferència entre uns pobles i altres. De fet pel que sabem els guaranís tenen més de 300 estudiants a l'Institut d'Educació d'Adults i estan interessants en saber com entrar a la Universitat. Contrastant amb aquesta realitat el representant dels Toba explica que els xiquets de les seues comunitats han de caminar 12 km per anar al centre de secundària i els wichí ens exposa la problemàtica que tenen ells per estandaritzar la seua pròpia llengua.

Però no tot és perfecte a l'univers guaraní. Em preocupa molt la resistència que tenen a acceptar materials didàctics en altres dialectes que no siguen els seus. Com imagine que ja sabreu el guaraní és una de les dues llengües oficials de Paraguai, parlada per més de 4 milions de persones, el que fa que la producció de materials a aquell país siga molt rica. Tot i això, sempre que plantejàrem la possibilitat d'importar alguns llibres d'altres zones notàrem que no els feia massa gràcia. Evidentment hi ha excepcions, i és que els mestres bilingües més veterans de Yacuy s'han format a escoles guaranís de Bolívia (on la llengua ja era oficial a partir de la dècada dels 90) i això fa que no tinguen tants prejudicis com altres generacions. A mi tot aquest debat em recorda a les escoles valencianes que en els 80 preferien tindre els llibres en castellà que en valencià, si aquests estaven publicats en català oriental. Una obsessió molt ridícula que esperem que tant al nord d'Argentina com al nostre país vaja desapareguent.

Després de l'IPPIS visitàrem dos comunitats més, per a mi molt interessants perquè eren de dues ètnies que desconeixia per complet. La primera era una comunitat Toba coneguda com "parcela 42". Es tracta d'un asentament relativament nou (15 o 20 anys) construït per diverses famílies que s'han vist desplaçades per problemes amb les inundacions. Allà ens reunim amb Doña Anselma, la cacic de la comunitat des de fa 17 anys, que en l'actualitat veu el seu lideratge qüestionat per una altra dona més jove que pretén substituir-la en el seu càrrec.

Aquest és un exemple molt típic que es dóna en vàries comunitats quan comencen a tindre molta població. No és el primer cas en el que veig una comunitat amb un líder diguem "ancestral", triat per un consell d'ancians en el cas de Doña Anselma; i un segon lider més jove lligat a organitzacions polítiques de fora de la comunitat, principalment el PJ.

La reunió amb la cacic fou curta, però sense dubte una de les experiències més interessants d'aquest viatge per Tartagal. Els silencis, les llargues pauses i la forma de comunicar-se de Doña Anselma ens transmet unes sensacions molt estranyes. Ens parla, i ho fa en la seua llengua, del desplaçament, dels problemes amb les terres i amb els materials per a les artesanies, de l'escola i del menjador,... en definitiva ens fa una fotografia general de la seua comunitat amb una tranquil·litat i una saviesa tan sorprenent com indescriptible.

Per desgràcia no podem estar massa temps amb elles (i dic "elles" perquè a la reunió solament assisteixen dones) perquè a uns km de distància ens esperen per a una altra trobada amb els representants de la comunitat de "El Cruce", conformada principalment per chulupís, però en la que també conviuen Chorotes i wichís. A una gran sala de reunions ens espera una gran quantitat de gent, i això segons ens diuen és per a que després puguen transmetre la informació a la resta de familiars del poble. Em sorprenen principalment dos coses: la primera és que ells també tenen dos líders diferents, però a diferència de l'anterior comunitat, en aquest cas es complementen. D'una banda està el cacic (Daniel García), qui pràcticament solament ens parla en chulupí i que, segons ens diuen, solament s'ocupa de les coses internes. D'altra banda tenen el secretari (Isidro) que és qui dirigeix la reunió i qui s'encarrega de les relacions exteriors. Realment es nota que parla castellà molt millor que el cacic i pel que ens conta de projectes és evident que es mou molt millor dins del món institucional.

La segona cosa que em sobta és que estan molt interessats en millorar l'educació a tots els nivells i que volen aconseguir ordinadors. A diferència de la Quebrada on jo treballe ací no tenen problemes amb la llum i l'electricitat, estan molt prop de la ciutat. Però no és açò el que em sorprèn, sinó que el secretari reitera en vàries ocasions que el seu interès educatiu té com a objectiu principal que els xiquets (i els majors) puguen llegir més i millor la Bíblia. En general note una certa obsessió religiosa que no he vist en els guaranís per exemple. No tinc massa idea del tema, però crec que pot estar relacionat amb els estils de les diferents ordres religioses que han operat a la zona.

Els últims dos dies els vaig dedicar plenament de nou a Yacuy, l'amistat que m'uneix amb algunes persones de la comunitat i especialment amb la vicedirectora em van portar a tractar de fer un mini projecte amb ells. La idea de fet va ser de Maria Luisa, qui em va proposar fer un xicotet vídeo de presentació de l'escola, que en un futur els puga ajudar a l'hora de presentar projectes o simplement donar a conèixer tot el seu treball educatiu amb la comunitat. No vam tindre massa temps per fer les gravacions i els xiquets s'emocionaven tant que a voltes era difícil gravar moments significatius sense que algú isquera saludant o fent el gamba, però crec que quedarà una cosa decent. No he tingut encara temps per posar-me a editar, encara estic "a full" amb el documental de la Quebrada del Toro, així que quan acabe continuaré amb el de Yacuy. Tot feina pendent que em porte cap a València... però quan aquesta ve carregada d'uns records tan bonics i especials la veritat és que és impossible queixar-se.

Històries per a no dormir

2010-08-13T02:52:00.004-03:00

- Primera part-

"El meu escepticisme em salvaguarda de tornar-me un fanàtic"
Karlheinz Deschner

"Una vegada és casualitat, dues vegades és coincidència, la tercera vegada és una acció enemiga"
Ian Fleming
Tilcara està a més de 200 km de Salta, no havia parlat amb ningú, no coneixia ningú. Eren les 8 de la nit quan passejava tota velocitat pel carrer de l'hostal fugint del fred i del cansament de tot el dia de viatge.

No hi ha ningú fora de les cases, el poble es replega per famílies i el bullici turístic s'apaga. Ja queda poc per arribar a l'hostal, ja el veig, quines ganes d'arribar, quin fred! En això apareix un xiquet indígena que baixa des de l'hostal. Pense si no s'estarà congelant, però no el mire massa, el meu objectiu ja està fixat, no m'interessa res més.

Quan passa pel meu costat em diu clarament: "Hola Andrés". No sé quant de temps vaig tardar en reaccionar, però quan em gire ja està massa lluny. Els dos anem amb presses, ell no para i ni tan sols em mira. Jo tampoc pare i mentre faig els últims metres abans d'entrar a l'hostal em qüestione si he escoltat bé el que m'ha dit... busque alguna explicació raonable: igual és un xiquet que em coneix de la Quebrada del Toro? Està a més de 200 km d'ací. Ves a saber si ha sigut imaginació meua. Anàvem molt ràpid, fa fred i fa vent, no m'haurà dit res?

Mentre done les meues dades al recepcionista li pregunta si ha vist eixir a un xiquet abans de que entrara jo. El diu que fa hores que no passa ningú per ahi i que segurament vindria del cementeri. Quin cementeri? pregunte jo que ja no entenia res, i en això obri les finestres i ahi apareix un antic cementeri. Una placa de plàstic marca el territori: "Comunidad Aborígen Tilcara Marka".

- Segona part -

"No existeix la casualitat, i el que se'ns presenta com atzar sorgeix de les fonts més profundes"
Johamm Cristoph Friedrich vin Schiller

"La casualitat no és ni pot ser més que una causa ignorada d'un efecte desconegut"
Voltaire Iruya està a més de 100 km de Tilcara i 300 de Salta. A penes havia parlat amb ningú, no coneixia ningú. Eren les 10 de la nit quan baixava per un dels carrers empedrats i empinats d'aquesta localitat tan especial. Anava amb presses, de nou el fred, però aquesta vegada sobretot la urgència d'arribar a temps a comprar els bitllets per poder tornar a casa al dia següent.

Iruya resta en silenci i solament si m'esforce escolte alguns sorolls que ixen des de les cases. Els carrers són estrets i la seua disposició quasi vertical fa que done la sensació d'estar baixant per una quebrada artificial. Les construccions t'envolten com si foren els cerros i les finestres queden pràcticament a l'altura dels vianants.

Una d'eixes finestres es va obrir al meu pas i d'ella va eixir una xiqueta. No hi ha llums místiques ni músiques celestials, simplement em va parlar:

- Hola
- Hola - li vaig contestar
- Si ves a mi hermanito Agustín, va vestido con unos pantalones marrones y tiene un osito y un gorro y sube con mi mamá que tiene un poncho azul y...

La xiqueta va començar a descriure amb una claredat sorprenent al seu germanet i sa mare, però com no pareixia que anara a para i no m'acabava de dir que volia exactament que jo els diguera li vaig haver d'interrompre, no podia arribar tard a a pels bitllets, així que la vaig tallar de forma més o menys educada:

- Sí, sí, pero que quieres que les diga?
- Diles que se apuren
- Vale vale, tranquila que si los veo se lo digo, vale?
- Gracias Andrés

I va tancar la finestra. Em vaig quedar en blanc. Sí, sí, ho heu llegit bé, no li havia dit el meu nom. Al meu cap apareix el xiquet del dia anterior i el meu cervell escaneja ràpidament una explicació racional... res, no entenc res. Un altre xiquet de la Quebrada del Toro? Això és impossible, el primer dia encara podia ser, però dos? i tant lluny? Ahir no estava segur d'haver escoltat bé, però hui no tinc cap dubte, la xiqueta parlava clarísimament!

No sé com reaccionar així que baixe a la plaça a buscar al germanet i la mare, però res, ho hi ha més que quatre turistes i algun venedor d'artesania. El poble està buit, no hi ha rastre d'Agustín ni de cap dona amb ponxo blau... Caminant i caminant torne davant de la finestra de la xiqueta, però totes les llums de la casa estan tancades, no s'escolta res. Deuen de ser ja les 11 de la nit i em pregunte què puc fer. Toque a la porta i li dic a sa mare que la seua filla m'ha parlat pel meu nom? Espere a vore si es torna a apuntar? Tire pedres per despertar-la? Cap de les possibilitats em pareix convincent i després d'esperar un poc torne cap a la casa de la família on em quede a dormir...

Mai m'enrecorde massa bé els meus somnis, però eixa nit sé que apareixien els dos xiquets. Al dia següent a les 7 del matí fugia en camioneta d'Iruya. Encara em pregunte perquè no vaig tornar a la casa.

La Quebrada d'Humahuaca (II): Iruya i Humahuaca

2010-08-12T02:53:00.007-03:00

"Adiós pueblito de Iruya
rincón de los manantiales
jazmín hermoso florido
para el año he de volver
si no me llevan los males
jazmín hermoso florido

Pajarito, sin tu nido,
sólo te queda el volido"

Leon Gieco
A les set del matí travessava la porta de l'hostal de Tilcara camí de l'estació. El bus passava cap a Iruya a les 7:30 i la vesprada anterior m'havien assegurat que els bitllets no s'acabarien. Òbviament no m'hauria d'haver confiat i no m'haguera quedat tirat a Tilcara a eixes hores. Però com diuen els castellans "no hay mal que por bien no venga", i és que jo no vaig ser la única víctima dels consells de la venedora dels bitllets, amb la qual cosa vaig conèixer tres xics de Buenos Aires amb el mateix problema que jo i amb els que vaig compartir la meua experiència iruyana.

Com ja no quedaven busos directes passàrem pel poble d'Humahuaca i després de prendre un cafè calentet aconseguírem un bus cap a Iruya. El trajecte era de més de tres hores i el camí estava, per a variar, sense asfaltar. Però les vistes eren impressionants i ni la pols ni l'altura impediren que gaudírem com xiquets cada volta que el conductor parava per poder fer fotografies i, de pas, comprar coses als productors d'artesania local que es col·loquen als llocs estratègics de la ruta esperant els turistes. Especialment em van impactar les dones majors i els xiquets que es posen a les grans altures (més de quatre mil metres) amb les seues coses per a vendre... hi ha qui diu que estan acostumades, però jo continue pensant que es pelaven de fred... trobe que no deu ser massa tradicional esperar als turistes al punt més alt de la ruta....

Arribàrem a Iruya a les 13h, prou després del previst, i vaig haver d'avortar el meu viatge a San Isidro. La meua idea era caminar fins aquesta xicoteta i aïllada comunitat de teixidors, a la que solament es pot accedir a peu, cavall o burro. Però bé, una altra volta serà. No és l'únic motiu que em fa voler tornar per estes terres, però això ja ho explicaré en el pròxim post.

El cas és que malgrat no poder anar a San Isidro, Iruya no em va defraudar en absolut. Es tracta d'una localitat humil i tranquil·la que pareix despenjada d'entre els cerros, i si la mires des de dalt sembla una illa rodejada pels rius Coranzulí i Milmahuasi. Si bé forma part del recorregut turístic de la Quebrada d'Humahuaca, el cert és que no arriben(m) tants turistes com als altres pobles que estan sobre la ruta principal, i això ajuda a preservar el clima místic de la població. Per exemple no hi ha hostals convencionals, sinó que t'has d'allotjar a cases de famílies per preus prou més modestos que a Humahuaca o Tilcara. Tampoc no vaig vore massa agències de viatges i el que sí que em va agradar va ser trobar una associació cultural que tractava de gestionar part del turisme per evitar que empreses de fora de la zona es quedaren amb tots els diners que deixen els visitants.
L'associació en qüestió es coneix com "Apuchaj wawaj wasin" - A.WA.WA. ("la Casa de l'Avi i del Xiquet"), es va fundar el 1999 i té una seu a San Isidro i una altra a Iruya. Ofereixen allotjament i visites guiades per tot el territori ocupat per la Finca El Potrero, que vindria a ser el que ells reivindiquen per a les comunitats que formen un poble originari d'arrel Kolla (Inca). La idea segons ells és ser una "alternativa para ampliar desde la comunidad, el desarrollo sustentable humano, por medio de las ventas de artesanías, el deporte, el turismo ecológico y los intercambios culturales. Buscando superar la transculturización, que durante años hemos recibido como pueblos indígenas.".

Segons ens contaven, ells pensen que el turisme ha de ser solament una alternativa econòmica més, però no volen renunciar a les activitats tradicionals com l'agricultura o la ramaderia i de fet les seues principals activitats anaven dirigides a recuperar i revaloritzar la cultura originària de la zona. En aquest sentit ens insistiren molt en lo difícil que era participar en les escoles de la regió incloent continguts relacionats amb el moviment indigenista que ells impulsen: "Estan muy evangelizadas" segons les pròpies paraules de l'home que ens atén a la seu de l'associació.
D'altra banda ens mostren a la paret els cartells de les últimes activitats que han realitzat. Destacaria dos coses: la primera d'elles és la quantitat de cicles documentals relacionats amb la lluita dels pobles originaris que han fet per totes les comunitats de la Finca. Segons ens conten el projecte dels videofòrums és dels més importants que tenen i ara acaben de fimar la primera pel·lícula argentina totalment feta per aborígens. Pel que es veu és una cosa prou professional i serà estrenada fins i tot als cinemes a partir d'octubre. El títol del film serà "PALLCA", que significaria la unió de dos rius o, en este cas, de dos cultures. La segona cosa que més em sobta de l'associació és la combativitat i la politització del seu discurs, amb una idenfiticació explicita amb l'ària cultural aymara-quechua i el govern d'Evo Morales. A diferència d'altres moviments que he conegut fins el moment, la AWAWA es mostra molt dura amb l'estat argentí i amb l'església catòlica, dos coses no tan normals en altres pobles originaris de la República.

Abans d'acomiadar-nos dels membres de l'associació ens convidaren a fer una visita guiada per San Isidro al dia següent, però jo ja no podia quedar-me més temps perquè havia de tornar a Salta per preparar coses de la Quebrada del Toro, la veritat és que haguera sigut interessant poder entrar en eixes comunitats tan xicotetes i tancades de la mà d'una associació com aquesta. Per si de cas conserve els contactes.

La resta del dia el dediquem a passejar pels carrers estrets i empinats que conflueixen a la plaça. Pujant per una de les muntanyes que rodeja la població arribem a un mirador que em brinda una panoràmica espectacular, però prompte se'ns fa de nit i cal tornar a refugiar-nos a la casa on ens allotgem, gestionada per la senyora Asunta. La nit és ben gelada i després de sopar a un menjador comunitari ens retirem a dormir.

Al matí següent hauria d'haver eixit en l'autobús de les sis del matí directe cap a Humahuaca i des d'allà tornar directe a Salta, però em van tornar a fer la mateixa jugada que el dia anterior i no solament no cabia en el bus de les sis, sinó que no hi havia bitllets per eixir del poble fins dos dies després. Mentre decidia si tornar cap a la casa de donya Asunta o increpar a la venedora va aparèixer una de les dones que havia estat amb nosaltres el dia anterior a l'associació i em va donar una solució. Segons deia podíem anar en la camioneta d'un treballador fins a Humahuaca i arribaríem inclús abans que l'autobús que havíem perdut. Òbviament vaig acceptar. El que no imaginava era que ens tocaria anar en la part de darrere de la camioneta, a l'aire lliure, a les 6 del matí i amb uns quants graus sota zero... Dos hores de viatge en eixes condicions, crec que no he passat més fred en la meua vida, vos jure que per moments pensava que m'estava congelant, i no ho dic de broma. Al mateix temps mai havia vist uns paisatges amb uns colors tan impressionants, però tenia els braços tant tant agarrotats que ni tant sols podia traure la càmera de fotos... i això que la tenia totalment a mà. Mentre tractava de distraure el cap se'm van ocórrer dos coses prou ridícules: la primera era que si bé ho estava passant fatal en eixe moment sabia que quan ho contara anava a ser fins i tot divertit (alguna cosa positiva li havia de buscar...) i la segona és que no sé perquè vaig començar a recordar a Brad Pitt a la pel·lícula de "Siete días en el Tibet". El més graciós no és solament que mai no he vist eixa pel·lícula, sinó que quan vaig arribar a Humahuaca li vaig explicar el que m'havia passat al cambrer d'un bar i em va dir que eixa pel·lícula s'havia rodat precisament a eixa zona... i el pitjor és que pareix que és veritat!
Deliris a banda, quan vaig arribar a Humahuaca no podia ni caminar, però literalment ho dic, tenia els genolls congelats i vaig haver de mendigar una dutxa a un hostal prop de l'estació perquè entre les articulacions i la pols que havia acumulat de tant de temps de viatge al descobert no crec que haguera arribat molt més lluny. Els primers dos hostals que vaig consultar tenien les canonades d'aigua congelades pel fred i el tercer per fi va accedir a la meua petició. No vull ni imaginar quines pintes portaria...
Una volta solucionat açò per fi vaig aconseguir un bitllet per a Salta i encara em va donar temps a visitar un poc la capital de la Quebrada d'Humahuaca: bàsicament el faraònic monument als herois de la Independència i molt ràpidament els museus d'arqueologia i el folklòric regional. Per fi a l'autobús no vaig tardar en conciliar la son, la meua aventura humahuaqueña es tancava plena d'interrogants i de dubtes. Massa coses viscudes en tant poc de temps, haguera dit que portava un mes fora de Salta i a penes foren tres dies, però quins tres dies!

La Quebrada d'Humahuaca (I): Tilcara i el seu pucará

2010-08-01T21:33:00.010-03:00

"De sus pueblos de tierra baja se fueron a poblarse en altos y serros y peñas y por defenderse y comenzaron hazer fortalezas que ellos les llamaban pucaras..."
Guamán Poma de Ayala, 1615

Era la tercera volta que visitava la mística Quebrada d'Humahuaca. La primera va ser una nit plujosa de març en la que vaig gaudir a Tilcara de la mítica banda de rock Divididos. La segona amb uns amics francesos quan vaig passar fugaçment per Purmamarca de camí a Salinas Grandes. Era la tercera volta per tant, però la primera que ho feia a soles i dedicant-li uns pocs dies per poder conèixer un poc millor aquelles terres.

Fou pensat i fet, dimecres per la nit després de sopar ho vaig decidir i dijous a les 7 del matí ja estava assegut al bus que em portaria directament al meu destí. El programa aparentment senzill, tres dies tres pobles: Tilcara, Humahuaca, Iruya.
Com era d'esperar l'autobús va tardar en arribar més del previst. A mig dia ja guiava les meues botes pels carrers sense asfaltar de Tilcara en busca d'un café, mate, coca o alguna cosa que m'ajudarà a recuperar-me del son i l'altura.

