Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salta. Mostrar tots els missatges

28 de juny del 2010

Salinas Grandes

"De arriba vengo, soy de la puna
Carita y luna, flor de amancay
En mis alforjas traigo esperanzas
Sueños y penas palomitay"
Tomas Lipan, cantant aimara argentí.

El temps s'acaba i encara em queden moltes coses per veure. Una de les coses que tinc a la meua eterna llista de "coses pendents" és visitar la famosa Quebrada de Humauaca, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de fa set anys. L'altre dia vaig tindre la sort de poder conèixer part d'aquesta zona amb uns amics francesos que volien anar a Salinas Grandes. Un viatge que normalment es fa en diversos dies, però que nosaltres cobrírem en 12 hores...

Eixírem des de la terminal d'autobusos de Salta de bon matí i arribàrem a Jujuy a les 10h. Aquesta població no té l'aire colonial de Salta i en canvi és considerada com la ciutat argentina amb un caràcter més indígena. De fet és l'entrada més habitual a la Quebrada d'Humauaca i a la Puna jujeña, un altiplà enclavat entre la Cordillera i la precordillera andina, de clima extrem i sec i que es situa entre els 3700 i els 4100 metres sobre el nivell del mar. A banda de la seua situació estratègica, el que em pareix molt interessant de Jujuy és el seu espectacular moviment barrial articulat al voltant de l'organització indigenista Tupac Amaru. Vos recomane visitar al seua web i al·lucinareu amb la capacitat d'autoorganització i els projectes que tenen: escoles, fàbriques, centres de salut, parcs, mitjans de comunicació,... en definitiva barris sencers! Preneu nota, tenim molt que aprendre d'aquesta gent.
Però la nostra parada a la ciutat de Jujuy serà curta, amb el temps just per prendre un cafè i mirar el partit entre La Roja (la de veritat: Corea del Nord) i Portugal. De seguida arriba el bus que ens portarà a Purmamarca, un xicotet poble des d'on tractarem d'arribar a Salinas Grandes. El camí fins el poble és tot cara amunt, la pressió atmosfèrica comença a notar-se tant que decidisc que és el moment d'estrenar-me amb la fulla de coca per combatre el "mal d'altura". Muntanyes de tots els colors es multipliquen, poc a poc anem deixant els núvols als nostres peus i el cerro de los siete colores ens dóna la benvinguda a Purmamarca. Aquest poble formava part del famós Camí del Inca i el seu nom en quechua significa "poble de la terra verge". El paisatge que ens envolta, amb els cerros colorits en forma de ventall, és el resultat de processos geològics que actuen des de fa més de 600 milions d'anys i al mig d'aquesta bogeria de la natura està aquest poble d'ensomni. Purmamarca té poc més de 2000 habitants, però els seus carrers sense asfaltar i les seues cases de fang desborden vida per tots els costats. Hi ha molts turistes que passen per ací per visitar les salines o per anar a altres ciutats de la Quebrada d'Humahuaca, com Maimará o Tilcara. Nosaltres tenim el nostre objectiu fixat i prompte trobem un taxi col·lectiu baratet que ens porta a las Salinas. Mentre esperem que el taxi isca visitem rapidament Purmamarca. Al centre està l'Esglèsia, molt interessant pel seu sostre de cardón, i al costat la Plaça principal, amb una fira artesanal amb productes típics de les regions andines: teixits, terrisseria, argenteria,... Em veig temptat de comprar alguna cosa, però no tenim massa diners i preferim invertir en un poc de formatge i empanades. Allà mateix també està el Cabildo, un dels pocs tradicionals que encara existeixen al país, i el Garrofer Històric, sota el qual reposaren les tropes del General Belgrano quan aquest dirigia el Ejercito del Norte en la guerra d'independència contra l'Estat espanyol a principis del segle XIX. Precisament al mateix lloc on la llegenda conta que les tropes castellanes emboscaren el cacic omaguaca Viltipoco el 1594.
Ja en el taxi, de camí a les salinas, continuem pujant metres i passem per l'espectacular Cuesta de Lipán. En un moment donat la taxista ens deixa baixar al que serà el punt més alt de la nostra expedició: Los Altos del Morado, a 4170 metres sobre el nivell del mar. Diria que mai havia pujat tan alt, la pressió es nota prou i el fred és impressionant. Tot i això, hi ha dos dones majors indígenes que estan venent els seus productes als turistes que paren en aquest punt tan emblemàtic.
De seguida continuem i prompte arribem a la nostra Meca del dia: Salinas Grandes. Es tracta d'una gran extensió blanca de 212 km quadrats que té els seus orígens en un període extens ubicat temporalment entre 5 i 10 milions d'anys abans del present, quan la conca d'aquest salar es va cobrir amb aigües amb una gran quantitat de sals provinents de l'activitat volcànica. L'evaporació paulatina d'aquestes aigües salades continentals donà origen al salar, que té una capa amb una grossor que oscil·la entre els 10 i els 50 cm. En l'actualitat es continua utilitzant per a l'extracció i la posterior comercialització de sal, però sense dubte el major profit econòmic del salar deu ser el turisme. Al centre de la immensa taca blanca els originaris venen les seues escultures de sal i centenars de turistes arriben en busos organitzats per contemplar un paisatge tan poc habitual. Nosaltres no som menys i aprofitem l'hora de visita que tenim per traure fotografies i tractar d'assumir que aquesta meravella és producte de la natura. Ara ens toca tornar cap a Salta, el viatge ha sigut llarg i el temps d'estada pot semblar curt, però ha valgut la pena.
Ja a casa, marque amb bolígraf la meua llista de "coses pendents". Una menys.

23 de juny del 2010

Pàtria, Religió i Futbol a la Quebrada del Toro

"¿Y para qué trabaja uno si no es para ir los domingos y romperse los pulmones a las tribunas hinchando por un ideal?"
Enrique Santos Discépolo, poeta i tanguero.
Com cada cap de setmana, el passat 11 i 12 de juny, vaig tornar a la comunitat aborigen de Gobernador Solà (a la Quebrada del toro), però aquesta vegada ho feia sobretot en qualitat de convidat a les celebracions per la festa patronal de Sant Antoni de Pàdua, un esdeveniment que atrau a la majoria d'habitants del paratge i als familiars que, principalment per motius d'estudi i de treball, s'han traslladat a viure a ciutats més grans, com Campo Quijano o Salta. De fet mai no havia vist tanta gent a Gobernador Solà com aquest dissabte, no sabria dir quanta gent va passar per allà els dos dies, sóc molt roin per fer comptes, però de segur que unes 250 persones, una xifra que pot sonar ridícula als meus lectors urbanites, però que és tot un record per a una comunitat tan xicoteta i maltractada com aquesta.
Vaig arribar allà el divendres a les 18h de la vesprada, quan el Déu Inti s'amaga als turons i el Wayra comença a bufar cada vegada més fort, fins que els quabradenys i les quebradenyes es reclouen a les seues cases per prendre uns mates i conversar a la vora d'uns ciris que escalfen l'ambient i combaten la inevitable foscor a la que estan condemnats per la manca d'electricitat.

