Últims dies a la Quebrada del Toro

"Ahora es el momento de volver a empezar, que empiece el carnaval,
la orgía en el Palacio de Invierno, de banderas y besos.
Se cayeron mis alas y yo no me rendí,
así que ven aquí,
brindemos que hoy es siempre todavía,
que nunca me gustaron las despedidas"
Ismael Serrano

Les últimes setmanes han sigut frenètiques, molt poc de temps i massa coses per fer... moltes emocions també. No m'agraden els comiats, a estes altures de la vida no deu ser cap secret per ningú que em conega, i sobretot no m'agraden quan comences a agafar confiança amb la gent i ni tan sols saps si et tornaràs a trobar alguna volta en la vida. Això és més o menys el que m'ha passat a la Quebrada del Toro.

Entrar a la comunitat va ser un camí lent i complicat, la gent del camp en general no és que siga tancada, però necessita constància i temps per acceptar a la gent que ve de fora. El meu treball m'havia portat moltes voltes a la Quebrada, havia participat a diverses festes locals, però no ha sigut fins este últim més, més i mig, que no he començat a viatjar d'una manera més sistemàtica un parell de voltes per setmana. En tot este temps he viscut experiències molt profundes amb diferents famílies del paratge i poc a poc els he anat acceptant i m'han anat acceptant. És una llàstima que just en el moment en que ja podia començar a fer un treball seriós amb ells he tingut que tornar cap a casa. El temps... eixe gran factor en qualsevol relació social. Marta Caramés l'assenyalava com un dels tres elements de la trena educativa i Núria Pérez de Lara ens parlava també d'un espai, d'un temps i d'uns silencis necessaris per que sorgisquen les paraules. Tots aquests elements començaven a filar-se justament ara que he de marxar.
El vídeo documental que estic intentant editar (i dic intentar perquè encara no les tinc totes amb mi) m'ha permès apropar-me millor a determinades persones i poder parlar sobre coses que no tindria ocasió en qualsevol altre moment. Així mateix he pogut assistir a actes o cerimònies molt especials. Un cas per exemple fou el 8 d'agost quan vaig poder participar de la festa comunitària de la Pachamama, que a diferència d'altres localitats on fan una festa turística (em referisc per exemple a San Antonio de los Cobres) a Gobernador Solá es tracta d'un ritual exclusiu per a les famílies de la comunitat i, en aquest cas, dos persones de la UNSA.

(al vídeo podeu veure un muntatge amb la meua participació al ritual)

D'altra banda també he pogut conèixer persones interessantísimes com el professor Osvaldo Maidana, professor honorari de la UNSA, Persona Originària Il·lustre declarada per la Província de Salta i un gran coneixedor dels orígens del poble Tastil. Estic segur que les seues aportacions em seran molt útils, no solament per elaborar el documental, sinó per entendre la complexa realitat cultural del Nord-oest argentí.
Però no sempre tot m'ha eixit bé... hi ha hagut imprevistos de tot tipus... naturals, com el vent, el fred i la neu... però també antròpics, com trencar trípodes o perdre busos, haver de fer auto-stop en rutes solitàries o quedar amb persones per fer entrevistes que a última hora no poden vindre i et quedes tirat pels cerros. Un cas per exemple fou un dimecres que havia d'anar a entrevistar a la directora de l'escola i ella no va poder anar, però com no hi ha cap forma per comunicar-nos dins de la Quebrada no em va poder avisar i em vaig vore a soles a l'escola amb els xiquets. Per sort eixe dia arribava la mestra nova (portaven des de maig sense eixa figura) i a més la municipalitat de Campo Quijano organitzava "el dia del xiquet". Mai vaig poder fer l'entrevista i es trobarà a faltar en el vídeo, però eixe dia amb els xiquets a l'escola ja no me'l lleva ningú.

