mai oblidarem la foscor de les vostres nits"
Inadaptats
"Lo que haya que hacer que sea rápido..."
Kissinger a Videla
Hui es commemora a Argentina el colp d'estat del 24 de març de 1976 què donà pas a la última dictadura militar del país. Una data que des de 2002 és el "Día Nacional de la Memòria por la Verdad y la Justicia" i que serveix per recordar les més de 30.000 persones desaparegudes per defensar una societat més justa i igualitària. No era cap novetat a la regió, 3 anys abans Pinochet, amb l'ajuda dels Estats Units i de la CIA, donà el colp en Xile contra Salvador Allende. Era la primera experiència d'economia neoliberal imposada a sang i foc. Al mateix temps cauen altres governs antiimperialistes com el de Velasco Alvarado en Perú i Juan José Torres a Bolívia,... mentrestant Paraguai i Brasil continuen amb les seues dictadures fidels al capital i a Uruguai es produeix l'auto-colp d'estat de Bordaberry que instal·la els militars en el poder.
És la història que encara està per escriure. És el deute pendent que els historiadors compromesos tenim amb la possibilitat de construir un futur millor: No hi ha cap cas en la història de la humanitat en què un govern d'esquerres que haja qüestionat les estructures econòmiques no haja patit un colp d'estat. No hi ha cap exemple històric que demostre que és possible reformar el capitalisme per la via "democràtica". Cada volta que algun govern (independentment de que es definira socialista o no) ha posat en perill els interessos econòmics capitalistes ha sigut esborrat del mapa per la força: tenim l'exemple d'Allende el 1973, però també el de la Nicaragua sandinista dels 80 o el de Haití l'any 91. I com no, el recent cas d'Hondures i el constant assetjament mediàtic, econòmic i militar que pateixen els governs democràtics de Cuba, Veneçuela, Bolívia i Equador.
És des d'aquest esquema, des d'aquesta "llei històrica", des d'on hem d'analitzar el colp d'estat del 76. No em serveixen memòries nostàlgiques ni auto reparadores, no ens podem obsesionar en el fet de si mataren a mil o a trenta mil, sinó en per què els mataren, per què es produeix un colp d'estat, qui el dirigeix i a quins interessos respon. Hem d'entendre i hem d'insistir en la funció històrica de les dictadures militars i del feixisme, que no són més que anticossos que genera el propi sistema capitalista per combatre aquells moviments que qüestionen i que en un moment determinat posen en perill les seues bases de poder.
La memòria dels 30.000 desapareguts argentins no serveix de res si no es recorda també el per què del seu final, si no es recorden també les seues idees. Aquestes 30.000 persones no foren detingudes i assassinades perquè els militars eren gent "molt dolenta, molt dolenta, molt dolenta" i sense escrúpols (que clar que ho eren!), sinó perquè qüestionaren el que el sistema de producció capitalista no deixa qüestionar. Tocaren el que no es pot tocar i digueren el que no es pot dir: que el capitalisme no es pot refundar, no es pot reformar, sinó que s'ha de destruir. Solament llegint així la història podem entendre perquè després de la dictadura militar han continuat les desaparicions i les detencions polítiques a Argentina (i a la resta del món), i és perquè amb la dictadura del mercat continuen existint persones que defensen un model econòmic alternatiu que posa en dubte el privilegi d'uns pocs.
