Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tierra de Fuego. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tierra de Fuego. Mostrar tots els missatges

10 de març del 2010

Tierra de Fuego (II): El Canal Beagle i el Parc Nacional.

Visitar Ushuaia i no navegar el Canal Beagle hauria de ser delicte. És per això que el nostre segon dia a la ciutat el passem pràcticament dalt d'un vaixell.
El Canal Beagle (de formació glacial) fou descobert pels europeus a partir del segle XVIII i rep el seu nom de la famosa embarcació que dirigia el comandant britànic Robert FitzRoy i en la qual viatjava l'encara desconegut Charles Darwin. Però molt abans de la seua arribada, el canal ja era conegut de sobra pels pobladors originaris, que es referien a ell com "Onashaga", que en llengua dels "Yaganes" significa "canal dels caçadors".

Comencem el nostre viatge eixint des del moll turístic, recorrent la Bahia d'Ushuaia fins arribar al Canal Beagle mitjançant el "Paso Chico". Naveguem uns minuts fins que trobem la nostra primera parada: La "Isla de los Pajaros" i la "Isla de los Lobos". En la primera observem l'avifauna fueguina típica, com per exemple Skúas, Albatros de Ceja Negra, Patos Vapor, Cauquenes, Gaviotas Cocineras o Gaviotas Grises. En la segona ens trobem als imponents llops de la mar, en concret dos espècies, segons la nostra guia "lobos marinos de uno y dos pelos".

Des d'ací avistem ja el mític far de Les Eclaireurs, on ens fem algunes fotos. Data de 1919 i en realitat no és el que va inspirar a Julio Verne per escriure la seua novel·la "El far de la fi del món", però tot i això aquesta torre d'onze metres d'alçada s'ha convertit en tot un símbol de la ciutat. El far de la novel·la està realment a l'illa de los Estados, on es construí la primer presó militar de la zona, i es coneix com el de San Juan de Salvamento. Nosaltres vam poder visitar una rèplica a mida real del far de Julio Verne al museu del presidi.
Al costat de l'Eclaireurs podem apreciar també una colònia de Cormorans Imperials i Cormorans Roqueters, mentre la guia ens conta la història de l'enfonsament del creuer Monte Cervantes, el 1930.

Deixant a un costat el far continuem navegant cap a l'est gaudint dels meravellosos paisatges del canal i de les muntanyes que el rodegen, a l'esquerra tenim la costa argentina, on hi ha Puerto Almanza; i a la dreta comença el territori Xile, destacant la presència de Puerto Williams, municipi que es disputa amb Ushuaia el títol de ciutat més austral del món i que té l'orgull d'allotjar a Cristina Calderón, la última parlant de la llengua Yaghan.

Passen els minuts i arribem a un dels punts més interessants de l'excursió, la "Isla Martillo", on tenim l'oportunitat de mirar amb tranquil·litat una impressionant colònia de Pingüins Magallànics. Aquests pingüins són molt xicotets i es mouen moltíssim, per això es destaquen entre ells uns poquets exemplars d'una altra espècie: els Pingüins Papua, uns centímetres més grans que els seus companys d'illa i amb les potes i el pic taronja. Aquests últims feien molta gràcia perquè estaven tot el rato quiets com estatues i mirant cap als costats sense moure el cap, com si fliparen amb el que feien els pingüins magallànics.

El viatge pel Canal l'acabem a l'Estancia Harberton (a uns 80 km d'Ushuaia), que es considera la primera casa de Tierra de Fuego. Fou fundada pel missioner Thomas Bridges el 1886 i amb el temps es convertí en un punt d'unió entre els nous pobladors i la comunitat dels Yaganes. Gràcies a aquesta convivència Thomas va poder escriure el primer diccionari de la llengua Yaghan i el seu fill Esteban Lucas Bridgés va relatar la seua infància amb els indígenes al famós llibre de The Uttermost Part of the Earth (L'Últim Confí de la Terra).

