de disputa por los contenidos programáticos en un enfrentamiento de ideas"
Jose Paulo Netto, treballador social brasiler
Els primers dies de juliol es va celebrar a Córdoba el Tercer Encuentro Argentino y Latinoamericano de Trabajo Social, un espai de debat i reflexió entre professionals, estudiants i docents que s'organitza cada dos anys des de 2006. Amb l'excusa de trobar-me amb el meu amic Javi, ontinyentí aborigen i uruguaià d'adopció, vaig preparar els trastos, vaig agafar un bus de 13 hores i em vaig plantar a la Universitat Nacional de Córdoba disposat a passar quatre dies intensos.
La primera sorpresa fou arribar al Encuentro i trobar-me una sala de congressos plena de gom a gom, amb unes 1300 persones inscrites i més de 100 ponències presentades. M'esperava una cosa més senzilleta, però això de trobada llatinoamericana pareix que anava en serio, amb la presència de persones de molts països del continent, principalment de Xile, Uruguai, Paraguai, Brasil, Colòmbia, Veneçuela i de la pròpia Argentina.
El títol d'aquesta edició era Escenario político de Latinoamérica, el desafío del pensamiento crítico en las Ciencias Sociales y el Trabajo Social i comptava amb tres eixos temàtics que es podrien resumir en: Moviments socials i projectes populars; Universitat i pensament crític; i Treball Social en l'actual context llatinoamericà. No em posaré ara a explicar totes les conferències i ponències, perquè no acabaria mai i tampoc crec que ho llegireu ;), però la veritat és que fou realment interessant i gratificant comprovar el bon estat de l'esperit crític i combatiu a la segona ciutat del país. Vos faré un breu resum.
El primer dia arribe directe a la inauguració amb un grup de música i ball tradicional i de seguida apareix la degana de l'Escola de Treball Social per fer el primer parlament de les jornades. Del principi de la trobada em van sorprendre 3 coses basicament:
- La primera és la gran presència del moviment estudiantil en la preparació i coordinació de la trobada. Amb la quantitat de gent que hi havia inscrita, la capacitat d'organització que és requereix ha de ser enorme. Des del principi la degana de l'escola, en el seu parlament d'inauguració, reconeix que tot ho han fet les organitzacions i assemblees d'estudiants, que seran les encarregades de tancar el Encuentro.
- La segona cosa que em sorprèn és que el patriotisme no s'atura ni a les portes de l'acadèmia. L'argentinisme no té límits i només començar la trobada sona l'himne nacional i la degana fa referència al mundial i a la suposada victòria Argentina. Dos dies després la invencible fou vençuda i el país entrà en depressió profunda. Es podria fer una tesi doctoral sobre el patriotisme i el futbol al Cono Sur. Un altre exemple surrealista en la mateixa línia el vaig viure a la manifestació LGTB de Salta unes setmanes abans, amb l'himne argentí a tota castanya i banderes futboleres a full, com diuen per ací.
- Per últim destacar la gran presentació de la degana, sorprenentment canyera, amb una exposició molt clara i crítica sobre recorregut històric de la universitat en relació a la societat argentina, amb referències directes al nou escenari llatinoamericà, parlant sense complexos del Socialisme del segle XXI i defensant explícitament els governs de Fidel Castro, Evo Morales i Hugo Chávez com a referents a seguir per la resta del continent. Aquest posicionament polític clar serà una constant al llarg de les jornades, però la degana no es quedarà en paraules. Acaba el seu discurs convocant a una concentració amb motiu d'un judici a un responsable de desaparicions durant la dictadura militar i introdueix la primera conferència reivindicant una universitat realment pública i radicalment oposada a les noves estratègies de mercantilització.
La primera conferència, a càrrec del sociòleg de la cultura Lucas Rubinich, ens parla precisament sobre això, amb un paral·lelisme exagerat amb la situació europea. Autopresentat com a científic militant, el ponent ens convida a reflexionar sobre el procés de transformació neoconservadora de l'educació superior que s'estén com una taca d'oli per tota Amèrica Llatina des dels anys 90. Sense entrar ara a explicar la mercantilització que suposen totes aquestes contrareformes (que ja coneguem massa bé), el que analitza aquest investigador és la facilitat amb la que es naturalitzen determinats canvis estructurals de tall conservador disfressats de progressistes i moderns, amb una retòrica i un discurs familiar i atractiu. Un exemple clar d'aquesta nova cara és com el propi Banc Mundial cita "Los Herederos" de Buerdieu i Passeron per justificar els numerus clausus a l'educació superior.
Però el greu no és ja com les grans instàncies tracten de justificar-se, sinó com molts membres de la pròpia acadèmia interioritzen aquest discurs hegemònic pseudoprogressista. El resultat l'explica al seu llibre "La conformación de un clima cultural: Neoliberalismo y Universidad", on ens parla de la “traducción a lenguaje progresista de las políticas reivindicadoras del mercado”, de la mà de la tercera via d'Anthony Giddens i Ulrich Bech. A este panorama integra “el mundo de las organizaciones no gubernamentales” que sota les banderes de la solidaritat i l'autonomia de la societat civil, conformaren un altre “elemento descalificador de las viejas instituciones colectivas”. En definitiva del que ens parla és que la dreta ja no és de "sacristía e incienso", sinó que és una dreta nova, més sofisticada. Ja no existeix un ells (conservadors, fora de la universitat,...) i un nosaltres (la universitat progressista, crítica,...) perquè el pensament únic ha entrat a l'acadèmia per la porta de darrere i sense fer soroll. Arriba un dia en que sense saber de quina forma, com dirà el propi Rubinich, te n'adones que els teus companys de departament amb els que t'estàs fent un cafè són els que et tracten de vendre les noves reformes neoliberals amb un discurs d'esquerres i pensant-se que són idees innovadores que generen "noves oportunitats". Vos sona d'alguna cosa?? Ara no estic segur de si ho va dir Gramsci, Lukács o Althuser, el cas és que l'hegemonia, contra més invisible, més hegemònica és.
Sobre les ponències que vaig escoltar no sabria amb quina quedar-me, la veritat és que s'exposaren experiències molt interessants en contextos ben diferents, on es podia veure clarament com el treball social, de qualsevol tipus, no passa necessàriament pel pur assistencialisme. Els temes principals de les ponències giraven en torn als tres eixos de treball de la trobada, però es centraven sobretot en la defensa de la Universitat com a promotora del canvi social i com a agent polític. Així mateix també fou una constant la crítica als congressos, tallers, cursos,... com a pur consum i com a forma de fer punts i tindre més acreditacions, on "els docents fan com si ensenyen alguna cosa i els estudiants fan com si aprenen".
La conferència del segon eix (Moviments Socials, projectes populars i democràcia) fou de les millors i comptava amb uns ponents de luxe i molt contundents, que ens mostraren una fototografia general de la situació socio-política de diferents països del continent.
El primer d'ells era Waldo Ansaldati, doctor en Història per la Universitat de Córdoba i investigador de sociologia històrica a la de Buenos Aires, qui explicà les diverses formes d'entendre la democràcia a Amèrica Llatina i com de diferents poden ser governs que es diuen igualment democràtics, com per exemple Colòmbia o Bolívia. En aquest sentit es centrà en la defensa de la necessitat d'adjectivar el substantiu democràcia, tal i com es fa a Veneçuela (democràcia revolucionària) o a Bolívia (revolució democràtica), insistint en la necessitat de crear una alternativa capitalista adaptada als nous temps, però argumentant que no es pot fer "tabula rasa" ni desprestigiar els clàssics: el nucli del sistema és el mateix que va explicar Marx fa 150 anys.
El segon ponent, Julio Gambina, que entre altres coses és professor d'Economia Política i Dret a la Universidad de Rosario i membre d'ATTAC-Argentina, ens va fer una explicació del bicentenari argentí des d'una perspectiva ben poc idealitzada (cregueu-me que és una cosa difícil de trobar fins i tot en els sectors més crítics!), denunciant el paper de l'estat argentí en l'explotació de classe, en la discriminació de gènere i en el racisme contra els indígenes, però reivindicant determinats aspectes de les revolucions independentistes del segle XIX, com la unitat llatinoamericana front a l'invasor. En aquest sentit enllaça la seua ponència amb la recent creació de l'ALBA (Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América) i l'important paper que els moviments de base tingueren en els processo de transformació en Bolívia i Veneçuela. En el cas argentí recorda que la crisi de 2001 va donar origen a moltes organitzacions populars i va enfortir molt alguns projectes com la CTA, que en l'actualitat compta amb més d'un milió d'afiliats. Segons Gambina un dels problemes del país és que tot el món opta per l'eixida individual adaptant-se al status quo perquè "de algo hay que comer", quan la única eixida real per al canvi és la col·lectiva. Però un dels grans mèrits del neoliberalisme és sense dubte la capacitat de trencar les subjectivitats per fer-nos creure que no es pot canviar la realitat. Contra això Gambina ens deixa tres frases estel·lars: "No hay que dejarse chantajear por el posibilismo", "Hay que dejar de escribir ponencias para ganar dinero o para hacer puntaje y hay que participar más activamente en los Movimientos Sociales" i finalment "La revolución és una convocatoria a la creatividad".
Els primers dies de juliol es va celebrar a Córdoba el Tercer Encuentro Argentino y Latinoamericano de Trabajo Social, un espai de debat i reflexió entre professionals, estudiants i docents que s'organitza cada dos anys des de 2006. Amb l'excusa de trobar-me amb el meu amic Javi, ontinyentí aborigen i uruguaià d'adopció, vaig preparar els trastos, vaig agafar un bus de 13 hores i em vaig plantar a la Universitat Nacional de Córdoba disposat a passar quatre dies intensos.La primera sorpresa fou arribar al Encuentro i trobar-me una sala de congressos plena de gom a gom, amb unes 1300 persones inscrites i més de 100 ponències presentades. M'esperava una cosa més senzilleta, però això de trobada llatinoamericana pareix que anava en serio, amb la presència de persones de molts països del continent, principalment de Xile, Uruguai, Paraguai, Brasil, Colòmbia, Veneçuela i de la pròpia Argentina.
El títol d'aquesta edició era Escenario político de Latinoamérica, el desafío del pensamiento crítico en las Ciencias Sociales y el Trabajo Social i comptava amb tres eixos temàtics que es podrien resumir en: Moviments socials i projectes populars; Universitat i pensament crític; i Treball Social en l'actual context llatinoamericà. No em posaré ara a explicar totes les conferències i ponències, perquè no acabaria mai i tampoc crec que ho llegireu ;), però la veritat és que fou realment interessant i gratificant comprovar el bon estat de l'esperit crític i combatiu a la segona ciutat del país. Vos faré un breu resum.
El primer dia arribe directe a la inauguració amb un grup de música i ball tradicional i de seguida apareix la degana de l'Escola de Treball Social per fer el primer parlament de les jornades. Del principi de la trobada em van sorprendre 3 coses basicament:- La primera és la gran presència del moviment estudiantil en la preparació i coordinació de la trobada. Amb la quantitat de gent que hi havia inscrita, la capacitat d'organització que és requereix ha de ser enorme. Des del principi la degana de l'escola, en el seu parlament d'inauguració, reconeix que tot ho han fet les organitzacions i assemblees d'estudiants, que seran les encarregades de tancar el Encuentro.
- La segona cosa que em sorprèn és que el patriotisme no s'atura ni a les portes de l'acadèmia. L'argentinisme no té límits i només començar la trobada sona l'himne nacional i la degana fa referència al mundial i a la suposada victòria Argentina. Dos dies després la invencible fou vençuda i el país entrà en depressió profunda. Es podria fer una tesi doctoral sobre el patriotisme i el futbol al Cono Sur. Un altre exemple surrealista en la mateixa línia el vaig viure a la manifestació LGTB de Salta unes setmanes abans, amb l'himne argentí a tota castanya i banderes futboleres a full, com diuen per ací.
- Per últim destacar la gran presentació de la degana, sorprenentment canyera, amb una exposició molt clara i crítica sobre recorregut històric de la universitat en relació a la societat argentina, amb referències directes al nou escenari llatinoamericà, parlant sense complexos del Socialisme del segle XXI i defensant explícitament els governs de Fidel Castro, Evo Morales i Hugo Chávez com a referents a seguir per la resta del continent. Aquest posicionament polític clar serà una constant al llarg de les jornades, però la degana no es quedarà en paraules. Acaba el seu discurs convocant a una concentració amb motiu d'un judici a un responsable de desaparicions durant la dictadura militar i introdueix la primera conferència reivindicant una universitat realment pública i radicalment oposada a les noves estratègies de mercantilització.