A casa de Rita i Rosa no hi ha ningú i un xiquet m'indica que els majors estan reunits a una de les cases prop de les antigues escoles: es tracta del club, un dels espais de reunió de la comunitat. Quan entre a la casa tots estan concentrats, sense saber-ho acabe d'interrompre el ritual de la Pachamama, del que ja vos vaig parlar amb motiu de la Festa del Choclo. Em quede parat sense saber si entrar del tot i rematar la jugada (gol en pròpia porta) o retrocedir uns passos, eixir de la casa i lliurar-me de la targeta groga. Entre una cosa i l'altra passen els segons i finalment em veuen, Rosa i Rita, amb un somriure a la boca em conviden a passar al terreny de joc. La cerimònia ja està per acabar, els participants, unes 7 o 8 persones, van cobrint en silenci el forat on prèviament s'ha introduït el menjar i la beguda oferida a la Mare Terra i una dona major m'indica amb la mirada que l'ajude a dipositar més terra. És la meua primera participació activa en aquesta litúrgia tan típica dels pobles andins. Por i respecte.
Acte seguit, a les velles escoles, Rita ens explica (a mi i a altres dos xiques de la UNSa que també acabaven d'arribar) el planning dels dos dies: a la nit hi ha missa i processó de torxes per la Quebrada i el dissabte al matí es repeteix la fórmula "missa i processó" amb l'afegitó de xocolatada per als xiquets (i no tant xiquets... mmm), després dinarot popular al club i a la vesprada partits de futbol.
El primer dia no podem acudir a la missa (quina llàstima!) perquè estem ajudant a fer feines per al dia següent, però no ens perdem la marxa de torxes per la Quebrada. És una imatge impactant: tot i que no hi havia torxes pel fort vent que s'alçà en eixe moment, veure't a unes cent persones cantant darrere d'una creu, una bandera i una figura de la mare de déu, amb tot fosc i envoltats d'un paisatge així és una escena que no s'experimenta massa voltes en esta vida. En acabar la caminada la majoria de gent torna a les seus cases a dormir o preparar menjars per al dia següent. Els més joves es queden amb nosaltres i posen la repetició del partit d'Argentina contra Corea del Sud que han pogut gravar gràcies a una antena gegant que s'han comprat a propòsit per veure el mundial. S'acaba el partit i ara sí tots se'n van a dormir. Nosaltres ens quedem a la salita de lectura a fosques contant històries de por i anècdotes paranormals sobre la Quebrada. El vent ve fort i pareix que se'n vinga la casa a terra, les finestres tremolen, però de sobte tot es calla, el silenci regna més enllà d'aquest quatre murs, per la finestra veig la lluna i més estreles que mai en la meua vida. Vos havia parlat de les nits en la Quebrada del Toro? Sí, sí, ho havia fet. Una volta més: admirat, meravellat, bocabadat... dormit.
El matí comença prompte. Rita (aquesta dona és incansable) ens desperta per si la podem ajudar a preparar l'església. Mai m'hauria imaginat a mi mateix a un poble indígena, a més de 2500 metres sobre el nivell del mar, fent decoracions amb els colors del vaticà i de la bandera Argentina... per mi no deixa de ser una excusa per apropar-me i conèixer millor les persones amb les que treballe, ells ja saben perfectament el que pense d'aquestes coses i fins i tot alguns d'ells es mostren molt crítics amb la institució, encara que tots participen dels actes. És impressionant com a qualsevol punt de la República et trobes una bandera argentina i una església. Els discursos de la pàtria i de la fe apareixen en qualsevol escenari de la vida pública argentina. Ens trobem en el bicentenari de la independència del país i damunt en ple mundial de futbol amb Argentina com una de les principals favorites. No vos podeu imaginar fins a quin punt el patriotisme (polític i futbolero) està present a cada segon de la quotidianitat d'aquest país. Al principi em resultava curiós, però arriba un punt que és excessivament exagerat i aclaparador. No es pot ser tant patriotero... i que algú em diga que és normal que al final de la missa el cura sortege 5 samarretes de la selecció...
Però reduir el futbol a la República Maradioniana al simple fanatisme hooliganista seria un error. El cert és que més enllà de la innecessàriament excessiva passió pel futbol professional, la pràctica d'aquest esport a tots els nivells és extraordinària. No hi ha poble d'aquest país que no tinga un cap de futbol. La comunitat de Gobernador Solà entre setmana no arriba als 70 habitants (amb una piràmide poblacional realment pobra entre els 14 i els 50 anys) i té tres camps de futbol! Què algú m'explique com utilitzen els tres al mateix temps!!. Bé la resposta està en un dia com aquest. Després de dinar els menjars tradicionals (locro, empanades saltenyes ,...) s'organitzen partits de futbol entre els majors (homes i dones) de totes les comunitats de la Quebrada. I en els descansos els més xiquets no dubten en aprofitar el camp lliure per a pegar-se unes carreres darrere de la pilota. No hi ha un segon en que cap camp de futbol estiga buit.Mentre faig fotos al partit entre les seleccions masculines de les comunitats de Mauri i San Bernardo de las Zorras se m'acosta Esteban, el màxim dirigent de Gobernador Solà, i em demana que l'acompanye a la seu del Consejo del Pueblo Tastil, al costat de la sala d'ordinadors on faig el curset d'informàtica cada dissabte. No més entrar una enorme bandera Wiphala, una pancarta del Consejo i una dotzena de persones al voltant de la taula em rebel·len que em trobe davant el meu primer Consejo del Pueblo Tastil, una gran sorpresa que Esteban em tenia reservada i que m'omple de felicitat. Els líders de totes les comunitats de la Quebrada (amb una gran quantitat de dones!) estan reunides per tractar el projecte per fer els plànols del territori que reivindiquen. Jo em quede al marge fins que em convidem a prendre cadira i escolte amb respecte com dos persones (tècnics supose) expliquen als líders indígenes el treball que estan fent per dissenyar els plànols de les comunitats. En acabar la reunió es torna a fer un ritual de la Pachamama. Aquesta vegada és la primera volta que realitze tota la cerimònia i ara sí em fan fer tot el procés des del principi fins al final. El simpàtic i jove representant de la comunitat d'Incahuasi em va indicant quins passos he de seguir... triar i alçar la fulla de coca, dipositar el menjar, la beguda, recollor el fum, alçar l'aigua, moure la terra... tot això davant l'atenta mirada de tot el consell. Estic nerviós, però ells pareixen contents amb el que vaig fent i alguns es riuen. Finalment sembla ser que salve la papereta perquè alguns em feliciten, haurem de vuere que pensa la Mare Terra de la meua intervenció, hehe. Per acabar signem les actes de la reunió i ens serveixen un cabrito i gots de vi i gasosa. No estic segur, però crec que ja forme part del Poble Tastil.

9 de maig del 2010

Primer de maig a la Quebrada del Toro

"Qui no comprén una mirada tampoc comprendrà una llarga explicació"
Dita àrab

El passat cap de setmana un grup d'estudiants de diferents carreres anàrem a la comunitat del Alisal per donar un cop de mà a les famílies del paratge en la reconstrucció les seues cases, molt afectades pels terratrèmols del passat febrer. La Quebrada no em deixa d'impressionar. Com la primera vegada, entrar pel riu amb el bus, sorprendre't envoltat per les muntanyes, passar per baix de les vies, aturar-te i escoltar el silenci,... són sensacions difícils de descriure.
Aquesta vegada la comunitat que visite és de les primeres de la ruta i es nota que el sol no pega tant i l'ambient és un poc més humit. Als Alisos (nom oficial) hi ha unes 80 famílies en cases disperses (a l'estil dels nostres masos) que viuen principalment de la ramaderia (formatges i carn) i de l'agricultura (choclo, pomes, bresquilla, figues, nous,...). Des de 2003 tenen personalitat jurídica i el 2006, com a resultat d'un treball de recuperació identitària, la comunitat es reconeix part del Poble Tastil.
Arribàrem el divendres a la vesprada i acampàrem al pati de la senyora Antònia. Ens dividírem en tres grups per treballar a les cases més afectades i a mi em va tocar anar a veure a Don Julio. Travessant les vies del Tren a las Nubes arribàrem a sa casa, un habitatge fet a l'estil de maçoneria tradicional de la zona, amb 4 habitacions (cuina, dormitoris i bany) que estaven molt afectades pels sismes i pel pas del temps en general. Allà hi viuen Don Julio, un jubilat ferroviari de 73 anys, i la seua esposa Letícia. Amb ells estan tres néts que van a l'escola del Mollar (la comunitat del costat) i que fins ara dormien a una galeria, una mena de naia molt exposada al fred, a l'espera de que la municipalitat de Campo Quijano porte els materials necessaris per a la reconstrucció, o bé que un grup d'estudiants 'sin oficio ni beneficio' anem a ajudar un poc a refer els dormitoris. La segona opció de moment és la única que s'ha complit.

Al llarg dels tres dies enderrocàrem els murs que estaven en pitjors condicions i amb la direcció del mateix Don Julio i d'altres habitants de la zona aprenguérem a construir de nou les habitacions com si fórem oriünds quebradencs de quatre generacions. El treball era dur, però la companyia, l'acollida i agraïment infinit de la família eliminava tots els aspectes negatius de la feina. A més no faltaren moments de tranquil·litat i diversió, per compartir uns mates i unes nous, jugar amb els xiquets i els animals de la casa o parlar amb els més grans sobre la situació de les comunitats. Segons em contaren als Alisos actualment tenen un consell de kurakas o pares de família i cada dos anys trien dos kamachi, que són els encarregats de dirigir la comunitat. No estic segur, però diria que aquests últims són els que van com a representants al Consejo del Pueblo Tastil. Totes aquestes qüestions em seran d'utilitat per a un projecte que tinc entre mans i que en un futur recent, quan comence a prendre forma, vos explicaré.
A les nits ens reunim tot el grup al voltant d'una foguera per intercanviar les experiències del dia i de pas intentar arreglar el món. El primer de maig ens dediquem un cabrito a la parrilla que comprem a una família de la zona i acabem visitant un túnel del Tren a las Nubes, amb esglai de terratrèmol inclòs. Compartim cansament, riures, curiositats i lectures de la realitat fins que el foc s'apaga i sols queden les estreles i la lluna, que ens indiquen que és hora d'anar a dormir.
El moment del comiat és agredolç, les mirades dels membres de la família expressen felicitat, però s'aprecia un punt d'angoixa: estan preocupats en què passarà si no arriben les ajudes de la municipalitat i si hi ha nous terratrèmols (durant la nostra estada hi ha hagut dos de baixa intensitat). Finalment Don Julio s'atreveix a preguntar: "...a ustedes la rectora cuando les volverá a mandar?". Jo, sincerament, no vaig saber què respondre.

19 d’abril del 2010

[Foto-crònica] Los valles calchaquíes: la meua marxa intercomarcal

El cap de setmana del 10 i 11 d'abril es celebrava al País Valencià la 3ª Marxa Intercomarcal dels Països Catalans organitzada pel Grup de Muntanya Viarany. Enguany no vaig anar, però casualitats de la vida dos francesos, un argentí i un català coincidírem i ens aliàrem per llogar un cotxe i fer la ruta de los valles calchaquíes.
Eixírem de Salta el divendres de bon matí i seguírem la ruta 68 fins a Cafayate. Travesant la vall de Lerma i la Quebrada Alemania anem trobant cada volta més parades obligatòries, sobretot en el tram de la Quebrada de las Conchas. Els paisatges com sempre espectaculars: fileres i fileres d'infinites muntanyes de colors, formes i grandàries que mai deixen de meravellar-te.
Fem vàries parades dignes de menció. La primera d'elles és a la Garganta del Diablo, un monument natural de roca composat per materials que s'han anat acumulant al llarg de 90 milions d'anys. L'aigua anà penetrant en els porus i esquerdes de les roques desgastant-les i donant-les la seua forma actual.
La segona parada destacada és pocs km després, a l'Anfiteatro, una formació molt pareguda a l'anterior a la qual s'accedeix després de passar per un estret canó de roca.
Continuant la carretera el paisatge va canviant constantment i cada pocs km parem impressionats per les noves vistes: a un punt ens creguem cowboys en el Far West i pocs Km després pareguem astronautes en un paisatge lunar.
A poqueta nit arribem a Cafayate i ens allotgem a l'Hostal Ruta 40. Aquesta xicoteta població és el segon centre de producció vinícola del país i el primer que fem en alçar-nos el dissabte és visitar una de les seues bodegues, on ens mostren el procés d'elaboració dels seus vins i ens ofereixen una degustació amb unes delicioses empanades salteñes.Però prompte tornem a la carretera (en aquest cas ja sense asfaltar) i ens dirigim cap al segon tram del circuit calchaquí, que ens portarà a l'encantador poblet de Cachi.
El camí de pedres és la mítica Ruta Nacional 40 (deduïsc que el nom li ve donat perquè les condicions no permeten passar de 40km/h) i poc a poc anem trobant xicotets poblaments que segons ens diuen són els més antics de tot el territori argentí. Fem diverses parades per a fer fotos i caminar, encantats tant per l'entorn natural com per l'arquitectura de fang i pedra caracterísitca de la zona.
Els cotxes que ens creuem ens saluden amb alegria i cada volta que parem en un poblet l'amabilitat local ens desborda. En concret a Santa Rosa, on viuen entre 50 i 60 persones, una família ens mostra els seus camps de pimentons i ens convida a raïm, tomaques, meló i, sorprenentment, mistela!.
Estem al cor de los Valles Calchaquíes, on el poble preincaic Dieguita-Calchaquí, que en el passat rebutjà amb coratge la invasió castellana, continua resistint i reivindicant els seus drets com a poble originari. Aprofitem la confiança que es genera per preguntar sobre totes aquestes qüestions i ens expliquen com s'organitzen, com viuen, que mengen i ens ensenyen les escoles i els centres sanitaris amb els que conten. Insuficients, evidentment.
Parem a dinar un bon "matambre" a un dels poblets més grans, Angastaco, amb uns 800 habitants, que sembla un oasi enclavat en un dels paisatges rocosos més bonics de la ruta.
Entre Angastaco i Molinos parem obligats per un grup de "llamas" que bloquegen el camí i prop d'un altre xicotet poblat ens sorprén un camp de futbol amagat entre el bosc i el riu calchaquí.
Descansem un poc a Molinos i després continuem per fer el tram final cap a Cachi. Poc a poc anem entrant al Parc Nacional dels Cardones i a mesura que avancem aquests cactus gegants es van multiplicant i inundant l'horitzó.
Ja de nit arribem a Cachi, un encantador (ja ho havia dit, ho sé, però és que ho és!) poble, amb una màgia que t'atrapa i que et crida a quedar-te un dia més. Per desgràcia hem de tornar el cotxe el diumenge per la vesprada i no podem gaudir massa del poble. Els seus carrers amples, les voreres altes de pedra, les cases blanques d'estil colonial barrejat amb un urbanisme autòcton, el museu d'arqueologia, la plaça i l'església hauran d'esperar-me per a una nova visita.
A la nit sopàrem a un restaurant de cuina tradicional en el que vaig menjar un deliciós "Volcan de Quinoa", que vindria a ser una carabassa farcida d'arros de Quinoa i altres ingredients per identificar... un sabor espectacular. La Quinoa és un cereal que és cultiva a tota la serralada andina des de fa més de 5000 anys i que ara s'està tractant de recuperar als pobles calchaquis.
Al matí tenim el temps just per visitar el centre d'artesania tradicional, l'església i de seguida eixim cap a Salta per la Ruta Nacional 33. Aquesta ruta en un primer moment (al seu pas pel Parc Nacional dels Cardons) és una infinita carretera en línia recta que no s'acaba mai i que de sobte es plena de curves i va pujant i baixant constantment, però per fortuna ja està asfaltada i la podem fer un poquet més ràpid.
El punt més alt al que arribem és la Piedra del Molino, a 3.348 m sobre el nivell del mar. Té aquest nom perquè allà es troba una pedra de molí que es transportava des d'Humahuaca fa centenars d'anys, però la carreta es va trencar i la pedra es va quedar allà dalt. Al costat hi ha una xicoteta capella dedicada a la Mare de Déu que els indigenes accepten com a representant de la Pacha Mama i li deixen tot tipus d'ofrenes.
A partir d'ací comencem a descendre per "la cuesta del obispo" i anem entrant al "valle encantado". La vista em recorda moltíssim a la Illa de Sky, a Escòcia, i fem diverses parades per a traure fotos. En una d'elles trobem un xicotet comerç gestionat per pobladors de la zona i dinem allà unes empanades.
Després de dinar augmentem el ritme i reduïm les parades, hem d'arribar prompte a deixar el cotxe o ens cobraran un dia més... però la passió contagiada pel futbol ens obliga a fer una última parada per gaudir d'un partit entre dos equips de la zona.
A les set de la vesprada arribem per fi a casa i després de fer una visita fugaç al mercat dominical de Salta el cansament ens acaba per vèncer i els quatre caiguem rendits a les hamaques de l'Hostal. Enguany la meua marxa intercomarcal ha sigut particular, però l'any que ve ens veiem a la quarta!