Tilcara, amb poc més 4.000 habitants i a quasi 2500 metres sobre el nivell del mar, és un dels poble més visitats de la turística Quebrada. En l'actualitat representa clarament el paradigma turístic que es desenvolupa a la zona, molt defensat per les agències i els propietaris dels nous negocis (principalment europeus o d'altres part d'Argentina), però no tant pels pobladors i les comunitats aborígens que allà hi viuen. Malgrat això paga la pena visitar el Municipio Indígena de Tilcara, com es coneix oficialment la població des de l'any 2005. Com a curiositat es tracta del primer municipi argentí declarat lliure d'analfabetisme, gràcies a la llarga relació de solidaritat amb Cuba i a la implementació del mètode cubà "Yo, sí puedo". Però açò ja és una altra història.
Els visitants van començar a arribar en massa a Tilcara i a tota al Quebrada d'Humahuaca sobretot a partir de juny de 2003, quan la regió fou declarada per la Unesco "Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat". Des d'aquest moment el turisme invasor és una constant que sembla imparable i han sigut molts els problemes que han tingut els originaris amb els seus drets sobre la terra. Amb aquest panorama és normal que moltes altres regions es neguen a acceptar el model turístic d'Humahuaca. És el cas del lloc on jo treballe, la Quebrada del Toro, on els pobles originaris es neguen a seguir els passos humahuaqueños i s'oposen a ser declarats "Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat", tal i com proposen últimament la Província de Salta i la pròpia Unesco.

Però la veritat és que no tot és negatiu en aquesta situació. La Quebrada d'Humahuaca i tot el NOA (sigles amb les que es coneix popularment i oficial el Nord Oest Argentí) en general és un territori molt ric en minerals, el què, sumat a la poca protecció dels recursos per part del govern, provoca que siguen molts els interessos de les empreses transnacionals en invertir i intervindre en la zona.
Des de fa anys la resistència popular a aquest tipus de mineries està ben present a tots els pobles de la Quebrada. No és gens estrany trobar entre anuncis turístics altres cartells que anuncien mobilitzacions en contra de la contaminació ambiental que suposen aquestes activitats. Però sense desmerèixer el paper central d'aquesta mobilització, és innegable que el fet de ser Patrimoni de la Humanitat i la presència constant del turisme internacional han sigut dos variables importants per frenar moltes vegades la mineria. Altres zones, i posaré altra volta l'exemple de la Quebrada del Toro, al no tindre aquesta "protecció" tenen més dificultats per aturar determinats projectes contaminants. És el cas de la comunitat de Las Cuevas, al nord de la Quebrada del Toro, on actualment una empresa tracta d'explotar un jaciment d'or situat sota la mateixa comunitat, afectant no solament a Las Cuevas, sinó a totes les altres comunitats del Poble Tastil que s'assenten al costat del Riu Toro, principal font d'aigua de la zona que quedaria fortament contaminada.

Tornant a la meua visita a Tilcara. Després d'aconseguir un cafè i alguna cosa per menjar a un xicotet baix d'una casa que havien improvisat com a cafeteria, continue caminant pels polsosos carrers del poble. Prompte arribe al carrer major i un xic m'indica per arribar a la plaça principal, on hi ha un gran mercat artesanal on s'acumulen els turistes en busca d'una bona oferta. La veritat és que els preus estan molt millor que a la ciutat i jo també tinc pensat comprar algunes coses per regalar. Finalment la veritat és que no compre massa cosa (ho sent xics i xiques!), els preus i les ganes de portar algun detall són tentadores, però no trobe la forma de portar tant de pes fins Buenos Aires i després a l'avió. Això sí, jo em compre un jaqueteta i un "chulo" de llana d'alpaca per combatre el fred i el vent dels Andes.
Després de passar per un hostal baratet per deixar els trastos em dirigisc cap al centre per començar la meua visita del dia. A Tilcara hi ha moltes coses per veure, però com solament tinc un dia aniré a les coses que més m'interessen. En aquest cas el Pucará i el Museu d'Antropologia.

Menge alguna cosa ràpidament al centre i prompte comence el camí cap al Pucarà, una ciutat precolombina amurallada que es troba a poc més d'un km de la població. Allà un jove aborígen s'ofereix de guia a canvi d'uns pocs pesos i jo i uns quants turistes més ens apunte'm al tour. Segons ens explica la paraula Pucarà en quechua significa "fortalesa" i pareix ser que hi havia diferents pucaràs repartits per tota la Quebrada. Es tracta de poblacions situades en zones estratègiques i que permeten controlar una gran àrea de la vall del riu pels dos costats de la muntanya. Les vistes des d'allà dalt no contradiuen al guia i demostren que efectivament es podien vigilar amples zones de població i de producció sense massa problemes.

La presència de pobladors a la Quebrada d'Humahuaca data aproximadament de l'any 10.000 a.C., però l'ocupació massiva dels pucaràs és molt posterior. En concret les restes que trobem al de Tilcara datarien d'un període situat entre els segles XI i XV, tendint a la despoblació amb l'arribada primer de l'Imperi dels Inques (Tawantinsuyu) y després dels europeus.
Després de les conquestes el poble dels "Tilcaras" (com es coneix actualment als antics pobladors del Pucarà) es va veure sotmès a un regim d'encomienda, per el qual havien de treballar per als colonitzadors, el que provocà una dràstica disminució de la població.

Durant la primera part del segle XX es feren moltes investigacions al pucará de Tilcara i es tractà de reconstruir part dels edificis. Les construccions estan fetes a base de pedres, fang, palla i cactus. S'observa una clara separació entre la part d'habitatge, la zona dels corrals (on hi haurien principalment llames), el sector de culte i la necròpolis. Però curiosament també hi ha molts soterraments dins de la zona d'habitatge. Segons puc interpretar, igual que a la Quebrada del Toro, les tradicions incaiques i les de les cultures locals preincaiques es degueren barrejar fortament provocant aquestes aparents contradiccions en els cultes i les pràctiques de tota aquesta zona.
Dalt del tot, al punt des del que es pot veure millor tota la vall, hi havia una gran plaça principal de la comunitat. En l'actualitat hi ha un gran monument piramidal construït el 1935 en homenatge als primers arqueòlegs que intervingueren al jaciment. Una construcció doblement desafortunada: d'una banda recorda més a un edifici de la cultura Maia que a un dels pobles preincaics; i d'altra va acompanyat d'una inscripció totalment equivocada. Diu el següent: "De entre las cenizas milenarias de un pueblo muerto exhumaron las culturas aborígenes dando eco al silencio". Per sort, més de 70 anys després, el 2006, alguns treballadors del museu posaren al costat una placa de resposta per recordar que el poble del Pucará encara continua viu a la zona: "Desde la conquista nuestro pueblo resiste. La historia y la memoria hacen presente la lucha de los pueblos. Nuestro homenaje y nuestro compromiso".

Aquesta baralla de plaques em porta a fer-li una pregunta conflictiva al nostre guia: A quina cultura pertany actualment Tilcara? Es consideren descendents dels Inques o dels pobles precolombins que habitaven els pucaràs? Pot semblar una pregunta simple, però cregueu-me que és un tema prou espinós. Jo ho sabia molt bé perquè a la Quebrada del Toro fins fa uns anys tenien el mateix problema: mentre una part de la població pensava que ells s'havien de considerar Inques altres defensaven uns orígens anteriors. En l'actualitat a la meua Quebrada les comunitats han decidit autoreconèixer-se com a part del poble preincaic de Tastil, desestimant per tant la importància de la influència incaica a la zona. Però que passa amb la Quebrada d'Humahuca? El nostre guia em reconeix que existeix el conflicte, però ell es posiciona clarament i contesta de forma sincera: "Yo lo tengo muy claro, como parte de la comunidad tengo mi opinión: soy Kolla, soy descenciente de los Incas".
I amb aquesta afirmació acaba la nostra visita guiada. La resta de la vesprada la passe caminant pel pucarà i baixant cap al poble. De camí a l'hostal passe pel "Centro Andino para la Educación y la Cultura" (CApEC) i m'anime a preguntar per algunes coses més. Finalment acabe comprant un llibre prou interessant sobre l'educació a Tilcara: "La escuela argentina en la celebración del encuentro con el 'nosotros indígena' ". Té molt bona pinta, si tinc un poc de temps faré una ressenya al blog.

Abans de sopar amb uns amics porteños amb els que compartisc habitació visite el museu d'Arqueologia. La veritat és que la part d'història precolombina es prou desastre, hi ha moltes peces, però les indicacions no estan massa clares, amb tantes cultures és difícil saber de qui és cada cosa. El que sí que m'agrada és una exposició que hi ha a una sala dedicada al "Malón de la Paz", una gran marxa indigenista celebrada el 1946 i que va recórrer tota la República fins Buenos Aires per demanar la propietat sobre la terra davant el mateix president Perón. La mostra contava molt bé tot l'esdeveniment i el resó mediàtic que anava deixant la marxa al llarg dels 2.000 km de camí cap a la capital. Però finalment, després de ser rebuts pel president, els participants foren durament reprimits i enviats forçosament en tren fins a Jujuy. Fa pocs anys, el 2006, coincidint amb el 60 aniversari d'aquella marxa, es feu una nova manifestació fins la capital per exigir al govern provincial de Jujuy el compliment d'una ordre judicial per retornar a les comunitats prop de 15.000 km2 de terres. Com podreu imaginar hi ha coses que no canvien massa.

Pensant en aquestes coses i després de sopar amb els meus amics d'habitació torne cap a l'hostal. Després de parlar un poc a la cuina sobre les curioses influències dels Països Catalans a la cultura argentina m'acomiade i em retire cap al llit, demà he de continuar la meua aventura solitària, la màgica Iruya m'espera de bon matí i el cansament de tot el dia de viatge i de passeig ha pogut en mi.

El "Gauchito" Gil

2010-07-30T17:11:00.002-03:00

"La fe se viste de rojo

el ocho de enero:
pañuelo, bandera, vinchas,
en todo el pueblo"

Antonio Rios, cumbiero del Chaco
Si viatgeu per carreres argentines sovint trobareu unes estranyes capelles amb cintes i banderes roges que fan pensar que t'apropes a un "territori comantxe" del Partit Comunista. Res més lluny de la realitat: es tracta d'altars improvisats pels pobladors locals en homenatge al gaucho Antonio Mamerto Gil Núñez, un personatge del segle XIX considerat una mena de barreja entre Robin Hood i "sant popular".

Sobre la seua vida hi ha moltes teories i ja es fa difícil diferenciar entre el mite i la realitat. Segons conten les llegendes Antonio Gil va nàixer el 1840 a la província de Corrientes, prop de la localitat de Mercedes. Era un humil llaurador, però per motius que no estan massa clars es va allistar per lluitar a la Guerra de la Triple Aliança que enfrontava Argentina, Uruguai i Brasil amb Paraguai. Algunes versions diuen que va tindre un romanç amb la dona d'un policia local i aquest i els germans de l'enamorada el perseguien per matar-lo.
Quan acabà la guerra el "Gauchito", com se'l coneix popularment, fou cridat a unir-se a l'Exèrcit Federalista, però va fugir amb dos persones més i va malviure furtant ramat als grans terratinents de la zona i repartint els beneficis entre els habitants més necessitats a canvi d'un lloc on dormir i i un poc de protecció.

El cas és que finalment el nostre protagonista fou apressat, segons algunes versions pel mateix policia amb el que va tindre l'enfrontament amorós, i de seguida fou assassinat. La majoria de les cròniques coincideixen en que fou penjat cap per avall en un garrofer a 8 kilòmetres de Mercedes i finalment degollat. Però abans de morir, el "gauchito" es va dirigir al seu assassí assegurant-li que ell era una persona innocent i que si el matava el seu fill emmalaltiria i moriria.
Com ja us podeu imaginar, el botxí no féu ni cas i acabà el seu treball. El problema és que quan arribà a casa el seu fill efectivament estava molt malalt i a punt de morir, aleshores va tornar al lloc de l'execució, va despenjar el cadàver i el va soterrar correctament. Immediatament el fill començà a sanar ràpidament, els fets s'estengueren com la pólvora i així va nàixer al llegenda.

En l'actualitat a la seua tomba hi ha un santuari que rep milers de visites a l'any, especialment el 8 de gener, data del seu assassinat. Però el més sorprenent és com s'ha estès el culte per tota la República, trobant ofrenes a aquest sant no oficial a qualsevol punt de la seua geografia. Les reconeixereu per les banderes, les cintes i els ciris de color roig, però si us apropeu trobareu objectes de tot tipus, com cigarrets, botelles de vi, samarretes, bicicletes, matrícules de cotxe, fotografies, ganivets i fins i tot pistoles. En definitiva objectes de tot tipus portats per aquells que encara creuen en els miracles del Gauchito Gil.

Parlem de projectes

2010-07-27T02:30:00.005-03:00

"Ensenyar no és solament transmetre coneixements, sinó crear les possibilitats per a la seua pròpia producció o construcció"

Paulo Freire

He parlat de moltes coses al blog, i més o menys he deixat entreveure a que em dedique per ací baix, però alguns amics i amigues encara em continuen preguntant i em demanen que concrete més sobre la meua feina.

La veritat és que estic fent moltes coses i ara no vaig a posar-me a soltar-vos tot el rotllo, ja tindrem temps cara a cara i amb un cafè al davant, però bàsicament el que estic fent és continuar amb la intervenció socioeducativa que des de fa uns anys desenvolupa la Universitat Nacional de Salta a les comunitats aborígens de la Quebrada del Toro. Les accions que es fan des del CISEN a la regió són moltes, el grup de treball en el que m'integre presentàrem fa uns mesos un nou projecte per a la promoció dels sabers, les pràctiques i els drets humans als pobles originaris de la zona, que incloïa activitats molt diverses que anaven des de la capacitació en primers auxilis comunitaris i prevenció de moviments sísmics fins la construcció de materials didàctics adequats a les escoles rurals de la Quebrada, passant per reunions amb docents per traçar estratègies pedagògiques o altres activitats més entretingudes com tallers d'artesania, tèxtil, música, lectura o informàtica. En definitiva tota una amalgama d'intervencions en les que, a empentes i rodolons, he anat participant en els últims mesos. A banda dels cursos d'informàtica al paratge de Gobernador Solá, dels que crec que ja he parlat alguna volta, un dels meus projectes principals era fer un vídeo documental.

La proposta concreta era fer un material propi sobre la vida en la Quebrada del Toro i sobre la realitat del Poble Tastil, amb la idea de posar una primera pedra en la construcció de "La casa del Saber", un projecte que naixia de la pròpia comunitat i que pretenia crear un espai des del qual recuperar la cultura i la història d'aquest poble.

El documental seria per tant una col·laboració a aquest projecte i vol aportar una visió ampla i genèrica sobre el tema. No pretenc en aquest sentit realitzar un estudi detallat ni minuciós sobre el Poble Tastil, sinó crear un altre tipus de material d'acord amb els objectius que em plantejava. Tampoc espereu una gran qualitat artística ni tècnica, ni les condicions són les millors ni els meus coneixements suficients

L'objectiu principal del vídeo és que servisca com una ferramenta més de cohesió i d'autoreconeixement del Poble Tastil, un material que ajude a la reconstrucció d'una història i d'una cultura amagada al llarg dels segles. A partir d'ací el documental pot ser utilitzat com a material didàctic de transmissió a les generacions futures de la Quebrada del Toro i, si així ho desitja la comunitat, com una eina de difusió per donar a conèixer aquesta realitat als centres educatius de la resta de la província i del país.

La idea va nàixer precisament d'una reflexió crítica sobre l'educació suposadamente neutra que actualment es dóna a la majoria de comunitats originàries d'Argentina, que lluny d'ajudar a la recuperació cultural contribueix a la invisivilització i minorització d'aquests pobles. En aquest context d'una educació assimiladora alguns aborígens ja porten anys construint el seu propi model educatiu, com seria el cas de la comunitat guaraní de Yacuy, sobre la que ja vaig parlar fa uns mesos. La idea era, per tant, seguir aquesta línia de treball.

Ja fa mesos que estic treballant en la realització del video i una bona part del temps l'he invertit en aconseguir els mitjans tècnics necessaris i els contactes per començar a gravar alguna cosa. En principi es pretenia que tot el procés d'elaboració del guió, la gravació, la selecció d'imatges i la concreció del muntatge es realitzarà conjuntament amb les persones de la comunitat, generant així un procés de reflexió col·lectiva participativa. Però la veritat és que el temps se'ns ha anat tirant damunt i tot no ha anat com s'esperava. Ja tenim fetes algunes coses molt interessants, però els entrebancs han sigut molts i de diversa índole, amb la qual cosa veig més difícil poder acabar jo tot el projecte, pero tranquils, no perd l'esperança.

Córdoba (III): Alta Gracia i el Che Guevara

2010-07-14T01:22:00.009-03:00

"Sean capaces siempre de sentir, en lo más hondo, cualquier injusticia realizada contra cualquiera, en cualquier parte del mundo. Es la cualidad más linda del revolucionario"
Ernesto Che Guevara.
Carta als seus fills, octubre de 1966.Un dels dies de la nostra visita a Córdoba el vam passar a un poble de la província que es diu Alta Gràcia. El viatge fins allà era de poc menys d'una hora, però el partit d'Argentina va fer que la cosa es retardarà un poc i arribàrem allà a les 12 del migdia. Aquest poble de la sierra cordobesa te uns 40.000 habitants i està situat al voltant d'un embassament jesuïta del segle XVII. Com hi ha partit els carrers d'Alta Gràcia, ja de per si un poble tranquil, estan completament buits. No hi ha una sola anima a l'ombrejat parc que envolta l'embassament.

Després de fer una "roda de reconeixement" anem directament a visitar la casa-museu del Che Guevara, un dels principals motius turístics de la vila. El famós revolucionari va nàixer a Rosario el 1928 i passà els primers anys de la seua vida a Buenos Aires, però quan tenia quatre anys la seua família es va traslladar a Alta Gràcia perquè un metge els va recomanar el clima sec de la zona per combatre l'asma del seu fill. Allà va viure els anys de l'adolescència, en concret a Villa Beatriz, residència que fa uns anys va comprar la municipalitat per restaurar-la i instal·lar un museu en homenatge al guerriller comunista.
El porxo de la casa-museu està presidit per una bandera cubana i una argentina, amb un bust del Che i una estàtua que representa al jove Ernestito assegut mirant el jardí. Abans d'entrar a la residència nombroses plaques recorden algunes visites honorífiques, entre elles destaca la que commemora la visita simultània dels presidents de Cuba i Veneçuela el juliol de 2006. De fet a un pati interior hi ha també tota una sala dedicada exclusivament a aquesta visita de Fidel Castro i Hugo Chávez, amb vídeos, fotos i els regals que portaren per a l'ocasió.

A l'interior de la casa una ampla mostra fotogràfica recorre la vida del revolucionari des del seu naixement fins el seu assassinat a Bolívia el 1967. Tot acompanyat d'objectes valuosos del personatge i de panells explicatius dels diferents processos polítics en els que va participar. Destaquen els mapes en els que s'expliquen els recorreguts en bicicleta i motocicleta per Amèrica Llatina i sobretot la presència dels mateixos vehicles.
La casa la veritat és que està realment ben restaurada, amb molts detalls de la seua vida adolescent, però crec que no val la pena entrar en fetitxismes. Crec que el museu és una bona excusa per conèixer la figura personal del CHE, però sobretot el seu paper com un dels personatges clau de la història del segle XX. Més enllà de l'us comercial que puga existir sobre el "mite", el cert és que ens trobem davant d'un dels grans revolucionaris de la història de la humanitat, partícip de la revolució socialista amb més èxits que ha existit fins l'actualitat. Després d'entrevistar-se amb ell a París el filòsof Jean Paul Sartre es va atrevir a afirmar que era "l'èsser humà més complet de la nostra època".

Tots sabem que el CHE va formar part de la guerrilla liderada per Fidel Castro que va alliberar Cuba del dictador Fulgencio Batista el 1959, donant inici al procés polític i social transformador que, tot i els entrebancs, continua actualment a l'illa caribenya. Però tampoc podem oblidar el seu paper actiu en els primers anys del nou govern, desenvolupant importants tasques en les reformes econòmiques i les noves relacions diplomàtiques, ni molt menys el seu "exili" voluntari posterior per exportar el model cubà al Congo, Argentina i finalment Bolívia. Lluny del que moltes vegades ens volen fer creure, el CHE no va eixir de Cuba per no compartir el rumb del nou govern, tal i com es veu clarament a la carta de comiat que deixà al seu amic el Comandante Fidel, sinó per tractar d'ajudar altres processos revolucionaris a seguir el seu exemple. És inexplicable com encara hui en dia hi ha persones que reivindiquen la figura del CHE i al mateix temps rebutgen i criminalitzen l'actual govern cubà, que segurament no serà perfecte, però que no seria molt diferent encara que Guevara no haguera mort. Si una cosa m'agrada de la casa-museu és que no es tracta d'amagar aquesta realitat i es mostra una clara continuïtat entre la vida de l'argentí i la revolució cubana fins l'actualitat.
Al final de la visita no pot faltar la típica tendeta per traure algo de diners, però tampoc ens entretenim massa perquè la xica que està atenent estava pràcticament plorant. Milers de persones devien fer el mateix: Argentina acabava de ser eliminada del mundial.

Però el raconet cubà d'Alta Gràcia no es limita solament a l'antiga casa de la família Guevara, a menys de 50 metres d'allà una parella de jubilats de l'illa tenen muntat un xicotet restaurant cubà que funciona també com a centre cultural sobre la vida d'aquest país. Els regents ens atenen de categoria, "re-bien", com diuen per ací, amb un arrosset amb verdures típic de l'illa. La decoració està totalment ambientada amb estil caribeny i uns retalls de diari expliquen la vida dels propietaris. Ell, Héctor Celano, és un poeta i ella, Norma Ortega, una dinamitzadora cultural. Els dos vivien a Cuba fins fa pocs anys i ella en concret era la secretària general del Sindicat Nacional de l'Administració Pública i promotora cultural del Ministeri de Cultura, però ara han preferit passar una temporada a la serra cordobesa sense deixar de fer la seua tasca de difusió sobre la realitat del país. Si algun dia aneu a Alta Gràcia, no oblideu anar al museu, però tampoc al restaurant, el seu nom és "Sol de Polen" i de segur que gaudiu de bon menjar i d'una conversa enriquidora.
Una altra casa-museu que trobem al poble és en la que va viure el compositor gaditano Manuel de Falla, qui amb motiu de la Guerra Civil es va exiliar a Argentina. No em va quedar massa clar de quin bàndol era don Manuel, ja que al museu no explicaven massa i pel poc que sé va composar un himne per a les tropes franquistes i anys després el propi dictador li va demanar que tornara a l'Estat espanyol. El cas és que la casa-museu estava bé, amb molts objectes interessants, sobretot els instruments i algunes cartes que parlaven sobre la guerra, però tampoc era res de l'altre món.
El dia l'acabem visitant el segon gran atractiu turístic d'Alta Gracia, una residència jesuítica dels segles XVII i XVIII, que está declarada, igual que tot el conjunt del poble, com patrimoni de la humanitat. L'estància compta amb la part de l'Esglèsia, els tallers colonials i jesuítics coneguts com "El Obraje" i finalment la residència en si mateixa, que actualment és el Museu Històric Nacional del Virrei Liniers, batejat en honor al seu antic resident, que fou un dels últims virreis del Riu de la Plata.
I amb aquesta visita acaba el dia per Alta Gràcia. Ara ens toca esperar el bus per tornar a Córdoba a passar l'última nit a la ciutat. Per les finestres del colectivo veig un país diferent, les samarretes d'argentina que abans inundaven qualsevol ciutat de la República ara han desaparegut. La gent camina mirant a terra i tracta de pensar en altres coses. L'opi s'acaba, la crisi torna, la presidenta tremola. I ara què? pensen molts.

Córdoba (II): La ciutat

2010-07-08T20:22:00.012-03:00

"La biblioteca destinada a la educación universal, es más poderosa que nuestros ejércitos."
General José de San Martín

A principis de juliol de 1573 el conqueridor castellà Jerónimo Luis de Cabrera fundava una ciutat al marge esquerre del riu Suquía. Ell venia del nord, del Potosí en el que segons Galeano "la plata levantó templos y palacios, monasterios y garitos, ofreció motivo a la tragedia y a la fiesta, derramó la sangre y el vino, encendió la codicia y desató el despilfarro y la aventura". Cabrera buscava la mítica Ciudad de los Césares, però solament va trobar un paisatge familiar i els aborígens comechingones. Dos elements que el portaren a batejar la nova població com "Córdoba de Nueva Andalucía". Ell ho explicarà així: "...un país en donde se dan las cuatro estaciones (...) y la gente es barbuda y alta, morena como en Andalucía".

Quatre segles i pico després, un altre dia de principis de juliol arribe jo a la moderna ciutat de Córdoba. No vinc del Potosí, fa segles que l'argenteria es va acabar, i tampoc trobe comechingones: la seua aparença andalusa els va permetre sobreviure a la tragèdia barrejant-se amb els nous pobladors. El Suquía a penes porta aigua i el paisatge latifundista ara és una immensa plantació d'edificis que configuren la segona ciutat més poblada de la República Argentina. Amb set universitats i quasi un milió i mig d'habitants, Córdoba té la fama de ser la ciutat més activa i amb una gran producció cultural que res té d'envejar a Buenos Aires.
Al centre de la ciutat, la Catedral i l'estatua del fundador Cabrera es cobreixen les esquenes mútuament i vigilen els vestigis històrics de l'antiga vila. L'espasa i la creu es mostren unides, flanquejades pel poder polític de l'antic Cabildo i l'imperatiu moral de la Manzana Jesuítica, tot sota l'atenta mirada del General José de San Martín, que des del seu cavall observa cada punt de l'escena descrita.
Amb el dit assenyala un altre punt clau del centre històric, no el pot veure, però el coneix perfectament.La seua mà i la seua mirada apunten al nord. Es tracta de la Cripta Jesuítica, construïda a principis del segle XVIII com a seu del noviciat de la companyia, però abandonada per orde de Roma al considerar-la un projecte massa ostentós. Poc després de l'expulsió dels jesuïtes el 1767, la cripta fou descuidada fins que Córdoba s'oblidà d'ella. Un matí de 1989 uns obrers de l'empresa Telecom redescobriren de casualitat aquest temple subterrani esborrat de la memòria col·lectiva de al ciutat.
Però la petjada per excel·lència de la Companyia de Jesús no és aquesta cripta. Des de finals del segle XVI Córdoba ja era el principal centre d'operacions dels jesuïtes per a l'evangelització de la zona i és per això que una Manzana, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000, porta el seu nom. Alla hi trobem el Col·legi Nacional de Monserrat, el més antic del país i que encara funciona, la seu de l'antic rectorat de la Universitat de Córdoba, també la més antiga del país i que actualment serveix com a museu i biblioteca, l'Esglèsia de la Companyia de Jesús, un dels temples més importants de la ciutat que encara ofereix misses i finalment la Residència i la Capella Domèstica.
L'estatua de San Martín mira tots els dies l'escena i s'enrecorda de les llegendes sobre els jesuïtes, però hi ha coses que el nostre heroi nacional no coneix massa bé. El temps passa i la memòria li falla. La vista cansada pel pas dels segles li impedeix veure més enllà dels seus dominis, però sí que recorda aquell maig del 69 en què obrers i estudiants eixiren al carrer junts i ocuparen la seua plaça alçant murs i barricades per protestar contra l'assassinat del sindicalista Maximo Mena, i en general contra el govern militar del General Onganía. Aquesta revolta serà recordada com El Cordobazo. Encara pot veure els policies en retirada amagant-se a les casernes, però també la nit d'aquell 29 de maig en que l'exèrcit va tornar al carrer per acabar amb els més valents que encara resistien.
I és que San Martín ha vist molta felicitat des del seu cavall de pedra, però també molta repressió. Encara algunes nits es desperta espantat quan algun grup de joves turistes tornen de festa fent escama. Un calfred li recorre el cos quan reviu els crits que eixien des d'aquell edifici amagat entre el Cabildo i la Catedral. En aquells moments, durant la dictadura militar del 76 al 83, no va saber massa bé de què es tractava i tampoc no volia preguntar. Eren altres temps. Ara aquell edifici alberga un Museu de la Memòria que constitueix un esgarrifós testimoni de la barbàrie comesa en aquells anys de terror. Hui ja sap que es tractava d'un centre clandestí de detenció del Departament d'Intel·ligència (D2), una divisió especial creada a Córdoba i dedicada al segrest i a la tortura de presumptes agitadors polítics i a la "reubicació" dels seus fills en famílies políticament menys sospitoses.
Per motius evidents ell no es pot moure massa de la seua zona, però sap per rumors que no és l'únic cas a la ciutat. Diuen que allà al costat de l'Esglèsia dels Caputxins que tant li agradava contemplar quan tenia bona vista, hi havia una presó de dones que va funcionar durant pràcticament tot el segle XX. Una volta, a meitat dels 70, un colom li va explicar que una trentena de preses polítiques s'havien fugat del presidi, i a finals de la centúria a un periòdic volador va llegir que el lloc havia sigut reformat i convertit en un centre cultural en homenatge a totes les dones represaliades. Porta per nom el Paseo del Buen Pastor.
I quan la ciutat s'apaga, eixos dies de temporada baixa en que els boliches i el pubs tanquen prompte, San Martín escolta l'aigua tranquil·la d'un rierol conegut com La Cañada, on conta la llegenda que vaga una dóna fantasma que li diuen La Pelada. Però ell ja és major i no creu en estes coses. A ell l'aigua li recorda als pobladors originaris i s'imagina als comechingones pescant i llaurant a la vora del riuet. Noves notícies li parlen d'una gran fira artesanal a la zona amb ceràmiques, telers i altres delícies de l'art tradicional. Està convençut, són ells, sabia que estaven vius i han tornat per a quedar-se.

Córdoba (I): Trobada Argentina i Llatinoamericana de Treball Social

2010-07-07T02:53:00.007-03:00

"Politizar la profesión es transformar la academia en una arena de lucha,
de disputa por los contenidos programáticos en un enfrentamiento de ideas"

Jose Paulo Netto, treballador social brasiler

Els primers dies de juliol es va celebrar a Córdoba el Tercer Encuentro Argentino y Latinoamericano de Trabajo Social, un espai de debat i reflexió entre professionals, estudiants i docents que s'organitza cada dos anys des de 2006. Amb l'excusa de trobar-me amb el meu amic Javi, ontinyentí aborigen i uruguaià d'adopció, vaig preparar els trastos, vaig agafar un bus de 13 hores i em vaig plantar a la Universitat Nacional de Córdoba disposat a passar quatre dies intensos.

La primera sorpresa fou arribar al Encuentro i trobar-me una sala de congressos plena de gom a gom, amb unes 1300 persones inscrites i més de 100 ponències presentades. M'esperava una cosa més senzilleta, però això de trobada llatinoamericana pareix que anava en serio, amb la presència de persones de molts països del continent, principalment de Xile, Uruguai, Paraguai, Brasil, Colòmbia, Veneçuela i de la pròpia Argentina.

El títol d'aquesta edició era Escenario político de Latinoamérica, el desafío del pensamiento crítico en las Ciencias Sociales y el Trabajo Social i comptava amb tres eixos temàtics que es podrien resumir en: Moviments socials i projectes populars; Universitat i pensament crític; i Treball Social en l'actual context llatinoamericà. No em posaré ara a explicar totes les conferències i ponències, perquè no acabaria mai i tampoc crec que ho llegireu ;), però la veritat és que fou realment interessant i gratificant comprovar el bon estat de l'esperit crític i combatiu a la segona ciutat del país. Vos faré un breu resum.
El primer dia arribe directe a la inauguració amb un grup de música i ball tradicional i de seguida apareix la degana de l'Escola de Treball Social per fer el primer parlament de les jornades. Del principi de la trobada em van sorprendre 3 coses basicament:

- La primera és la gran presència del moviment estudiantil en la preparació i coordinació de la trobada. Amb la quantitat de gent que hi havia inscrita, la capacitat d'organització que és requereix ha de ser enorme. Des del principi la degana de l'escola, en el seu parlament d'inauguració, reconeix que tot ho han fet les organitzacions i assemblees d'estudiants, que seran les encarregades de tancar el Encuentro.

- La segona cosa que em sorprèn és que el patriotisme no s'atura ni a les portes de l'acadèmia. L'argentinisme no té límits i només començar la trobada sona l'himne nacional i la degana fa referència al mundial i a la suposada victòria Argentina. Dos dies després la invencible fou vençuda i el país entrà en depressió profunda. Es podria fer una tesi doctoral sobre el patriotisme i el futbol al Cono Sur. Un altre exemple surrealista en la mateixa línia el vaig viure a la manifestació LGTB de Salta unes setmanes abans, amb l'himne argentí a tota castanya i banderes futboleres a full, com diuen per ací.

- Per últim destacar la gran presentació de la degana, sorprenentment canyera, amb una exposició molt clara i crítica sobre recorregut històric de la universitat en relació a la societat argentina, amb referències directes al nou escenari llatinoamericà, parlant sense complexos del Socialisme del segle XXI i defensant explícitament els governs de Fidel Castro, Evo Morales i Hugo Chávez com a referents a seguir per la resta del continent. Aquest posicionament polític clar serà una constant al llarg de les jornades, però la degana no es quedarà en paraules. Acaba el seu discurs convocant a una concentració amb motiu d'un judici a un responsable de desaparicions durant la dictadura militar i introdueix la primera conferència reivindicant una universitat realment pública i radicalment oposada a les noves estratègies de mercantilització.
La primera conferència, a càrrec del sociòleg de la cultura Lucas Rubinich, ens parla precisament sobre això, amb un paral·lelisme exagerat amb la situació europea. Autopresentat com a científic militant, el ponent ens convida a reflexionar sobre el procés de transformació neoconservadora de l'educació superior que s'estén com una taca d'oli per tota Amèrica Llatina des dels anys 90. Sense entrar ara a explicar la mercantilització que suposen totes aquestes contrareformes (que ja coneguem massa bé), el que analitza aquest investigador és la facilitat amb la que es naturalitzen determinats canvis estructurals de tall conservador disfressats de progressistes i moderns, amb una retòrica i un discurs familiar i atractiu. Un exemple clar d'aquesta nova cara és com el propi Banc Mundial cita "Los Herederos" de Buerdieu i Passeron per justificar els numerus clausus a l'educació superior.
Però el greu no és ja com les grans instàncies tracten de justificar-se, sinó com molts membres de la pròpia acadèmia interioritzen aquest discurs hegemònic pseudoprogressista. El resultat l'explica al seu llibre "La conformación de un clima cultural: Neoliberalismo y Universidad", on ens parla de la “traducción a lenguaje progresista de las políticas reivindicadoras del mercado”, de la mà de la tercera via d'Anthony Giddens i Ulrich Bech. A este panorama integra “el mundo de las organizaciones no gubernamentales” que sota les banderes de la solidaritat i l'autonomia de la societat civil, conformaren un altre “elemento descalificador de las viejas instituciones colectivas”. En definitiva del que ens parla és que la dreta ja no és de "sacristía e incienso", sinó que és una dreta nova, més sofisticada. Ja no existeix un ells (conservadors, fora de la universitat,...) i un nosaltres (la universitat progressista, crítica,...) perquè el pensament únic ha entrat a l'acadèmia per la porta de darrere i sense fer soroll. Arriba un dia en que sense saber de quina forma, com dirà el propi Rubinich, te n'adones que els teus companys de departament amb els que t'estàs fent un cafè són els que et tracten de vendre les noves reformes neoliberals amb un discurs d'esquerres i pensant-se que són idees innovadores que generen "noves oportunitats". Vos sona d'alguna cosa?? Ara no estic segur de si ho va dir Gramsci, Lukács o Althuser, el cas és que l'hegemonia, contra més invisible, més hegemònica és.
Sobre les ponències que vaig escoltar no sabria amb quina quedar-me, la veritat és que s'exposaren experiències molt interessants en contextos ben diferents, on es podia veure clarament com el treball social, de qualsevol tipus, no passa necessàriament pel pur assistencialisme. Els temes principals de les ponències giraven en torn als tres eixos de treball de la trobada, però es centraven sobretot en la defensa de la Universitat com a promotora del canvi social i com a agent polític. Així mateix també fou una constant la crítica als congressos, tallers, cursos,... com a pur consum i com a forma de fer punts i tindre més acreditacions, on "els docents fan com si ensenyen alguna cosa i els estudiants fan com si aprenen".

La conferència del segon eix (Moviments Socials, projectes populars i democràcia) fou de les millors i comptava amb uns ponents de luxe i molt contundents, que ens mostraren una fototografia general de la situació socio-política de diferents països del continent.
El primer d'ells era Waldo Ansaldati, doctor en Història per la Universitat de Córdoba i investigador de sociologia històrica a la de Buenos Aires, qui explicà les diverses formes d'entendre la democràcia a Amèrica Llatina i com de diferents poden ser governs que es diuen igualment democràtics, com per exemple Colòmbia o Bolívia. En aquest sentit es centrà en la defensa de la necessitat d'adjectivar el substantiu democràcia, tal i com es fa a Veneçuela (democràcia revolucionària) o a Bolívia (revolució democràtica), insistint en la necessitat de crear una alternativa capitalista adaptada als nous temps, però argumentant que no es pot fer "tabula rasa" ni desprestigiar els clàssics: el nucli del sistema és el mateix que va explicar Marx fa 150 anys.
El segon ponent, Julio Gambina, que entre altres coses és professor d'Economia Política i Dret a la Universidad de Rosario i membre d'ATTAC-Argentina, ens va fer una explicació del bicentenari argentí des d'una perspectiva ben poc idealitzada (cregueu-me que és una cosa difícil de trobar fins i tot en els sectors més crítics!), denunciant el paper de l'estat argentí en l'explotació de classe, en la discriminació de gènere i en el racisme contra els indígenes, però reivindicant determinats aspectes de les revolucions independentistes del segle XIX, com la unitat llatinoamericana front a l'invasor. En aquest sentit enllaça la seua ponència amb la recent creació de l'ALBA (Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América) i l'important paper que els moviments de base tingueren en els processo de transformació en Bolívia i Veneçuela. En el cas argentí recorda que la crisi de 2001 va donar origen a moltes organitzacions populars i va enfortir molt alguns projectes com la CTA, que en l'actualitat compta amb més d'un milió d'afiliats. Segons Gambina un dels problemes del país és que tot el món opta per l'eixida individual adaptant-se al status quo perquè "de algo hay que comer", quan la única eixida real per al canvi és la col·lectiva. Però un dels grans mèrits del neoliberalisme és sense dubte la capacitat de trencar les subjectivitats per fer-nos creure que no es pot canviar la realitat. Contra això Gambina ens deixa tres frases estel·lars: "No hay que dejarse chantajear por el posibilismo", "Hay que dejar de escribir ponencias para ganar dinero o para hacer puntaje y hay que participar más activamente en los Movimientos Sociales" i finalment "La revolución és una convocatoria a la creatividad".

Salinas Grandes

2010-06-28T00:49:00.014-03:00

"De arriba vengo, soy de la puna

Carita y luna, flor de amancay
En mis alforjas traigo esperanzas
Sueños y penas palomitay"
Tomas Lipan, cantant aimara argentí.

El temps s'acaba i encara em queden moltes coses per veure. Una de les coses que tinc a la meua eterna llista de "coses pendents" és visitar la famosa Quebrada de Humauaca, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de fa set anys. L'altre dia vaig tindre la sort de poder conèixer part d'aquesta zona amb uns amics francesos que volien anar a Salinas Grandes. Un viatge que normalment es fa en diversos dies, però que nosaltres cobrírem en 12 hores...

Eixírem des de la terminal d'autobusos de Salta de bon matí i arribàrem a Jujuy a les 10h. Aquesta població no té l'aire colonial de Salta i en canvi és considerada com la ciutat argentina amb un caràcter més indígena. De fet és l'entrada més habitual a la Quebrada d'Humauaca i a la Puna jujeña, un altiplà enclavat entre la Cordillera i la precordillera andina, de clima extrem i sec i que es situa entre els 3700 i els 4100 metres sobre el nivell del mar. A banda de la seua situació estratègica, el que em pareix molt interessant de Jujuy és el seu espectacular moviment barrial articulat al voltant de l'organització indigenista Tupac Amaru. Vos recomane visitar al seua web i al·lucinareu amb la capacitat d'autoorganització i els projectes que tenen: escoles, fàbriques, centres de salut, parcs, mitjans de comunicació,... en definitiva barris sencers! Preneu nota, tenim molt que aprendre d'aquesta gent.
Però la nostra parada a la ciutat de Jujuy serà curta, amb el temps just per prendre un cafè i mirar el partit entre La Roja (la de veritat: Corea del Nord) i Portugal. De seguida arriba el bus que ens portarà a Purmamarca, un xicotet poble des d'on tractarem d'arribar a Salinas Grandes. El camí fins el poble és tot cara amunt, la pressió atmosfèrica comença a notar-se tant que decidisc que és el moment d'estrenar-me amb la fulla de coca per combatre el "mal d'altura". Muntanyes de tots els colors es multipliquen, poc a poc anem deixant els núvols als nostres peus i el cerro de los siete colores ens dóna la benvinguda a Purmamarca. Aquest poble formava part del famós Camí del Inca i el seu nom en quechua significa "poble de la terra verge". El paisatge que ens envolta, amb els cerros colorits en forma de ventall, és el resultat de processos geològics que actuen des de fa més de 600 milions d'anys i al mig d'aquesta bogeria de la natura està aquest poble d'ensomni. Purmamarca té poc més de 2000 habitants, però els seus carrers sense asfaltar i les seues cases de fang desborden vida per tots els costats. Hi ha molts turistes que passen per ací per visitar les salines o per anar a altres ciutats de la Quebrada d'Humahuaca, com Maimará o Tilcara. Nosaltres tenim el nostre objectiu fixat i prompte trobem un taxi col·lectiu baratet que ens porta a las Salinas. Mentre esperem que el taxi isca visitem rapidament Purmamarca. Al centre està l'Esglèsia, molt interessant pel seu sostre de cardón, i al costat la Plaça principal, amb una fira artesanal amb productes típics de les regions andines: teixits, terrisseria, argenteria,... Em veig temptat de comprar alguna cosa, però no tenim massa diners i preferim invertir en un poc de formatge i empanades. Allà mateix també està el Cabildo, un dels pocs tradicionals que encara existeixen al país, i el Garrofer Històric, sota el qual reposaren les tropes del General Belgrano quan aquest dirigia el Ejercito del Norte en la guerra d'independència contra l'Estat espanyol a principis del segle XIX. Precisament al mateix lloc on la llegenda conta que les tropes castellanes emboscaren el cacic omaguaca Viltipoco el 1594.
Ja en el taxi, de camí a les salinas, continuem pujant metres i passem per l'espectacular Cuesta de Lipán. En un moment donat la taxista ens deixa baixar al que serà el punt més alt de la nostra expedició: Los Altos del Morado, a 4170 metres sobre el nivell del mar. Diria que mai havia pujat tan alt, la pressió es nota prou i el fred és impressionant. Tot i això, hi ha dos dones majors indígenes que estan venent els seus productes als turistes que paren en aquest punt tan emblemàtic.
De seguida continuem i prompte arribem a la nostra Meca del dia: Salinas Grandes. Es tracta d'una gran extensió blanca de 212 km quadrats que té els seus orígens en un període extens ubicat temporalment entre 5 i 10 milions d'anys abans del present, quan la conca d'aquest salar es va cobrir amb aigües amb una gran quantitat de sals provinents de l'activitat volcànica. L'evaporació paulatina d'aquestes aigües salades continentals donà origen al salar, que té una capa amb una grossor que oscil·la entre els 10 i els 50 cm. En l'actualitat es continua utilitzant per a l'extracció i la posterior comercialització de sal, però sense dubte el major profit econòmic del salar deu ser el turisme. Al centre de la immensa taca blanca els originaris venen les seues escultures de sal i centenars de turistes arriben en busos organitzats per contemplar un paisatge tan poc habitual. Nosaltres no som menys i aprofitem l'hora de visita que tenim per traure fotografies i tractar d'assumir que aquesta meravella és producte de la natura. Ara ens toca tornar cap a Salta, el viatge ha sigut llarg i el temps d'estada pot semblar curt, però ha valgut la pena.
Ja a casa, marque amb bolígraf la meua llista de "coses pendents". Una menys.

Pàtria, Religió i Futbol a la Quebrada del Toro

2010-06-23T02:40:00.016-03:00

"¿Y para qué trabaja uno si no es para ir los domingos y romperse los pulmones a las tribunas hinchando por un ideal?"

Enrique Santos Discépolo, poeta i tanguero.
Com cada cap de setmana, el passat 11 i 12 de juny, vaig tornar a la comunitat aborigen de Gobernador Solà (a la Quebrada del toro), però aquesta vegada ho feia sobretot en qualitat de convidat a les celebracions per la festa patronal de Sant Antoni de Pàdua, un esdeveniment que atrau a la majoria d'habitants del paratge i als familiars que, principalment per motius d'estudi i de treball, s'han traslladat a viure a ciutats més grans, com Campo Quijano o Salta. De fet mai no havia vist tanta gent a Gobernador Solà com aquest dissabte, no sabria dir quanta gent va passar per allà els dos dies, sóc molt roin per fer comptes, però de segur que unes 250 persones, una xifra que pot sonar ridícula als meus lectors urbanites, però que és tot un record per a una comunitat tan xicoteta i maltractada com aquesta.
Vaig arribar allà el divendres a les 18h de la vesprada, quan el Déu Inti s'amaga als turons i el Wayra comença a bufar cada vegada més fort, fins que els quabradenys i les quebradenyes es reclouen a les seues cases per prendre uns mates i conversar a la vora d'uns ciris que escalfen l'ambient i combaten la inevitable foscor a la que estan condemnats per la manca d'electricitat.

A casa de Rita i Rosa no hi ha ningú i un xiquet m'indica que els majors estan reunits a una de les cases prop de les antigues escoles: es tracta del club, un dels espais de reunió de la comunitat. Quan entre a la casa tots estan concentrats, sense saber-ho acabe d'interrompre el ritual de la Pachamama, del que ja vos vaig parlar amb motiu de la Festa del Choclo. Em quede parat sense saber si entrar del tot i rematar la jugada (gol en pròpia porta) o retrocedir uns passos, eixir de la casa i lliurar-me de la targeta groga. Entre una cosa i l'altra passen els segons i finalment em veuen, Rosa i Rita, amb un somriure a la boca em conviden a passar al terreny de joc. La cerimònia ja està per acabar, els participants, unes 7 o 8 persones, van cobrint en silenci el forat on prèviament s'ha introduït el menjar i la beguda oferida a la Mare Terra i una dona major m'indica amb la mirada que l'ajude a dipositar més terra. És la meua primera participació activa en aquesta litúrgia tan típica dels pobles andins. Por i respecte.
Acte seguit, a les velles escoles, Rita ens explica (a mi i a altres dos xiques de la UNSa que també acabaven d'arribar) el planning dels dos dies: a la nit hi ha missa i processó de torxes per la Quebrada i el dissabte al matí es repeteix la fórmula "missa i processó" amb l'afegitó de xocolatada per als xiquets (i no tant xiquets... mmm), després dinarot popular al club i a la vesprada partits de futbol.
El primer dia no podem acudir a la missa (quina llàstima!) perquè estem ajudant a fer feines per al dia següent, però no ens perdem la marxa de torxes per la Quebrada. És una imatge impactant: tot i que no hi havia torxes pel fort vent que s'alçà en eixe moment, veure't a unes cent persones cantant darrere d'una creu, una bandera i una figura de la mare de déu, amb tot fosc i envoltats d'un paisatge així és una escena que no s'experimenta massa voltes en esta vida. En acabar la caminada la majoria de gent torna a les seus cases a dormir o preparar menjars per al dia següent. Els més joves es queden amb nosaltres i posen la repetició del partit d'Argentina contra Corea del Sud que han pogut gravar gràcies a una antena gegant que s'han comprat a propòsit per veure el mundial. S'acaba el partit i ara sí tots se'n van a dormir. Nosaltres ens quedem a la salita de lectura a fosques contant històries de por i anècdotes paranormals sobre la Quebrada. El vent ve fort i pareix que se'n vinga la casa a terra, les finestres tremolen, però de sobte tot es calla, el silenci regna més enllà d'aquest quatre murs, per la finestra veig la lluna i més estreles que mai en la meua vida. Vos havia parlat de les nits en la Quebrada del Toro? Sí, sí, ho havia fet. Una volta més: admirat, meravellat, bocabadat... dormit.
El matí comença prompte. Rita (aquesta dona és incansable) ens desperta per si la podem ajudar a preparar l'església. Mai m'hauria imaginat a mi mateix a un poble indígena, a més de 2500 metres sobre el nivell del mar, fent decoracions amb els colors del vaticà i de la bandera Argentina... per mi no deixa de ser una excusa per apropar-me i conèixer millor les persones amb les que treballe, ells ja saben perfectament el que pense d'aquestes coses i fins i tot alguns d'ells es mostren molt crítics amb la institució, encara que tots participen dels actes. És impressionant com a qualsevol punt de la República et trobes una bandera argentina i una església. Els discursos de la pàtria i de la fe apareixen en qualsevol escenari de la vida pública argentina. Ens trobem en el bicentenari de la independència del país i damunt en ple mundial de futbol amb Argentina com una de les principals favorites. No vos podeu imaginar fins a quin punt el patriotisme (polític i futbolero) està present a cada segon de la quotidianitat d'aquest país. Al principi em resultava curiós, però arriba un punt que és excessivament exagerat i aclaparador. No es pot ser tant patriotero... i que algú em diga que és normal que al final de la missa el cura sortege 5 samarretes de la selecció...
Però reduir el futbol a la República Maradioniana al simple fanatisme hooliganista seria un error. El cert és que més enllà de la innecessàriament excessiva passió pel futbol professional, la pràctica d'aquest esport a tots els nivells és extraordinària. No hi ha poble d'aquest país que no tinga un cap de futbol. La comunitat de Gobernador Solà entre setmana no arriba als 70 habitants (amb una piràmide poblacional realment pobra entre els 14 i els 50 anys) i té tres camps de futbol! Què algú m'explique com utilitzen els tres al mateix temps!!. Bé la resposta està en un dia com aquest. Després de dinar els menjars tradicionals (locro, empanades saltenyes ,...) s'organitzen partits de futbol entre els majors (homes i dones) de totes les comunitats de la Quebrada. I en els descansos els més xiquets no dubten en aprofitar el camp lliure per a pegar-se unes carreres darrere de la pilota. No hi ha un segon en que cap camp de futbol estiga buit.Mentre faig fotos al partit entre les seleccions masculines de les comunitats de Mauri i San Bernardo de las Zorras se m'acosta Esteban, el màxim dirigent de Gobernador Solà, i em demana que l'acompanye a la seu del Consejo del Pueblo Tastil, al costat de la sala d'ordinadors on faig el curset d'informàtica cada dissabte. No més entrar una enorme bandera Wiphala, una pancarta del Consejo i una dotzena de persones al voltant de la taula em rebel·len que em trobe davant el meu primer Consejo del Pueblo Tastil, una gran sorpresa que Esteban em tenia reservada i que m'omple de felicitat. Els líders de totes les comunitats de la Quebrada (amb una gran quantitat de dones!) estan reunides per tractar el projecte per fer els plànols del territori que reivindiquen. Jo em quede al marge fins que em convidem a prendre cadira i escolte amb respecte com dos persones (tècnics supose) expliquen als líders indígenes el treball que estan fent per dissenyar els plànols de les comunitats. En acabar la reunió es torna a fer un ritual de la Pachamama. Aquesta vegada és la primera volta que realitze tota la cerimònia i ara sí em fan fer tot el procés des del principi fins al final. El simpàtic i jove representant de la comunitat d'Incahuasi em va indicant quins passos he de seguir... triar i alçar la fulla de coca, dipositar el menjar, la beguda, recollor el fum, alçar l'aigua, moure la terra... tot això davant l'atenta mirada de tot el consell. Estic nerviós, però ells pareixen contents amb el que vaig fent i alguns es riuen. Finalment sembla ser que salve la papereta perquè alguns em feliciten, haurem de vuere que pensa la Mare Terra de la meua intervenció, hehe. Per acabar signem les actes de la reunió i ens serveixen un cabrito i gots de vi i gasosa. No estic segur, però crec que ja forme part del Poble Tastil.

Dos anys sense Gonzalo Anaya

2010-06-11T00:10:00.000-03:00

"Recordar: del latín re-cordis, volver a pasar por el corazón"
Eduardo Galeano Gonzalo Anaya ens va deixar ara fa dos anys. L'onze de juny de 2008 el seu cor de 94 anys va deixar de bategar. Nascut a Burgos el 1914, des de la Segona República i al llarg d'una dilatada carrera professional va demostrar el seu compromís incondicional amb l'educació pública i la democràcia. Llicenciat en Filosofia i més tard doctorat, va ensenyar a diversos pobles de la Península, sent sancionat durant el Franquisme pel seu activisme polític en la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la UGT.

Entre 1953 i 1973 va exercir a Santiago de Compostel·la, on va conèixer millor la pluralitat nacional de l'Estat espanyol i es va preocupar per la situació del gallec als centres educatius. El 1973 obtingué la càtedra de Filosofia de l'Escola de Magisteri de València i s'integrà en el Departament de Sociologia i Antropologia Social.

Havia viscut al País Valencià durant els últims trenta cinc anys i, des del primer moment, en plena Batalla de València, va participar activament en els moviments socials d'esquerres i valencianistes. El 1985 fou nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de València i més tard va rebre la medalla d'or de la institució, així com la Medalla d'Argent al Mèrit al Treball.

Seria considerat com un dels precursors de la renovació pedagògica a l'Estat espanyol i els seus deixebles, que el consideren un "mestre de mestres", destaquen d'ell el seu compromís social i polític com a referent ètic i moral per a tota la comunitat educativa. Ell simplement es definia com "un roig al qui li agrada ensenyar" i explicava que "ensenyar és comunicar un saber de qualitat i, per tant, emancipador".

Defensor incansable de l'escola pública i alliberadora, va rebre en vida nombrosos reconeixements i distincions. La Confederació d'Associacions de Pares i Mares d'alumnes del País Valencià porta el seu nom, així com l'Escola d'Estiu que organitza el Moviment de Renovació Pedagògica, de la qual sempre participava. Els últims anys de la seua vida es va iniciar en la política institucional. Va ser membre al Consell Escolar Valencià en representació de la Universitat, donà suport sempre els sindicats de treballadors, i va ser candidat al Senat en 2004 i 2008 com a militant d'ERPV.

En forma d'humil homenatge vos deixe ací l'entrevista que li vaig fer a Jaume Martínez Bonafé dies després de la mort de Gonçal i que es va publicar a l'Accent 133 dins d'un monogràfic sobre el pedagog:

Una mestra a Palestina

2010-06-08T11:53:00.000-03:00

"No podeu preparar als vostres alumnes perquè construïsquen demà el món dels seus somnis, si vosaltres ja no creieu en eixos somnis; no podeu preparar-los per a la vida, si ja no creieu en ella; no podríeu mostrar el camí, si vos heu assegut, cansats i descoratjats en la cruïlla dels camins"

Celestin Freinet
Aquesta setmana no volia parlar de Palestina. No volia parlar sobre l'enèsim atemptat terrorista perpetrat per l'estat d'Israel. La indignació i la ràbia em portaren vàries voltes davant el meu ordinador, però la impotència i la tristesa m'impedien escriure. Les raons eren evidents: al menys 10 persones assassinades a sang freda i centenars d'activistes detinguts per voler portar ajuda humanitària a la Franja de Gaza, entre ells el nostre company David Segarra. I jo ací, a milers de kilòmetres de distància amb el cervell bloquejat per l'odi i la incertesa de saber què estava passant a l'altra banda del món, al nostre mediterrani, una volta més tenyit de roig per l'autoritarisme i el menyspreu a la diferència. I no volia parlar de Palestina ni del Mavi Marmara perquè en realitat no podia.

I no podia i ja no vull i no ho faré, a més perquè ja molta gent ho ha fet i massa bé com per a aportar res millor.

Però hui he trobat un blog que m'ha il·lusionat i m'ha obligat a parlar indirectament de Palestina: de la Palestina rebel i resistent. Una nova finestra al món per conèixer la situació de l'educació i dels xiquets i les xiquetes palestines. Em referisc al nou espai inaugurat a la xarxa per Maria Freixas, una mestra catalana que com jo, viurà uns mesos fora de casa, com ella mateixa diu, "per aprendre molt i per enterrar els fantasmes. (...) per a créixer (...) [i per] trobar a faltar la meva gent per saber fins on l'estimo".

Recorde que una volta el seu cosí em va dir que nosequi deia que els casals i centres socials que hi arreu dels Països Catalans són com les nostres ambaixades. En el cas dels pobles sense estat com el nostre crec que no podem demanar millors ambaixadors que companyes com Maria, qui amb la seua mirada i la seua sincera implicació ens pot ajudar a conèixer de primera mà la vida a aquest raconet del Creixent Fèrtil. Vos recomane que seguiu el seu blog, de segur que ens sorprenem. Com deia un amic fa un temps, dóna gust llegir a persones "amb la tranquil·litat i la certesa de saber que allò que conten sorgeix d'un compromís irrevocable amb la dignitat de les persones i els pobles". És el cas de Maria, que com a mestra segueix els consells de Freinet i no renúncia ni als seus somnis ni a ajudar a construir "el camí de la justícia, en que el poble palestí trobarà ben aviat la pau, l’oxigen i l’anhelada llibertat."

http://unamestraapalestina.wordpress.com/

PS: em comenten que la connexió per allà és un poquet precària, així que donem-li temps que segur que ens arriben coses interessants.

La Wiphala

2010-06-01T23:09:00.000-03:00

"De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat."
Lluís llach.

Alguns amics i lectors del blog m'han preguntat vàries voltes per la bandera multicolor que apareix a moltes de les meues fotografies. Aquesta bandera es coneix amb el nom de "Wiphala", un mot que es pensa que ve de la conjunció de dos paraules en llengua aimara: wiphaly (veu de triomf) i lapx (fluir d'un objecte flexible); la síntesi dels dos conceptes la deixe al vostre gust, però es sol traduir normalment com "emblema".

En l'actualitat la Wiphala és utilitzada per bona part dels pobles originaris americans, principalment pels de les zones andines, com a símbol de resistència i de reivindicació dels seus drets històrics. Els seus orígens són confusos i els sectors més essencialistes de l'indigenisme remunten el seu naixement a segles anteriors a l'arribada dels castellans i dels mateixos inques. El cert és que les proves arqueològiques exposades per aquestes teories han sigut molt qüestionades pels estudiosos més rigorosos i sonen més a mite que a realitat. D'una banda la tradició tèxtil dels pobles precolombins (i inclús preincàics) és molt forta, amb el que sobta molt que no es conserve cap vestigi del símbol; i d'altra banda la tradició de materialitzar els símbols en un pedaç de tela i fer-lo onejar al vent és d'origen àrab, amb la qual cosa és pràcticament impossible que existira (com a mínim amb aquest format) abans de la conquesta europea.

Ens quedarem amb el dubte, però el que sí que sabem és que l'Arc de Sant Martí formava part de la simbologia del Tawantinsuyu (Imperi Inca) i que la generalització de la Wiphala és fruit dels moviments camperols de la Bolívia dels anys 70, on les lluita sindical de classe començà a estrènyer relacions amb les reivindicacions identitàries dels pobles aborígens.

A partir d'aquest moment ha servit com a canalitzadora d'una lluita i fins i tot ha passat a formar part de la cosmovisió andina: els seus 49 quadres de set colors diferents s'han relacionat amb aspectes tan diversos com la relació dels aborígens amb la natura, les organitzacions socials tradicionals o el calendari còsmic. En l'actualitat, gràcies a la nova constitució, és una de les banderes oficials de Bolívia, encara que no exempta de polèmica.

En un context com el de les cultures aborígens a Amèrica Llatina s'ha de reconèixer la importància dels símbols i dels emblemes com a ferramentes d'autoreconeixement i de cohesió d'una comunitat desestructurada. Parlant amb els mestres guaranís (poble que no utilitza la Wiphala) de Yacuy em comentaven aquesta necessitat de reinventar i adaptar símbols del passat en benefici d'una reivindicació justa. Com diu Lluís Llach a la seua cançó, les banderes només serveixen per abrigar-nos quan fa fred, una bonica metàfora que tant pot aplicar-se a la llarga nit de cinc segles de colonialisme i neocolonialisme a Amèrica Llatina, com als 300 anys des de la desfeta d'Almansa a casa nostra.
I per acabar tenim la interpretació que es dóna actualment a cada color. Si busqueu per internet trobareu que a tots els llocs es posa literalment la mateixa explicació, amb frases inconnexes que ningú ha corregit, jo tractaré de fer una adaptació:

Roig: representa el planeta terra (aka-pacha), és l'expresió de la persona andina en el desenvolupament intel·lectual, és la filosofia còsmica en el pensament i coneixement dels amawtas (representants espirituals).

Taronja: representa la societat i la cultura, això com la preservació i la procreació de l'espècia humana, considerada com la més preuada riquesa patrimonial de la nació. És també la salut i la medicina, la formació i l'educació, la pràctica cultural de la joventut.

Groc: representa l'energia i la força (ch'ama-pacha), és l'expressió dels principis morals andins i de la pràctica col·lectivista de la germanor i solidaritat humana.

Blanc: representa el temps i la dialèctica (jaya-pacha), és l'expressió del desenvolupament i la transformació permanent del Qullana Marka (territori inca) sobre els Andes, el desenvolupament de la ciència, la tecnologia, l'art i el treball intel·lectual i manual que genera la reciprocitat i l'harmonia de l'estructura comunitària.

Verd: representa l'economia i la producció andina, és el símbol de les riqueses naturals, de la superfície i el subsòl. Representa la terra i el territori, així com la producció agropecuària, la flora, la fauna i els jaciments hidrològics i mineralògics.

Blau: representa l'espai còsmic, l'infinit (araxa-pacha), és l'expressió dels sistemes estel·lars de l'univers i els efectes naturals que es senten sobre la terra, és l'astronomia i la física.

Violeta: representa a la política i la ideologia andina, és l'expressió del poder comunitari i harmònic dels Andes, és el poder de l'estat i de els organitzacions socials i culturals del poble.

Ñandereko! Escoles aborígens d'Aguaray

2010-05-25T18:35:00.001-03:00

"En lengua guaraní, ñe'é significa "palabra" y también significa "alma". Creen los indios guaraníes que quienes mienten la palabra, o la dilapidan, son traidores del alma"
Eduardo Galeano

Eren les sis i mitja del matí quan els gendarmes ens feren baixar de l'autobús. A penes faltaven uns quilòmetres per arribar a Aguaray i els primers rajos de sol combatien la freda nit de l'interior argentí al temps que em convidaven a despertar i posar en ordre les neurones. Una tasca en la qual seria injust negar el paper de la policia.

