28 de juny del 2010

Salinas Grandes

"De arriba vengo, soy de la puna
Carita y luna, flor de amancay
En mis alforjas traigo esperanzas
Sueños y penas palomitay"
Tomas Lipan, cantant aimara argentí.

El temps s'acaba i encara em queden moltes coses per veure. Una de les coses que tinc a la meua eterna llista de "coses pendents" és visitar la famosa Quebrada de Humauaca, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de fa set anys. L'altre dia vaig tindre la sort de poder conèixer part d'aquesta zona amb uns amics francesos que volien anar a Salinas Grandes. Un viatge que normalment es fa en diversos dies, però que nosaltres cobrírem en 12 hores...

Eixírem des de la terminal d'autobusos de Salta de bon matí i arribàrem a Jujuy a les 10h. Aquesta població no té l'aire colonial de Salta i en canvi és considerada com la ciutat argentina amb un caràcter més indígena. De fet és l'entrada més habitual a la Quebrada d'Humauaca i a la Puna jujeña, un altiplà enclavat entre la Cordillera i la precordillera andina, de clima extrem i sec i que es situa entre els 3700 i els 4100 metres sobre el nivell del mar. A banda de la seua situació estratègica, el que em pareix molt interessant de Jujuy és el seu espectacular moviment barrial articulat al voltant de l'organització indigenista Tupac Amaru. Vos recomane visitar al seua web i al·lucinareu amb la capacitat d'autoorganització i els projectes que tenen: escoles, fàbriques, centres de salut, parcs, mitjans de comunicació,... en definitiva barris sencers! Preneu nota, tenim molt que aprendre d'aquesta gent.
Però la nostra parada a la ciutat de Jujuy serà curta, amb el temps just per prendre un cafè i mirar el partit entre La Roja (la de veritat: Corea del Nord) i Portugal. De seguida arriba el bus que ens portarà a Purmamarca, un xicotet poble des d'on tractarem d'arribar a Salinas Grandes. El camí fins el poble és tot cara amunt, la pressió atmosfèrica comença a notar-se tant que decidisc que és el moment d'estrenar-me amb la fulla de coca per combatre el "mal d'altura". Muntanyes de tots els colors es multipliquen, poc a poc anem deixant els núvols als nostres peus i el cerro de los siete colores ens dóna la benvinguda a Purmamarca. Aquest poble formava part del famós Camí del Inca i el seu nom en quechua significa "poble de la terra verge". El paisatge que ens envolta, amb els cerros colorits en forma de ventall, és el resultat de processos geològics que actuen des de fa més de 600 milions d'anys i al mig d'aquesta bogeria de la natura està aquest poble d'ensomni. Purmamarca té poc més de 2000 habitants, però els seus carrers sense asfaltar i les seues cases de fang desborden vida per tots els costats. Hi ha molts turistes que passen per ací per visitar les salines o per anar a altres ciutats de la Quebrada d'Humahuaca, com Maimará o Tilcara. Nosaltres tenim el nostre objectiu fixat i prompte trobem un taxi col·lectiu baratet que ens porta a las Salinas. Mentre esperem que el taxi isca visitem rapidament Purmamarca. Al centre està l'Esglèsia, molt interessant pel seu sostre de cardón, i al costat la Plaça principal, amb una fira artesanal amb productes típics de les regions andines: teixits, terrisseria, argenteria,... Em veig temptat de comprar alguna cosa, però no tenim massa diners i preferim invertir en un poc de formatge i empanades. Allà mateix també està el Cabildo, un dels pocs tradicionals que encara existeixen al país, i el Garrofer Històric, sota el qual reposaren les tropes del General Belgrano quan aquest dirigia el Ejercito del Norte en la guerra d'independència contra l'Estat espanyol a principis del segle XIX. Precisament al mateix lloc on la llegenda conta que les tropes castellanes emboscaren el cacic omaguaca Viltipoco el 1594.
Ja en el taxi, de camí a les salinas, continuem pujant metres i passem per l'espectacular Cuesta de Lipán. En un moment donat la taxista ens deixa baixar al que serà el punt més alt de la nostra expedició: Los Altos del Morado, a 4170 metres sobre el nivell del mar. Diria que mai havia pujat tan alt, la pressió es nota prou i el fred és impressionant. Tot i això, hi ha dos dones majors indígenes que estan venent els seus productes als turistes que paren en aquest punt tan emblemàtic.
De seguida continuem i prompte arribem a la nostra Meca del dia: Salinas Grandes. Es tracta d'una gran extensió blanca de 212 km quadrats que té els seus orígens en un període extens ubicat temporalment entre 5 i 10 milions d'anys abans del present, quan la conca d'aquest salar es va cobrir amb aigües amb una gran quantitat de sals provinents de l'activitat volcànica. L'evaporació paulatina d'aquestes aigües salades continentals donà origen al salar, que té una capa amb una grossor que oscil·la entre els 10 i els 50 cm. En l'actualitat es continua utilitzant per a l'extracció i la posterior comercialització de sal, però sense dubte el major profit econòmic del salar deu ser el turisme. Al centre de la immensa taca blanca els originaris venen les seues escultures de sal i centenars de turistes arriben en busos organitzats per contemplar un paisatge tan poc habitual. Nosaltres no som menys i aprofitem l'hora de visita que tenim per traure fotografies i tractar d'assumir que aquesta meravella és producte de la natura. Ara ens toca tornar cap a Salta, el viatge ha sigut llarg i el temps d'estada pot semblar curt, però ha valgut la pena.
Ja a casa, marque amb bolígraf la meua llista de "coses pendents". Una menys.

23 de juny del 2010

Pàtria, Religió i Futbol a la Quebrada del Toro

"¿Y para qué trabaja uno si no es para ir los domingos y romperse los pulmones a las tribunas hinchando por un ideal?"
Enrique Santos Discépolo, poeta i tanguero.
Com cada cap de setmana, el passat 11 i 12 de juny, vaig tornar a la comunitat aborigen de Gobernador Solà (a la Quebrada del toro), però aquesta vegada ho feia sobretot en qualitat de convidat a les celebracions per la festa patronal de Sant Antoni de Pàdua, un esdeveniment que atrau a la majoria d'habitants del paratge i als familiars que, principalment per motius d'estudi i de treball, s'han traslladat a viure a ciutats més grans, com Campo Quijano o Salta. De fet mai no havia vist tanta gent a Gobernador Solà com aquest dissabte, no sabria dir quanta gent va passar per allà els dos dies, sóc molt roin per fer comptes, però de segur que unes 250 persones, una xifra que pot sonar ridícula als meus lectors urbanites, però que és tot un record per a una comunitat tan xicoteta i maltractada com aquesta.
Vaig arribar allà el divendres a les 18h de la vesprada, quan el Déu Inti s'amaga als turons i el Wayra comença a bufar cada vegada més fort, fins que els quabradenys i les quebradenyes es reclouen a les seues cases per prendre uns mates i conversar a la vora d'uns ciris que escalfen l'ambient i combaten la inevitable foscor a la que estan condemnats per la manca d'electricitat.

A casa de Rita i Rosa no hi ha ningú i un xiquet m'indica que els majors estan reunits a una de les cases prop de les antigues escoles: es tracta del club, un dels espais de reunió de la comunitat. Quan entre a la casa tots estan concentrats, sense saber-ho acabe d'interrompre el ritual de la Pachamama, del que ja vos vaig parlar amb motiu de la Festa del Choclo. Em quede parat sense saber si entrar del tot i rematar la jugada (gol en pròpia porta) o retrocedir uns passos, eixir de la casa i lliurar-me de la targeta groga. Entre una cosa i l'altra passen els segons i finalment em veuen, Rosa i Rita, amb un somriure a la boca em conviden a passar al terreny de joc. La cerimònia ja està per acabar, els participants, unes 7 o 8 persones, van cobrint en silenci el forat on prèviament s'ha introduït el menjar i la beguda oferida a la Mare Terra i una dona major m'indica amb la mirada que l'ajude a dipositar més terra. És la meua primera participació activa en aquesta litúrgia tan típica dels pobles andins. Por i respecte.
Acte seguit, a les velles escoles, Rita ens explica (a mi i a altres dos xiques de la UNSa que també acabaven d'arribar) el planning dels dos dies: a la nit hi ha missa i processó de torxes per la Quebrada i el dissabte al matí es repeteix la fórmula "missa i processó" amb l'afegitó de xocolatada per als xiquets (i no tant xiquets... mmm), després dinarot popular al club i a la vesprada partits de futbol.
El primer dia no podem acudir a la missa (quina llàstima!) perquè estem ajudant a fer feines per al dia següent, però no ens perdem la marxa de torxes per la Quebrada. És una imatge impactant: tot i que no hi havia torxes pel fort vent que s'alçà en eixe moment, veure't a unes cent persones cantant darrere d'una creu, una bandera i una figura de la mare de déu, amb tot fosc i envoltats d'un paisatge així és una escena que no s'experimenta massa voltes en esta vida. En acabar la caminada la majoria de gent torna a les seus cases a dormir o preparar menjars per al dia següent. Els més joves es queden amb nosaltres i posen la repetició del partit d'Argentina contra Corea del Sud que han pogut gravar gràcies a una antena gegant que s'han comprat a propòsit per veure el mundial. S'acaba el partit i ara sí tots se'n van a dormir. Nosaltres ens quedem a la salita de lectura a fosques contant històries de por i anècdotes paranormals sobre la Quebrada. El vent ve fort i pareix que se'n vinga la casa a terra, les finestres tremolen, però de sobte tot es calla, el silenci regna més enllà d'aquest quatre murs, per la finestra veig la lluna i més estreles que mai en la meua vida. Vos havia parlat de les nits en la Quebrada del Toro? Sí, sí, ho havia fet. Una volta més: admirat, meravellat, bocabadat... dormit.
El matí comença prompte. Rita (aquesta dona és incansable) ens desperta per si la podem ajudar a preparar l'església. Mai m'hauria imaginat a mi mateix a un poble indígena, a més de 2500 metres sobre el nivell del mar, fent decoracions amb els colors del vaticà i de la bandera Argentina... per mi no deixa de ser una excusa per apropar-me i conèixer millor les persones amb les que treballe, ells ja saben perfectament el que pense d'aquestes coses i fins i tot alguns d'ells es mostren molt crítics amb la institució, encara que tots participen dels actes. És impressionant com a qualsevol punt de la República et trobes una bandera argentina i una església. Els discursos de la pàtria i de la fe apareixen en qualsevol escenari de la vida pública argentina. Ens trobem en el bicentenari de la independència del país i damunt en ple mundial de futbol amb Argentina com una de les principals favorites. No vos podeu imaginar fins a quin punt el patriotisme (polític i futbolero) està present a cada segon de la quotidianitat d'aquest país. Al principi em resultava curiós, però arriba un punt que és excessivament exagerat i aclaparador. No es pot ser tant patriotero... i que algú em diga que és normal que al final de la missa el cura sortege 5 samarretes de la selecció...
Però reduir el futbol a la República Maradioniana al simple fanatisme hooliganista seria un error. El cert és que més enllà de la innecessàriament excessiva passió pel futbol professional, la pràctica d'aquest esport a tots els nivells és extraordinària. No hi ha poble d'aquest país que no tinga un cap de futbol. La comunitat de Gobernador Solà entre setmana no arriba als 70 habitants (amb una piràmide poblacional realment pobra entre els 14 i els 50 anys) i té tres camps de futbol! Què algú m'explique com utilitzen els tres al mateix temps!!. Bé la resposta està en un dia com aquest. Després de dinar els menjars tradicionals (locro, empanades saltenyes ,...) s'organitzen partits de futbol entre els majors (homes i dones) de totes les comunitats de la Quebrada. I en els descansos els més xiquets no dubten en aprofitar el camp lliure per a pegar-se unes carreres darrere de la pilota. No hi ha un segon en que cap camp de futbol estiga buit.Mentre faig fotos al partit entre les seleccions masculines de les comunitats de Mauri i San Bernardo de las Zorras se m'acosta Esteban, el màxim dirigent de Gobernador Solà, i em demana que l'acompanye a la seu del Consejo del Pueblo Tastil, al costat de la sala d'ordinadors on faig el curset d'informàtica cada dissabte. No més entrar una enorme bandera Wiphala, una pancarta del Consejo i una dotzena de persones al voltant de la taula em rebel·len que em trobe davant el meu primer Consejo del Pueblo Tastil, una gran sorpresa que Esteban em tenia reservada i que m'omple de felicitat. Els líders de totes les comunitats de la Quebrada (amb una gran quantitat de dones!) estan reunides per tractar el projecte per fer els plànols del territori que reivindiquen. Jo em quede al marge fins que em convidem a prendre cadira i escolte amb respecte com dos persones (tècnics supose) expliquen als líders indígenes el treball que estan fent per dissenyar els plànols de les comunitats. En acabar la reunió es torna a fer un ritual de la Pachamama. Aquesta vegada és la primera volta que realitze tota la cerimònia i ara sí em fan fer tot el procés des del principi fins al final. El simpàtic i jove representant de la comunitat d'Incahuasi em va indicant quins passos he de seguir... triar i alçar la fulla de coca, dipositar el menjar, la beguda, recollor el fum, alçar l'aigua, moure la terra... tot això davant l'atenta mirada de tot el consell. Estic nerviós, però ells pareixen contents amb el que vaig fent i alguns es riuen. Finalment sembla ser que salve la papereta perquè alguns em feliciten, haurem de vuere que pensa la Mare Terra de la meua intervenció, hehe. Per acabar signem les actes de la reunió i ens serveixen un cabrito i gots de vi i gasosa. No estic segur, però crec que ja forme part del Poble Tastil.