Després de dinar tornem a la ciutat per la carretera, travessant muntanyes, rius i valls fins aconseguir creuar els Andes pel Paso Garibaldi, des d'on observem dos llacs, el Escondido i el Fagnano. El camí el fem per la Ruta Nacional 3, l'últim tram de l'anomenada Ruta Panàmericana que uneix Alaska amb Ushuaia fent un total de quasi 18.000 km. En el viatge veiem de primera mà els devastadors efectes que té la presència dels castors en el bosc fueguino i també fem alguna parada per poder veure de prop els anomenats Arboles Bandera, que creixen doblegats per l'efecte dels forts vents de l'oest, aconseguint un efecte paregut al que es pot trobar a moltes illes del nostre mediterrani.
El dia següent l'aprofitem per visitar el Parc Nacional de forma intensiva. Eixim des de la Posta del Fin del Mundo i fem un recorregut de 5 hores vorejant tota la costa, passant les badies d'Ensenada i Lapataia, fins arribar al final de la RN 3.

Les vistes que trobem al llarg de la marxa ens semblen espectaculars, els camins estrets que es formen entre Lengas i Guindos a voltes pareixen intransitables i en moltes ocasions ens dóna la sensació de que ens hem perdut en mig del Parc, però finalment, després de dinar rodejats d'animals de tot tipus, arribem a la meta que ens havíem marcat. Justament en eixe moment comença a ploure i al fons apareix l'Arc de Sant Martí. És l'hora de tornar la ciutat, ens espera un avió per anar a Buenos Aires. Baixar fins ací ha valgut la pena, però ens quedem amb les ganes d'entrar al Parc Yatana, un projecte artístic-comunitari que s'ha materialitzat en un bosc didàctic de lengues situat en mig de la mateixa Ushuaia i que resisteix davant la voracitat de les constructores de la ciutat.

6 de març del 2010

Tierra de Fuego (I): Ushuaia, el fin del mundo, el principio de todo.

"Un pas més i estaré més lluny de casa del que mai he estat."
Samsagaz "Sam" Gamyi (El senyor dels anells)

Continuant cap al sud creuem l'estret de Magallanes i arribem a Ushuaia, una població enclavada entre el Glaciar Martial i el mític Canal Beagle. A 4.000 km del Pol Sud i a 1.000 de l'Antàrtida es considerada actualment la ciutat més austral del món.

Arribem a la nit i estem unes quantes hores patejant la ciutat (costera amunt, costera avall) buscant un hostal barat en el que allotjar-nos. Quan ja ens comencem a desesperar el Hostel "Refugio del Mochilero" fa honor al seu nom i ens proporciona uns llits.

Al dia següent eixim a conèixer la ciutat i amb ella la seua història i la del seu entorn. En realitat Ushuaia, igual que la resta de les ciutats del sud de la república és una població jove. Fundada el 1884 la seua repoblació està estretament lligada a la creació de dues presons, una militar i una altra de reincidents.

Com podeu imaginar ja hi havia vida humana per aquestes terres abans de la fundació de la ciutat. Des de fa més de 6.000 anys diversos grups indígenes han passat per Tierra de Fuego i existeixen molts episodis interessants previs a la fundació d'Ushuaia. Em permetreu que em detinga en aquests temes en una altra crònica; són moltes les petjades que indígenes, exploradors, científics, conqueridors, missioners i exterminadors han deixat a la zona. Entre elles el mateix nom de la regió. Magallanes la va batejar el 1520 com a "Tierra de Fuego" després d'observar des del seu vaixell la gran quantitat de fogueres que els indígenes selk'nam encenien al llarg de la costa.

Tornant a la història recent aprofitem el dia per a visitar el port, tant la part comercial com la turística; pugem als barris alts per buscar bones panoràmiques i ens dirigim a l'antiga presó de reincidents, on hi ha un museu que explica la seua evolució i el seu paper a la ciutat.

Aquesta presó, oberta entre 1904 i 1947, va ser una aposta del govern argentí per aconseguir poblar la regió i regenerar la seua vida entorn a l'activitat del presidi. En aquells moments pocs argentins volien anar a viure a Ushuaia i des de Buenos Aires es va pensar que aquesta seria una bona forma d'ocupar uns territoris que encara en aquells moments eren reivindicats per Xile. Naix així un procés que es coneix com la colonització penal de Tierra del Fuego.

Sobre el conflicte territorial ja he parlat en altres posts. Si recordeu, en el cas de la majoria del territori es va acordar (amb l'arbitratge dels britànics) que la frontera entre Xile i Argentina estaria definida per la Serralada dels Andes (era la teoria de "las más altas cumbres" de Francisco "Perito" Moreno). El problema de Tierra de Fuego és que els Andes canvien de direcció. Ja no van de Nord a Sud, sinó d'Oest a Est, donant una forma de "L" a tota la Serralada.

Si aplicàrem la mateixa teoria de Moreno (tant defensada per Argentina) a Tierra de Fuego, la mateixa Ushuaia seria territori xilé. Per això el gran interés del govern central per impulsar una repoblació efectiva en aquestes terres. Actualment la frontera la marca el Canal de Beagle.

Tornant a la història de la presó, vam tindre la sort de poder visitar-la a fons. Estava composada per 5 ales (corredors en forma de martell) que confluïen en una plaça central panòptica des d'on es podia controlar tot el presidi.

En la nostra visita vam poder veure una ala rehabilitada en la que es mostraven les cel·les dels presoners més famosos. Els més destacats eren el Petiso Orejudo, un molt jove psicòpata assassí en serie; el periodista i escriptor Ricardo Rojas; i Simón Radowitzky, un militant anarquista condemnat a cadena perpetua que es va fugar uns dies gràcies a l'ajuda d'altres companys llibertaris. Com podeu imaginar per les dos últimes persones citades hi havia molts presoners polítics al presidi.

L'altre pavelló que vam visitar ens va canviar la cara: no està rehabilitat i es manté intacte des del mateix dia del tancament de la presó. En ell vam poder sentir la crua realitat de la vida a la presó i la farsa que suposen aquests suposats centres de "rehabilitació" o "reeducació". Caminant pels corredors era impossible no pensar en els milers de presos que hui viuen tancats en condicions infrahumanes en aquests cementeris de persones vives.
Eixint del presidi tornem a passar per davant la cel·la de Radowitzky i ens sorpren, penjada a la paret de la seua porta una carta, data de 1997, algú l'ha enviat al presidi després de 50 anys del seu tancament. Diu el següent i dins del que cap ens ajuda a millorar un poc el mal sabor de boca que ens ha deixat aquesta història:


"Simón Radowitsky, yo te recuerdo...

Hace más de sesenta y seis años que te fuiste de Ushuaia, hace cincuenta que cerraron este tétrico presido. Al mirarlo de lejos tuve miedo que me "tragará". Me anime...y ya adentro me produjo repugnancia, odio y asco.

Un lugar donde deshumanizaban personas, hoy museo para turistas... lo rompería a martillazos hasta su primera piedra de 1902. Pero imaginando tu personalidad, te imagino sonriente. Sé que estarias contento de ver un museo, en lugar de aquel infierno!

¿ Será como ver igualdad y solidaridad en un mundo sumiso, y racista ? Bueno...yo por lo menos vi la primera utopía, ojalá alguien vea a la segunda. Sé que vos no mataste por gusto, sino que repondiste a una agresión. Algunos te creen terrorista, unos acostumbrados a la sumisiòn, otros agazapados al poder temen que caiga la estructura que los sostiene. Casi nadie te recuerda, pero esos pequeños grupos de "casi" que saben vivir sin autoridad, no olvidaron jamás a aquel joven obrero que en 1909 hizo temblar al "orden" establecido.

Un anarquista 1997"