Mentre milers d'indígenes viatjaven a Buenos Aires per reivindicar els seus drets en el marc del bicentenari d'Argentina, jo em dirigia al nord, a un xicotet poblet al costat de la frontera amb Bolívia. L'objectiu era doble: d'una banda eixir del país per renovar el meu visat de 3 mesos i d'altra conèixer les experiències socioeducatives que s'impulsen des de la Universitat Nacional de Salta a les comunitats aborígens de la zona.

Simplement: inoblidable. Gràcies a la companyia d'Adriana, una professora de la UNSa que em va acollir a casa seua i em va fer de guia particular, vaig poder conèixer durant tres dies diverses escoles indígenes dels voltants d'Aguaray. El primer dia vaig visitar l'escola de Tuyunti, una comunitat chané (ètnia d'origen arawak barrejada amb els guaranís) on viuen unes 350 famílies. El centre el van fundar els franciscans a finals dels 40 del segle passat i en els últims anys s'ha començat a impartir classes "en idioma", com li diuen ells al seu guaraní. Després de participar a una classe de quart d'EGB dues mestres de la comunitat, Natalia i Catalina, em contaren que elles estudiaren a la mateixa escola i que al principi els docents venien de fora i solament sabien parlar castellà, amb la qual cosa elles no entenien res i les castigaven, i per això els feia por anar a classe. Inevitablement vaig recordar el Tio Canya, els vaig explicar un poc la lletra i em vaig comprometre a enviar-los la cançó.
A la classe em va sorprendre que molts xiquets que parlaven entre ells la seua llengua contestaven en castellà al mestre, encara que aquest parlara tot el temps en chané, i em vaig adonar que el seu conflicte lingüístic no déu de ser tan diferent al nostre fa unes dècades. Mentre la xiqueta que estava al meu costat m'ensenyava el seus dibuixos jo tractava de convèncer-la per que parlarà en chané al mestre i deduïsc que la vaig convèncer perquè no va tornar a parlar castellà en tota l'hora... fins i tot a mi em parlava "en idioma" i no em va parèixer massa oportú explicar-li que no entenia res del que m'estava dient: el que em contava semblava entusiasmar-la i les meues respostes ambigües sonaven fins i tot convincents. Graciós, si més no.

Al matí següent vaig visitar la comunitat guaraní de Yacuy, amb una escola que també va ser fundada per una ordre religiosa a meitat del segle XX. La sensació que em va donar aquesta comunitat és que tenia menys contacte amb la ciutat, i això ho dic perquè quan vaig entrar a l'escola els xiquets es quedaren bocabadats amb la meua presència, imagine que més o menys jo devia de ser tan exòtic per a ells com ells per a mi. Allà em va rebre amb els braços oberts Mª Luisa, subdirectora del centre i bona amiga d'Adriana. Em va donar via lliure per visitar l'escola i allà que vaig anar: vaig començar el dia amb Ciències Naturals i el vaig acabar amb Llengua Guaraní al curs de 7é d'ESB.

En aquesta última classe em vaig quedar al·lucinat amb el mestre Marcelo Soria, per la seua forma d'ensenyar la seua llengua i per la passió amb la que em va estar explicant la seua tasca en Educació Intercultural Bilingüe (EIB), una modalitat d'educació contemplada a la Constitució a partir del 1994 i emmarcada en el reconeixement dels drets dels pobles originaris. Marcelo és membre del Consejo Educativo Autónomo de los Pueblos Indígenas (CEAPI), com a representant nacional per l'àrea guaraní, i em va estar explicant tots els seus projectes amb l'ajuda d'algunes professores de la Universitat per tal d'aconseguir una educació guaraní, tant en llengua com en contingut. De fet, fa un moment he dit que que la matèria es deia "Llengua Guaraní", però vos he enganyat, el nom que Marcelo li ha posat és "Ñandereko", que en guaraní vindria a significar una cosa així com "la nostra forma de ser" i contempla no solament l'ensenyament de la llengua sinó que pretén ser una eina de recuperació i transmissió de les tradicions, els valors i les formes d'organització política originàries de la comunitat.
Per a millorar aquesta tasca estan creant materials didàctics propis entre els que es troba el llibre bilingüe OPAETE REVE YAEKA ÑANDE RAIKUERE, que em van regalar :-) i que podeu llegir ací.

Tota aquesta qüestió dels materials didàctics propis no és una cosa banal i crec que és un tema sobre el que tots els educadors que venen ací (o on siga) s'haurien de conscienciar. Cada dia estic més fart de sentir lemes absurds com "més educació" o "l'educació és bona". No sé fins a quin punt això té sentit, al meu entendre cal deixar de reivindicar "més educació" en abstracte i començar a demanar (i sobretot construir) l'educació que volem. L'educació en general i l'escola en particular no és per si mateixa bona, de fet la seua funció històrica ha sigut la de perpetuar el sistema patriarcal i de classes i invisibilitzar les cultures no oficials, per tant demanar "educació" en abstracte em pareix una ximpleria. Això ho han entès a Yacuy i per això estan construint la seua pròpia educació, en lloc d'exportar l'educació europea que tant pocs favors els ha fet.

Però no tot fou feina, estudi i investigació (nótese la ironia): per les vesprades vaig acompanyar a Adriana a la UNSa de Tartagal, on vaig comprovar que les tutories es feien a la cafeteria i vaig conèixer gent molt interessant amb qui vaig poder conversar i aclarir alguns dubtes sobre la política local i nacional.

A les nits tampoc vaig parar: la primera la vaig passar explicant filosofia grega al fill de la família i als seus amics, que tenien examen al matí següent i, com no, encara no havien obert el llibre. Crec que aprovaran. La última nit vaig gaudir d'un encantador i multitudinari sopar familiar amb motiu d'un aniversari. Impagable.

I de Bolívia, què dir? Vaig eixir per Pocitos i vaig passar tot el dia a Yacuiba (no confondre amb Yacuy), una mena d'Andorra a la boliviana que és bastió de l'oposició al MAS d'Evo Morales. Però per poc em quede a viure allà tota la vida perquè al senyor aduanero no li venia de gust posar-me els segells d'eixida i entrada al passaport, amb la qual cosa em convertia en un immigrant il·legal al país... irònic més que res per haver sigut mestre de català per a sense papers bolivians a València.

En fi, aventures diverses que redactades amb l'art d'altres mans serien dignes de formar part d'Històries del Paradís.

Primer de maig a la Quebrada del Toro

2010-05-09T23:03:00.000-03:00

"Qui no comprén una mirada tampoc comprendrà una llarga explicació"
Dita àrab
El passat cap de setmana un grup d'estudiants de diferents carreres anàrem a la comunitat del Alisal per donar un cop de mà a les famílies del paratge en la reconstrucció les seues cases, molt afectades pels terratrèmols del passat febrer. La Quebrada no em deixa d'impressionar. Com la primera vegada, entrar pel riu amb el bus, sorprendre't envoltat per les muntanyes, passar per baix de les vies, aturar-te i escoltar el silenci,... són sensacions difícils de descriure.

Aquesta vegada la comunitat que visite és de les primeres de la ruta i es nota que el sol no pega tant i l'ambient és un poc més humit. Als Alisos (nom oficial) hi ha unes 80 famílies en cases disperses (a l'estil dels nostres masos) que viuen principalment de la ramaderia (formatges i carn) i de l'agricultura (choclo, pomes, bresquilla, figues, nous,...). Des de 2003 tenen personalitat jurídica i el 2006, com a resultat d'un treball de recuperació identitària, la comunitat es reconeix part del Poble Tastil.
Arribàrem el divendres a la vesprada i acampàrem al pati de la senyora Antònia. Ens dividírem en tres grups per treballar a les cases més afectades i a mi em va tocar anar a veure a Don Julio. Travessant les vies del Tren a las Nubes arribàrem a sa casa, un habitatge fet a l'estil de maçoneria tradicional de la zona, amb 4 habitacions (cuina, dormitoris i bany) que estaven molt afectades pels sismes i pel pas del temps en general. Allà hi viuen Don Julio, un jubilat ferroviari de 73 anys, i la seua esposa Letícia. Amb ells estan tres néts que van a l'escola del Mollar (la comunitat del costat) i que fins ara dormien a una galeria, una mena de naia molt exposada al fred, a l'espera de que la municipalitat de Campo Quijano porte els materials necessaris per a la reconstrucció, o bé que un grup d'estudiants 'sin oficio ni beneficio' anem a ajudar un poc a refer els dormitoris. La segona opció de moment és la única que s'ha complit.

Al llarg dels tres dies enderrocàrem els murs que estaven en pitjors condicions i amb la direcció del mateix Don Julio i d'altres habitants de la zona aprenguérem a construir de nou les habitacions com si fórem oriünds quebradencs de quatre generacions. El treball era dur, però la companyia, l'acollida i agraïment infinit de la família eliminava tots els aspectes negatius de la feina. A més no faltaren moments de tranquil·litat i diversió, per compartir uns mates i unes nous, jugar amb els xiquets i els animals de la casa o parlar amb els més grans sobre la situació de les comunitats. Segons em contaren als Alisos actualment tenen un consell de kurakas o pares de família i cada dos anys trien dos kamachi, que són els encarregats de dirigir la comunitat. No estic segur, però diria que aquests últims són els que van com a representants al Consejo del Pueblo Tastil. Totes aquestes qüestions em seran d'utilitat per a un projecte que tinc entre mans i que en un futur recent, quan comence a prendre forma, vos explicaré.
A les nits ens reunim tot el grup al voltant d'una foguera per intercanviar les experiències del dia i de pas intentar arreglar el món. El primer de maig ens dediquem un cabrito a la parrilla que comprem a una família de la zona i acabem visitant un túnel del Tren a las Nubes, amb esglai de terratrèmol inclòs. Compartim cansament, riures, curiositats i lectures de la realitat fins que el foc s'apaga i sols queden les estreles i la lluna, que ens indiquen que és hora d'anar a dormir.
El moment del comiat és agredolç, les mirades dels membres de la família expressen felicitat, però s'aprecia un punt d'angoixa: estan preocupats en què passarà si no arriben les ajudes de la municipalitat i si hi ha nous terratrèmols (durant la nostra estada hi ha hagut dos de baixa intensitat). Finalment Don Julio s'atreveix a preguntar: "...a ustedes la rectora cuando les volverá a mandar?". Jo, sincerament, no vaig saber què respondre.

[Foto-crònica] Los valles calchaquíes: la meua marxa intercomarcal

2010-04-19T23:31:00.000-03:00

El cap de setmana del 10 i 11 d'abril es celebrava al País Valencià la 3ª Marxa Intercomarcal dels Països Catalans organitzada pel Grup de Muntanya Viarany. Enguany no vaig anar, però casualitats de la vida dos francesos, un argentí i un català coincidírem i ens aliàrem per llogar un cotxe i fer la ruta de los valles calchaquíes.

Eixírem de Salta el divendres de bon matí i seguírem la ruta 68 fins a Cafayate. Travesant la vall de Lerma i la Quebrada Alemania anem trobant cada volta més parades obligatòries, sobretot en el tram de la Quebrada de las Conchas. Els paisatges com sempre espectaculars: fileres i fileres d'infinites muntanyes de colors, formes i grandàries que mai deixen de meravellar-te.
Fem vàries parades dignes de menció. La primera d'elles és a la Garganta del Diablo, un monument natural de roca composat per materials que s'han anat acumulant al llarg de 90 milions d'anys. L'aigua anà penetrant en els porus i esquerdes de les roques desgastant-les i donant-les la seua forma actual.
La segona parada destacada és pocs km després, a l'Anfiteatro, una formació molt pareguda a l'anterior a la qual s'accedeix després de passar per un estret canó de roca.
Continuant la carretera el paisatge va canviant constantment i cada pocs km parem impressionats per les noves vistes: a un punt ens creguem cowboys en el Far West i pocs Km després pareguem astronautes en un paisatge lunar.
A poqueta nit arribem a Cafayate i ens allotgem a l'Hostal Ruta 40. Aquesta xicoteta població és el segon centre de producció vinícola del país i el primer que fem en alçar-nos el dissabte és visitar una de les seues bodegues, on ens mostren el procés d'elaboració dels seus vins i ens ofereixen una degustació amb unes delicioses empanades salteñes.Però prompte tornem a la carretera (en aquest cas ja sense asfaltar) i ens dirigim cap al segon tram del circuit calchaquí, que ens portarà a l'encantador poblet de Cachi.
El camí de pedres és la mítica Ruta Nacional 40 (deduïsc que el nom li ve donat perquè les condicions no permeten passar de 40km/h) i poc a poc anem trobant xicotets poblaments que segons ens diuen són els més antics de tot el territori argentí. Fem diverses parades per a fer fotos i caminar, encantats tant per l'entorn natural com per l'arquitectura de fang i pedra caracterísitca de la zona.
Els cotxes que ens creuem ens saluden amb alegria i cada volta que parem en un poblet l'amabilitat local ens desborda. En concret a Santa Rosa, on viuen entre 50 i 60 persones, una família ens mostra els seus camps de pimentons i ens convida a raïm, tomaques, meló i, sorprenentment, mistela!.
Estem al cor de los Valles Calchaquíes, on el poble preincaic Dieguita-Calchaquí, que en el passat rebutjà amb coratge la invasió castellana, continua resistint i reivindicant els seus drets com a poble originari. Aprofitem la confiança que es genera per preguntar sobre totes aquestes qüestions i ens expliquen com s'organitzen, com viuen, que mengen i ens ensenyen les escoles i els centres sanitaris amb els que conten. Insuficients, evidentment.
Parem a dinar un bon "matambre" a un dels poblets més grans, Angastaco, amb uns 800 habitants, que sembla un oasi enclavat en un dels paisatges rocosos més bonics de la ruta.
Entre Angastaco i Molinos parem obligats per un grup de "llamas" que bloquegen el camí i prop d'un altre xicotet poblat ens sorprén un camp de futbol amagat entre el bosc i el riu calchaquí.
Descansem un poc a Molinos i després continuem per fer el tram final cap a Cachi. Poc a poc anem entrant al Parc Nacional dels Cardones i a mesura que avancem aquests cactus gegants es van multiplicant i inundant l'horitzó.
Ja de nit arribem a Cachi, un encantador (ja ho havia dit, ho sé, però és que ho és!) poble, amb una màgia que t'atrapa i que et crida a quedar-te un dia més. Per desgràcia hem de tornar el cotxe el diumenge per la vesprada i no podem gaudir massa del poble. Els seus carrers amples, les voreres altes de pedra, les cases blanques d'estil colonial barrejat amb un urbanisme autòcton, el museu d'arqueologia, la plaça i l'església hauran d'esperar-me per a una nova visita.
A la nit sopàrem a un restaurant de cuina tradicional en el que vaig menjar un deliciós "Volcan de Quinoa", que vindria a ser una carabassa farcida d'arros de Quinoa i altres ingredients per identificar... un sabor espectacular. La Quinoa és un cereal que és cultiva a tota la serralada andina des de fa més de 5000 anys i que ara s'està tractant de recuperar als pobles calchaquis.
Al matí tenim el temps just per visitar el centre d'artesania tradicional, l'església i de seguida eixim cap a Salta per la Ruta Nacional 33. Aquesta ruta en un primer moment (al seu pas pel Parc Nacional dels Cardons) és una infinita carretera en línia recta que no s'acaba mai i que de sobte es plena de curves i va pujant i baixant constantment, però per fortuna ja està asfaltada i la podem fer un poquet més ràpid.
El punt més alt al que arribem és la Piedra del Molino, a 3.348 m sobre el nivell del mar. Té aquest nom perquè allà es troba una pedra de molí que es transportava des d'Humahuaca fa centenars d'anys, però la carreta es va trencar i la pedra es va quedar allà dalt. Al costat hi ha una xicoteta capella dedicada a la Mare de Déu que els indigenes accepten com a representant de la Pacha Mama i li deixen tot tipus d'ofrenes.
A partir d'ací comencem a descendre per "la cuesta del obispo" i anem entrant al "valle encantado". La vista em recorda moltíssim a la Illa de Sky, a Escòcia, i fem diverses parades per a traure fotos. En una d'elles trobem un xicotet comerç gestionat per pobladors de la zona i dinem allà unes empanades.
Després de dinar augmentem el ritme i reduïm les parades, hem d'arribar prompte a deixar el cotxe o ens cobraran un dia més... però la passió contagiada pel futbol ens obliga a fer una última parada per gaudir d'un partit entre dos equips de la zona.
A les set de la vesprada arribem per fi a casa i després de fer una visita fugaç al mercat dominical de Salta el cansament ens acaba per vèncer i els quatre caiguem rendits a les hamaques de l'Hostal. Enguany la meua marxa intercomarcal ha sigut particular, però l'any que ve ens veiem a la quarta!

Primera visita a la Quebrada del Toro: La fiesta del Choclo

2010-04-13T16:55:00.000-03:00

"En este último tiempo se escucharon diferentes voces sobre la cultura de Tastil.Una de ellas es que la cultura tastileña de Tastil ha desaparecido,

otros recién hoy se estarán enterando de la existencia de este pueblo.
Es por ello que les digo que vive y esta presente el pueblo precolombino e incluso pre incaico que habito este suelo”

Dirigent del "Consejo del Pueblo Tastil"
El famós Tren de las Nubes uneix les poblacions de Salta i San Antonio de los Cobres. Els turistes que viatgen en ell miren per les finestres l'espectacular Quebrada del riu Toro: una estreta gola rodejada de parets quasi perpendiculars adornades amb uns pocs arbres, arbustos i incomptables cactus gegants. Miren per la finestra, però no paren. Els més avispats aconsegueixen bones posicions al vagó i trauen les millors fotos: cels blaus, sol clar, verda vegetació, cerros multicolors... i això del fons? això del fons és una casa? - Es pregunta el turista en arribar a casa i veure les fotos al seu ordinador - I això que circula per eixa carretera semi abandonada? Això és un autobús? No... no pot ser, eixa carretera no deu de ser transitable! Estes càmeres tan noves s'inventen les fotos!
Però el turista s'enganyava, allà baix hi havia cases i en eixe autobús viatjava jo. Era tres d'abril i havia eixit de Salta a les 6 del matí per arribar a la tercera edició de la "Fiesta del Choclo" que es celebrava a la comunitat de "Gobernador Solà", al centre de la mateixa Quebrada.
La Quebrada del Toro és el nom que es donaren a si mateixes el conjunt de comunitats que habiten la zona i que en els últims anys han reforçat les seues relacions mitjançant la creació del "Consejo del Pueblo Tastil" (CPT) amb l'objectiu de reconstruir i revitalitzar la seua cultura mil·lenària. Gobernador Solà és una de les comunitats que formen part d'aquest poble, un paratge habitat per poc més de cent persones, unes 30 famílies, que desenvolupen activitats agrícoles i ramaderes destinades fonamentalment a l'autoproveïment.
M'havien parlat de la Quebrada, dels seus paisatges espectaculars, de les muntanyes, dels cactus, del sol brillant, del vent constant... des de l'autobús pense que potser han exagerat... però quan baixe en la meua parada i l'autobús se'n va... eixe moment és indescriptible. Et quedes allí, al centre de la Quebrada, es fa el silenci i aleshores és quan te n'adones que tot el que t'havien dit era veritat. No veig cap casa des de la carretera, dubte si l'autobús s'ha enganyat de lloc, però estic tranquil perquè no estic a soles, viatge amb quatre xics de la Universitat i a més altres persones de les comunitats veïnes han parat també per acudir a la festa.
Una de les xiques que ens acompanya ja ha treballat a Gobernador Solà i anem directament a visitar a Doña Rosa, una dona influent de la comunitat que ens acull amb els braços oberts a la seua casa de pedra, palles i fang, construïda a l'estil tradicional de la zona. En ella ens presenta a tota la seua família i ens explica que estan preparant la Festa del Choclo (la dacsa). En realitat aquesta festa és relativament nova i la seua celebració està relacionada amb la reivindicació del Poble Tastil per a ser reconegut com a poble originari per part de la República Argentina; es tracta d'una escenificació pública d'una part de la cultura tastileña que té com a objectiu legitimar-se davant les institucions, com una mena de tramit per poder gaudir dels drets que la constitució argentina i altres lleis provincials reconeixen als pobles originaris. Aquesta festa s'ha d'entendre per tant en aquest context de resignificació de les pràctiques culturals d'aquest poble, amb l'objectiu principal d'afermar la seua identitat i de que es reconega la seua diferència cultural (tant de la cultura europea-criolla com de la cultura colla-incaica).
Després d'ajudar un poc a Doña Rosa en alguns preparatius ens dirigim cap a la zona de les antigues escoles, on es realitzarà la festa. Mentre esperem a que arribe la gent els xics de la Universitat m'ensenyen el resultat de l'últim projecte realitzat per "Los Amigos de la Quebrada": es tracta de la salita de lectura, un xicotet i acollidor espai acondicionat amb una taula, cadires i un parell de prestatgeries amb llibres. En eixe moment apareix un dels representants més respectats de la comunitat, Esteban Vilca, qui ens agraeix la nostra visita a la festa i ens convida a vindre més per a poder dinamitzar la salita i treballar amb els xiquets i xiquetes del poble. A més ens diu que té en ment crear una "casa del saber", per recuperar tota la memòria i història del seu poble. Aprofitant que encara estan arribant alguns familiars ens mostra també la sala d'informàtica (amb tres ordinadors finançats per l'obra social de nosequina empresa) i ens torna a animar a freqüentar la comunitat per aprofitar aquests espais. La veritat és que la seua rebuda ens sorprèn molt gratament, després dels terratrèmols de l'últim mes les notícies que arribaven a la ciutat era que des de les comunitats no es volia saber res de les institucions. La solució que se'ls plantejava des del govern provincial era abandonar la zona per a poder reconstruir els poblats amb tranquil·litat, però en realitat el que segurament es pretenia era que els habitants de la Quebrada deixaren les terres per perdre així els pocs drets legals que tenen sobre el seu propi territori.
De camí al pati, on es realitza la festa, ens explica que enguany no assistirà molta gent d'altres comunitats; no s'ha volgut fer molta publicitat perquè moltes persones s'han quedat sense casa a causa dels moviments de terres i les carreteres són més perilloses que mai. Al final s'apleguen unes 50 o 60 persones i comença la celebració amb la cerimònia de la Pachamama, un ritual ancestral que els habitants de la quebrada realitzen en privat, però que s'escenifica en públic en la festa precisament per la ja comentada exigència de visibilització de la cultura Tastil que reclamen les institucions per atorgar determinats drets constitucionals.
La cerimònia de la Pachamama consisteix en oferir menjar i beguda a la mare terra per agrair tots els fruits que ens dóna i per reforçar els llaços amb ella. En l'actualitat aquest culte és una barreja de ritus pagà i cristià amb elements de la vida quotidiana contemporània que té com a resultat l'ofrena a la terra d'ampolles de Coca Cola, aigua mineral, paquets de tabac, licors i menjars tradicionals de la zona. L'acte està presidit per dues parelles i un xiquet, que en aquest cas era el fill d'Esteban, i a continuació van participant tots els assistents per parelles.
Després de l'ofrena arriba el moment de gaudir dels menjars tradicionals de la zona: humitas, tamales, formatge de cabra, carn, empanades i sobretot Choclo, aliment que dóna nom a la festa i que és considerat com el més mil·lenari i sagrat per al poble Tastil. Però prèviament es fa la hissada de banderes, tant de la de la república com de la dels pobles andins, la Wiphala. La jornada acaba en germanor escoltant i veient un grup de danses tradicionals, que ballaren zamba, chacarera i altres ritmes del nord-oest argentí.
A les cinc de la vesprada el vent comença a bufar més fort i és el moment de tornar cap a l'autobús que ens portarà a la ciutat. L'experiència ha sigut esgotadora, el sol i el vent ens ha cremat tota la cara, però aquest primer contacte amb el poble Tastil no ha pogut ser millor, en un moment tan difícil per als habitants de la Quebrada la seua alegria i les ganes de compartir la seua cultura és, si més no, esperançadora.

