Ernesto Che Guevara.
Carta als seus fills, octubre de 1966.
Un dels dies de la nostra visita a Córdoba el vam passar a un poble de la província que es diu Alta Gràcia. El viatge fins allà era de poc menys d'una hora, però el partit d'Argentina va fer que la cosa es retardarà un poc i arribàrem allà a les 12 del migdia. Aquest poble de la sierra cordobesa te uns 40.000 habitants i està situat al voltant d'un embassament jesuïta del segle XVII. Com hi ha partit els carrers d'Alta Gràcia, ja de per si un poble tranquil, estan completament buits. No hi ha una sola anima a l'ombrejat parc que envolta l'embassament.Després de fer una "roda de reconeixement" anem directament a visitar la casa-museu del Che Guevara, un dels principals motius turístics de la vila. El famós revolucionari va nàixer a Rosario el 1928 i passà els primers anys de la seua vida a Buenos Aires, però quan tenia quatre anys la seua família es va traslladar a Alta Gràcia perquè un metge els va recomanar el clima sec de la zona per combatre l'asma del seu fill. Allà va viure els anys de l'adolescència, en concret a Villa Beatriz, residència que fa uns anys va comprar la municipalitat per restaurar-la i instal·lar un museu en homenatge al guerriller comunista.
El porxo de la casa-museu està presidit per una bandera cubana i una argentina, amb un bust del Che i una estàtua que representa al jove Ernestito assegut mirant el jardí. Abans d'entrar a la residència nombroses plaques recorden algunes visites honorífiques, entre elles destaca la que commemora la visita simultània dels presidents de Cuba i Veneçuela el juliol de 2006. De fet a un pati interior hi ha també tota una sala dedicada exclusivament a aquesta visita de Fidel Castro i Hugo Chávez, amb vídeos, fotos i els regals que portaren per a l'ocasió.A l'interior de la casa una ampla mostra fotogràfica recorre la vida del revolucionari des del seu naixement fins el seu assassinat a Bolívia el 1967. Tot acompanyat d'objectes valuosos del personatge i de panells explicatius dels diferents processos polítics en els que va participar. Destaquen els mapes en els que s'expliquen els recorreguts en bicicleta i motocicleta per Amèrica Llatina i sobretot la presència dels mateixos vehicles.
La casa la veritat és que està realment ben restaurada, amb molts detalls de la seua vida adolescent, però crec que no val la pena entrar en fetitxismes. Crec que el museu és una bona excusa per conèixer la figura personal del CHE, però sobretot el seu paper com un dels personatges clau de la història del segle XX. Més enllà de l'us comercial que puga existir sobre el "mite", el cert és que ens trobem davant d'un dels grans revolucionaris de la història de la humanitat, partícip de la revolució socialista amb més èxits que ha existit fins l'actualitat. Després d'entrevistar-se amb ell a París el filòsof Jean Paul Sartre es va atrevir a afirmar que era "l'èsser humà més complet de la nostra època".Tots sabem que el CHE va formar part de la guerrilla liderada per Fidel Castro que va alliberar Cuba del dictador Fulgencio Batista el 1959, donant inici al procés polític i social transformador que, tot i els entrebancs, continua actualment a l'illa caribenya. Però tampoc podem oblidar el seu paper actiu en els primers anys del nou govern, desenvolupant importants tasques en les reformes econòmiques i les noves relacions diplomàtiques, ni molt menys el seu "exili" voluntari posterior per exportar el model cubà al Congo, Argentina i finalment Bolívia. Lluny del que moltes vegades ens volen fer creure, el CHE no va eixir de Cuba per no compartir el rumb del nou govern, tal i com es veu clarament a la carta de comiat que deixà al seu amic el Comandante Fidel, sinó per tractar d'ajudar altres processos revolucionaris a seguir el seu exemple. És inexplicable com encara hui en dia hi ha persones que reivindiquen la figura del CHE i al mateix temps rebutgen i criminalitzen l'actual govern cubà, que segurament no serà perfecte, però que no seria molt diferent encara que Guevara no haguera mort. Si una cosa m'agrada de la casa-museu és que no es tracta d'amagar aquesta realitat i es mostra una clara continuïtat entre la vida de l'argentí i la revolució cubana fins l'actualitat.
Al final de la visita no pot faltar la típica tendeta per traure algo de diners, però tampoc ens entretenim massa perquè la xica que està atenent estava pràcticament plorant. Milers de persones devien fer el mateix: Argentina acabava de ser eliminada del mundial.Però el raconet cubà d'Alta Gràcia no es limita solament a l'antiga casa de la família Guevara, a menys de 50 metres d'allà una parella de jubilats de l'illa tenen muntat un xicotet restaurant cubà que funciona també com a centre cultural sobre la vida d'aquest país. Els regents ens atenen de categoria, "re-bien", com diuen per ací, amb un arrosset amb verdures típic de l'illa. La decoració està totalment ambientada amb estil caribeny i uns retalls de diari expliquen la vida dels propietaris. Ell, Héctor Celano, és un poeta i ella, Norma Ortega, una dinamitzadora cultural. Els dos vivien a Cuba fins fa pocs anys i ella en concret era la secretària general del Sindicat Nacional de l'Administració Pública i promotora cultural del Ministeri de Cultura, però ara han preferit passar una temporada a la serra cordobesa sense deixar de fer la seua tasca de difusió sobre la realitat del país. Si algun dia aneu a Alta Gràcia, no oblideu anar al museu, però tampoc al restaurant, el seu nom és "Sol de Polen" i de segur que gaudiu de bon menjar i d'una conversa enriquidora.
Una altra casa-museu que trobem al poble és en la que va viure el compositor gaditano Manuel de Falla, qui amb motiu de la Guerra Civil es va exiliar a Argentina. No em va quedar massa clar de quin bàndol era don Manuel, ja que al museu no explicaven massa i pel poc que sé va composar un himne per a les tropes franquistes i anys després el propi dictador li va demanar que tornara a l'Estat espanyol. El cas és que la casa-museu estava bé, amb molts objectes interessants, sobretot els instruments i algunes cartes que parlaven sobre la guerra, però tampoc era res de l'altre món.
El dia l'acabem visitant el segon gran atractiu turístic d'Alta Gracia, una residència jesuítica dels segles XVII i XVIII, que está declarada, igual que tot el conjunt del poble, com patrimoni de la humanitat. L'estància compta amb la part de l'Esglèsia, els tallers colonials i jesuítics coneguts com "El Obraje" i finalment la residència en si mateixa, que actualment és el Museu Històric Nacional del Virrei Liniers, batejat en honor al seu antic resident, que fou un dels últims virreis del Riu de la Plata.
I amb aquesta visita acaba el dia per Alta Gràcia. Ara ens toca esperar el bus per tornar a Córdoba a passar l'última nit a la ciutat. Per les finestres del colectivo veig un país diferent, les samarretes d'argentina que abans inundaven qualsevol ciutat de la República ara han desaparegut. La gent camina mirant a terra i tracta de pensar en altres coses. L'opi s'acaba, la crisi torna, la presidenta tremola. I ara què? pensen molts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada