Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Misiones. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Misiones. Mostrar tots els missatges

16 de març del 2010

Misiones (III): Les tres fronteres i la comunitat aborigen Yryapú

"Al final del viaje está el horizonte,
al final del viaje partiremos de nuevo,
al final del viaje comienza el camino,
otro buen camino que seguir descalzos
contando la arena"
Silvio Rodríguez


Ja és 13 de març i s'acaba el viatge per Argentina amb el meu amic Josep. Demà ell se'n va cap a València a gaudir de les falles i jo cap a l'oest a començar la nova aventura "salteña".
Però encara ens queda un dia junts que no podem desaprofitar. Pel matí anem a visitar el Hito de las Tres Fronteras, un punt situat a uns 500m de Puerto Iguazú on conflueixen els rius Iguazú i Paranà i des d'on es pot observar tres països del Mercosur: Argentina, Brasil i Paraguai. En cada territori es pot veure un obelisc pintat amb els colors de l'estat corresponent i a la part argentina hi ha una fira d'artesania que (ens) entreté als visitants.

Més enllà del seu interès turístic i de la curiositat que suposa poder veure d'una ullada tres països diferents, la creació d'aquesta triple frontera i els drets militars obtinguts pels Estats Units a la zona per defensar-la d'una suposada amenaça terrorista ha fet que molta gent rebutjara el projecte per considerar-lo una estratègia de control dels seus recursos naturals.
En la línia d'aquesta crítica podeu llegir l'article "Triple Frontera: Un objetivo estratégico de EEUU" publicat per l'equip de investigacions Rodolfo Walsh.

Per la vesprada hem anat a visitar a la comunitat guaraní Yryapú ("soroll de la selva"), que viu a pocs km de la ciutat i a la que es pot accedir fàcilment. Després de caminar un poc entrant cap a la selva trobem les primeres cases de fusta al costat d'un camp de futbol, de seguida se'ns apropa un jove indígena, Annibal, qui s'ofereix per acompanyar-nos per la selva i mostrar-nos el poble.
Annibal té 26 anys, va nàixer a una altra comunitat guaraní (l'aldea Mbororé) que viu a poca distància, però es va casar amb una altra guaraní que actualment és la infermera de la comunitat Yriapú. Ell està cursant estudis per ser promotor de salut al seu poble i ens explica que la tradició és que els joves que van a estudiar fora tornen per servir a la comunitat en la seua especialitat.

Allà hi viuen unes 40 famílies, tenen les seues cases, dos escoles, el centre de salut, dos camps de futbol i un gran jardí: la selva. Annibal ens guia per tota ella per camins que mai haguérem trobat nosaltres i ens va contant el tipus de plantes que veiem i perquè les utilitzen. Ens mostra les trampes que encara utilitzen per caçar animals i ens porta als llocs de reflexió de la comunitat.
Els camins estan buits i la selva en silenci, poques hores abans ha arribat la trista notícia de la mort d'una xiqueta guaraní a una comunitat de San Ignacio i el poblat ha aturat la seua activitat: la gent resta a les cabanyes parlant, descansant, mirant la televisió o escoltant música. Des de fa pocs anys l'estat els paga la llum i l'electricitat. Fins i tot el partit de futbol que hi havia programat per les 17:30h entre dos equips de la comunitat s'ha suspès.
Eixint de la selva trobem uns cultius de dacsa, mandioca i pinyes i de seguida l'escola Clemencia González, més coneguda com "la escuelita de la selva". Es tracta d'un centre d'educació intercultural i bilingüe que pretén formar els joves guaranís per a ser intèrprets del patrimoni natural i cultural de la selva, per tal d'aprofitar un poc el tiró turístic de la regió. A l'escola van més de 70 indígenes de diferents edats i comunitats de la zona, fins i tot de la part de Paraguai i Brasil.

Darrere de l'escola trobem una zona plena d'eines i objectes d'artesania tradicional, una de les principals fonts d'ingressos dels Yryapú i en ella hi ha una xiqueta que comença a parlar guaraní amb Annibal. És la primera conversa que escoltem en aquesta llengua i el nostre guia ens explica que és en la variant Mbyà. Els sons sonen estranys i el que més ens sobta és que quan es parlen no es miren a la cara i pràcticament ni se'ls escolta.
El seu alfabet (achaguety) consta de 33 lletres o grafemes (tai) i cadascú representa un sols fonema (taipú). Tenen 12 vocals (12!!): 5 orals (a,e,i,o,u), 5 nassals (ã,ẽ,ĩ,õ,ũ) 1 gutural (y) i 1 guturonassal (ỹ). La resta de les lletres són consonants i 8 d'elles també nassals. Com a curiositat no existeixen les lletres B, C, D, F, LL, Q, W, X i Z en el achaguety.

15 de març del 2010

Misiones (II): Cataratas del Iguazú

-"Pobra Niàgara!!"
Exclamà la primera dama d'EUA Eleanor Roosvelt en veure les Cascades de l'Iguaçú.

En plena selva subtropical, entre dos Parcs Nacionals de més de 250.000 ha, es troben les Cascades del Iguazú, un impressionant conjunt de més de 250 caigudes d'aigua que serveix de frontera entre Brasil i Argentina. El seu nom ve de la llengua dels guaranís i està composat de dos paraules: "aigua" (y) i "gran" (guasú), pel que significa literalment "aigua gran".

12 de març del 2010

Misiones (I): Minas y Ruinas

"Pelearemos en defensa de nuestras casas, hijos y mujeres, y de los religiosos que nos han enseñado, hasta que caigamos muertos"
Paraules del cacic Ignacio Abiarú als paulistes, moments abans de la batalla de Mbororé.

El final del viatge ens porta cap al nord de la República Argentina, en concret cap a la ciutat de Puerto Iguazú, on establim la nostre base d'operacions per visitar diferents punts de la Província de Misiones. Com diu la nostra guia Lonley Planet, en aquest municipi "no hi ha centre històric ni sensació de comunitat, tothom està ací per visitar les catarates o per guanyar quatre duros a costa d'elles". Nosaltres formem part del primer tipus de persones, els turistes, però no salament estem ací per les Catarates (que també!) i una mostra d'allò és que el primer dia el dediquem a visitar les ruïnes de San Ignació Miní.

Aquestes ruïnes són els vestigis d'una antiga missió religiosa del segle XVII que, com moltes altres, van construir els jesuïtes per tractar d'evangelitzar i civilitzar els nadius guaranís. Al voltant del riu de la Plata, en territoris que actualment ocupen els estats d'Argentina, Brasil i Paraguai, es crearen fins a un total de 30 missions (o reducciones) que constitueixen un dels experiments socials més interessants de l'època moderna.

Amb la intenció de propagar la religió catòlica els jesuïtes vinguts a Amèrica aprengueren la llengua dels indígenes i tractaren d'involucrar-se en la seua vida social i cultural, utilitzant l'art (sobretot la música i l'escultura) i també les seues pròpies estructures socials (construint una mena de xarxa de control clientelista amb els cacics de cada comunitat) per substituir determinats valors que consideraven incompatibles amb el seu cristianisme, com per exemple la poligàmia.
Durant molts anys s'ha vist aquestes comunitats de forma idealitzada, com utopies igualitàries on el mite il·lustrat del bon salvatge es converteix en una realitat. És cert que en moltes ocasions, com a la Batalla de Mbororé, indígenes i religiosos uniren les seues forces per combatre les noves formes d'explotació colonial; molts guaranís acudiren voluntàriament a les comunitats per fugir dels Bandeirantes brasilers que els atacaven i segrestaven per convertir-los en esclaus, però també és veritat que molts altres es negaren a participar de les missions i continuaren vivint a la Selva. A més d'altra banda, els jesuïtes, més enllà d'aculturar religiosament els nadius, van convertir les missions en vertaderes unitats de producció al servei de la Corona i de la pròpia Companyia de Jesús.
La nostra visita a la reducción de San Ignació serà més curta del que ens haguera agradat. Per arribar fins a allí hem hagut de contractar una excursió a una agència de turisme amb la qual cosa el transport ens limitava prou l'horari de visita. Per si això fora poc l'excursió incloïa també la visita de les Mines de Wanda, un jaciment de pedres semipreciosas que potser era molt interessant, però que en principi no era el que voliem veure.
En poc més d'una hora hem recorregut amb un guia el que en un passat va ser la missió de San Ignacio, que com la majoria de les comunitats jesuítico-guaranies es caracteritzaven per estar construïdes al voltant d'una gran plaça central presidida per una església d'estil barroc-guraní (una modalitat indígena de l'estil estètic europeu de l'època). Al costat de l'Esglèsia construïen la casa dels jesuïtes, el col·legi, el menjador, els tallers, els dipòsits i el cementeri. A un lateral de la plaça es construïa el Cabildo i la resta de laterals el formaven les cases o barracons dels indígenes. En principi, les cases que estaven més prop de la plaça serien les dels cacics que estan al servei de l'autoritat dels jesuïtes. Darrere de les cases ja quedaria la zona per llaurar la terra.
En el cas de San Ignacio es pensa que va comptar amb més de 3.000 habitants en els seus millors moments, però l'any 1768, amb l'expulsió dels jesuïtes per ordre del borbó Carles III, la missió fou abandonada i la majoria dels indígenes (molts d'ells ja nascuts a la comunitat i sense cap connexió real amb la selva) es traslladaren a poblacions més grans. És per això que les comunitats indígenes que encara hui existeixen (i resisteixen) a la zona no són descendents de les famílies que participaren de les missions, sinó d'aquelles que no volgueren (o directament no els deixaren) entrar a les reducciones.