11 de juny del 2010

Dos anys sense Gonzalo Anaya

"Recordar: del latín re-cordis, volver a pasar por el corazón"
Eduardo Galeano
Gonzalo Anaya ens va deixar ara fa dos anys. L'onze de juny de 2008 el seu cor de 94 anys va deixar de bategar. Nascut a Burgos el 1914, des de la Segona República i al llarg d'una dilatada carrera professional va demostrar el seu compromís incondicional amb l'educació pública i la democràcia. Llicenciat en Filosofia i més tard doctorat, va ensenyar a diversos pobles de la Península, sent sancionat durant el Franquisme pel seu activisme polític en la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la UGT.

Entre 1953 i 1973 va exercir a Santiago de Compostel·la, on va conèixer millor la pluralitat nacional de l'Estat espanyol i es va preocupar per la situació del gallec als centres educatius. El 1973 obtingué la càtedra de Filosofia de l'Escola de Magisteri de València i s'integrà en el Departament de Sociologia i Antropologia Social.

Havia viscut al País Valencià durant els últims trenta cinc anys i, des del primer moment, en plena Batalla de València, va participar activament en els moviments socials d'esquerres i valencianistes. El 1985 fou nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de València i més tard va rebre la medalla d'or de la institució, així com la Medalla d'Argent al Mèrit al Treball.

Seria considerat com un dels precursors de la renovació pedagògica a l'Estat espanyol i els seus deixebles, que el consideren un "mestre de mestres", destaquen d'ell el seu compromís social i polític com a referent ètic i moral per a tota la comunitat educativa. Ell simplement es definia com "un roig al qui li agrada ensenyar" i explicava que "ensenyar és comunicar un saber de qualitat i, per tant, emancipador".

Defensor incansable de l'escola pública i alliberadora, va rebre en vida nombrosos reconeixements i distincions. La Confederació d'Associacions de Pares i Mares d'alumnes del País Valencià porta el seu nom, així com l'Escola d'Estiu que organitza el Moviment de Renovació Pedagògica, de la qual sempre participava. Els últims anys de la seua vida es va iniciar en la política institucional. Va ser membre al Consell Escolar Valencià en representació de la Universitat, donà suport sempre els sindicats de treballadors, i va ser candidat al Senat en 2004 i 2008 com a militant d'ERPV.

En forma d'humil homenatge vos deixe ací l'entrevista que li vaig fer a Jaume Martínez Bonafé dies després de la mort de Gonçal i que es va publicar a l'Accent 133 dins d'un monogràfic sobre el pedagog:

8 de juny del 2010

Una mestra a Palestina

"No podeu preparar als vostres alumnes perquè construïsquen demà el món dels seus somnis, si vosaltres ja no creieu en eixos somnis; no podeu preparar-los per a la vida, si ja no creieu en ella; no podríeu mostrar el camí, si vos heu assegut, cansats i descoratjats en la cruïlla dels camins"
Celestin Freinet
Aquesta setmana no volia parlar de Palestina. No volia parlar sobre l'enèsim atemptat terrorista perpetrat per l'estat d'Israel. La indignació i la ràbia em portaren vàries voltes davant el meu ordinador, però la impotència i la tristesa m'impedien escriure. Les raons eren evidents: al menys 10 persones assassinades a sang freda i centenars d'activistes detinguts per voler portar ajuda humanitària a la Franja de Gaza, entre ells el nostre company David Segarra. I jo ací, a milers de kilòmetres de distància amb el cervell bloquejat per l'odi i la incertesa de saber què estava passant a l'altra banda del món, al nostre mediterrani, una volta més tenyit de roig per l'autoritarisme i el menyspreu a la diferència. I no volia parlar de Palestina ni del Mavi Marmara perquè en realitat no podia.

I no podia i ja no vull i no ho faré, a més perquè ja molta gent ho ha fet i massa bé com per a aportar res millor.

Però hui he trobat un blog que m'ha il·lusionat i m'ha obligat a parlar indirectament de Palestina: de la Palestina rebel i resistent. Una nova finestra al món per conèixer la situació de l'educació i dels xiquets i les xiquetes palestines. Em referisc al nou espai inaugurat a la xarxa per Maria Freixas, una mestra catalana que com jo, viurà uns mesos fora de casa, com ella mateixa diu, "per aprendre molt i per enterrar els fantasmes. (...) per a créixer (...) [i per] trobar a faltar la meva gent per saber fins on l'estimo".

Recorde que una volta el seu cosí em va dir que nosequi deia que els casals i centres socials que hi arreu dels Països Catalans són com les nostres ambaixades. En el cas dels pobles sense estat com el nostre crec que no podem demanar millors ambaixadors que companyes com Maria, qui amb la seua mirada i la seua sincera implicació ens pot ajudar a conèixer de primera mà la vida a aquest raconet del Creixent Fèrtil. Vos recomane que seguiu el seu blog, de segur que ens sorprenem. Com deia un amic fa un temps, dóna gust llegir a persones "amb la tranquil·litat i la certesa de saber que allò que conten sorgeix d'un compromís irrevocable amb la dignitat de les persones i els pobles". És el cas de Maria, que com a mestra segueix els consells de Freinet i no renúncia ni als seus somnis ni a ajudar a construir "el camí de la justícia, en que el poble palestí trobarà ben aviat la pau, l’oxigen i l’anhelada llibertat."

http://unamestraapalestina.wordpress.com/

PS: em comenten que la connexió per allà és un poquet precària, així que donem-li temps que segur que ens arriben coses interessants.

1 de juny del 2010

La Wiphala

"De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat."
Lluís llach.
Alguns amics i lectors del blog m'han preguntat vàries voltes per la bandera multicolor que apareix a moltes de les meues fotografies. Aquesta bandera es coneix amb el nom de "Wiphala", un mot que es pensa que ve de la conjunció de dos paraules en llengua aimara: wiphaly (veu de triomf) i lapx (fluir d'un objecte flexible); la síntesi dels dos conceptes la deixe al vostre gust, però es sol traduir normalment com "emblema".

En l'actualitat la Wiphala és utilitzada per bona part dels pobles originaris americans, principalment pels de les zones andines, com a símbol de resistència i de reivindicació dels seus drets històrics. Els seus orígens són confusos i els sectors més essencialistes de l'indigenisme remunten el seu naixement a segles anteriors a l'arribada dels castellans i dels mateixos inques. El cert és que les proves arqueològiques exposades per aquestes teories han sigut molt qüestionades pels estudiosos més rigorosos i sonen més a mite que a realitat. D'una banda la tradició tèxtil dels pobles precolombins (i inclús preincàics) és molt forta, amb el que sobta molt que no es conserve cap vestigi del símbol; i d'altra banda la tradició de materialitzar els símbols en un pedaç de tela i fer-lo onejar al vent és d'origen àrab, amb la qual cosa és pràcticament impossible que existira (com a mínim amb aquest format) abans de la conquesta europea.
Ens quedarem amb el dubte, però el que sí que sabem és que l'Arc de Sant Martí formava part de la simbologia del Tawantinsuyu (Imperi Inca) i que la generalització de la Wiphala és fruit dels moviments camperols de la Bolívia dels anys 70, on les lluita sindical de classe començà a estrènyer relacions amb les reivindicacions identitàries dels pobles aborígens.

A partir d'aquest moment ha servit com a canalitzadora d'una lluita i fins i tot ha passat a formar part de la cosmovisió andina: els seus 49 quadres de set colors diferents s'han relacionat amb aspectes tan diversos com la relació dels aborígens amb la natura, les organitzacions socials tradicionals o el calendari còsmic. En l'actualitat, gràcies a la nova constitució, és una de les banderes oficials de Bolívia, encara que no exempta de polèmica.

En un context com el de les cultures aborígens a Amèrica Llatina s'ha de reconèixer la importància dels símbols i dels emblemes com a ferramentes d'autoreconeixement i de cohesió d'una comunitat desestructurada. Parlant amb els mestres guaranís (poble que no utilitza la Wiphala) de Yacuy em comentaven aquesta necessitat de reinventar i adaptar símbols del passat en benefici d'una reivindicació justa. Com diu Lluís Llach a la seua cançó, les banderes només serveixen per abrigar-nos quan fa fred, una bonica metàfora que tant pot aplicar-se a la llarga nit de cinc segles de colonialisme i neocolonialisme a Amèrica Llatina, com als 300 anys des de la desfeta d'Almansa a casa nostra.
I per acabar tenim la interpretació que es dóna actualment a cada color. Si busqueu per internet trobareu que a tots els llocs es posa literalment la mateixa explicació, amb frases inconnexes que ningú ha corregit, jo tractaré de fer una adaptació:

Roig: representa el planeta terra (aka-pacha), és l'expresió de la persona andina en el desenvolupament intel·lectual, és la filosofia còsmica en el pensament i coneixement dels amawtas (representants espirituals).

Taronja: representa la societat i la cultura, això com la preservació i la procreació de l'espècia humana, considerada com la més preuada riquesa patrimonial de la nació. És també la salut i la medicina, la formació i l'educació, la pràctica cultural de la joventut.


Groc: representa l'energia i la força (ch'ama-pacha), és l'expressió dels principis morals andins i de la pràctica col·lectivista de la germanor i solidaritat humana.

Blanc: representa el temps i la dialèctica (jaya-pacha), és l'expressió del desenvolupament i la transformació permanent del Qullana Marka (territori inca) sobre els Andes, el desenvolupament de la ciència, la tecnologia, l'art i el treball intel·lectual i manual que genera la reciprocitat i l'harmonia de l'estructura comunitària.


Verd: representa l'economia i la producció andina, és el símbol de les riqueses naturals, de la superfície i el subsòl. Representa la terra i el territori, així com la producció agropecuària, la flora, la fauna i els jaciments hidrològics i mineralògics.

Blau: representa l'espai còsmic, l'infinit (araxa-pacha), és l'expressió dels sistemes estel·lars de l'univers i els efectes naturals que es senten sobre la terra, és l'astronomia i la física.


Violeta: representa a la política i la ideologia andina, és l'expressió del poder comunitari i harmònic dels Andes, és el poder de l'estat i de els organitzacions socials i culturals del poble.