30 de març de 2010

Salta als meus peus

"Salta heroica con tu gesto firme
muestras el coraje de tus gauchos
recibes la mano que te siembra
rechazas la mano que te hiere"
Los Chalchaleros

La cabina del telefèric puja lentament i va de costat a costat com si fóra un pèndul. Davant meu està el Cerro San Bernardo, a la meua esquena queda Salta, la ciutat que m'acollirà els pròxims 5 mesos.

És més gran del que esperava, però des d'ací dalt la puc contemplar pràcticament sencera... els seus carrers rectes, les places, els parcs, els estadis de futbol (en conte 5!!)... la seua planta quadriculada em recorda a una partida d'escacs... o millor de "hundir la flota". L'ordenació urbana no és casual, si mirem el mapa de la majoria de ciutats d'Amèrica Llatina ens adonarem que totes són iguals. La raó la trobem en les "Ordenanzas de descubrimientos, nueva población y pacificación de las indias" dictades per Felip II el 1573, per les quals s'establia la forma reticulada i racional dels assentaments per donar pas a una nova fase de colonització del "nou món" basada en el control "pacífic" de la regió, tractant així de superar la primera fase de conquesta i penetració violenta en els territoris americans.
Des d'ací dalt, la torre de San Francisco, que diuen que és la més alta d'Amèrica, no pareix tan gran. Els cotxes i els col·lectius (autobusos de línia) pareixen de joguina i les persones, sense ulleres, em costa veure-les. Al centre de la ciutat reconec la Plaça 9 de Julio. Ahi està l'antic Cabildo, ja el veig, i als costat, als carrers Alvarado i Caseros, els edificis em saluden i clamen al cel el seu passat colonial.
Tracte de seguir amb la mirada les 5 quadres del Carrer Mitre que separen la plaça central de la meua nova casa, l'hostal Prisa Mata. No el veig, els edificis el tapen, però sé que està allà baix.Un col·lectiu puja per l'Avinguda Bolivia i s'allunya de la ciutat, crec que va cap a la universitat, déu de ser el 6A... Això em recorda que demà tinc una reunió en el CISEN (Centro de Investigaciones Sociales y Educativas del Norte Argentino). Hem quedat els "Amigos de la Quebrada" per parlar sobre la situació de les comunitats indígenes després dels terratrèmols de les últimes setmanes. De moment no se sap massa bé com estan les coses per allà dalt, les vies d'accés estan tallades i la premsa a penes informa. Hauré d'esperar un temps per començar les pràctiques sobre el terreny i ja puc preveure que es centraran en ajudar en la reconstrucció dels poblats.

Pel meu cap passa la Quebrada del Toro i el poble Tastil que l'habita, però també València i tot el que he deixat al nostre país (als nostres països). Què estaran fent ara? Porte el calendari un poc descontrolat, però diria que les Falles i la Magdalena ja s'han acabat, quins records... I ja arriba l'abril...què ràpid! com es presentarà el 25? i el 23? Crec que m'hauré de posar al dia...

I de sobte sona una alarma que interromp els meus pensaments... és el telefèric, les últimes cabines que tornen cap a baix avisen als despitats com jo que si no espavilem haurem de baixar caminant els 1.021 graons que porten al monument a Güemes... serà millor que em done pressa.De nou a al cabina. Ment en blanc. Futur incert. La ciutat m'espera. Salta als meus peus.

25 de març de 2010

Desapareguts d'ahir i de hui. La memòria selectiva.

"La memòria històrica viu en el nostre poble:
mai oblidarem la foscor de les vostres nits"
Inadaptats