Salta als meus peus

2010-03-30T01:27:00.000-03:00

"Salta heroica con tu gesto firme
muestras el coraje de tus gauchos
recibes la mano que te siembra
rechazas la mano que te hiere"
Los Chalchaleros

La cabina del telefèric puja lentament i va de costat a costat com si fóra un pèndul. Davant meu està el Cerro San Bernardo, a la meua esquena queda Salta, la ciutat que m'acollirà els pròxims 5 mesos.

És més gran del que esperava, però des d'ací dalt la puc contemplar pràcticament sencera... els seus carrers rectes, les places, els parcs, els estadis de futbol (en conte 5!!)... la seua planta quadriculada em recorda a una partida d'escacs... o millor de "hundir la flota". L'ordenació urbana no és casual, si mirem el mapa de la majoria de ciutats d'Amèrica Llatina ens adonarem que totes són iguals. La raó la trobem en les "Ordenanzas de descubrimientos, nueva población y pacificación de las indias" dictades per Felip II el 1573, per les quals s'establia la forma reticulada i racional dels assentaments per donar pas a una nova fase de colonització del "nou món" basada en el control "pacífic" de la regió, tractant així de superar la primera fase de conquesta i penetració violenta en els territoris americans.
Des d'ací dalt, la torre de San Francisco, que diuen que és la més alta d'Amèrica, no pareix tan gran. Els cotxes i els col·lectius (autobusos de línia) pareixen de joguina i les persones, sense ulleres, em costa veure-les. Al centre de la ciutat reconec la Plaça 9 de Julio. Ahi està l'antic Cabildo, ja el veig, i als costat, als carrers Alvarado i Caseros, els edificis em saluden i clamen al cel el seu passat colonial.
Tracte de seguir amb la mirada les 5 quadres del Carrer Mitre que separen la plaça central de la meua nova casa, l'hostal Prisa Mata. No el veig, els edificis el tapen, però sé que està allà baix.Un col·lectiu puja per l'Avinguda Bolivia i s'allunya de la ciutat, crec que va cap a la universitat, déu de ser el 6A... Això em recorda que demà tinc una reunió en el CISEN (Centro de Investigaciones Sociales y Educativas del Norte Argentino). Hem quedat els "Amigos de la Quebrada" per parlar sobre la situació de les comunitats indígenes després dels terratrèmols de les últimes setmanes. De moment no se sap massa bé com estan les coses per allà dalt, les vies d'accés estan tallades i la premsa a penes informa. Hauré d'esperar un temps per començar les pràctiques sobre el terreny i ja puc preveure que es centraran en ajudar en la reconstrucció dels poblats.

Pel meu cap passa la Quebrada del Toro i el poble Tastil que l'habita, però també València i tot el que he deixat al nostre país (als nostres països). Què estaran fent ara? Porte el calendari un poc descontrolat, però diria que les Falles i la Magdalena ja s'han acabat, quins records... I ja arriba l'abril...què ràpid! com es presentarà el 25? i el 23? Crec que m'hauré de posar al dia...

I de sobte sona una alarma que interromp els meus pensaments... és el telefèric, les últimes cabines que tornen cap a baix avisen als despitats com jo que si no espavilem haurem de baixar caminant els 1.021 graons que porten al monument a Güemes... serà millor que em done pressa.De nou a al cabina. Ment en blanc. Futur incert. La ciutat m'espera. Salta als meus peus.

Desapareguts d'ahir i de hui. La memòria selectiva.

2010-03-25T03:24:00.000-03:00

"La memòria històrica viu en el nostre poble:

mai oblidarem la foscor de les vostres nits"
Inadaptats

"Lo que haya que hacer que sea rápido..."
Kissinger a Videla
Hui es commemora a Argentina el colp d'estat del 24 de març de 1976 què donà pas a la última dictadura militar del país. Una data que des de 2002 és el "Día Nacional de la Memòria por la Verdad y la Justicia" i que serveix per recordar les més de 30.000 persones desaparegudes per defensar una societat més justa i igualitària. No era cap novetat a la regió, 3 anys abans Pinochet, amb l'ajuda dels Estats Units i de la CIA, donà el colp en Xile contra Salvador Allende. Era la primera experiència d'economia neoliberal imposada a sang i foc. Al mateix temps cauen altres governs antiimperialistes com el de Velasco Alvarado en Perú i Juan José Torres a Bolívia,... mentrestant Paraguai i Brasil continuen amb les seues dictadures fidels al capital i a Uruguai es produeix l'auto-colp d'estat de Bordaberry que instal·la els militars en el poder.
És la història que encara està per escriure. És el deute pendent que els historiadors compromesos tenim amb la possibilitat de construir un futur millor: No hi ha cap cas en la història de la humanitat en què un govern d'esquerres que haja qüestionat les estructures econòmiques no haja patit un colp d'estat. No hi ha cap exemple històric que demostre que és possible reformar el capitalisme per la via "democràtica". Cada volta que algun govern (independentment de que es definira socialista o no) ha posat en perill els interessos econòmics capitalistes ha sigut esborrat del mapa per la força: tenim l'exemple d'Allende el 1973, però també el de la Nicaragua sandinista dels 80 o el de Haití l'any 91. I com no, el recent cas d'Hondures i el constant assetjament mediàtic, econòmic i militar que pateixen els governs democràtics de Cuba, Veneçuela, Bolívia i Equador.
És des d'aquest esquema, des d'aquesta "llei històrica", des d'on hem d'analitzar el colp d'estat del 76. No em serveixen memòries nostàlgiques ni auto reparadores, no ens podem obsesionar en el fet de si mataren a mil o a trenta mil, sinó en per què els mataren, per què es produeix un colp d'estat, qui el dirigeix i a quins interessos respon. Hem d'entendre i hem d'insistir en la funció històrica de les dictadures militars i del feixisme, que no són més que anticossos que genera el propi sistema capitalista per combatre aquells moviments que qüestionen i que en un moment determinat posen en perill les seues bases de poder.

La memòria dels 30.000 desapareguts argentins no serveix de res si no es recorda també el per què del seu final, si no es recorden també les seues idees. Aquestes 30.000 persones no foren detingudes i assassinades perquè els militars eren gent "molt dolenta, molt dolenta, molt dolenta" i sense escrúpols (que clar que ho eren!), sinó perquè qüestionaren el que el sistema de producció capitalista no deixa qüestionar. Tocaren el que no es pot tocar i digueren el que no es pot dir: que el capitalisme no es pot refundar, no es pot reformar, sinó que s'ha de destruir. Solament llegint així la història podem entendre perquè després de la dictadura militar han continuat les desaparicions i les detencions polítiques a Argentina (i a la resta del món), i és perquè amb la dictadura del mercat continuen existint persones que defensen un model econòmic alternatiu que posa en dubte el privilegi d'uns pocs.

El reclam de justícia històrica i de reparació de les víctimes no és una cosa recent. En plena dictadura, en contra de la prohibició de manifestacions per part del general Videla, un grup de 14 mares marxaren cap a la Plaça de Mayo en Buenos Aires per exigir informació sobre els seus fills desapareguts. Ho feren amb el seu conegut mocador blanc al cap i sota la bandera de la maternitat, el que les feia pràcticament intocables en la cultura argentina. El grup adoptà el nom de Madres de Plaza de Mayo i es convertí en un dels principals opositors a la dictadura, al temps que serví de revulsiu per regenerar la ja desarticulada societat civil del país. Amb l'arribada dels governs civils el 1983 els intents de jutjar els assassins no donaren els seus fruits. La poca determinació dels governants de torn (Alfonsin, Menem) i la pressió dels encara poderosos militars donà lloc a les Lleis de la Impunitat: El Punto y Final del 86 dictava literalment que "se extinguirá la acción penal contra toda persona que hubiere cometido delitos vinculados a la instauración de formas violentas de acción política hasta el 10 de diciembre de 1983". La Obediencia Debida del 87 establia que els militars no podien ser jutjats perquè simplement es limitaven a complir ordres. I finalment el president Carlos Menem s'encarregà d'indultar a principis dels 90 a centenars d'alts càrrecs que no es podien acollir a la Ley de la Obediencia Debida.
Davant d'aquest paraigües d'impunitat les mares continuaren eixint al carrer per exigir veritat (saber on estan els seus fills) i justícia (castigar els culpables), però el 1986 patiren una escissió. Una part de l'associació, coneguda com Linea Fundadora, acceptà la reparació econòmica del govern d'Alfonsín, mentre que les mares que seguien a Hebe de Bonafini es negaren a rebre aquests diners i a acceptar la mort dels seus familiars. Aquest segon grup de mares (www.madres.org) continuaren protestant cada dijous a la Plaza de Mayo fins l'any 2006, moment en el que substituïren les marxes reivindicatives per vigílies silencioses en memòria dels desapareguts, argumentant que ja no tenien un enemic presidint el Palacio Rosado.

El matrimoni "K" (Néstor i Cristina Kirchner) derogaren les Lleis de la impunitat i digueren que jutjarien els responsables de la dictadura, però en 7 anys no han aconseguit res rellevant i mentrestant continuen les tortures a les comissaries, el gatillo fácil, els desapareguts i la impunitat dels repressors. Tot i això, el grup de madres que van commoure el món i internacionalitzaren la solidaritat s'han vist seduïdes pels "K", el que ha provocat un enfrontament entre aquestes i els moviments populars que consideren que el govern actual continua la mateixa estela neoliberal que els seus predecessors.

Aquest conflicte hui s'ha viscut als carrers de tota la República. Organitzacions polítiques, sindicals i culturals han marxat en cada ciutat per recordar i exigir justícia, ho han fet juntes i amb respecte, però dividides entre les que confien en l'estratègia de las Madres i i els que pensen que el govern Kirchnerista està enganyant les víctimes de la dictadura. Al centre del debat es situa la qüestió del deute extern que es va heretar de la dictadura i que el govern pretén pagar. A Buenos Aires la crispació és major: la plataforma "Memoria, Verdad, Justicia", amb més de 300 organitzacions, denúncia que els "K" han ocupat la plaça amb un festival amb la connivència d'alguns organismes pro Drets Humans propers a l'oficialisme.

A Salta la gent va arribant poc a poc a la cèntrica Plaza 9 de Julio. Milers de persones, amb desenes de pancartes i centenars de banderes de diferents colors i sabors, amb sigles i noms que em costa entendre i ubicar, s'han manifestat a la ciutat sota el lema "La sangre derramada no será negociada", recordant els més de 200 desapareguts de Salta, el cas de Palomitas, la causa de l'ex gobernador Miguel Ragone (l'únic gobernador desaparegut) i de l'escrivà Melitón Bustos. Al final de la marxa, de nou a la plaça, s'ha parlat, s'ha plorat, s'ha cantat i s'ha rigut. Hi ha hagut silencis i discusions, inclús alguna baralla pujada de tó entre partidaris i detractors del govern i de las Madres, però sobretot s'ha pogut percebre una clara voluntat de recordar, d'assenyalar els culpables i de fer justícia.

En acabar l'últim parlament i com si estiguera esperant respecutosament el final de l'acte, una forta pluja ha interromput en la plaça dispersant amb rapidesa tots els assistents. Mentre espere a un costat de la plaça que amaine la pluja, un grup de dones que eixien de comprar d'una tenda de roba miren de forma despectiva les pancartes i comenten la jugada: "Acà deberían de hacer como en España, olvidarse de todo y empezar de nuevo". No li faltava raó a la dóna. I em referisc òbviament a la qüestió de l'oblit i de la memòria a l'Estat espanyol, no a que la "modèlica transició espanyola" siga un exemple a seguir.

Recorde quan vaig sentir parlar per primera volta a fons sobre la dictadura argentina. Era a la facultat, a la Universitat de València. La gent no entenia com podia ser que un règim que havia assassinat a tantes persones no haguera tingut judicis massius, a l'estil dels de Nuremberg a l'Alemanya nazi, no entenien com es podia fer desaparèixer a tanta gent i que no passarà res de res.

És la memòria selectiva... la que fa que ens fem eixes preguntes sobre l'Argentina dels 70 i 80, però al mateix temps evita que ens preguntem per què encara hui hi ha detencions i desaparicions a Amèrica i a Europa o per què encara es tortura, es tanquen diaris i s'il·legalitzen partits i organitzacions de tot tipus. I no ens enganyem, segurament els que justifiquen aquesta repressió al segle XXI en el fons són el mateixos que a l'Argentina dels anys 70 hagueren dit "algo habrá hecho". Molts dels que "es rasguen les vestidures" pensant en les dictadures llatinoamericanes ignoren o minimitzen l'escandalós cas de la dictadura franquista i de la farsa de "transició democràtica" que hem patit i patim a l'Estat espanyol: amb un colp d'estat, 3 anys de guerra i 40 anys de dictadura, deguem de ser un dels pocs casos en la història de la humanitat en que un règim assassí i genocida no ha tingut cap judici, cap culpable, cap detingut... i encara hui hem de sentir bajanades com que fou una "guerra entre germans", que cal oblidar, que s'han de tancar ferides... Mentrestant molts assassins continuen al carrer i en càrrecs importants i els nostres governants es dediquen a construir monuments insultants sobre les fosses comunes de les milers de víctimes del feixisme.
Aquest és el gran perill de la memòria selectiva, el de fer un anàlisi reduccionista basat exclusivament en els noms, les xifres, els fets concrets, tal i com fa la historiografia positivista que creu limitar-se a l'estudi empíric del fet objectiu sense atrevir-se a fer interpretacions de fons. Aquesta visió és la que permet que els desapareguts i represaliats del passat continuen en l'actualitat. Contra aquesta interpretació del passat, contra la memòria selectiva, ens cal la memòria històrica, la que no solament analitza les conjuntures sinó les causes estructurals dels esdeveniments, la que recupera el passat per reclamar justícia i reparació, però també per entendre el present i per construir un altre futur.

Misiones (III): Les tres fronteres i la comunitat aborigen Yryapú

2010-03-16T17:11:00.000-03:00

"Al final del viaje está el horizonte,

al final del viaje partiremos de nuevo,
al final del viaje comienza el camino,
otro buen camino que seguir descalzos
contando la arena"
Silvio Rodríguez

Ja és 13 de març i s'acaba el viatge per Argentina amb el meu amic Josep. Demà ell se'n va cap a València a gaudir de les falles i jo cap a l'oest a començar la nova aventura "salteña".
Però encara ens queda un dia junts que no podem desaprofitar. Pel matí anem a visitar el Hito de las Tres Fronteras, un punt situat a uns 500m de Puerto Iguazú on conflueixen els rius Iguazú i Paranà i des d'on es pot observar tres països del Mercosur: Argentina, Brasil i Paraguai. En cada territori es pot veure un obelisc pintat amb els colors de l'estat corresponent i a la part argentina hi ha una fira d'artesania que (ens) entreté als visitants.

Més enllà del seu interès turístic i de la curiositat que suposa poder veure d'una ullada tres països diferents, la creació d'aquesta triple frontera i els drets militars obtinguts pels Estats Units a la zona per defensar-la d'una suposada amenaça terrorista ha fet que molta gent rebutjara el projecte per considerar-lo una estratègia de control dels seus recursos naturals.
En la línia d'aquesta crítica podeu llegir l'article "Triple Frontera: Un objetivo estratégico de EEUU" publicat per l'equip de investigacions Rodolfo Walsh.

Per la vesprada hem anat a visitar a la comunitat guaraní Yryapú ("soroll de la selva"), que viu a pocs km de la ciutat i a la que es pot accedir fàcilment. Després de caminar un poc entrant cap a la selva trobem les primeres cases de fusta al costat d'un camp de futbol, de seguida se'ns apropa un jove indígena, Annibal, qui s'ofereix per acompanyar-nos per la selva i mostrar-nos el poble.
Annibal té 26 anys, va nàixer a una altra comunitat guaraní (l'aldea Mbororé) que viu a poca distància, però es va casar amb una altra guaraní que actualment és la infermera de la comunitat Yriapú. Ell està cursant estudis per ser promotor de salut al seu poble i ens explica que la tradició és que els joves que van a estudiar fora tornen per servir a la comunitat en la seua especialitat.

Allà hi viuen unes 40 famílies, tenen les seues cases, dos escoles, el centre de salut, dos camps de futbol i un gran jardí: la selva. Annibal ens guia per tota ella per camins que mai haguérem trobat nosaltres i ens va contant el tipus de plantes que veiem i perquè les utilitzen. Ens mostra les trampes que encara utilitzen per caçar animals i ens porta als llocs de reflexió de la comunitat.
Els camins estan buits i la selva en silenci, poques hores abans ha arribat la trista notícia de la mort d'una xiqueta guaraní a una comunitat de San Ignacio i el poblat ha aturat la seua activitat: la gent resta a les cabanyes parlant, descansant, mirant la televisió o escoltant música. Des de fa pocs anys l'estat els paga la llum i l'electricitat. Fins i tot el partit de futbol que hi havia programat per les 17:30h entre dos equips de la comunitat s'ha suspès.
Eixint de la selva trobem uns cultius de dacsa, mandioca i pinyes i de seguida l'escola Clemencia González, més coneguda com "la escuelita de la selva". Es tracta d'un centre d'educació intercultural i bilingüe que pretén formar els joves guaranís per a ser intèrprets del patrimoni natural i cultural de la selva, per tal d'aprofitar un poc el tiró turístic de la regió. A l'escola van més de 70 indígenes de diferents edats i comunitats de la zona, fins i tot de la part de Paraguai i Brasil.