El reclam de justícia històrica i de reparació de les víctimes no és una cosa recent. En plena dictadura, en contra de la prohibició de manifestacions per part del general Videla, un grup de 14 mares marxaren cap a la Plaça de Mayo en Buenos Aires per exigir informació sobre els seus fills desapareguts. Ho feren amb el seu conegut mocador blanc al cap i sota la bandera de la maternitat, el que les feia pràcticament intocables en la cultura argentina. El grup adoptà el nom de
Madres de Plaza de Mayo i es convertí en un dels principals opositors a la dictadura, al temps que serví de revulsiu per regenerar la ja desarticulada societat civil del país. Amb l'arribada dels governs civils el 1983 els intents de jutjar els assassins no donaren els seus fruits. La poca determinació dels governants de torn (Alfonsin, Menem) i la pressió dels encara poderosos militars donà lloc a les Lleis de la Impunitat: El
Punto y Final del 86 dictava literalment que
"se extinguirá la acción penal contra toda persona que hubiere cometido delitos vinculados a la instauración de formas violentas de acción política hasta el 10 de diciembre de 1983". La
Obediencia Debida del 87 establia que els militars no podien ser jutjats perquè simplement es limitaven a complir ordres. I finalment el president Carlos Menem s'encarregà d'indultar a principis dels 90 a centenars d'alts càrrecs que no es podien acollir a la
Ley de la Obediencia Debida.
Davant d'aquest paraigües d'impunitat les mares continuaren eixint al carrer per exigir veritat (saber on estan els seus fills) i justícia (castigar els culpables), però el 1986 patiren una escissió. Una part de l'associació, coneguda com
Linea Fundadora, acceptà la reparació econòmica del govern d'Alfonsín, mentre que les mares que seguien a Hebe de Bonafini es negaren a rebre aquests diners i a acceptar la mort dels seus familiars. Aquest segon grup de mares (
www.madres.org) continuaren protestant cada dijous a la Plaza de Mayo fins l'any 2006, moment en el que substituïren les marxes reivindicatives per vigílies silencioses en memòria dels desapareguts, argumentant que ja no tenien un enemic presidint el
Palacio Rosado.
El matrimoni
"K" (Néstor i Cristina Kirchner) derogaren les Lleis de la impunitat i digueren que jutjarien els responsables de la dictadura, però en 7 anys no han aconseguit res rellevant i mentrestant continuen les tortures a les comissaries, el
gatillo fácil, els desapareguts i la impunitat dels repressors. Tot i això, el grup de
madres que van commoure el món i internacionalitzaren la solidaritat s'han vist seduïdes pels
"K", el que ha provocat un enfrontament entre aquestes i els moviments populars que consideren que el govern actual continua la mateixa estela neoliberal que els seus predecessors.
Aquest conflicte hui s'ha viscut als carrers de tota la República. Organitzacions polítiques, sindicals i culturals han marxat en cada ciutat per recordar i exigir justícia, ho han fet juntes i amb respecte, però dividides entre les que confien en l'estratègia de
las Madres i i els que pensen que el govern
Kirchnerista està enganyant les víctimes de la dictadura. Al centre del debat es situa la qüestió del deute extern que es va heretar de la dictadura i que el govern pretén pagar. A Buenos Aires la crispació és major: la plataforma "Memoria, Verdad, Justicia", amb més de 300 organitzacions, denúncia que els
"K" han ocupat la plaça amb un festival amb la connivència d'alguns organismes pro Drets Humans propers a l'oficialisme.
A Salta la gent va arribant poc a poc a la cèntrica
Plaza 9 de Julio. Milers de persones, amb desenes de pancartes i centenars de banderes de diferents
colors i sabors, amb sigles i noms que em costa entendre i ubicar, s'han manifestat a la ciutat sota el lema
"La sangre derramada no será negociada", recordant els més de 200 desapareguts de Salta, el cas de
Palomitas, la causa de l'ex gobernador Miguel Ragone (l'únic gobernador desaparegut) i de l'escrivà Melitón Bustos. Al final de la marxa, de nou a la plaça, s'ha parlat, s'ha plorat, s'ha cantat i s'ha rigut. Hi ha hagut silencis i discusions, inclús alguna baralla pujada de tó entre partidaris i detractors del govern i de
las Madres, però sobretot s'ha pogut percebre una clara voluntat de recordar, d'assenyalar els culpables i de fer justícia.
En acabar l'últim parlament i com si estiguera esperant respecutosament el final de l'acte, una forta pluja ha interromput en la plaça dispersant amb rapidesa tots els assistents. Mentre espere a un costat de la plaça
que amaine la pluja, un grup de dones que eixien de comprar d'una tenda de roba miren de forma despectiva les pancartes
i comenten la jugada: "Acà deberían de hacer como en España, olvidarse de todo y empezar de nuevo". No li faltava raó a la dóna. I em referisc òbviament a la qüestió de l'oblit i de la memòria a l'Estat espanyol, no a que la
"modèlica transició espanyola" siga un exemple a seguir.
Recorde quan vaig sentir parlar per primera volta a fons sobre la dictadura argentina. Era a la facultat, a la Universitat de València. La gent no entenia com podia ser que un règim que havia assassinat a tantes persones no haguera tingut judicis massius, a l'estil dels de Nuremberg a l'Alemanya nazi, no entenien com es podia fer desaparèixer a tanta gent i que no passarà res de res.
És la memòria selectiva... la que fa que ens fem eixes preguntes sobre l'Argentina dels 70 i 80, però al mateix temps evita que ens preguntem per què encara hui hi ha detencions i desaparicions a Amèrica i a Europa o per què encara es tortura, es tanquen diaris i s'il·legalitzen partits i organitzacions de tot tipus. I no ens enganyem, segurament els que justifiquen aquesta repressió al segle XXI en el fons són el mateixos que a l'Argentina dels anys 70 hagueren dit
"algo habrá hecho". Molts dels que
"es rasguen les vestidures" pensant en les dictadures llatinoamericanes ignoren o minimitzen l'escandalós cas de la dictadura franquista i de la farsa de
"transició democràtica" que hem patit i patim a l'Estat espanyol: amb un colp d'estat, 3 anys de guerra i 40 anys de dictadura, deguem de ser un dels pocs casos en la història de la humanitat en que un règim assassí i genocida no ha tingut cap judici, cap culpable, cap detingut... i encara hui hem de sentir bajanades com que fou una "guerra entre germans", que cal oblidar, que s'han de tancar ferides... Mentrestant molts assassins continuen al carrer i en càrrecs importants i els nostres governants es dediquen a
construir monuments insultants sobre les fosses comunes de les milers de víctimes del feixisme.
Aquest és el gran perill de la memòria selectiva, el de fer un anàlisi reduccionista basat exclusivament en els noms, les xifres, els fets concrets, tal i com fa la historiografia positivista que creu limitar-se a l'estudi empíric del fet objectiu sense atrevir-se a fer interpretacions de fons. Aquesta visió és la que permet que els desapareguts i represaliats del passat continuen en l'actualitat. Contra aquesta interpretació del passat, contra la memòria selectiva, ens cal la memòria històrica, la que no solament analitza le
s conjuntures sinó les causes estructurals dels esdeveniments, la que recupera el passat per reclamar justícia i reparació, però també per entendre el present i per construir un altre futur.
La cabina del telefèric puja lentament i va de costat a costat com si fóra un pèndul. Davant meu està el Cerro San Bernardo, a la meua esquena queda Salta, la ciutat que m'acollirà els pròxims 5 mesos.
És més gran del que esperava, però des d'ací dalt la puc contemplar pràcticament sencera... els seus carrers rectes, les places, els parcs, els estadis de futbol (en conte 5!!)... la seua planta quadriculada em recorda a una partida d'escacs... o millor de "hundir la flota". L'ordenació urbana no és casual, si mirem el mapa de la majoria de ciutats d'Amèrica Llatina ens adonarem que totes són iguals. La raó la trobem en les "Ordenanzas de descubrimientos, nueva población y pacificación de las indias" dictades per Felip II el 1573, per les quals s'establia la forma reticulada i racional dels assentaments per donar pas a una nova fase de colonització del "nou món" basada en el control "pacífic" de la regió, tractant així de superar la primera fase de conquesta i penetració violenta en els territoris americans.
Tracte de seguir amb la mirada les 5 quadres del Carrer Mitre que separen la plaça central de la meua nova casa, l'hostal Prisa Mata. No el veig, els edificis el tapen, però sé que està allà baix.
De nou a al cabina. Ment en blanc. Futur incert. La ciutat m'espera. Salta als meus peus.
