Històries per a no dormir

- Primera part-

"El meu escepticisme em salvaguarda de tornar-me un fanàtic"
Karlheinz Deschner

"Una vegada és casualitat, dues vegades és coincidència, la tercera vegada és una acció enemiga"
Ian Fleming
Tilcara està a més de 200 km de Salta, no havia parlat amb ningú, no coneixia ningú. Eren les 8 de la nit quan passejava tota velocitat pel carrer de l'hostal fugint del fred i del cansament de tot el dia de viatge.

No hi ha ningú fora de les cases, el poble es replega per famílies i el bullici turístic s'apaga. Ja queda poc per arribar a l'hostal, ja el veig, quines ganes d'arribar, quin fred! En això apareix un xiquet indígena que baixa des de l'hostal. Pense si no s'estarà congelant, però no el mire massa, el meu objectiu ja està fixat, no m'interessa res més.

Quan passa pel meu costat em diu clarament: "Hola Andrés". No sé quant de temps vaig tardar en reaccionar, però quan em gire ja està massa lluny. Els dos anem amb presses, ell no para i ni tan sols em mira. Jo tampoc pare i mentre faig els últims metres abans d'entrar a l'hostal em qüestione si he escoltat bé el que m'ha dit... busque alguna explicació raonable: igual és un xiquet que em coneix de la Quebrada del Toro? Està a més de 200 km d'ací. Ves a saber si ha sigut imaginació meua. Anàvem molt ràpid, fa fred i fa vent, no m'haurà dit res?

Mentre done les meues dades al recepcionista li pregunta si ha vist eixir a un xiquet abans de que entrara jo. El diu que fa hores que no passa ningú per ahi i que segurament vindria del cementeri. Quin cementeri? pregunte jo que ja no entenia res, i en això obri les finestres i ahi apareix un antic cementeri. Una placa de plàstic marca el territori: "Comunidad Aborígen Tilcara Marka".

- Segona part -

"No existeix la casualitat, i el que se'ns presenta com atzar sorgeix de les fonts més profundes"
Johamm Cristoph Friedrich vin Schiller

"La casualitat no és ni pot ser més que una causa ignorada d'un efecte desconegut"
Voltaire Iruya està a més de 100 km de Tilcara i 300 de Salta. A penes havia parlat amb ningú, no coneixia ningú. Eren les 10 de la nit quan baixava per un dels carrers empedrats i empinats d'aquesta localitat tan especial. Anava amb presses, de nou el fred, però aquesta vegada sobretot la urgència d'arribar a temps a comprar els bitllets per poder tornar a casa al dia següent.

Iruya resta en silenci i solament si m'esforce escolte alguns sorolls que ixen des de les cases. Els carrers són estrets i la seua disposició quasi vertical fa que done la sensació d'estar baixant per una quebrada artificial. Les construccions t'envolten com si foren els cerros i les finestres queden pràcticament a l'altura dels vianants.

Una d'eixes finestres es va obrir al meu pas i d'ella va eixir una xiqueta. No hi ha llums místiques ni músiques celestials, simplement em va parlar:

- Hola
- Hola - li vaig contestar
- Si ves a mi hermanito Agustín, va vestido con unos pantalones marrones y tiene un osito y un gorro y sube con mi mamá que tiene un poncho azul y...

La xiqueta va començar a descriure amb una claredat sorprenent al seu germanet i sa mare, però com no pareixia que anara a para i no m'acabava de dir que volia exactament que jo els diguera li vaig haver d'interrompre, no podia arribar tard a a pels bitllets, així que la vaig tallar de forma més o menys educada:

- Sí, sí, pero que quieres que les diga?
- Diles que se apuren
- Vale vale, tranquila que si los veo se lo digo, vale?
- Gracias Andrés

I va tancar la finestra. Em vaig quedar en blanc. Sí, sí, ho heu llegit bé, no li havia dit el meu nom. Al meu cap apareix el xiquet del dia anterior i el meu cervell escaneja ràpidament una explicació racional... res, no entenc res. Un altre xiquet de la Quebrada del Toro? Això és impossible, el primer dia encara podia ser, però dos? i tant lluny? Ahir no estava segur d'haver escoltat bé, però hui no tinc cap dubte, la xiqueta parlava clarísimament!

No sé com reaccionar així que baixe a la plaça a buscar al germanet i la mare, però res, ho hi ha més que quatre turistes i algun venedor d'artesania. El poble està buit, no hi ha rastre d'Agustín ni de cap dona amb ponxo blau... Caminant i caminant torne davant de la finestra de la xiqueta, però totes les llums de la casa estan tancades, no s'escolta res. Deuen de ser ja les 11 de la nit i em pregunte què puc fer. Toque a la porta i li dic a sa mare que la seua filla m'ha parlat pel meu nom? Espere a vore si es torna a apuntar? Tire pedres per despertar-la? Cap de les possibilitats em pareix convincent i després d'esperar un poc torne cap a la casa de la família on em quede a dormir...

Mai m'enrecorde massa bé els meus somnis, però eixa nit sé que apareixien els dos xiquets. Al dia següent a les 7 del matí fugia en camioneta d'Iruya. Encara em pregunte perquè no vaig tornar a la casa.

La Quebrada d'Humahuaca (II): Iruya i Humahuaca

"Adiós pueblito de Iruya
rincón de los manantiales
jazmín hermoso florido
para el año he de volver
si no me llevan los males
jazmín hermoso florido

Pajarito, sin tu nido,
sólo te queda el volido"

Leon Gieco
A les set del matí travessava la porta de l'hostal de Tilcara camí de l'estació. El bus passava cap a Iruya a les 7:30 i la vesprada anterior m'havien assegurat que els bitllets no s'acabarien. Òbviament no m'hauria d'haver confiat i no m'haguera quedat tirat a Tilcara a eixes hores. Però com diuen els castellans "no hay mal que por bien no venga", i és que jo no vaig ser la única víctima dels consells de la venedora dels bitllets, amb la qual cosa vaig conèixer tres xics de Buenos Aires amb el mateix problema que jo i amb els que vaig compartir la meua experiència iruyana.

Com ja no quedaven busos directes passàrem pel poble d'Humahuaca i després de prendre un cafè calentet aconseguírem un bus cap a Iruya. El trajecte era de més de tres hores i el camí estava, per a variar, sense asfaltar. Però les vistes eren impressionants i ni la pols ni l'altura impediren que gaudírem com xiquets cada volta que el conductor parava per poder fer fotografies i, de pas, comprar coses als productors d'artesania local que es col·loquen als llocs estratègics de la ruta esperant els turistes. Especialment em van impactar les dones majors i els xiquets que es posen a les grans altures (més de quatre mil metres) amb les seues coses per a vendre... hi ha qui diu que estan acostumades, però jo continue pensant que es pelaven de fred... trobe que no deu ser massa tradicional esperar als turistes al punt més alt de la ruta....

Arribàrem a Iruya a les 13h, prou després del previst, i vaig haver d'avortar el meu viatge a San Isidro. La meua idea era caminar fins aquesta xicoteta i aïllada comunitat de teixidors, a la que solament es pot accedir a peu, cavall o burro. Però bé, una altra volta serà. No és l'únic motiu que em fa voler tornar per estes terres, però això ja ho explicaré en el pròxim post.

El cas és que malgrat no poder anar a San Isidro, Iruya no em va defraudar en absolut. Es tracta d'una localitat humil i tranquil·la que pareix despenjada d'entre els cerros, i si la mires des de dalt sembla una illa rodejada pels rius Coranzulí i Milmahuasi. Si bé forma part del recorregut turístic de la Quebrada d'Humahuaca, el cert és que no arriben(m) tants turistes com als altres pobles que estan sobre la ruta principal, i això ajuda a preservar el clima místic de la població. Per exemple no hi ha hostals convencionals, sinó que t'has d'allotjar a cases de famílies per preus prou més modestos que a Humahuaca o Tilcara. Tampoc no vaig vore massa agències de viatges i el que sí que em va agradar va ser trobar una associació cultural que tractava de gestionar part del turisme per evitar que empreses de fora de la zona es quedaren amb tots els diners que deixen els visitants.
L'associació en qüestió es coneix com "Apuchaj wawaj wasin" - A.WA.WA. ("la Casa de l'Avi i del Xiquet"), es va fundar el 1999 i té una seu a San Isidro i una altra a Iruya. Ofereixen allotjament i visites guiades per tot el territori ocupat per la Finca El Potrero, que vindria a ser el que ells reivindiquen per a les comunitats que formen un poble originari d'arrel Kolla (Inca). La idea segons ells és ser una "alternativa para ampliar desde la comunidad, el desarrollo sustentable humano, por medio de las ventas de artesanías, el deporte, el turismo ecológico y los intercambios culturales. Buscando superar la transculturización, que durante años hemos recibido como pueblos indígenas.".

Segons ens contaven, ells pensen que el turisme ha de ser solament una alternativa econòmica més, però no volen renunciar a les activitats tradicionals com l'agricultura o la ramaderia i de fet les seues principals activitats anaven dirigides a recuperar i revaloritzar la cultura originària de la zona. En aquest sentit ens insistiren molt en lo difícil que era participar en les escoles de la regió incloent continguts relacionats amb el moviment indigenista que ells impulsen: "Estan muy evangelizadas" segons les pròpies paraules de l'home que ens atén a la seu de l'associació.
D'altra banda ens mostren a la paret els cartells de les últimes activitats que han realitzat. Destacaria dos coses: la primera d'elles és la quantitat de cicles documentals relacionats amb la lluita dels pobles originaris que han fet per totes les comunitats de la Finca. Segons ens conten el projecte dels videofòrums és dels més importants que tenen i ara acaben de fimar la primera pel·lícula argentina totalment feta per aborígens. Pel que es veu és una cosa prou professional i serà estrenada fins i tot als cinemes a partir d'octubre. El títol del film serà "PALLCA", que significaria la unió de dos rius o, en este cas, de dos cultures. La segona cosa que més em sobta de l'associació és la combativitat i la politització del seu discurs, amb una idenfiticació explicita amb l'ària cultural aymara-quechua i el govern d'Evo Morales. A diferència d'altres moviments que he conegut fins el moment, la AWAWA es mostra molt dura amb l'estat argentí i amb l'església catòlica, dos coses no tan normals en altres pobles originaris de la República.

Abans d'acomiadar-nos dels membres de l'associació ens convidaren a fer una visita guiada per San Isidro al dia següent, però jo ja no podia quedar-me més temps perquè havia de tornar a Salta per preparar coses de la Quebrada del Toro, la veritat és que haguera sigut interessant poder entrar en eixes comunitats tan xicotetes i tancades de la mà d'una associació com aquesta. Per si de cas conserve els contactes.

La resta del dia el dediquem a passejar pels carrers estrets i empinats que conflueixen a la plaça. Pujant per una de les muntanyes que rodeja la població arribem a un mirador que em brinda una panoràmica espectacular, però prompte se'ns fa de nit i cal tornar a refugiar-nos a la casa on ens allotgem, gestionada per la senyora Asunta. La nit és ben gelada i després de sopar a un menjador comunitari ens retirem a dormir.

Al matí següent hauria d'haver eixit en l'autobús de les sis del matí directe cap a Humahuaca i des d'allà tornar directe a Salta, però em van tornar a fer la mateixa jugada que el dia anterior i no solament no cabia en el bus de les sis, sinó que no hi havia bitllets per eixir del poble fins dos dies després. Mentre decidia si tornar cap a la casa de donya Asunta o increpar a la venedora va aparèixer una de les dones que havia estat amb nosaltres el dia anterior a l'associació i em va donar una solució. Segons deia podíem anar en la camioneta d'un treballador fins a Humahuaca i arribaríem inclús abans que l'autobús que havíem perdut. Òbviament vaig acceptar. El que no imaginava era que ens tocaria anar en la part de darrere de la camioneta, a l'aire lliure, a les 6 del matí i amb uns quants graus sota zero... Dos hores de viatge en eixes condicions, crec que no he passat més fred en la meua vida, vos jure que per moments pensava que m'estava congelant, i no ho dic de broma. Al mateix temps mai havia vist uns paisatges amb uns colors tan impressionants, però tenia els braços tant tant agarrotats que ni tant sols podia traure la càmera de fotos... i això que la tenia totalment a mà. Mentre tractava de distraure el cap se'm van ocórrer dos coses prou ridícules: la primera era que si bé ho estava passant fatal en eixe moment sabia que quan ho contara anava a ser fins i tot divertit (alguna cosa positiva li havia de buscar...) i la segona és que no sé perquè vaig començar a recordar a Brad Pitt a la pel·lícula de "Siete días en el Tibet". El més graciós no és solament que mai no he vist eixa pel·lícula, sinó que quan vaig arribar a Humahuaca li vaig explicar el que m'havia passat al cambrer d'un bar i em va dir que eixa pel·lícula s'havia rodat precisament a eixa zona... i el pitjor és que pareix que és veritat!
Deliris a banda, quan vaig arribar a Humahuaca no podia ni caminar, però literalment ho dic, tenia els genolls congelats i vaig haver de mendigar una dutxa a un hostal prop de l'estació perquè entre les articulacions i la pols que havia acumulat de tant de temps de viatge al descobert no crec que haguera arribat molt més lluny. Els primers dos hostals que vaig consultar tenien les canonades d'aigua congelades pel fred i el tercer per fi va accedir a la meua petició. No vull ni imaginar quines pintes portaria...
Una volta solucionat açò per fi vaig aconseguir un bitllet per a Salta i encara em va donar temps a visitar un poc la capital de la Quebrada d'Humahuaca: bàsicament el faraònic monument als herois de la Independència i molt ràpidament els museus d'arqueologia i el folklòric regional. Per fi a l'autobús no vaig tardar en conciliar la son, la meua aventura humahuaqueña es tancava plena d'interrogants i de dubtes. Massa coses viscudes en tant poc de temps, haguera dit que portava un mes fora de Salta i a penes foren tres dies, però quins tres dies!

La Quebrada d'Humahuaca (I): Tilcara i el seu pucará

"De sus pueblos de tierra baja se fueron a poblarse en altos y serros y peñas y por defenderse y comenzaron hazer fortalezas que ellos les llamaban pucaras..."
Guamán Poma de Ayala, 1615

Era la tercera volta que visitava la mística Quebrada d'Humahuaca. La primera va ser una nit plujosa de març en la que vaig gaudir a Tilcara de la mítica banda de rock Divididos. La segona amb uns amics francesos quan vaig passar fugaçment per Purmamarca de camí a Salinas Grandes. Era la tercera volta per tant, però la primera que ho feia a soles i dedicant-li uns pocs dies per poder conèixer un poc millor aquelles terres.

Fou pensat i fet, dimecres per la nit després de sopar ho vaig decidir i dijous a les 7 del matí ja estava assegut al bus que em portaria directament al meu destí. El programa aparentment senzill, tres dies tres pobles: Tilcara, Humahuaca, Iruya.
Com era d'esperar l'autobús va tardar en arribar més del previst. A mig dia ja guiava les meues botes pels carrers sense asfaltar de Tilcara en busca d'un café, mate, coca o alguna cosa que m'ajudarà a recuperar-me del son i l'altura.

Tilcara, amb poc més 4.000 habitants i a quasi 2500 metres sobre el nivell del mar, és un dels poble més visitats de la turística Quebrada. En l'actualitat representa clarament el paradigma turístic que es desenvolupa a la zona, molt defensat per les agències i els propietaris dels nous negocis (principalment europeus o d'altres part d'Argentina), però no tant pels pobladors i les comunitats aborígens que allà hi viuen. Malgrat això paga la pena visitar el Municipio Indígena de Tilcara, com es coneix oficialment la població des de l'any 2005. Com a curiositat es tracta del primer municipi argentí declarat lliure d'analfabetisme, gràcies a la llarga relació de solidaritat amb Cuba i a la implementació del mètode cubà "Yo, sí puedo". Però açò ja és una altra història.
Els visitants van començar a arribar en massa a Tilcara i a tota al Quebrada d'Humahuaca sobretot a partir de juny de 2003, quan la regió fou declarada per la Unesco "Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat". Des d'aquest moment el turisme invasor és una constant que sembla imparable i han sigut molts els problemes que han tingut els originaris amb els seus drets sobre la terra. Amb aquest panorama és normal que moltes altres regions es neguen a acceptar el model turístic d'Humahuaca. És el cas del lloc on jo treballe, la Quebrada del Toro, on els pobles originaris es neguen a seguir els passos humahuaqueños i s'oposen a ser declarats "Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat", tal i com proposen últimament la Província de Salta i la pròpia Unesco.

