3 de març del 2010

La Patagònia (II): La ruta de los siete lagos

“Així com clareja avui, així serà el mes; tal com el primer mes; així serà l'any”
Dita maputxe.

Les ciutats de Bariloche i San Martin de los Andes estan unides per una ruta de més de 200km que travessa set llacs i que actualment uneix dos Parcs Nacionals, el Nahuel Huapi i el Lanín, amb pics de més de 2500m que formen part de la Serralada dels Andes.

El viatge ens porta més de 12 hores i en ell ens acompanya el nostre guia Walter, gran coneixedor de la zona que ens va explicant tot el que anem trobant-nos al llarg del camí. El primer que trobes en eixir de Bariloche cap al nord es l'inici de la gran estepa patagònica, una extensísima zona àrida que creua pràcticament Argentina i ocupa tot el centre de la Patagònia. Tot i la seua deshabitada aparença, en ella es poden trobar més de 200 plantes diferents, predominant unes xicotetes mates hemisfèriques en forma de coixí conegudes com a Coirón.
A banda de la seua flora Walter ens mostra també la seua espectacular fauna: pumes, guanacos, chouques, raboses, porcs senglars, cérvols, garanchos, còndors... destacant sobretot la presència dels guanacos, les llames de la Patagònia (aliment tradicional dels maputxes de la zona) i dels còndors, les aus terrestres voladores més grans del món. Sobre aquestes últimes tenim la sort de poder visitar les seues "condoreres", unes grans parets rocoses on es reuneixen per dormir i socialitzar-se.
Però prompte abandonem l'estepa i ens anem apropant als Andes, on la pluviositat augmenta i per tant la vegetació també. És la zona coneguda com a bosc de transició i és on realment comença la ruta dels 7 llacs.

En realitat el primer llac és el Nahuel Huapi, del que ja vos parlàrem a la crònica anterior. El que no vos contàrem és el motiu del seu nom: illa del Jaguar, un mot curiós, ja que ni és una illa ni hi ha aquest tipus d'animals. Segons el nostre guia, el nom fou donat per l'europeu Florez de León, qui a les seues cròniques definia als habitants d'aquestes terres com a jaguars, per la forma en que lluitaven.

Vorejant el Nahuel Huapi ens va rodejant un frondós bosc de "coihues" (arbre predominant de més de 35m d'alçada) i entrem de ple en el Parc Nacional que porta el mateix nom del primer llac. La història d'aquest Parc és curiosa i data de finals del segle XIX en el marc d'un conflicte entre Xile i Argentina per definir el límit de les seues fronteres. Per solucionar aquest conflicte (que encara hui existeix), aquests dos nous estats americans nomenaren dos experts (un de cada país) per a que defensaren les seues propostes territorials davant d'un tribunal britànic que dictaria qui tenia la raó. Els europeus fallaren en favor dels argentins i en concret de la proposta del seu representant, el famós explorador i científic Francisco Moreno (conegut des d'aquell moment com el Perito Moreno), qui havia defensat la teoria "de las más altas cumbres" en la que apostava per establir la frontera a partir de la Serralada dels Andes.
A canvi d'aquesta victòria el govern argentí regalà a Moreno una gran extensió de territori entre les províncies de Neuquén i Rio Negro i el científic va tornar les terres a l'estat amb el compromís de que aquest creara el Parc. Seria el primer Parc Natural Nacional dels 38 que hui es poden trobar arreu del país. Una xifra enganyosa que cal mirar amb lupa: solament un 1'5% del territori de la República Argentina es troba protegit en aquests moments.

Abandonant el primer llac s'arriba a Villa la Angostura, una ciutat de similars característiques a la de Bariloche (poc més de 100 anys, arquitectura alpina, turisme com a leitmotiv, etc.) on nosaltres aprofitem per esmorzar uns sandwichs que ens havíem preparat la nit anterior, però ràpid avancem cap al segon llac, el Lago Espejo, que podeu veure a continuació:


El tercer llac és el Correntoso, especial per estar a la vora d'una comunitat maputxe amenaçada de ser expulsada del Parc Nacional. Es tracta de la família Kintu Purai, amb els que conversem uns minuts i ens ofereixen mate i unes tortes:

Continuant el camí es deixa a un costat el modest llac Villarino, que seria el quart de la ruta i que deu el seu nom a un mariner i explorador gallec del segle XVIII. El cinqué llac és el Falkner, amb el nom d'un sacerdot jesuïta que visità la zona també al segle XVIII. En aquest sí que parem uns minuts per observar el seu impresionant emplaçament entre tres grans cerros i una gran costa amb coihues:

El sisé llac és el Escondido, anomenat així per estar tan amagat entre el bosc de coihues que no es pot accedir a ell. A continuació trobem el Machónico, ja a uns 30km del final de la ruta: la ciutat de San Martin de los Andes, germana bessona de les dos anteriors i on trobem l'últim llac, el Lácar, on els turistes aprofiten per practicar esports aquàtics de tot tipus.


A San Martín dinem a un parc davant una estàtua de l'exterminador General Roca i després de donar una volta per la ciutat comencem el camí de tornada. Encara ens queden molts km per davant, però el cansament és una bona mostra de que hem aprofitat el dia.

1 comentari: