Salta als meus peus

"Salta heroica con tu gesto firme
muestras el coraje de tus gauchos
recibes la mano que te siembra
rechazas la mano que te hiere"
Los Chalchaleros

La cabina del telefèric puja lentament i va de costat a costat com si fóra un pèndul. Davant meu està el Cerro San Bernardo, a la meua esquena queda Salta, la ciutat que m'acollirà els pròxims 5 mesos.

És més gran del que esperava, però des d'ací dalt la puc contemplar pràcticament sencera... els seus carrers rectes, les places, els parcs, els estadis de futbol (en conte 5!!)... la seua planta quadriculada em recorda a una partida d'escacs... o millor de "hundir la flota". L'ordenació urbana no és casual, si mirem el mapa de la majoria de ciutats d'Amèrica Llatina ens adonarem que totes són iguals. La raó la trobem en les "Ordenanzas de descubrimientos, nueva población y pacificación de las indias" dictades per Felip II el 1573, per les quals s'establia la forma reticulada i racional dels assentaments per donar pas a una nova fase de colonització del "nou món" basada en el control "pacífic" de la regió, tractant així de superar la primera fase de conquesta i penetració violenta en els territoris americans.
Des d'ací dalt, la torre de San Francisco, que diuen que és la més alta d'Amèrica, no pareix tan gran. Els cotxes i els col·lectius (autobusos de línia) pareixen de joguina i les persones, sense ulleres, em costa veure-les. Al centre de la ciutat reconec la Plaça 9 de Julio. Ahi està l'antic Cabildo, ja el veig, i als costat, als carrers Alvarado i Caseros, els edificis em saluden i clamen al cel el seu passat colonial.
Tracte de seguir amb la mirada les 5 quadres del Carrer Mitre que separen la plaça central de la meua nova casa, l'hostal Prisa Mata. No el veig, els edificis el tapen, però sé que està allà baix.Un col·lectiu puja per l'Avinguda Bolivia i s'allunya de la ciutat, crec que va cap a la universitat, déu de ser el 6A... Això em recorda que demà tinc una reunió en el CISEN (Centro de Investigaciones Sociales y Educativas del Norte Argentino). Hem quedat els "Amigos de la Quebrada" per parlar sobre la situació de les comunitats indígenes després dels terratrèmols de les últimes setmanes. De moment no se sap massa bé com estan les coses per allà dalt, les vies d'accés estan tallades i la premsa a penes informa. Hauré d'esperar un temps per començar les pràctiques sobre el terreny i ja puc preveure que es centraran en ajudar en la reconstrucció dels poblats.

Pel meu cap passa la Quebrada del Toro i el poble Tastil que l'habita, però també València i tot el que he deixat al nostre país (als nostres països). Què estaran fent ara? Porte el calendari un poc descontrolat, però diria que les Falles i la Magdalena ja s'han acabat, quins records... I ja arriba l'abril...què ràpid! com es presentarà el 25? i el 23? Crec que m'hauré de posar al dia...

I de sobte sona una alarma que interromp els meus pensaments... és el telefèric, les últimes cabines que tornen cap a baix avisen als despitats com jo que si no espavilem haurem de baixar caminant els 1.021 graons que porten al monument a Güemes... serà millor que em done pressa.De nou a al cabina. Ment en blanc. Futur incert. La ciutat m'espera. Salta als meus peus.