Però la veritat és que no tot és negatiu en aquesta situació. La Quebrada d'Humahuaca i tot el NOA (sigles amb les que es coneix popularment i oficial el Nord Oest Argentí) en general és un territori molt ric en minerals, el què, sumat a la poca protecció dels recursos per part del govern, provoca que siguen molts els interessos de les empreses transnacionals en invertir i intervindre en la zona.
Des de fa anys la resistència popular a aquest tipus de mineries està ben present a tots els pobles de la Quebrada. No és gens estrany trobar entre anuncis turístics altres cartells que anuncien mobilitzacions en contra de la contaminació ambiental que suposen aquestes activitats. Però sense desmerèixer el paper central d'aquesta mobilització, és innegable que el fet de ser Patrimoni de la Humanitat i la presència constant del turisme internacional han sigut dos variables importants per frenar moltes vegades la mineria. Altres zones, i posaré altra volta l'exemple de la Quebrada del Toro, al no tindre aquesta "protecció" tenen més dificultats per aturar determinats projectes contaminants. És el cas de la comunitat de Las Cuevas, al nord de la Quebrada del Toro, on actualment una empresa tracta d'explotar un jaciment d'or situat sota la mateixa comunitat, afectant no solament a Las Cuevas, sinó a totes les altres comunitats del Poble Tastil que s'assenten al costat del Riu Toro, principal font d'aigua de la zona que quedaria fortament contaminada.

Tornant a la meua visita a Tilcara. Després d'aconseguir un cafè i alguna cosa per menjar a un xicotet baix d'una casa que havien improvisat com a cafeteria, continue caminant pels polsosos carrers del poble. Prompte arribe al carrer major i un xic m'indica per arribar a la plaça principal, on hi ha un gran mercat artesanal on s'acumulen els turistes en busca d'una bona oferta. La veritat és que els preus estan molt millor que a la ciutat i jo també tinc pensat comprar algunes coses per regalar. Finalment la veritat és que no compre massa cosa (ho sent xics i xiques!), els preus i les ganes de portar algun detall són tentadores, però no trobe la forma de portar tant de pes fins Buenos Aires i després a l'avió. Això sí, jo em compre un jaqueteta i un "chulo" de llana d'alpaca per combatre el fred i el vent dels Andes.
Després de passar per un hostal baratet per deixar els trastos em dirigisc cap al centre per començar la meua visita del dia. A Tilcara hi ha moltes coses per veure, però com solament tinc un dia aniré a les coses que més m'interessen. En aquest cas el Pucará i el Museu d'Antropologia.

Menge alguna cosa ràpidament al centre i prompte comence el camí cap al Pucarà, una ciutat precolombina amurallada que es troba a poc més d'un km de la població. Allà un jove aborígen s'ofereix de guia a canvi d'uns pocs pesos i jo i uns quants turistes més ens apunte'm al tour. Segons ens explica la paraula Pucarà en quechua significa "fortalesa" i pareix ser que hi havia diferents pucaràs repartits per tota la Quebrada. Es tracta de poblacions situades en zones estratègiques i que permeten controlar una gran àrea de la vall del riu pels dos costats de la muntanya. Les vistes des d'allà dalt no contradiuen al guia i demostren que efectivament es podien vigilar amples zones de població i de producció sense massa problemes.

La presència de pobladors a la Quebrada d'Humahuaca data aproximadament de l'any 10.000 a.C., però l'ocupació massiva dels pucaràs és molt posterior. En concret les restes que trobem al de Tilcara datarien d'un període situat entre els segles XI i XV, tendint a la despoblació amb l'arribada primer de l'Imperi dels Inques (Tawantinsuyu) y després dels europeus.
Després de les conquestes el poble dels "Tilcaras" (com es coneix actualment als antics pobladors del Pucarà) es va veure sotmès a un regim d'encomienda, per el qual havien de treballar per als colonitzadors, el que provocà una dràstica disminució de la població.

Durant la primera part del segle XX es feren moltes investigacions al pucará de Tilcara i es tractà de reconstruir part dels edificis. Les construccions estan fetes a base de pedres, fang, palla i cactus. S'observa una clara separació entre la part d'habitatge, la zona dels corrals (on hi haurien principalment llames), el sector de culte i la necròpolis. Però curiosament també hi ha molts soterraments dins de la zona d'habitatge. Segons puc interpretar, igual que a la Quebrada del Toro, les tradicions incaiques i les de les cultures locals preincaiques es degueren barrejar fortament provocant aquestes aparents contradiccions en els cultes i les pràctiques de tota aquesta zona.
Dalt del tot, al punt des del que es pot veure millor tota la vall, hi havia una gran plaça principal de la comunitat. En l'actualitat hi ha un gran monument piramidal construït el 1935 en homenatge als primers arqueòlegs que intervingueren al jaciment. Una construcció doblement desafortunada: d'una banda recorda més a un edifici de la cultura Maia que a un dels pobles preincaics; i d'altra va acompanyat d'una inscripció totalment equivocada. Diu el següent: "De entre las cenizas milenarias de un pueblo muerto exhumaron las culturas aborígenes dando eco al silencio". Per sort, més de 70 anys després, el 2006, alguns treballadors del museu posaren al costat una placa de resposta per recordar que el poble del Pucará encara continua viu a la zona: "Desde la conquista nuestro pueblo resiste. La historia y la memoria hacen presente la lucha de los pueblos. Nuestro homenaje y nuestro compromiso".

Aquesta baralla de plaques em porta a fer-li una pregunta conflictiva al nostre guia: A quina cultura pertany actualment Tilcara? Es consideren descendents dels Inques o dels pobles precolombins que habitaven els pucaràs? Pot semblar una pregunta simple, però cregueu-me que és un tema prou espinós. Jo ho sabia molt bé perquè a la Quebrada del Toro fins fa uns anys tenien el mateix problema: mentre una part de la població pensava que ells s'havien de considerar Inques altres defensaven uns orígens anteriors. En l'actualitat a la meua Quebrada les comunitats han decidit autoreconèixer-se com a part del poble preincaic de Tastil, desestimant per tant la importància de la influència incaica a la zona. Però que passa amb la Quebrada d'Humahuca? El nostre guia em reconeix que existeix el conflicte, però ell es posiciona clarament i contesta de forma sincera: "Yo lo tengo muy claro, como parte de la comunidad tengo mi opinión: soy Kolla, soy descenciente de los Incas".
I amb aquesta afirmació acaba la nostra visita guiada. La resta de la vesprada la passe caminant pel pucarà i baixant cap al poble. De camí a l'hostal passe pel "Centro Andino para la Educación y la Cultura" (CApEC) i m'anime a preguntar per algunes coses més. Finalment acabe comprant un llibre prou interessant sobre l'educació a Tilcara: "La escuela argentina en la celebración del encuentro con el 'nosotros indígena' ". Té molt bona pinta, si tinc un poc de temps faré una ressenya al blog.

Abans de sopar amb uns amics porteños amb els que compartisc habitació visite el museu d'Arqueologia. La veritat és que la part d'història precolombina es prou desastre, hi ha moltes peces, però les indicacions no estan massa clares, amb tantes cultures és difícil saber de qui és cada cosa. El que sí que m'agrada és una exposició que hi ha a una sala dedicada al "Malón de la Paz", una gran marxa indigenista celebrada el 1946 i que va recórrer tota la República fins Buenos Aires per demanar la propietat sobre la terra davant el mateix president Perón. La mostra contava molt bé tot l'esdeveniment i el resó mediàtic que anava deixant la marxa al llarg dels 2.000 km de camí cap a la capital. Però finalment, després de ser rebuts pel president, els participants foren durament reprimits i enviats forçosament en tren fins a Jujuy. Fa pocs anys, el 2006, coincidint amb el 60 aniversari d'aquella marxa, es feu una nova manifestació fins la capital per exigir al govern provincial de Jujuy el compliment d'una ordre judicial per retornar a les comunitats prop de 15.000 km2 de terres. Com podreu imaginar hi ha coses que no canvien massa.

Pensant en aquestes coses i després de sopar amb els meus amics d'habitació torne cap a l'hostal. Després de parlar un poc a la cuina sobre les curioses influències dels Països Catalans a la cultura argentina m'acomiade i em retire cap al llit, demà he de continuar la meua aventura solitària, la màgica Iruya m'espera de bon matí i el cansament de tot el dia de viatge i de passeig ha pogut en mi.