"Lo que haya que hacer que sea rápido..."
Kissinger a Videla
Hui es commemora a Argentina el colp d'estat del 24 de març de 1976 què donà pas a la última dictadura militar del país. Una data que des de 2002 és el "Día Nacional de la Memòria por la Verdad y la Justicia" i que serveix per recordar les més de 30.000 persones desaparegudes per defensar una societat més justa i igualitària. No era cap novetat a la regió, 3 anys abans Pinochet, amb l'ajuda dels Estats Units i de la CIA, donà el colp en Xile contra Salvador Allende. Era la primera experiència d'economia neoliberal imposada a sang i foc. Al mateix temps cauen altres governs antiimperialistes com el de Velasco Alvarado en Perú i Juan José Torres a Bolívia,... mentrestant Paraguai i Brasil continuen amb les seues dictadures fidels al capital i a Uruguai es produeix l'auto-colp d'estat de Bordaberry que instal·la els militars en el poder.
És la història que encara està per escriure. És el deute pendent que els historiadors compromesos tenim amb la possibilitat de construir un futur millor: No hi ha cap cas en la història de la humanitat en què un govern d'esquerres que haja qüestionat les estructures econòmiques no haja patit un colp d'estat. No hi ha cap exemple històric que demostre que és possible reformar el capitalisme per la via "democràtica". Cada volta que algun govern (independentment de que es definira socialista o no) ha posat en perill els interessos econòmics capitalistes ha sigut esborrat del mapa per la força: tenim l'exemple d'Allende el 1973, però també el de la Nicaragua sandinista dels 80 o el de Haití l'any 91. I com no, el recent cas d'Hondures i el constant assetjament mediàtic, econòmic i militar que pateixen els governs democràtics de Cuba, Veneçuela, Bolívia i Equador.
És des d'aquest esquema, des d'aquesta "llei històrica", des d'on hem d'analitzar el colp d'estat del 76. No em serveixen memòries nostàlgiques ni auto reparadores, no ens podem obsesionar en el fet de si mataren a mil o a trenta mil, sinó en per què els mataren, per què es produeix un colp d'estat, qui el dirigeix i a quins interessos respon. Hem d'entendre i hem d'insistir en la funció històrica de les dictadures militars i del feixisme, que no són més que anticossos que genera el propi sistema capitalista per combatre aquells moviments que qüestionen i que en un moment determinat posen en perill les seues bases de poder.

La memòria dels 30.000 desapareguts argentins no serveix de res si no es recorda també el per què del seu final, si no es recorden també les seues idees. Aquestes 30.000 persones no foren detingudes i assassinades perquè els militars eren gent "molt dolenta, molt dolenta, molt dolenta" i sense escrúpols (que clar que ho eren!), sinó perquè qüestionaren el que el sistema de producció capitalista no deixa qüestionar. Tocaren el que no es pot tocar i digueren el que no es pot dir: que el capitalisme no es pot refundar, no es pot reformar, sinó que s'ha de destruir. Solament llegint així la història podem entendre perquè després de la dictadura militar han continuat les desaparicions i les detencions polítiques a Argentina (i a la resta del món), i és perquè amb la dictadura del mercat continuen existint persones que defensen un model econòmic alternatiu que posa en dubte el privilegi d'uns pocs.

El reclam de justícia històrica i de reparació de les víctimes no és una cosa recent. En plena dictadura, en contra de la prohibició de manifestacions per part del general Videla, un grup de 14 mares marxaren cap a la Plaça de Mayo en Buenos Aires per exigir informació sobre els seus fills desapareguts. Ho feren amb el seu conegut mocador blanc al cap i sota la bandera de la maternitat, el que les feia pràcticament intocables en la cultura argentina. El grup adoptà el nom de Madres de Plaza de Mayo i es convertí en un dels principals opositors a la dictadura, al temps que serví de revulsiu per regenerar la ja desarticulada societat civil del país. Amb l'arribada dels governs civils el 1983 els intents de jutjar els assassins no donaren els seus fruits. La poca determinació dels governants de torn (Alfonsin, Menem) i la pressió dels encara poderosos militars donà lloc a les Lleis de la Impunitat: El Punto y Final del 86 dictava literalment que "se extinguirá la acción penal contra toda persona que hubiere cometido delitos vinculados a la instauración de formas violentas de acción política hasta el 10 de diciembre de 1983". La Obediencia Debida del 87 establia que els militars no podien ser jutjats perquè simplement es limitaven a complir ordres. I finalment el president Carlos Menem s'encarregà d'indultar a principis dels 90 a centenars d'alts càrrecs que no es podien acollir a la Ley de la Obediencia Debida.
Davant d'aquest paraigües d'impunitat les mares continuaren eixint al carrer per exigir veritat (saber on estan els seus fills) i justícia (castigar els culpables), però el 1986 patiren una escissió. Una part de l'associació, coneguda com Linea Fundadora, acceptà la reparació econòmica del govern d'Alfonsín, mentre que les mares que seguien a Hebe de Bonafini es negaren a rebre aquests diners i a acceptar la mort dels seus familiars. Aquest segon grup de mares (www.madres.org) continuaren protestant cada dijous a la Plaza de Mayo fins l'any 2006, moment en el que substituïren les marxes reivindicatives per vigílies silencioses en memòria dels desapareguts, argumentant que ja no tenien un enemic presidint el Palacio Rosado.

El matrimoni "K" (Néstor i Cristina Kirchner) derogaren les Lleis de la impunitat i digueren que jutjarien els responsables de la dictadura, però en 7 anys no han aconseguit res rellevant i mentrestant continuen les tortures a les comissaries, el gatillo fácil, els desapareguts i la impunitat dels repressors. Tot i això, el grup de madres que van commoure el món i internacionalitzaren la solidaritat s'han vist seduïdes pels "K", el que ha provocat un enfrontament entre aquestes i els moviments populars que consideren que el govern actual continua la mateixa estela neoliberal que els seus predecessors.

Aquest conflicte hui s'ha viscut als carrers de tota la República. Organitzacions polítiques, sindicals i culturals han marxat en cada ciutat per recordar i exigir justícia, ho han fet juntes i amb respecte, però dividides entre les que confien en l'estratègia de las Madres i i els que pensen que el govern Kirchnerista està enganyant les víctimes de la dictadura. Al centre del debat es situa la qüestió del deute extern que es va heretar de la dictadura i que el govern pretén pagar. A Buenos Aires la crispació és major: la plataforma "Memoria, Verdad, Justicia", amb més de 300 organitzacions, denúncia que els "K" han ocupat la plaça amb un festival amb la connivència d'alguns organismes pro Drets Humans propers a l'oficialisme.

A Salta la gent va arribant poc a poc a la cèntrica Plaza 9 de Julio. Milers de persones, amb desenes de pancartes i centenars de banderes de diferents colors i sabors, amb sigles i noms que em costa entendre i ubicar, s'han manifestat a la ciutat sota el lema "La sangre derramada no será negociada", recordant els més de 200 desapareguts de Salta, el cas de Palomitas, la causa de l'ex gobernador Miguel Ragone (l'únic gobernador desaparegut) i de l'escrivà Melitón Bustos. Al final de la marxa, de nou a la plaça, s'ha parlat, s'ha plorat, s'ha cantat i s'ha rigut. Hi ha hagut silencis i discusions, inclús alguna baralla pujada de tó entre partidaris i detractors del govern i de las Madres, però sobretot s'ha pogut percebre una clara voluntat de recordar, d'assenyalar els culpables i de fer justícia.

En acabar l'últim parlament i com si estiguera esperant respecutosament el final de l'acte, una forta pluja ha interromput en la plaça dispersant amb rapidesa tots els assistents. Mentre espere a un costat de la plaça que amaine la pluja, un grup de dones que eixien de comprar d'una tenda de roba miren de forma despectiva les pancartes i comenten la jugada: "Acà deberían de hacer como en España, olvidarse de todo y empezar de nuevo". No li faltava raó a la dóna. I em referisc òbviament a la qüestió de l'oblit i de la memòria a l'Estat espanyol, no a que la "modèlica transició espanyola" siga un exemple a seguir.

Recorde quan vaig sentir parlar per primera volta a fons sobre la dictadura argentina. Era a la facultat, a la Universitat de València. La gent no entenia com podia ser que un règim que havia assassinat a tantes persones no haguera tingut judicis massius, a l'estil dels de Nuremberg a l'Alemanya nazi, no entenien com es podia fer desaparèixer a tanta gent i que no passarà res de res.

És la memòria selectiva... la que fa que ens fem eixes preguntes sobre l'Argentina dels 70 i 80, però al mateix temps evita que ens preguntem per què encara hui hi ha detencions i desaparicions a Amèrica i a Europa o per què encara es tortura, es tanquen diaris i s'il·legalitzen partits i organitzacions de tot tipus. I no ens enganyem, segurament els que justifiquen aquesta repressió al segle XXI en el fons són el mateixos que a l'Argentina dels anys 70 hagueren dit "algo habrá hecho". Molts dels que "es rasguen les vestidures" pensant en les dictadures llatinoamericanes ignoren o minimitzen l'escandalós cas de la dictadura franquista i de la farsa de "transició democràtica" que hem patit i patim a l'Estat espanyol: amb un colp d'estat, 3 anys de guerra i 40 anys de dictadura, deguem de ser un dels pocs casos en la història de la humanitat en que un règim assassí i genocida no ha tingut cap judici, cap culpable, cap detingut... i encara hui hem de sentir bajanades com que fou una "guerra entre germans", que cal oblidar, que s'han de tancar ferides... Mentrestant molts assassins continuen al carrer i en càrrecs importants i els nostres governants es dediquen a construir monuments insultants sobre les fosses comunes de les milers de víctimes del feixisme.
Aquest és el gran perill de la memòria selectiva, el de fer un anàlisi reduccionista basat exclusivament en els noms, les xifres, els fets concrets, tal i com fa la historiografia positivista que creu limitar-se a l'estudi empíric del fet objectiu sense atrevir-se a fer interpretacions de fons. Aquesta visió és la que permet que els desapareguts i represaliats del passat continuen en l'actualitat. Contra aquesta interpretació del passat, contra la memòria selectiva, ens cal la memòria històrica, la que no solament analitza les conjuntures sinó les causes estructurals dels esdeveniments, la que recupera el passat per reclamar justícia i reparació, però també per entendre el present i per construir un altre futur.

16 de març de 2010

Misiones (III): Les tres fronteres i la comunitat aborigen Yryapú

"Al final del viaje está el horizonte,
al final del viaje partiremos de nuevo,
al final del viaje comienza el camino,
otro buen camino que seguir descalzos
contando la arena"
Silvio Rodríguez


Ja és 13 de març i s'acaba el viatge per Argentina amb el meu amic Josep. Demà ell se'n va cap a València a gaudir de les falles i jo cap a l'oest a començar la nova aventura "salteña".
Però encara ens queda un dia junts que no podem desaprofitar. Pel matí anem a visitar el Hito de las Tres Fronteras, un punt situat a uns 500m de Puerto Iguazú on conflueixen els rius Iguazú i Paranà i des d'on es pot observar tres països del Mercosur: Argentina, Brasil i Paraguai. En cada territori es pot veure un obelisc pintat amb els colors de l'estat corresponent i a la part argentina hi ha una fira d'artesania que (ens) entreté als visitants.

Més enllà del seu interès turístic i de la curiositat que suposa poder veure d'una ullada tres països diferents, la creació d'aquesta triple frontera i els drets militars obtinguts pels Estats Units a la zona per defensar-la d'una suposada amenaça terrorista ha fet que molta gent rebutjara el projecte per considerar-lo una estratègia de control dels seus recursos naturals.
En la línia d'aquesta crítica podeu llegir l'article "Triple Frontera: Un objetivo estratégico de EEUU" publicat per l'equip de investigacions Rodolfo Walsh.

Per la vesprada hem anat a visitar a la comunitat guaraní Yryapú ("soroll de la selva"), que viu a pocs km de la ciutat i a la que es pot accedir fàcilment. Després de caminar un poc entrant cap a la selva trobem les primeres cases de fusta al costat d'un camp de futbol, de seguida se'ns apropa un jove indígena, Annibal, qui s'ofereix per acompanyar-nos per la selva i mostrar-nos el poble.
Annibal té 26 anys, va nàixer a una altra comunitat guaraní (l'aldea Mbororé) que viu a poca distància, però es va casar amb una altra guaraní que actualment és la infermera de la comunitat Yriapú. Ell està cursant estudis per ser promotor de salut al seu poble i ens explica que la tradició és que els joves que van a estudiar fora tornen per servir a la comunitat en la seua especialitat.

Allà hi viuen unes 40 famílies, tenen les seues cases, dos escoles, el centre de salut, dos camps de futbol i un gran jardí: la selva. Annibal ens guia per tota ella per camins que mai haguérem trobat nosaltres i ens va contant el tipus de plantes que veiem i perquè les utilitzen. Ens mostra les trampes que encara utilitzen per caçar animals i ens porta als llocs de reflexió de la comunitat.
Els camins estan buits i la selva en silenci, poques hores abans ha arribat la trista notícia de la mort d'una xiqueta guaraní a una comunitat de San Ignacio i el poblat ha aturat la seua activitat: la gent resta a les cabanyes parlant, descansant, mirant la televisió o escoltant música. Des de fa pocs anys l'estat els paga la llum i l'electricitat. Fins i tot el partit de futbol que hi havia programat per les 17:30h entre dos equips de la comunitat s'ha suspès.
Eixint de la selva trobem uns cultius de dacsa, mandioca i pinyes i de seguida l'escola Clemencia González, més coneguda com "la escuelita de la selva". Es tracta d'un centre d'educació intercultural i bilingüe que pretén formar els joves guaranís per a ser intèrprets del patrimoni natural i cultural de la selva, per tal d'aprofitar un poc el tiró turístic de la regió. A l'escola van més de 70 indígenes de diferents edats i comunitats de la zona, fins i tot de la part de Paraguai i Brasil.

Darrere de l'escola trobem una zona plena d'eines i objectes d'artesania tradicional, una de les principals fonts d'ingressos dels Yryapú i en ella hi ha una xiqueta que comença a parlar guaraní amb Annibal. És la primera conversa que escoltem en aquesta llengua i el nostre guia ens explica que és en la variant Mbyà. Els sons sonen estranys i el que més ens sobta és que quan es parlen no es miren a la cara i pràcticament ni se'ls escolta.
El seu alfabet (achaguety) consta de 33 lletres o grafemes (tai) i cadascú representa un sols fonema (taipú). Tenen 12 vocals (12!!): 5 orals (a,e,i,o,u), 5 nassals (ã,,ĩ,õ,ũ) 1 gutural (y) i 1 guturonassal (). La resta de les lletres són consonants i 8 d'elles també nassals. Com a curiositat no existeixen les lletres B, C, D, F, LL, Q, W, X i Z en el achaguety.

15 de març de 2010

Misiones (II): Cataratas del Iguazú

-"Pobra Niàgara!!"
Exclamà la primera dama d'EUA Eleanor Roosvelt en veure les Cascades de l'Iguaçú.

En plena selva subtropical, entre dos Parcs Nacionals de més de 250.000 ha, es troben les Cascades del Iguazú, un impressionant conjunt de més de 250 caigudes d'aigua que serveix de frontera entre Brasil i Argentina. El seu nom ve de la llengua dels guaranís i està composat de dos paraules: "aigua" (y) i "gran" (guasú), pel que significa literalment "aigua gran".

14 de març de 2010

Que tremole Burjassot!

No es tracta d´una fugida
només és un punt de partida
qui avisa no es traïdor
i nosaltres ja no tenim por
No us espereu la resposta
va creixent i es va fent mes forta
i quan baixeu al carrer
trobareu la meua gent
Amb la teua gent!
Obrint Pas

Foto a Ushuaia, la ciutat més austral del món

12 de març de 2010

Misiones (I): Minas y Ruinas

"Pelearemos en defensa de nuestras casas, hijos y mujeres, y de los religiosos que nos han enseñado, hasta que caigamos muertos"
Paraules del cacic Ignacio Abiarú als paulistes, moments abans de la batalla de Mbororé.

El final del viatge ens porta cap al nord de la República Argentina, en concret cap a la ciutat de Puerto Iguazú, on establim la nostre base d'operacions per visitar diferents punts de la Província de Misiones. Com diu la nostra guia Lonley Planet, en aquest municipi "no hi ha centre històric ni sensació de comunitat, tothom està ací per visitar les catarates o per guanyar quatre duros a costa d'elles". Nosaltres formem part del primer tipus de persones, els turistes, però no salament estem ací per les Catarates (que també!) i una mostra d'allò és que el primer dia el dediquem a visitar les ruïnes de San Ignació Miní.

Aquestes ruïnes són els vestigis d'una antiga missió religiosa del segle XVII que, com moltes altres, van construir els jesuïtes per tractar d'evangelitzar i civilitzar els nadius guaranís. Al voltant del riu de la Plata, en territoris que actualment ocupen els estats d'Argentina, Brasil i Paraguai, es crearen fins a un total de 30 missions (o reducciones) que constitueixen un dels experiments socials més interessants de l'època moderna.

Amb la intenció de propagar la religió catòlica els jesuïtes vinguts a Amèrica aprengueren la llengua dels indígenes i tractaren d'involucrar-se en la seua vida social i cultural, utilitzant l'art (sobretot la música i l'escultura) i també les seues pròpies estructures socials (construint una mena de xarxa de control clientelista amb els cacics de cada comunitat) per substituir determinats valors que consideraven incompatibles amb el seu cristianisme, com per exemple la poligàmia.
Durant molts anys s'ha vist aquestes comunitats de forma idealitzada, com utopies igualitàries on el mite il·lustrat del bon salvatge es converteix en una realitat. És cert que en moltes ocasions, com a la Batalla de Mbororé, indígenes i religiosos uniren les seues forces per combatre les noves formes d'explotació colonial; molts guaranís acudiren voluntàriament a les comunitats per fugir dels Bandeirantes brasilers que els atacaven i segrestaven per convertir-los en esclaus, però també és veritat que molts altres es negaren a participar de les missions i continuaren vivint a la Selva. A més d'altra banda, els jesuïtes, més enllà d'aculturar religiosament els nadius, van convertir les missions en vertaderes unitats de producció al servei de la Corona i de la pròpia Companyia de Jesús.
La nostra visita a la reducción de San Ignació serà més curta del que ens haguera agradat. Per arribar fins a allí hem hagut de contractar una excursió a una agència de turisme amb la qual cosa el transport ens limitava prou l'horari de visita. Per si això fora poc l'excursió incloïa també la visita de les Mines de Wanda, un jaciment de pedres semipreciosas que potser era molt interessant, però que en principi no era el que voliem veure.
En poc més d'una hora hem recorregut amb un guia el que en un passat va ser la missió de San Ignacio, que com la majoria de les comunitats jesuítico-guaranies es caracteritzaven per estar construïdes al voltant d'una gran plaça central presidida per una església d'estil barroc-guraní (una modalitat indígena de l'estil estètic europeu de l'època). Al costat de l'Esglèsia construïen la casa dels jesuïtes, el col·legi, el menjador, els tallers, els dipòsits i el cementeri. A un lateral de la plaça es construïa el Cabildo i la resta de laterals el formaven les cases o barracons dels indígenes. En principi, les cases que estaven més prop de la plaça serien les dels cacics que estan al servei de l'autoritat dels jesuïtes. Darrere de les cases ja quedaria la zona per llaurar la terra.
En el cas de San Ignacio es pensa que va comptar amb més de 3.000 habitants en els seus millors moments, però l'any 1768, amb l'expulsió dels jesuïtes per ordre del borbó Carles III, la missió fou abandonada i la majoria dels indígenes (molts d'ells ja nascuts a la comunitat i sense cap connexió real amb la selva) es traslladaren a poblacions més grans. És per això que les comunitats indígenes que encara hui existeixen (i resisteixen) a la zona no són descendents de les famílies que participaren de les missions, sinó d'aquelles que no volgueren (o directament no els deixaren) entrar a les reducciones.

11 de març de 2010

Buenos Aires fugaç

"Una revolució no és digna de dir-se tal si amb tot el poder i tots els mitjans que disposa no és capaç d'ajudar a la dona —doble o triplement esclavitzada, com ho era en el passat— a eixir a flotació i a avançar pel camí del progrés social i individual"
Leon Trotsky

La nostra visita a Buenos Aires serà molt ràpida, solament xafem la capital per fer escala i continuar el nostre viatge cap al nord del país, però no per això deixem d'aprofitar les 40 hores que passem a la ciutat.
El dia que arribem és diumenge i com ens tornem a allotjar a San Telmo tenim la sort que és el dia en que s'organitza la fira d'antiguitats del barri, un curiós mercat articulat als voltants de la Plaça Dorrego on es poden trobar articles antics de tot tipus, des de pòsters de pel·lícules fins documents del Partit Justicialista de l'any de la pera, passant joies, obres d'art, roba, etc. Hi ha música i espectacles de tango al carrer, i òbviament també els típics puestos de hippies de qualsevol ciutat del món, especialitzats en el que podríem denominar "productes locals per a turistes": mafaldas, che guevaras, cartellets de colorins, mates i bombillas,...

Baixant pel Carrer Defensa al cantó amb el Carrer Dr José Modesto Giuffra trobem un taulo d'anuncis amb una gran portada que diu als turistes "El Capitalismo se cae, luchemos para que no aplaste al pueblo!". Entrem al carrer i ens trobem amb la tauleta de les Assemblees del Poble. Segons ens conten aquest espai va ser cedit a les associacions del barri a partir de les lluites veïnals originades a partir de la crisi de 2001. Efectivament continuem caminant i a uns metres trobem la tauleta del GRUPO ALAVIO, un col·lectiu de la ciutat que realitza i distribueix vídeos i documentals sobre temàtiques polítiques i socials. Parlem amb ells i aprofitem per preguntar-los sobre les mobilitzacions del 8 de març, que seria el dia següent, però ens sorprèn que no ens donen massa informació i que fins i tot unes dones de las Asambleas del Pueblo no sabien si hi hauria manifestació. Finalment arriba una dona que ens diu que la manifestació comença a les 17:30h a la Plaça dels Dos Congressos. D'altra banda el xic que estava a la tauleta del col·lectiu ALAVIO ens diu que a les 14h hi haurà un acte a l'Hotel Bauen, un espai recuperat pels propis treballadors després de que l'empresa tancara l'any 2001.
El 8 de març ens alcem prompte i anem directes a visitar el barri de la Boca, que està a unes quantes quadres de San Telmo. Segons la nostra guia i molta gent amb la que hem parlat és un barri prou perillós, però tot el món ens recomana anar a veure el famós "caminito". La Boca és un dels barris obrers per excelència de Buenos Aires que naix a partir de les migracions europees de finals del segle XIX (principalment dels estats espanyol i italià) i s'estructura al voltant de l'activitat del port del "Riachuelo".
La barriada és coneguda sobretot pel color viu de les seues cases de xapa ondulada. Segons ens conten, aquest estil va nàixer perquè a principis de segle els habitants del barri pintaven les seues cases amb la pintura que sobrava dels vaixells i com no tenien suficient per pintar tota la casa amb el mateix color, l'anaven canviant. El resultat és un carrer ultraturístic anomenat el "Caminito", on no es pot caminar més de 2 passos sense que algú t'intente vendre alguna cosa o et faça entrar al seu restaurant a consumir un menú siga l'hora que siga. Tot i això, el barri en general ens agrada prou i de pas anem a veure la mítica Bombonera, l'estadi de l'equip de futbol del barri, el Boca Juniors, on va jugar Diego Armando Maradona.

Se'ns fa tard i no arribem als actes de l'Hotel Bauen, però l'anem a visitar igualment i ens sorprèn molt el fet de que aparentment es un hotel normal, a penes hi ha cartells o símbols que identifiquen que és un edifici ocupat pels seus treballadors i els clients són gent de tot tipus,el que ens fa pensar que possiblement molts no saben ni com és l'empresa en la que s'estan allotjant. Per fer-vos una idea podeu veure la seua web oficial.

Dinem ràpid i a les cinc anem al "Café de las Madres", a la mateixa Plaça dels Dos Congressos, i esperem a que comence la manifestació. Com que veiem que no hi ha massa moviment dins de l'associació eixim a la Plaça i ens comencem a preocupar. Són ja quasi les 18h i hi ha molt poqueta gent concentrada, no devem arribar a un miler persones, cosa que ens sorprèn per tractar-se d'una ciutat amb tanta activitat política. La cosa comença a marxar a les 18:30h i al final sí que hi ha uns quants milers de persones, però ens dóna la sensació que no tanta com altres anys a València. Això i les reaccions a les nostres preguntes del dia anterior ens fa pensar que els moviments socials argentins encara tenen poc treballat el tema de la discriminació de gènere.


Els col·lectius que trobem són molt diversos i ens costa saber qui és qui. Per a nosaltres destaquen dos blocs a la manifestació: el primer és el de "Las Rojas", que pareix el més combatiu, ja que des del principi van fent pintades i altres accions per la Plaça. Segons ens diu una d'elles estan vinculats a un moviment que es diu el MAS. El segon bloc que ens pareix interessant és el del Plenario de Trabajadoras, format per un bon grapat de dones amb samarretes i banderes taronja. Destaquen perquè són moltes, de totes les edats i amb diferents pancartes segons la zona de la ciutat de la que venen.
Pel que fa als temes que es tracten també són molt variats, com la violència de gènere, l'avortament, o la crisi capitalista, però sobretot ens interessa la critica que fan a la prostitució il·legal. És cert que des de la nostra arribada a la ciutat la publicitat i la mercaderia sexual ens ha semblat escandalosa, trobant a qualsevol lloc gent repartint pamflets o intentant vendre't algun d'aquests serveis. Fins la manifestació, llevat d'una pintada a Bariloche, encara no havíem vist a ningú que criticara durament aquest tema.

Finalment, com la marxa va començar tard vam haver d'abandonar-la a meitat, ja eren les 19:00h i encara havíem d'anar al Hostel per recollir les maletes i agafar l'autobús. Portàvem més de 10 hores petajant la ciutat sense parar, així que el viatge de 20 hores cap a Iguazú ens semblarà també fugaç, com la visita a Buenos Aires.

10 de març de 2010

Tierra de Fuego (II): El Canal Beagle i el Parc Nacional.

Visitar Ushuaia i no navegar el Canal Beagle hauria de ser delicte. És per això que el nostre segon dia a la ciutat el passem pràcticament dalt d'un vaixell.
El Canal Beagle (de formació glacial) fou descobert pels europeus a partir del segle XVIII i rep el seu nom de la famosa embarcació que dirigia el comandant britànic Robert FitzRoy i en la qual viatjava l'encara desconegut Charles Darwin. Però molt abans de la seua arribada, el canal ja era conegut de sobra pels pobladors originaris, que es referien a ell com "Onashaga", que en llengua dels "Yaganes" significa "canal dels caçadors".

Comencem el nostre viatge eixint des del moll turístic, recorrent la Bahia d'Ushuaia fins arribar al Canal Beagle mitjançant el "Paso Chico". Naveguem uns minuts fins que trobem la nostra primera parada: La "Isla de los Pajaros" i la "Isla de los Lobos". En la primera observem l'avifauna fueguina típica, com per exemple Skúas, Albatros de Ceja Negra, Patos Vapor, Cauquenes, Gaviotas Cocineras o Gaviotas Grises. En la segona ens trobem als imponents llops de la mar, en concret dos espècies, segons la nostra guia "lobos marinos de uno y dos pelos".

Des d'ací avistem ja el mític far de Les Eclaireurs, on ens fem algunes fotos. Data de 1919 i en realitat no és el que va inspirar a Julio Verne per escriure la seua novel·la "El far de la fi del món", però tot i això aquesta torre d'onze metres d'alçada s'ha convertit en tot un símbol de la ciutat. El far de la novel·la està realment a l'illa de los Estados, on es construí la primer presó militar de la zona, i es coneix com el de San Juan de Salvamento. Nosaltres vam poder visitar una rèplica a mida real del far de Julio Verne al museu del presidi.
Al costat de l'Eclaireurs podem apreciar també una colònia de Cormorans Imperials i Cormorans Roqueters, mentre la guia ens conta la història de l'enfonsament del creuer Monte Cervantes, el 1930.

Deixant a un costat el far continuem navegant cap a l'est gaudint dels meravellosos paisatges del canal i de les muntanyes que el rodegen, a l'esquerra tenim la costa argentina, on hi ha Puerto Almanza; i a la dreta comença el territori Xile, destacant la presència de Puerto Williams, municipi que es disputa amb Ushuaia el títol de ciutat més austral del món i que té l'orgull d'allotjar a Cristina Calderón, la última parlant de la llengua Yaghan.

Passen els minuts i arribem a un dels punts més interessants de l'excursió, la "Isla Martillo", on tenim l'oportunitat de mirar amb tranquil·litat una impressionant colònia de Pingüins Magallànics. Aquests pingüins són molt xicotets i es mouen moltíssim, per això es destaquen entre ells uns poquets exemplars d'una altra espècie: els Pingüins Papua, uns centímetres més grans que els seus companys d'illa i amb les potes i el pic taronja. Aquests últims feien molta gràcia perquè estaven tot el rato quiets com estatues i mirant cap als costats sense moure el cap, com si fliparen amb el que feien els pingüins magallànics.

El viatge pel Canal l'acabem a l'Estancia Harberton (a uns 80 km d'Ushuaia), que es considera la primera casa de Tierra de Fuego. Fou fundada pel missioner Thomas Bridges el 1886 i amb el temps es convertí en un punt d'unió entre els nous pobladors i la comunitat dels Yaganes. Gràcies a aquesta convivència Thomas va poder escriure el primer diccionari de la llengua Yaghan i el seu fill Esteban Lucas Bridgés va relatar la seua infància amb els indígenes al famós llibre de The Uttermost Part of the Earth (L'Últim Confí de la Terra).

Després de dinar tornem a la ciutat per la carretera, travessant muntanyes, rius i valls fins aconseguir creuar els Andes pel Paso Garibaldi, des d'on observem dos llacs, el Escondido i el Fagnano. El camí el fem per la Ruta Nacional 3, l'últim tram de l'anomenada Ruta Panàmericana que uneix Alaska amb Ushuaia fent un total de quasi 18.000 km. En el viatge veiem de primera mà els devastadors efectes que té la presència dels castors en el bosc fueguino i també fem alguna parada per poder veure de prop els anomenats Arboles Bandera, que creixen doblegats per l'efecte dels forts vents de l'oest, aconseguint un efecte paregut al que es pot trobar a moltes illes del nostre mediterrani.
El dia següent l'aprofitem per visitar el Parc Nacional de forma intensiva. Eixim des de la Posta del Fin del Mundo i fem un recorregut de 5 hores vorejant tota la costa, passant les badies d'Ensenada i Lapataia, fins arribar al final de la RN 3.

Les vistes que trobem al llarg de la marxa ens semblen espectaculars, els camins estrets que es formen entre Lengas i Guindos a voltes pareixen intransitables i en moltes ocasions ens dóna la sensació de que ens hem perdut en mig del Parc, però finalment, després de dinar rodejats d'animals de tot tipus, arribem a la meta que ens havíem marcat. Justament en eixe moment comença a ploure i al fons apareix l'Arc de Sant Martí. És l'hora de tornar la ciutat, ens espera un avió per anar a Buenos Aires. Baixar fins ací ha valgut la pena, però ens quedem amb les ganes d'entrar al Parc Yatana, un projecte artístic-comunitari que s'ha materialitzat en un bosc didàctic de lengues situat en mig de la mateixa Ushuaia i que resisteix davant la voracitat de les constructores de la ciutat.