Darrere de l'escola trobem una zona plena d'eines i objectes d'artesania tradicional, una de les principals fonts d'ingressos dels Yryapú i en ella hi ha una xiqueta que comença a parlar guaraní amb Annibal. És la primera conversa que escoltem en aquesta llengua i el nostre guia ens explica que és en la variant Mbyà. Els sons sonen estranys i el que més ens sobta és que quan es parlen no es miren a la cara i pràcticament ni se'ls escolta.
El seu alfabet (achaguety) consta de 33 lletres o grafemes (tai) i cadascú representa un sols fonema (taipú). Tenen 12 vocals (12!!): 5 orals (a,e,i,o,u), 5 nassals (ã,ẽ,ĩ,õ,ũ) 1 gutural (y) i 1 guturonassal (ỹ). La resta de les lletres són consonants i 8 d'elles també nassals. Com a curiositat no existeixen les lletres B, C, D, F, LL, Q, W, X i Z en el achaguety.

Misiones (II): Cataratas del Iguazú

2010-03-15T20:31:00.001-03:00

-"Pobra Niàgara!!"

Exclamà la primera dama d'EUA Eleanor Roosvelt en veure les Cascades de l'Iguaçú.

En plena selva subtropical, entre dos Parcs Nacionals de més de 250.000 ha, es troben les Cascades del Iguazú, un impressionant conjunt de més de 250 caigudes d'aigua que serveix de frontera entre Brasil i Argentina. El seu nom ve de la llengua dels guaranís i està composat de dos paraules: "aigua" (y) i "gran" (guasú), pel que significa literalment "aigua gran".

Que tremole Burjassot!

2010-03-14T21:16:00.000-03:00

No es tracta d´una fugida
només és un punt de partida
qui avisa no es traïdor
i nosaltres ja no tenim por
No us espereu la resposta
va creixent i es va fent mes forta
i quan baixeu al carrer
trobareu la meua gent
Amb la teua gent!
Obrint Pas

Foto a Ushuaia, la ciutat més austral del món

Misiones (I): Minas y Ruinas

2010-03-12T01:49:00.000-03:00

"Pelearemos en defensa de nuestras casas, hijos y mujeres, y de los religiosos que nos han enseñado, hasta que caigamos muertos"

Paraules del cacic Ignacio Abiarú als paulistes, moments abans de la batalla de Mbororé.

El final del viatge ens porta cap al nord de la República Argentina, en concret cap a la ciutat de Puerto Iguazú, on establim la nostre base d'operacions per visitar diferents punts de la Província de Misiones. Com diu la nostra guia Lonley Planet, en aquest municipi "no hi ha centre històric ni sensació de comunitat, tothom està ací per visitar les catarates o per guanyar quatre duros a costa d'elles". Nosaltres formem part del primer tipus de persones, els turistes, però no salament estem ací per les Catarates (que també!) i una mostra d'allò és que el primer dia el dediquem a visitar les ruïnes de San Ignació Miní.

Aquestes ruïnes són els vestigis d'una antiga missió religiosa del segle XVII que, com moltes altres, van construir els jesuïtes per tractar d'evangelitzar i civilitzar els nadius guaranís. Al voltant del riu de la Plata, en territoris que actualment ocupen els estats d'Argentina, Brasil i Paraguai, es crearen fins a un total de 30 missions (o reducciones) que constitueixen un dels experiments socials més interessants de l'època moderna.

Amb la intenció de propagar la religió catòlica els jesuïtes vinguts a Amèrica aprengueren la llengua dels indígenes i tractaren d'involucrar-se en la seua vida social i cultural, utilitzant l'art (sobretot la música i l'escultura) i també les seues pròpies estructures socials (construint una mena de xarxa de control clientelista amb els cacics de cada comunitat) per substituir determinats valors que consideraven incompatibles amb el seu cristianisme, com per exemple la poligàmia.
Durant molts anys s'ha vist aquestes comunitats de forma idealitzada, com utopies igualitàries on el mite il·lustrat del bon salvatge es converteix en una realitat. És cert que en moltes ocasions, com a la Batalla de Mbororé, indígenes i religiosos uniren les seues forces per combatre les noves formes d'explotació colonial; molts guaranís acudiren voluntàriament a les comunitats per fugir dels Bandeirantes brasilers que els atacaven i segrestaven per convertir-los en esclaus, però també és veritat que molts altres es negaren a participar de les missions i continuaren vivint a la Selva. A més d'altra banda, els jesuïtes, més enllà d'aculturar religiosament els nadius, van convertir les missions en vertaderes unitats de producció al servei de la Corona i de la pròpia Companyia de Jesús.
La nostra visita a la reducción de San Ignació serà més curta del que ens haguera agradat. Per arribar fins a allí hem hagut de contractar una excursió a una agència de turisme amb la qual cosa el transport ens limitava prou l'horari de visita. Per si això fora poc l'excursió incloïa també la visita de les Mines de Wanda, un jaciment de pedres semipreciosas que potser era molt interessant, però que en principi no era el que voliem veure.
En poc més d'una hora hem recorregut amb un guia el que en un passat va ser la missió de San Ignacio, que com la majoria de les comunitats jesuítico-guaranies es caracteritzaven per estar construïdes al voltant d'una gran plaça central presidida per una església d'estil barroc-guraní (una modalitat indígena de l'estil estètic europeu de l'època). Al costat de l'Esglèsia construïen la casa dels jesuïtes, el col·legi, el menjador, els tallers, els dipòsits i el cementeri. A un lateral de la plaça es construïa el Cabildo i la resta de laterals el formaven les cases o barracons dels indígenes. En principi, les cases que estaven més prop de la plaça serien les dels cacics que estan al servei de l'autoritat dels jesuïtes. Darrere de les cases ja quedaria la zona per llaurar la terra.
En el cas de San Ignacio es pensa que va comptar amb més de 3.000 habitants en els seus millors moments, però l'any 1768, amb l'expulsió dels jesuïtes per ordre del borbó Carles III, la missió fou abandonada i la majoria dels indígenes (molts d'ells ja nascuts a la comunitat i sense cap connexió real amb la selva) es traslladaren a poblacions més grans. És per això que les comunitats indígenes que encara hui existeixen (i resisteixen) a la zona no són descendents de les famílies que participaren de les missions, sinó d'aquelles que no volgueren (o directament no els deixaren) entrar a les reducciones.

Buenos Aires fugaç

2010-03-11T22:38:00.000-03:00

"Una revolució no és digna de dir-se tal si amb tot el poder i tots els mitjans que disposa no és capaç d'ajudar a la dona —doble o triplement esclavitzada, com ho era en el passat— a eixir a flotació i a avançar pel camí del progrés social i individual"
Leon Trotsky

La nostra visita a Buenos Aires serà molt ràpida, solament xafem la capital per fer escala i continuar el nostre viatge cap al nord del país, però no per això deixem d'aprofitar les 40 hores que passem a la ciutat.
El dia que arribem és diumenge i com ens tornem a allotjar a San Telmo tenim la sort que és el dia en que s'organitza la fira d'antiguitats del barri, un curiós mercat articulat als voltants de la Plaça Dorrego on es poden trobar articles antics de tot tipus, des de pòsters de pel·lícules fins documents del Partit Justicialista de l'any de la pera, passant joies, obres d'art, roba, etc. Hi ha música i espectacles de tango al carrer, i òbviament també els típics puestos de hippies de qualsevol ciutat del món, especialitzats en el que podríem denominar "productes locals per a turistes": mafaldas, che guevaras, cartellets de colorins, mates i bombillas,...

Baixant pel Carrer Defensa al cantó amb el Carrer Dr José Modesto Giuffra trobem un taulo d'anuncis amb una gran portada que diu als turistes "El Capitalismo se cae, luchemos para que no aplaste al pueblo!". Entrem al carrer i ens trobem amb la tauleta de les Assemblees del Poble. Segons ens conten aquest espai va ser cedit a les associacions del barri a partir de les lluites veïnals originades a partir de la crisi de 2001. Efectivament continuem caminant i a uns metres trobem la tauleta del GRUPO ALAVIO, un col·lectiu de la ciutat que realitza i distribueix vídeos i documentals sobre temàtiques polítiques i socials. Parlem amb ells i aprofitem per preguntar-los sobre les mobilitzacions del 8 de març, que seria el dia següent, però ens sorprèn que no ens donen massa informació i que fins i tot unes dones de las Asambleas del Pueblo no sabien si hi hauria manifestació. Finalment arriba una dona que ens diu que la manifestació comença a les 17:30h a la Plaça dels Dos Congressos. D'altra banda el xic que estava a la tauleta del col·lectiu ALAVIO ens diu que a les 14h hi haurà un acte a l'Hotel Bauen, un espai recuperat pels propis treballadors després de que l'empresa tancara l'any 2001.
El 8 de març ens alcem prompte i anem directes a visitar el barri de la Boca, que està a unes quantes quadres de San Telmo. Segons la nostra guia i molta gent amb la que hem parlat és un barri prou perillós, però tot el món ens recomana anar a veure el famós "caminito". La Boca és un dels barris obrers per excelència de Buenos Aires que naix a partir de les migracions europees de finals del segle XIX (principalment dels estats espanyol i italià) i s'estructura al voltant de l'activitat del port del "Riachuelo".
La barriada és coneguda sobretot pel color viu de les seues cases de xapa ondulada. Segons ens conten, aquest estil va nàixer perquè a principis de segle els habitants del barri pintaven les seues cases amb la pintura que sobrava dels vaixells i com no tenien suficient per pintar tota la casa amb el mateix color, l'anaven canviant. El resultat és un carrer ultraturístic anomenat el "Caminito", on no es pot caminar més de 2 passos sense que algú t'intente vendre alguna cosa o et faça entrar al seu restaurant a consumir un menú siga l'hora que siga. Tot i això, el barri en general ens agrada prou i de pas anem a veure la mítica Bombonera, l'estadi de l'equip de futbol del barri, el Boca Juniors, on va jugar Diego Armando Maradona.

Se'ns fa tard i no arribem als actes de l'Hotel Bauen, però l'anem a visitar igualment i ens sorprèn molt el fet de que aparentment es un hotel normal, a penes hi ha cartells o símbols que identifiquen que és un edifici ocupat pels seus treballadors i els clients són gent de tot tipus,el que ens fa pensar que possiblement molts no saben ni com és l'empresa en la que s'estan allotjant. Per fer-vos una idea podeu veure la seua web oficial.

Dinem ràpid i a les cinc anem al "Café de las Madres", a la mateixa Plaça dels Dos Congressos, i esperem a que comence la manifestació. Com que veiem que no hi ha massa moviment dins de l'associació eixim a la Plaça i ens comencem a preocupar. Són ja quasi les 18h i hi ha molt poqueta gent concentrada, no devem arribar a un miler persones, cosa que ens sorprèn per tractar-se d'una ciutat amb tanta activitat política. La cosa comença a marxar a les 18:30h i al final sí que hi ha uns quants milers de persones, però ens dóna la sensació que no tanta com altres anys a València. Això i les reaccions a les nostres preguntes del dia anterior ens fa pensar que els moviments socials argentins encara tenen poc treballat el tema de la discriminació de gènere.

Els col·lectius que trobem són molt diversos i ens costa saber qui és qui. Per a nosaltres destaquen dos blocs a la manifestació: el primer és el de "Las Rojas", que pareix el més combatiu, ja que des del principi van fent pintades i altres accions per la Plaça. Segons ens diu una d'elles estan vinculats a un moviment que es diu el MAS. El segon bloc que ens pareix interessant és el del Plenario de Trabajadoras, format per un bon grapat de dones amb samarretes i banderes taronja. Destaquen perquè són moltes, de totes les edats i amb diferents pancartes segons la zona de la ciutat de la que venen.
Pel que fa als temes que es tracten també són molt variats, com la violència de gènere, l'avortament, o la crisi capitalista, però sobretot ens interessa la critica que fan a la prostitució il·legal. És cert que des de la nostra arribada a la ciutat la publicitat i la mercaderia sexual ens ha semblat escandalosa, trobant a qualsevol lloc gent repartint pamflets o intentant vendre't algun d'aquests serveis. Fins la manifestació, llevat d'una pintada a Bariloche, encara no havíem vist a ningú que criticara durament aquest tema.

Finalment, com la marxa va començar tard vam haver d'abandonar-la a meitat, ja eren les 19:00h i encara havíem d'anar al Hostel per recollir les maletes i agafar l'autobús. Portàvem més de 10 hores petajant la ciutat sense parar, així que el viatge de 20 hores cap a Iguazú ens semblarà també fugaç, com la visita a Buenos Aires.

Tierra de Fuego (II): El Canal Beagle i el Parc Nacional.

2010-03-10T02:15:00.000-03:00

Visitar Ushuaia i no navegar el Canal Beagle hauria de ser delicte. És per això que el nostre segon dia a la ciutat el passem pràcticament dalt d'un vaixell.
El Canal Beagle (de formació glacial) fou descobert pels europeus a partir del segle XVIII i rep el seu nom de la famosa embarcació que dirigia el comandant britànic Robert FitzRoy i en la qual viatjava l'encara desconegut Charles Darwin. Però molt abans de la seua arribada, el canal ja era conegut de sobra pels pobladors originaris, que es referien a ell com "Onashaga", que en llengua dels "Yaganes" significa "canal dels caçadors".

Comencem el nostre viatge eixint des del moll turístic, recorrent la Bahia d'Ushuaia fins arribar al Canal Beagle mitjançant el "Paso Chico". Naveguem uns minuts fins que trobem la nostra primera parada: La "Isla de los Pajaros" i la "Isla de los Lobos". En la primera observem l'avifauna fueguina típica, com per exemple Skúas, Albatros de Ceja Negra, Patos Vapor, Cauquenes, Gaviotas Cocineras o Gaviotas Grises. En la segona ens trobem als imponents llops de la mar, en concret dos espècies, segons la nostra guia "lobos marinos de uno y dos pelos".

Des d'ací avistem ja el mític far de Les Eclaireurs, on ens fem algunes fotos. Data de 1919 i en realitat no és el que va inspirar a Julio Verne per escriure la seua novel·la "El far de la fi del món", però tot i això aquesta torre d'onze metres d'alçada s'ha convertit en tot un símbol de la ciutat. El far de la novel·la està realment a l'illa de los Estados, on es construí la primer presó militar de la zona, i es coneix com el de San Juan de Salvamento. Nosaltres vam poder visitar una rèplica a mida real del far de Julio Verne al museu del presidi.
Al costat de l'Eclaireurs podem apreciar també una colònia de Cormorans Imperials i Cormorans Roqueters, mentre la guia ens conta la història de l'enfonsament del creuer Monte Cervantes, el 1930.

Deixant a un costat el far continuem navegant cap a l'est gaudint dels meravellosos paisatges del canal i de les muntanyes que el rodegen, a l'esquerra tenim la costa argentina, on hi ha Puerto Almanza; i a la dreta comença el territori Xile, destacant la presència de Puerto Williams, municipi que es disputa amb Ushuaia el títol de ciutat més austral del món i que té l'orgull d'allotjar a Cristina Calderón, la última parlant de la llengua Yaghan.

Passen els minuts i arribem a un dels punts més interessants de l'excursió, la "Isla Martillo", on tenim l'oportunitat de mirar amb tranquil·litat una impressionant colònia de Pingüins Magallànics. Aquests pingüins són molt xicotets i es mouen moltíssim, per això es destaquen entre ells uns poquets exemplars d'una altra espècie: els Pingüins Papua, uns centímetres més grans que els seus companys d'illa i amb les potes i el pic taronja. Aquests últims feien molta gràcia perquè estaven tot el rato quiets com estatues i mirant cap als costats sense moure el cap, com si fliparen amb el que feien els pingüins magallànics.

El viatge pel Canal l'acabem a l'Estancia Harberton (a uns 80 km d'Ushuaia), que es considera la primera casa de Tierra de Fuego. Fou fundada pel missioner Thomas Bridges el 1886 i amb el temps es convertí en un punt d'unió entre els nous pobladors i la comunitat dels Yaganes. Gràcies a aquesta convivència Thomas va poder escriure el primer diccionari de la llengua Yaghan i el seu fill Esteban Lucas Bridgés va relatar la seua infància amb els indígenes al famós llibre de The Uttermost Part of the Earth (L'Últim Confí de la Terra).

Després de dinar tornem a la ciutat per la carretera, travessant muntanyes, rius i valls fins aconseguir creuar els Andes pel Paso Garibaldi, des d'on observem dos llacs, el Escondido i el Fagnano. El camí el fem per la Ruta Nacional 3, l'últim tram de l'anomenada Ruta Panàmericana que uneix Alaska amb Ushuaia fent un total de quasi 18.000 km. En el viatge veiem de primera mà els devastadors efectes que té la presència dels castors en el bosc fueguino i també fem alguna parada per poder veure de prop els anomenats Arboles Bandera, que creixen doblegats per l'efecte dels forts vents de l'oest, aconseguint un efecte paregut al que es pot trobar a moltes illes del nostre mediterrani.
El dia següent l'aprofitem per visitar el Parc Nacional de forma intensiva. Eixim des de la Posta del Fin del Mundo i fem un recorregut de 5 hores vorejant tota la costa, passant les badies d'Ensenada i Lapataia, fins arribar al final de la RN 3.

Les vistes que trobem al llarg de la marxa ens semblen espectaculars, els camins estrets que es formen entre Lengas i Guindos a voltes pareixen intransitables i en moltes ocasions ens dóna la sensació de que ens hem perdut en mig del Parc, però finalment, després de dinar rodejats d'animals de tot tipus, arribem a la meta que ens havíem marcat. Justament en eixe moment comença a ploure i al fons apareix l'Arc de Sant Martí. És l'hora de tornar la ciutat, ens espera un avió per anar a Buenos Aires. Baixar fins ací ha valgut la pena, però ens quedem amb les ganes d'entrar al Parc Yatana, un projecte artístic-comunitari que s'ha materialitzat en un bosc didàctic de lengues situat en mig de la mateixa Ushuaia i que resisteix davant la voracitat de les constructores de la ciutat.

Tierra de Fuego (I): Ushuaia, el fin del mundo, el principio de todo.

2010-03-06T00:24:00.000-03:00

"Un pas més i estaré més lluny de casa del que mai he estat."
Samsagaz "Sam" Gamyi (El senyor dels anells)

Continuant cap al sud creuem l'estret de Magallanes i arribem a Ushuaia, una població enclavada entre el Glaciar Martial i el mític Canal Beagle. A 4.000 km del Pol Sud i a 1.000 de l'Antàrtida es considerada actualment la ciutat més austral del món.

Arribem a la nit i estem unes quantes hores patejant la ciutat (costera amunt, costera avall) buscant un hostal barat en el que allotjar-nos. Quan ja ens comencem a desesperar el Hostel "Refugio del Mochilero" fa honor al seu nom i ens proporciona uns llits.

Al dia següent eixim a conèixer la ciutat i amb ella la seua història i la del seu entorn. En realitat Ushuaia, igual que la resta de les ciutats del sud de la república és una població jove. Fundada el 1884 la seua repoblació està estretament lligada a la creació de dues presons, una militar i una altra de reincidents.

Com podeu imaginar ja hi havia vida humana per aquestes terres abans de la fundació de la ciutat. Des de fa més de 6.000 anys diversos grups indígenes han passat per Tierra de Fuego i existeixen molts episodis interessants previs a la fundació d'Ushuaia. Em permetreu que em detinga en aquests temes en una altra crònica; són moltes les petjades que indígenes, exploradors, científics, conqueridors, missioners i exterminadors han deixat a la zona. Entre elles el mateix nom de la regió. Magallanes la va batejar el 1520 com a "Tierra de Fuego" després d'observar des del seu vaixell la gran quantitat de fogueres que els indígenes selk'nam encenien al llarg de la costa.

Tornant a la història recent aprofitem el dia per a visitar el port, tant la part comercial com la turística; pugem als barris alts per buscar bones panoràmiques i ens dirigim a l'antiga presó de reincidents, on hi ha un museu que explica la seua evolució i el seu paper a la ciutat.

Aquesta presó, oberta entre 1904 i 1947, va ser una aposta del govern argentí per aconseguir poblar la regió i regenerar la seua vida entorn a l'activitat del presidi. En aquells moments pocs argentins volien anar a viure a Ushuaia i des de Buenos Aires es va pensar que aquesta seria una bona forma d'ocupar uns territoris que encara en aquells moments eren reivindicats per Xile. Naix així un procés que es coneix com la colonització penal de Tierra del Fuego.

Sobre el conflicte territorial ja he parlat en altres posts. Si recordeu, en el cas de la majoria del territori es va acordar (amb l'arbitratge dels britànics) que la frontera entre Xile i Argentina estaria definida per la Serralada dels Andes (era la teoria de "las más altas cumbres" de Francisco "Perito" Moreno). El problema de Tierra de Fuego és que els Andes canvien de direcció. Ja no van de Nord a Sud, sinó d'Oest a Est, donant una forma de "L" a tota la Serralada.

Si aplicàrem la mateixa teoria de Moreno (tant defensada per Argentina) a Tierra de Fuego, la mateixa Ushuaia seria territori xilé. Per això el gran interés del govern central per impulsar una repoblació efectiva en aquestes terres. Actualment la frontera la marca el Canal de Beagle.

Tornant a la història de la presó, vam tindre la sort de poder visitar-la a fons. Estava composada per 5 ales (corredors en forma de martell) que confluïen en una plaça central panòptica des d'on es podia controlar tot el presidi.

En la nostra visita vam poder veure una ala rehabilitada en la que es mostraven les cel·les dels presoners més famosos. Els més destacats eren el Petiso Orejudo, un molt jove psicòpata assassí en serie; el periodista i escriptor Ricardo Rojas; i Simón Radowitzky, un militant anarquista condemnat a cadena perpetua que es va fugar uns dies gràcies a l'ajuda d'altres companys llibertaris. Com podeu imaginar per les dos últimes persones citades hi havia molts presoners polítics al presidi.

L'altre pavelló que vam visitar ens va canviar la cara: no està rehabilitat i es manté intacte des del mateix dia del tancament de la presó. En ell vam poder sentir la crua realitat de la vida a la presó i la farsa que suposen aquests suposats centres de "rehabilitació" o "reeducació". Caminant pels corredors era impossible no pensar en els milers de presos que hui viuen tancats en condicions infrahumanes en aquests cementeris de persones vives.
Eixint del presidi tornem a passar per davant la cel·la de Radowitzky i ens sorpren, penjada a la paret de la seua porta una carta, data de 1997, algú l'ha enviat al presidi després de 50 anys del seu tancament. Diu el següent i dins del que cap ens ajuda a millorar un poc el mal sabor de boca que ens ha deixat aquesta història:

"Simón Radowitsky, yo te recuerdo...

Hace más de sesenta y seis años que te fuiste de Ushuaia, hace cincuenta que cerraron este tétrico presido. Al mirarlo de lejos tuve miedo que me "tragará". Me anime...y ya adentro me produjo repugnancia, odio y asco.

Un lugar donde deshumanizaban personas, hoy museo para turistas... lo rompería a martillazos hasta su primera piedra de 1902. Pero imaginando tu personalidad, te imagino sonriente. Sé que estarias contento de ver un museo, en lugar de aquel infierno!

¿ Será como ver igualdad y solidaridad en un mundo sumiso, y racista ? Bueno...yo por lo menos vi la primera utopía, ojalá alguien vea a la segunda. Sé que vos no mataste por gusto, sino que repondiste a una agresión. Algunos te creen terrorista, unos acostumbrados a la sumisiòn, otros agazapados al poder temen que caiga la estructura que los sostiene. Casi nadie te recuerda, pero esos pequeños grupos de "casi" que saben vivir sin autoridad, no olvidaron jamás a aquel joven obrero que en 1909 hizo temblar al "orden" establecido.

Un anarquista 1997"

La Patagònia (III): El Calafate i els glaciars

2010-03-04T15:45:00.000-03:00

"...en la inmensa soledad, la naturaleza que te hizo, no te dio nombre: la voluntad humana desde hoy te llamará ¡Lago Argentino! Que mi bautismo te sea propicio..."
Francisco P. Moreno

Després de més de 25 hores de viatge per la repetitiva però incansable estepa patagònica apleguem a El Calafate, una ciutat de poc més de 80 anys situada a la província de Santa Cruz, la segona més gran del país, enclavada al sud de la Patagònia. Aquesta ciutat és coneguda per ser el centre d'operacions per visitar el Parc Nacional dels Glaciars, on es troba el Perito Moreno, un dels glaciars més famosos del món, considerat per molts la huitena meravella del planeta.

Santa Cruz a banda de tenir els glaciars és coneguda per ser la terra de la parella Nestor i Cristina Kirchner (en ordre els dos últims presidents de la República) i també per viure principalment de les seues reserves de gas i petroli.

Ens allotgem al Hostel Huemul i tenim el temps justet per visitar El Calafate, principalment la Laguna Nimez i l'imponent Lago Argentino, i al dia següent anar al Parc Nacional i al "Perito Moreno".

El Perito Moreno és indescriptible, no sabríem per on començar per expressar les sensacions que provoca observar-lo i escoltar els seus despreniments. Es tracta d'una immensa massa de neu acumulada i compactada que baixa des de les muntanyes andines en forma de riu gelat i que acaba xocant amb la Península Magallanes, tancant així el pas entre dos braços del Lago Argentino. En aquest punt es forma un pont que amb els anys la corrent del llac va perforant creant un túnel. És l'anomenada "zona de ruptura", que cada X anys acaba trencant-se per la pressió provocada per l'avanç del Perito sobre la Península. En aquest vídeo podeu veure l'última ruptura, l'any 2008.

Però no hem de confondre la ruptura del pont amb els despreniments, aquests es donen de forma constant i és una de les coses més espectaculars de la seua visita, no solament per la imatge sinó sobretot pel soroll que provoca. Molta gent pensa que aquests despreniments tenen alguna relació amb l'escalfament de la terra, però en realitat no té res a veure, ja que són provocats per la fricció i per la pressió que es dóna entre el Perito i les muntanyes que el rodegen, així com amb el fons del llac Argentino

Hem de pensar que la capçalera del Perito avança pràcticament 2 metres cada dia (uns 700 m a l'any!), mentre que els seus dos costats (la cara nord i la cara sud) avancen més lentament pel contacte amb les muntanyes. Aquest ritme desigual genera també friccions internes que provoquen més despreniments. Tots aquests fenònems fan que el Perito mai passe per damunt de la Península Magallanes, però no per això el glaciar va fent-se més menut, sinó que es va regenerant: la neu continua arribant des dels Andes de forma constant i tarda en arribar a la capçalera pràcticament 300 anys.

Tarda tant de temps perquè el Perito, tot i no ser el més gran de la zona, té una superfície de 254km2, amb un front de 5 km de longitud i 60 metres d'altura sobre l'aigua. Per això aquest glaciar temperat (es manté a una temperatura d'uns 0'8ºC) es considera una de les grans reserves d'aigua potable del món.
Els habitants de la zona diuen que qui menja el fruit del Calafate (planta que dóna lloc a la ciutat) torna al Perito Moreno. Feina feta, tornarem.

La Patagònia (II): La ruta de los siete lagos

2010-03-03T09:53:00.000-03:00

“Així com clareja avui, així serà el mes; tal com el primer mes; així serà l'any”
Dita maputxe.

Les ciutats de Bariloche i San Martin de los Andes estan unides per una ruta de més de 200km que travessa set llacs i que actualment uneix dos Parcs Nacionals, el Nahuel Huapi i el Lanín, amb pics de més de 2500m que formen part de la Serralada dels Andes.

El viatge ens porta més de 12 hores i en ell ens acompanya el nostre guia Walter, gran coneixedor de la zona que ens va explicant tot el que anem trobant-nos al llarg del camí. El primer que trobes en eixir de Bariloche cap al nord es l'inici de la gran estepa patagònica, una extensísima zona àrida que creua pràcticament Argentina i ocupa tot el centre de la Patagònia. Tot i la seua deshabitada aparença, en ella es poden trobar més de 200 plantes diferents, predominant unes xicotetes mates hemisfèriques en forma de coixí conegudes com a Coirón.
A banda de la seua flora Walter ens mostra també la seua espectacular fauna: pumes, guanacos, chouques, raboses, porcs senglars, cérvols, garanchos, còndors... destacant sobretot la presència dels guanacos, les llames de la Patagònia (aliment tradicional dels maputxes de la zona) i dels còndors, les aus terrestres voladores més grans del món. Sobre aquestes últimes tenim la sort de poder visitar les seues "condoreres", unes grans parets rocoses on es reuneixen per dormir i socialitzar-se.

Però prompte abandonem l'estepa i ens anem apropant als Andes, on la pluviositat augmenta i per tant la vegetació també. És la zona coneguda com a bosc de transició i és on realment comença la ruta dels 7 llacs.

En realitat el primer llac és el Nahuel Huapi, del que ja vos parlàrem a la crònica anterior. El que no vos contàrem és el motiu del seu nom: illa del Jaguar, un mot curiós, ja que ni és una illa ni hi ha aquest tipus d'animals. Segons el nostre guia, el nom fou donat per l'europeu Florez de León, qui a les seues cròniques definia als habitants d'aquestes terres com a jaguars, per la forma en que lluitaven.

Vorejant el Nahuel Huapi ens va rodejant un frondós bosc de "coihues" (arbre predominant de més de 35m d'alçada) i entrem de ple en el Parc Nacional que porta el mateix nom del primer llac. La història d'aquest Parc és curiosa i data de finals del segle XIX en el marc d'un conflicte entre Xile i Argentina per definir el límit de les seues fronteres. Per solucionar aquest conflicte (que encara hui existeix), aquests dos nous estats americans nomenaren dos experts (un de cada país) per a que defensaren les seues propostes territorials davant d'un tribunal britànic que dictaria qui tenia la raó. Els europeus fallaren en favor dels argentins i en concret de la proposta del seu representant, el famós explorador i científic Francisco Moreno (conegut des d'aquell moment com el Perito Moreno), qui havia defensat la teoria "de las más altas cumbres" en la que apostava per establir la frontera a partir de la Serralada dels Andes.
A canvi d'aquesta victòria el govern argentí regalà a Moreno una gran extensió de territori entre les províncies de Neuquén i Rio Negro i el científic va tornar les terres a l'estat amb el compromís de que aquest creara el Parc. Seria el primer Parc Natural Nacional dels 38 que hui es poden trobar arreu del país. Una xifra enganyosa que cal mirar amb lupa: solament un 1'5% del territori de la República Argentina es troba protegit en aquests moments.

Abandonant el primer llac s'arriba a Villa la Angostura, una ciutat de similars característiques a la de Bariloche (poc més de 100 anys, arquitectura alpina, turisme com a leitmotiv, etc.) on nosaltres aprofitem per esmorzar uns sandwichs que ens havíem preparat la nit anterior, però ràpid avancem cap al segon llac, el Lago Espejo, que podeu veure a continuació:

El tercer llac és el Correntoso, especial per estar a la vora d'una comunitat maputxe amenaçada de ser expulsada del Parc Nacional. Es tracta de la família Kintu Purai, amb els que conversem uns minuts i ens ofereixen mate i unes tortes:

Continuant el camí es deixa a un costat el modest llac Villarino, que seria el quart de la ruta i que deu el seu nom a un mariner i explorador gallec del segle XVIII. El cinqué llac és el Falkner, amb el nom d'un sacerdot jesuïta que visità la zona també al segle XVIII. En aquest sí que parem uns minuts per observar el seu impresionant emplaçament entre tres grans cerros i una gran costa amb coihues:

El sisé llac és el Escondido, anomenat així per estar tan amagat entre el bosc de coihues que no es pot accedir a ell. A continuació trobem el Machónico, ja a uns 30km del final de la ruta: la ciutat de San Martin de los Andes, germana bessona de les dos anteriors i on trobem l'últim llac, el Lácar, on els turistes aprofiten per practicar esports aquàtics de tot tipus.

A San Martín dinem a un parc davant una estàtua de l'exterminador General Roca i després de donar una volta per la ciutat comencem el camí de tornada. Encara ens queden molts km per davant, però el cansament és una bona mostra de que hem aprofitat el dia.

La Patagònia (I): San Carlos de Bariloche

2010-02-27T22:30:00.000-03:00

"Es necesario ir directament a buscar al indio a su guarida, para someterlo o para expulsarlo"

General Julio Roca.

Després de 20 hores d'autobús travessant la inacabable planura de la Pampa arribem a San Carlos de Bariloche, al nord de la Patagònia.

La Patagònia és una ampla regió geogràfica dividida en dos per la coordillera dels Andes i que rep el seu nom dels Tehuelches, un poble originari conegut sobretot per la seua gran altura i les seues enormes petjades. Conta la llegenda que quan Magallanes va arribar a Amèrica el 1520 els castellans segrestaren un grup d'indígenes que els paregueren gegants i els batejaren com a "Patagones", inspirant-se en el personatge de la novel·la de cavalleria "Primaleón de Grecia", publicada a Sevilla pocs anys abans. Amb la presència castellana els Tehuelches anaren desapareixent, afectats principalment per malalties portades del primer món, com la verola o el xarampió i poc a poc el seu territori fou ocupat per un nou poble, els maputxes (la gent de la terra), vinguts des de l'altra banda dels Andes, on eren coneguts com Araucanos.

A partir d'ací la història de la regió és la història d'una llarga guerra entre dos mons. Els enfrontaments, que des del segle XVIII i fins a finals del segle XIX anaren prenent un caràcter militar cada volta més sagnant, marcaren la "trobada" entre una societat europea (o criolla), decidida a expandir-se, i una societat indígena disposada a protegir els seues territoris. Amb l'anomenada "conquista del desierto" el nou estat argentí desarticulava les societats indígenes i després de la conquesta militar, l'ocupació blanca del territori comprén diverses i successives etapes que donaren forma al desenvolupament de la Patagònia: exploració, colonització, assentaments, explotacions ramaderes i industrials, activitats comercials i finalment urbanitzacions. En aquesta última etapa s'emmarca el naixement del municipi de Bariloche, en el que ens allotgem.

Aquesta ciutat, igual que algunes altres de la zona, tenen poc més de cent anys i es caracteritzen per haver copiat l'estil arquitectònic dels Alps de Suïssa i per haver-se convertit en centres turístics on es concentra tota l'oferta d'excursions i activitats per poder visitar la regió que l'envolta, que compta amb diversos Parcs Nacionals. La ciutat no ens acaba d'agradar massa: les seues cases tan perfectes de fusta i el seu "ambientillo" mig californiano, mig suís, mig de Benidorm (ja sabem que en sobre un mig) ens dóna una impressió massa artificial de la ciutat. Per si això fora poc, Bariloche, tot i que no ho parega, es troba totalment aïllada del seu entorn (cada volta que entres i ixes d'una ciutat et trobes amb un control militar) i damunt al centre històric apareixen multitud de referències als "herois" de la conquesta del desert: personatges com Rosas o Roca, responsables de l'intent d'aniquilació de les comunitats que encara resisteixen a la zona.

Tot i això la parada a Bariloche es fa necessària i l'aprofitem per poder fer alguna caminada per la zona. El primer dia fem un circuit guiat de més de 200 km que ens porta a San Martín de los Andes, on recorreguem la "ruta de los siete lagos"; i el segon dia el dediquem a conèixer la ciutat i el seu entorn més immediat. Sobre el primer circuit ja escriurem un altra crònica més extensa. Pel que fa a la ciutat destaquem sobretot el llac Nahuel Huapi (Illa de Jaguar), situat als peus de la mateixa població. Aquest llac d'origen glacial és un dels més grans de la zona (amb un total de 577 km2) i amb una profunditat de més de 400 km en algunes zones. A primera vista és un llac molt tranquil, però el 1960, a causa d'un moviment sísmic com el que ha agitat aquests dies la veïna Xile, va tindre lloc un tsunami que destruí tota la zona costanera de la localitat, provocant diverses víctimes.

A banda del llac visitem també el Museu de la Patagonia al Centre Cívic de la ciutat i fem una xicoteta excursió fins el Cerro León, una muntanya situada a 1.000msnm on es troben les cavernes del "Viejo Volcán", un jaciment habitat des de fa més de 8.000 anys i ocupat fins fa poc més de 400.

Buenos Aires (i barca nova)

2010-02-27T00:45:00.000-03:00

"Olvidadizo de que ya lo era, me propuse ser argentino."

Jorge Luis Borges

La nostra vida no pot ser més surrealista, i és per això que el primer "tour" que se'ns presenta només aterrar a l'Aeroport Internacional d'Ezeiza és el d'anar a la "Cárcel Federal de Mujeres" a fer un taller de musicoteràpia. La proposta era temptadora, no ho negarem..., però pensant-ho millor vam decidir declinar-la i agafar un taxi fins al mític barri de San Telmo, on es troba l'hostal en el que ens allotjarem. Un edifici antic, però molt acollidor, amb un pati interior perfecte per a prendre la fresca i continuar preparant el viatge. A l'entrada ens pregunten si som bascos (una situació que s'ha donat fins a 3 voltes en els pocs dies que portem al país) i quan els diguem que som valencians... , ens diuen que l'àvia de la família era de Xàtiva. ("salta la noticia"!).

No ens entretenim massa temps a l'hostal i "plànol en mà" ens llancem a veure la ciutat. Comencem pel "nostre barri": San Telmo, un dels més antics de la ciutat i conegut sobretot per ser el principal escenari de la resistència contra l'ocupació britànica a principis del segle XIX. Passejant pel Carrer Defensa ens meravellem amb les antigues cases colonials i el seu empedrat, al temps que imaginem les masses de la rebel·lió criolla pujant pel carrer i expulsant al nou invasor anglés. Un experiència anticolonial que servirà de lliçó al poble de Buenos Aires per expulsar pocs anys després a l'invasor castellà. Els monuments i recordatoris als herois de la revolta es multipliquen per la barriada.

La zona sembla prou degradada, les conseqüències de la gran crisi de 2001 es respiren per tota la ciutat, però no totes pareixen negatives: l'efervescència política i les ànsies de participar es palpen a cada cartell o assemblea de barri que ens trobem. En dos dies trobem vàries manifestacions i protestes a diferents zones de la ciutat.

Dinem a un bar per menys de 5 euros per cap, la carn estava boníssima, però no recordem el nom. Per la vesprada fem algunes gestions que necessitem per continuar el viatge i ens llancem a visitar la Plaza de Mayo, on cada dijous es reuneixen les "Madres" per recordar els "desaparecidos" de la dictadura. A la Plaza trobem una protesta d'ex-combatents de la Guerra de les Malvines, però no pareixen massa receptius als turistes. Donem una volta a la Pirámide de Mayo en solidaritat amb las Madres, ens fem les fotos de torn i visitem els edificis dels voltants, com l'antic Cabildo colonial, l'actual Govern de la Ciutat, la Catedral o la Casa Rosada, on imaginem a Perón i Evita llançant discursos a les masses.

Per la nit sopem una "parrillada" a Sant Telmo amb una companya italo-argentina que ens explica l'altra cara de Buenos Aires i d'Argentina, des dels centres socials urbanites a la resistència maputxe a la Patagònia, passant pel teatre improvisat, les fàbriques recuperades o les assemblees de barri. Acabem la nit passejant pel cor de San Telmo, a la Plaza Dorrego, on es signà la declaració de independència, i prompte tornem cap la nostra nova llar.

L'últim matí de Buenos Aires el dediquem a visitar millor els barris centrals: l'avinguda de Mayo, la de 9 de Julio amb el seu obelisc, la de Corrientes, etc etc. Ens sorprén la Plaça dels Dos Congresos, on ens trobem diverses assemblees de barri manifestant-se per un treball més digne i per aconseguir més recursos. Al costat de l'imponent Congrés Nacional se'ns apareix per sorpresa la Universidad Popular de la Madres de Plaza de Mayo. Fundada l'any 2000 per l'associació de las Madres. Aquesta universitat no té reconeixement oficial, però sí que compta amb una gran acceptació i participació, impartint diverses carreres, entre les que destaquen Història o Treball Social. Entrem al café de la Universitat i visitem la seua llibreria; en menys de 30 minuts tenim ja les mans plenes de llibres que ens volem comprar, però el viatge acaba de començar i no podem carregar amb tant de pes. Finalment ens imposem un limit d'un llibre per cap... ja tornarem...

El poc de temps que ens queda a la ciutat l'aprofitem per descansar un poc a la Plaza Lavalle, al barri de San Nicolas. Juan Lavalle fou també un dels protagonistes de la guerra de independència, conegut sobretot per algunes actuacions molt polèmiques, com l'afussellament de Manuel Dorrego, qui dóna nom a la plaça que havíem visitat el dia anterior. Finalment travessem el centre financier i anem corrent a la Reserva Ecològica per poder observar el majestuós Rio de la Plata, un immens estuari que separa Montevideo i Buenos Aires. El fet de viure en febrer ens fa oblidar que ací estem en estiu: no portem crema solar i ens passarà factura.

Amb presses abandonem la Reserva i parem un taxi per arribar a temps a la Terminal d'Omnibus, on agafem un autobus que ens portarà molt lluny d'aquesta locura de ciutat.

Me'n vaig

2010-02-20T10:48:00.000-03:00

“Un viatge de mil milles comença amb el primer pas”

Lao tsé (570 aC-490 aC)

Queden dos dies per agafar un avió que em portarà a Argentina per viure els pròxims 6 mesos. No és una fugida, no estic cansat ni m’he agobiat, no estic cremat de la meua vida a València, és simplement una experiència nova, podríem dir que un standby.

Les últimes setmanes han sigut frenètiques, papers cap amunt, papers cap avall, burocràcies vàries,... però sobretot trobaments, retrobaments, comiats, adéus i fins promptes... riures, llàgrimes, ressaques i estrés. Molt d’estrés.

Però per sort, els primers dies de viatge m’acompanyarà un gran amic, amb qui recorreré el sud del sud unes poques setmanes. Òbric aquest blog per anar informant de les històries que ens vagen passant. Espere que vos parega interessant.

Una abraçada i fins prompte.