La primera conferència, a càrrec del sociòleg de la cultura Lucas Rubinich, ens parla precisament sobre això, amb un paral·lelisme exagerat amb la situació europea. Autopresentat com a científic militant, el ponent ens convida a reflexionar sobre el procés de transformació neoconservadora de l'educació superior que s'estén com una taca d'oli per tota Amèrica Llatina des dels anys 90. Sense entrar ara a explicar la mercantilització que suposen totes aquestes contrareformes (que ja coneguem massa bé), el que analitza aquest investigador és la facilitat amb la que es naturalitzen determinats canvis estructurals de tall conservador disfressats de progressistes i moderns, amb una retòrica i un discurs familiar i atractiu. Un exemple clar d'aquesta nova cara és com el propi Banc Mundial cita "Los Herederos" de Buerdieu i Passeron per justificar els numerus clausus a l'educació superior.Però el greu no és ja com les grans instàncies tracten de justificar-se, sinó com molts membres de la pròpia acadèmia interioritzen aquest discurs hegemònic pseudoprogressista. El resultat l'explica al seu llibre "La conformación de un clima cultural: Neoliberalismo y Universidad", on ens parla de la “traducción a lenguaje progresista de las políticas reivindicadoras del mercado”, de la mà de la tercera via d'Anthony Giddens i Ulrich Bech. A este panorama integra “el mundo de las organizaciones no gubernamentales” que sota les banderes de la solidaritat i l'autonomia de la societat civil, conformaren un altre “elemento descalificador de las viejas instituciones colectivas”. En definitiva del que ens parla és que la dreta ja no és de "sacristía e incienso", sinó que és una dreta nova, més sofisticada. Ja no existeix un ells (conservadors, fora de la universitat,...) i un nosaltres (la universitat progressista, crítica,...) perquè el pensament únic ha entrat a l'acadèmia per la porta de darrere i sense fer soroll. Arriba un dia en que sense saber de quina forma, com dirà el propi Rubinich, te n'adones que els teus companys de departament amb els que t'estàs fent un cafè són els que et tracten de vendre les noves reformes neoliberals amb un discurs d'esquerres i pensant-se que són idees innovadores que generen "noves oportunitats". Vos sona d'alguna cosa?? Ara no estic segur de si ho va dir Gramsci, Lukács o Althuser, el cas és que l'hegemonia, contra més invisible, més hegemònica és.
Sobre les ponències que vaig escoltar no sabria amb quina quedar-me, la veritat és que s'exposaren experiències molt interessants en contextos ben diferents, on es podia veure clarament com el treball social, de qualsevol tipus, no passa necessàriament pel pur assistencialisme. Els temes principals de les ponències giraven en torn als tres eixos de treball de la trobada, però es centraven sobretot en la defensa de la Universitat com a promotora del canvi social i com a agent polític. Així mateix també fou una constant la crítica als congressos, tallers, cursos,... com a pur consum i com a forma de fer punts i tindre més acreditacions, on "els docents fan com si ensenyen alguna cosa i els estudiants fan com si aprenen".La conferència del segon eix (Moviments Socials, projectes populars i democràcia) fou de les millors i comptava amb uns ponents de luxe i molt contundents, que ens mostraren una fototografia general de la situació socio-política de diferents països del continent.
El primer d'ells era Waldo Ansaldati, doctor en Història per la Universitat de Córdoba i investigador de sociologia històrica a la de Buenos Aires, qui explicà les diverses formes d'entendre la democràcia a Amèrica Llatina i com de diferents poden ser governs que es diuen igualment democràtics, com per exemple Colòmbia o Bolívia. En aquest sentit es centrà en la defensa de la necessitat d'adjectivar el substantiu democràcia, tal i com es fa a Veneçuela (democràcia revolucionària) o a Bolívia (revolució democràtica), insistint en la necessitat de crear una alternativa capitalista adaptada als nous temps, però argumentant que no es pot fer "tabula rasa" ni desprestigiar els clàssics: el nucli del sistema és el mateix que va explicar Marx fa 150 anys.
El segon ponent, Julio Gambina, que entre altres coses és professor d'Economia Política i Dret a la Universidad de Rosario i membre d'ATTAC-Argentina, ens va fer una explicació del bicentenari argentí des d'una perspectiva ben poc idealitzada (cregueu-me que és una cosa difícil de trobar fins i tot en els sectors més crítics!), denunciant el paper de l'estat argentí en l'explotació de classe, en la discriminació de gènere i en el racisme contra els indígenes, però reivindicant determinats aspectes de les revolucions independentistes del segle XIX, com la unitat llatinoamericana front a l'invasor. En aquest sentit enllaça la seua ponència amb la recent creació de l'ALBA (Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América) i l'important paper que els moviments de base tingueren en els processo de transformació en Bolívia i Veneçuela. En el cas argentí recorda que la crisi de 2001 va donar origen a moltes organitzacions populars i va enfortir molt alguns projectes com la CTA, que en l'actualitat compta amb més d'un milió d'afiliats. Segons Gambina un dels problemes del país és que tot el món opta per l'eixida individual adaptant-se al status quo perquè "de algo hay que comer", quan la única eixida real per al canvi és la col·lectiva. Però un dels grans mèrits del neoliberalisme és sense dubte la capacitat de trencar les subjectivitats per fer-nos creure que no es pot canviar la realitat. Contra això Gambina ens deixa tres frases estel·lars: "No hay que dejarse chantajear por el posibilismo", "Hay que dejar de escribir ponencias para ganar dinero o para hacer puntaje y hay que participar más activamente en los Movimientos Sociales" i finalment "La revolución és una convocatoria a la creatividad".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada