25 de maig de 2010

Ñandereko! Escoles aborígens d'Aguaray

"En lengua guaraní, ñe'é significa "palabra" y también significa "alma". Creen los indios guaraníes que quienes mienten la palabra, o la dilapidan, son traidores del alma"
Eduardo Galeano


Eren les sis i mitja del matí quan els gendarmes ens feren baixar de l'autobús. A penes faltaven uns quilòmetres per arribar a Aguaray i els primers rajos de sol combatien la freda nit de l'interior argentí al temps que em convidaven a despertar i posar en ordre les neurones. Una tasca en la qual seria injust negar el paper de la policia.

Mentre milers d'indígenes viatjaven a Buenos Aires per reivindicar els seus drets en el marc del bicentenari d'Argentina, jo em dirigia al nord, a un xicotet poblet al costat de la frontera amb Bolívia. L'objectiu era doble: d'una banda eixir del país per renovar el meu visat de 3 mesos i d'altra conèixer les experiències socioeducatives que s'impulsen des de la Universitat Nacional de Salta a les comunitats aborígens de la zona.

Simplement: inoblidable. Gràcies a la companyia d'Adriana, una professora de la UNSa que em va acollir a casa seua i em va fer de guia particular, vaig poder conèixer durant tres dies diverses escoles indígenes dels voltants d'Aguaray. El primer dia vaig visitar l'escola de Tuyunti, una comunitat chané (ètnia d'origen arawak barrejada amb els guaranís) on viuen unes 350 famílies. El centre el van fundar els franciscans a finals dels 40 del segle passat i en els últims anys s'ha començat a impartir classes "en idioma", com li diuen ells al seu guaraní. Després de participar a una classe de quart d'EGB dues mestres de la comunitat, Natalia i Catalina, em contaren que elles estudiaren a la mateixa escola i que al principi els docents venien de fora i solament sabien parlar castellà, amb la qual cosa elles no entenien res i les castigaven, i per això els feia por anar a classe. Inevitablement vaig recordar el Tio Canya, els vaig explicar un poc la lletra i em vaig comprometre a enviar-los la cançó.
A la classe em va sorprendre que molts xiquets que parlaven entre ells la seua llengua contestaven en castellà al mestre, encara que aquest parlara tot el temps en chané, i em vaig adonar que el seu conflicte lingüístic no déu de ser tan diferent al nostre fa unes dècades. Mentre la xiqueta que estava al meu costat m'ensenyava el seus dibuixos jo tractava de convèncer-la per que parlarà en chané al mestre i deduïsc que la vaig convèncer perquè no va tornar a parlar castellà en tota l'hora... fins i tot a mi em parlava "en idioma" i no em va parèixer massa oportú explicar-li que no entenia res del que m'estava dient: el que em contava semblava entusiasmar-la i les meues respostes ambigües sonaven fins i tot convincents. Graciós, si més no.

Al matí següent vaig visitar la comunitat guaraní de Yacuy, amb una escola que també va ser fundada per una ordre religiosa a meitat del segle XX. La sensació que em va donar aquesta comunitat és que tenia menys contacte amb la ciutat, i això ho dic perquè quan vaig entrar a l'escola els xiquets es quedaren bocabadats amb la meua presència, imagine que més o menys jo devia de ser tan exòtic per a ells com ells per a mi. Allà em va rebre amb els braços oberts Mª Luisa, subdirectora del centre i bona amiga d'Adriana. Em va donar via lliure per visitar l'escola i allà que vaig anar: vaig començar el dia amb Ciències Naturals i el vaig acabar amb Llengua Guaraní al curs de 7é d'ESB.

En aquesta última classe em vaig quedar al·lucinat amb el mestre Marcelo Soria, per la seua forma d'ensenyar la seua llengua i per la passió amb la que em va estar explicant la seua tasca en Educació Intercultural Bilingüe (EIB), una modalitat d'educació contemplada a la Constitució a partir del 1994 i emmarcada en el reconeixement dels drets dels pobles originaris. Marcelo és membre del Consejo Educativo Autónomo de los Pueblos Indígenas (CEAPI), com a representant nacional per l'àrea guaraní, i em va estar explicant tots els seus projectes amb l'ajuda d'algunes professores de la Universitat per tal d'aconseguir una educació guaraní, tant en llengua com en contingut. De fet, fa un moment he dit que que la matèria es deia "Llengua Guaraní", però vos he enganyat, el nom que Marcelo li ha posat és "Ñandereko", que en guaraní vindria a significar una cosa així com "la nostra forma de ser" i contempla no solament l'ensenyament de la llengua sinó que pretén ser una eina de recuperació i transmissió de les tradicions, els valors i les formes d'organització política originàries de la comunitat.
Per a millorar aquesta tasca estan creant materials didàctics propis entre els que es troba el llibre bilingüe OPAETE REVE YAEKA ÑANDE RAIKUERE, que em van regalar :-) i que podeu llegir ací.

Tota aquesta qüestió dels materials didàctics propis no és una cosa banal i crec que és un tema sobre el que tots els educadors que venen ací (o on siga) s'haurien de conscienciar. Cada dia estic més fart de sentir lemes absurds com "més educació" o "l'educació és bona". No sé fins a quin punt això té sentit, al meu entendre cal deixar de reivindicar "més educació" en abstracte i començar a demanar (i sobretot construir) l'educació que volem. L'educació en general i l'escola en particular no és per si mateixa bona, de fet la seua funció històrica ha sigut la de perpetuar el sistema patriarcal i de classes i invisibilitzar les cultures no oficials, per tant demanar "educació" en abstracte em pareix una ximpleria. Això ho han entès a Yacuy i per això estan construint la seua pròpia educació, en lloc d'exportar l'educació europea que tant pocs favors els ha fet.

Però no tot fou feina, estudi i investigació (nótese la ironia): per les vesprades vaig acompanyar a Adriana a la UNSa de Tartagal, on vaig comprovar que les tutories es feien a la cafeteria i vaig conèixer gent molt interessant amb qui vaig poder conversar i aclarir alguns dubtes sobre la política local i nacional.

A les nits tampoc vaig parar: la primera la vaig passar explicant filosofia grega al fill de la família i als seus amics, que tenien examen al matí següent i, com no, encara no havien obert el llibre. Crec que aprovaran. La última nit vaig gaudir d'un encantador i multitudinari sopar familiar amb motiu d'un aniversari. Impagable.

I de Bolívia, què dir? Vaig eixir per Pocitos i vaig passar tot el dia a Yacuiba (no confondre amb Yacuy), una mena d'Andorra a la boliviana que és bastió de l'oposició al MAS d'Evo Morales. Però per poc em quede a viure allà tota la vida perquè al senyor aduanero no li venia de gust posar-me els segells d'eixida i entrada al passaport, amb la qual cosa em convertia en un immigrant il·legal al país... irònic més que res per haver sigut mestre de català per a sense papers bolivians a València.

En fi, aventures diverses que redactades amb l'art d'altres mans serien dignes de formar part d'Històries del Paradís.

2 comentaris:

  1. Has aconseguit emocionar-me amb aquest text, tot i que no siga amb l'art que tenen les mans i el cap d'en Xavi Sarrià. Tens el teu propi, no patisques. ;)

    M'alegre moltíssim per tu, Andrés, i et done les gràcies. Llegir i saber que estàs bé, que estàs vivint una experiència inoblidable, em fa somriure i em lleva de damunt problemes que pesen a l'esquena. Dóna gust sentir-se cada dia més aborigen.

    Quan acabe amb l'euskera i el portugués, comence amb el guaraní. Hehe! ;)

    Un beset i una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  2. És fascinant llegir aquestes experiències que ens expliques, en què descobreixes que aquells pobles d'Abya Yala duen a terme lluites paral·leles a la del nostre poble, també d'objectius alliberadors.
    I és que per tal de començar a alliberar-se de l'opressió, el poble ha d'aprendre a dir la seua paraula. Serà la traducció imperativa de la paraula justa la que durà el poble fins a la victòria.
    Heus ací la importància de construir el nostre propi sistema educatiu, que no rendisca culte a l'opressor seguint les seues directrius. Un sistema educatiu que, com el de Yacuy, estiga fet pel poble i al servei del poble.

    ResponElimina