I parlant de l'escola, com ja sabreu una de les meues principals preocupacions des de que vaig arribar fou establir ponts entre la realitat de la comunitat (la història i la cultura pròpies, la lluita pel reconeixement legal, els drets sobre la terra...) i l'escola. D'ací naix la idea del documental, però per a que vos feu una idea d'eixa desconnexió existent vos pose simplement alguns exemples:

1 - A tot el nord d'Argentina hi ha una paranoia amb la malaltia del dengue que fa que a cada cantó hi haja un cartell alarmant sobre els perills que pot provocar el maleit mosquit Aedes egypti. Dona igual que estigues a una comunitat de la selva o a la puna jujeña. A l'escola no l'importa massa que eixe mosquit no puga viure en les dures condicions de la Quebrada, els cartells d'alerta estan per tots els centres educatius i els expliquen tots símptomes i els remeis als xiquets.

2- A la Quebrada del Toro, a la Província de Salta en general, hi ha taronges de color taronja, però també de color verd. Un dia a l'escola havien de pintar el color a algunes fruites i verdures i vaig poder presenciar com una mestra urbanita retreia a un xiquet que la taronja no podia ser d'eixe color. "La naranja es naranja, la pera es verde!". El xiquet evidentment no entenia tota aquella bronca.

3- A l'escola de l'Alfarcito tenen dalt de la pissarra el típic abecedari visual en el que cada lletra va acompanyada d'un dibuixet que representa una cosa que comença per la lletra en qüestió. Amb la A "arbol", amb la B "barco", amb la C "casa", amb la D "dado", amb la E "estrella", amb la F "foca", amb la G "gato", amb la H "helado", amb la I "indio"... i apareix un indi nordamericà amb plomes...

4- A l'escola de Yacuy el simpàtic i jove mestre d'educació física indica als xiquets: "sentaos así como yo, como los indios...". Ell és fill d'italians, els xiquets són guaranís.
Són exemples estúpids, fins i tot alguns divertits, però són simptomàtics de la situació actual de la manca de ponts o llaços entre l'escola i la seua realitat social. Contra aquesta educació hivernacle, com deia, naix la idea del documental, encara que cada dia tinc més clar que per manca d'experiència serà difícil que complisca la seua funció a l'escola, però per sort pense que sí que servirà per conscientitzar a persones un poc més majors.

En la mateixa línia, una altra idea que he estat gestionant estos últims dies i que encarà s'ha de concretar és la de fer un llibre de poesia en la que s'explique la història del poble Tastil i la seua vida actual. El projecte va sorgir un migdia dinant amb un amic, reconegut i veterà poeta de la ciutat de Salta, que es dedica a fer tallers literaris a algunes escoles i que em va oferir fer una cosa conjunta. Encara li he de passar informació i contingut per als poemes i ell s'encarregarà de la resta. Amb un poc de sort es poden editar unes poques còpies i es pot treballar a les escoles.

I per acabar, ja que parlem de poesia, encara que no té res a veure amb el llibret del que vos parle, ací va una poesia d'una companya del grup de los Amigos de la Quebrada. Espere que vos agrade, explica moltes coses que tal volta m'haguera agradat transmetre-vos, però que no he sabut expressar en este post.

Pensando en la Quebrada...

Sabés que me gustaría ahora?
estar en la quebrada...
mirar el cielo...
tan limpio... tan puro...
sentir el roce del viento,
comenzar a contar las estrellas
sabiendo que no podría nunca terminar...
sentirme parte de esa inmensidad...
la luna iluminando mi camino,
señalando senderos...
pasar por el río,
deteniendo mis pasos para escuchar
el sonido de las aguas dulces
que pasan delicadamente...
y todo parece simple
y en realidad lo es,
basta con llegar…
para sentir que la altura de los cerros…
te obligan a hacer pausas...
a respirar profundamente…
a pensar mientras el oxigeno recorre el cuerpo
y el corazón sigue latiendo muy fuerte,
renovando cada pensamiento…
purificando todo…
es inefable…. es...
es sentir el silencio y disfrutarlo…
la plenitud del amor por lo inmenso…
lo profundo... lo simple...
sería maravilloso…
poder compartirlo con vos...
Rosana Farias

Aguaray i Tartagal: ampliant mirades des dels marges

"Que la Universidad se pinte de negro, que se pinte de mulato, no sólo entre los alumnos, sino también entre los profesores; que se pinte de obrero y de campesino, que se pinte de pueblo, porque la Universidad no es el patrimonio de nadie"
Ernesto "Che" Guevara

Fa dues setmanes vaig estar uns dies a tota la regió d'Aguaray i Tartagal, al departament General José de San Martín. Com recordareu ja hi vaig anar fa uns mesos a visitar les escoles aborígens d'aquesta zona de frontera, però tenia clar que volia tornar abans d'anar-me'n. Coincidint amb la visita d'un professor de la Universitat de València em vaig oferir com a "guia" i vaig aprofitar per revisitar les comunitats indígenes que més m'impressionaren, saludar/acomiadar-me de tants i tan grans amics que vaig fer allà i de pas ampliar un poc la meua mirada sobre la dura realitat que envolta aquells territoris inhòspits. Una volta més m'allotge a Aguaray a casa de la meua amiga Adriana, professora de la UNSA a la seu regional de Tartagal. El tracte com sempre impagable, no tinc paraules suficients per expressar tot l'agraïment que mereixen ella i la seua família.
El primer dia visitem vàries comunitats wichí prop de la ciutat de Tartagal a partir d'un contacte que tenim amb una mestra de primària. Comparant amb les altres ètnies de la selva que més conec (chané i guaraní), els wichí em pareixen assentaments econòmicament molt més pobres. Em criden l'atenció vàries coses: la majoria de xiquets van descalços i molt bruts, no hi ha banys ni a les escoles ni a les cases i, malgrat l'aparent espai, es percep un cert hacinament de població. Caminant simplement uns pocs minuts passem per tres o quatre comunitats diferents (Apacho I, Apacho II, La Mora,...). En aquest passeig trobem alguns antics alumnes d'Adriana que la recorden moltíssim. Alguns d'ells ens conten les seues dures experiències a les escoles. Un per exemple ens explica com fou canviat d'escola per l'administració per implicar-se 'massa' amb la comunitat i problematitzar a l'escola sobre els conflictes amb algunes multinacionals. Altres ens relaten com la vida a les comunitats en realitat no ha canviat tant. El wichí és un poble fonamentalment recol·lector, tradicionalment vivia d'algunes fruites i verdures de la selva i ara ho fa de recol·lectar per la ciutat bitllets de dos pesos i, en el millor dels casos, plans socials de l'estat i la província. L'activitat en sí podríem dir que és la mateixa. Al final de la visita puc comprovar que els xiquets wichís en algunes coses no són tan diferents dels guaranís o chanés: només traure la càmera de fotos em veig rodejat per tots els costats de changuitos ansiosos de ser "dibujados", tal i com em deien alguns.

Per les vesprades participe a uns tallers i trobades que el professor de la UV té organitzades amb estudiants i docents de la UNSA. El primer dia parlem sobre la història de l'Animació Sociocultural i les dinàmiques grupals i el segon dia més sobre la concepció que de l'Educació Social tenim des de l'Estat Espanyol. La veritat és que em va agradar molt la teorització que es va fer al voltant de la història i desenvolupament dels grups.

Però tornant a la meua experiència amb indígenes, el segon dia anàrem a les dos comunitats que ja coneixia de l'anterior viatge: la chané de Tuyunti i la guaraní de Yacuy. A la primera vam estar molt poquet, el temps just per parlar de nou amb l'auxiliar bilingüe de l'escola (una de les primeres del país), escoltar algunes cançons en chané i comprovar que algunes xiquetes encara s'enrecordaven de mi i em reclamaven les fotos. Hehe, hauré d'intentar que els arribe el vídeo o alguna fotografia.

A Yacuy en canvi estiguérem un poquet més i allà em vaig retrobar amb la vicedirectora Maria Luisa i els auxiliars bilingües Marcelo, Clemente, César, Fani i Gloria, als que ja vaig conèixer fa mesos i amb els que havia quedat també a Salta amb motiu de la presentació del seu llibre escolar sobre la història del seu poble. Férem una reunió en la que s'interessaren per la situació del bilingüisme al País Valencià. La veritat és que tal i com ho contàvem, i en comparació amb la seua situació, pareixia que el nostre model era perfecte. Però el cert és que la nostra realitat també és ben complicada. Tal i com explica un article recentment publicat a L'ACCENT, l'any que ve més 125.000 xiquets valencians que volen estudiar en català no ho podran fer, i a les universitats, malgrat el bilingüisme teòric de la institució, solament un 1'8% de les classes són en valencià.

Però òbviament també parlem sobre la situació de la seua llengua a l'ensenyament i ens expliquen com estan tractant de convertir el guaraní en la llengua principal de l'escola per a que deixe de ser simplement la segona llengua. Sense anar més lluny ens informen que ja són 17 els aborígens que s'estan formant per a ser docents a les comunitats. Jo vaig un poquet més enllà i els dic que jo crec que han de tractar d'aspirar al màxim, a fer fins i tot tesis doctorals en guaraní, perquè si no el suposat bilingüisme sempre afavoreix al castellà, com ens passa a nosaltres. En aquest sentit Adriana conta una anècdota molt curiosa sobre un alumne seu que li va escriure la meitat d'un examen en wichí. Crec que amb accions com estes els pobles originaris han d'anar guanyant terreny cultural fora de les comunitats, perquè si no el perill de ghettització és molt fort.

El debat i les reflexions sobre el tema s'allarguen uns quants minuts, però no podem estar massa temps perquè hem d'anar a dinar a Bolívia i després tornar a la Facultat. De totes formes al matí del tercer dia tinguérem ocasió de continuar conversant amb alguns originaris a la seu del IPPIS (Instituto Provincial de los Pueblos Indígenas de Salta). Malgrat ser un centre oficial la veritat és que està molt descuidat, amb alguns cartells mig despenjats i les parets mal pintades. Allà ens atenen líders d'algunes de les 7 ètnies que poblen la zona (wichís, guaranis, chanés, tapietés, chorotes, chulupís i tobas) i s'interessen molt en establir contactes més seguits amb la seu regional de la Universitat. Segons diuen enguany hi ha 30 estudiants originaris que han entrat a la UNSA, dels quals 24 són guaranís, el que demostra ja una clara diferència entre uns pobles i altres. De fet pel que sabem els guaranís tenen més de 300 estudiants a l'Institut d'Educació d'Adults i estan interessants en saber com entrar a la Universitat. Contrastant amb aquesta realitat el representant dels Toba explica que els xiquets de les seues comunitats han de caminar 12 km per anar al centre de secundària i els wichí ens exposa la problemàtica que tenen ells per estandaritzar la seua pròpia llengua.

Però no tot és perfecte a l'univers guaraní. Em preocupa molt la resistència que tenen a acceptar materials didàctics en altres dialectes que no siguen els seus. Com imagine que ja sabreu el guaraní és una de les dues llengües oficials de Paraguai, parlada per més de 4 milions de persones, el que fa que la producció de materials a aquell país siga molt rica. Tot i això, sempre que plantejàrem la possibilitat d'importar alguns llibres d'altres zones notàrem que no els feia massa gràcia. Evidentment hi ha excepcions, i és que els mestres bilingües més veterans de Yacuy s'han format a escoles guaranís de Bolívia (on la llengua ja era oficial a partir de la dècada dels 90) i això fa que no tinguen tants prejudicis com altres generacions. A mi tot aquest debat em recorda a les escoles valencianes que en els 80 preferien tindre els llibres en castellà que en valencià, si aquests estaven publicats en català oriental. Una obsessió molt ridícula que esperem que tant al nord d'Argentina com al nostre país vaja desapareguent.

Després de l'IPPIS visitàrem dos comunitats més, per a mi molt interessants perquè eren de dues ètnies que desconeixia per complet. La primera era una comunitat Toba coneguda com "parcela 42". Es tracta d'un asentament relativament nou (15 o 20 anys) construït per diverses famílies que s'han vist desplaçades per problemes amb les inundacions. Allà ens reunim amb Doña Anselma, la cacic de la comunitat des de fa 17 anys, que en l'actualitat veu el seu lideratge qüestionat per una altra dona més jove que pretén substituir-la en el seu càrrec.

Aquest és un exemple molt típic que es dóna en vàries comunitats quan comencen a tindre molta població. No és el primer cas en el que veig una comunitat amb un líder diguem "ancestral", triat per un consell d'ancians en el cas de Doña Anselma; i un segon lider més jove lligat a organitzacions polítiques de fora de la comunitat, principalment el PJ.

La reunió amb la cacic fou curta, però sense dubte una de les experiències més interessants d'aquest viatge per Tartagal. Els silencis, les llargues pauses i la forma de comunicar-se de Doña Anselma ens transmet unes sensacions molt estranyes. Ens parla, i ho fa en la seua llengua, del desplaçament, dels problemes amb les terres i amb els materials per a les artesanies, de l'escola i del menjador,... en definitiva ens fa una fotografia general de la seua comunitat amb una tranquil·litat i una saviesa tan sorprenent com indescriptible.

Per desgràcia no podem estar massa temps amb elles (i dic "elles" perquè a la reunió solament assisteixen dones) perquè a uns km de distància ens esperen per a una altra trobada amb els representants de la comunitat de "El Cruce", conformada principalment per chulupís, però en la que també conviuen Chorotes i wichís. A una gran sala de reunions ens espera una gran quantitat de gent, i això segons ens diuen és per a que després puguen transmetre la informació a la resta de familiars del poble. Em sorprenen principalment dos coses: la primera és que ells també tenen dos líders diferents, però a diferència de l'anterior comunitat, en aquest cas es complementen. D'una banda està el cacic (Daniel García), qui pràcticament solament ens parla en chulupí i que, segons ens diuen, solament s'ocupa de les coses internes. D'altra banda tenen el secretari (Isidro) que és qui dirigeix la reunió i qui s'encarrega de les relacions exteriors. Realment es nota que parla castellà molt millor que el cacic i pel que ens conta de projectes és evident que es mou molt millor dins del món institucional.

La segona cosa que em sobta és que estan molt interessats en millorar l'educació a tots els nivells i que volen aconseguir ordinadors. A diferència de la Quebrada on jo treballe ací no tenen problemes amb la llum i l'electricitat, estan molt prop de la ciutat. Però no és açò el que em sorprèn, sinó que el secretari reitera en vàries ocasions que el seu interès educatiu té com a objectiu principal que els xiquets (i els majors) puguen llegir més i millor la Bíblia. En general note una certa obsessió religiosa que no he vist en els guaranís per exemple. No tinc massa idea del tema, però crec que pot estar relacionat amb els estils de les diferents ordres religioses que han operat a la zona.

Els últims dos dies els vaig dedicar plenament de nou a Yacuy, l'amistat que m'uneix amb algunes persones de la comunitat i especialment amb la vicedirectora em van portar a tractar de fer un mini projecte amb ells. La idea de fet va ser de Maria Luisa, qui em va proposar fer un xicotet vídeo de presentació de l'escola, que en un futur els puga ajudar a l'hora de presentar projectes o simplement donar a conèixer tot el seu treball educatiu amb la comunitat. No vam tindre massa temps per fer les gravacions i els xiquets s'emocionaven tant que a voltes era difícil gravar moments significatius sense que algú isquera saludant o fent el gamba, però crec que quedarà una cosa decent. No he tingut encara temps per posar-me a editar, encara estic "a full" amb el documental de la Quebrada del Toro, així que quan acabe continuaré amb el de Yacuy. Tot feina pendent que em porte cap a València... però quan aquesta ve carregada d'uns records tan bonics i especials la veritat és que és impossible queixar-se.

Històries per a no dormir

- Primera part-

"El meu escepticisme em salvaguarda de tornar-me un fanàtic"
Karlheinz Deschner

"Una vegada és casualitat, dues vegades és coincidència, la tercera vegada és una acció enemiga"
Ian Fleming
Tilcara està a més de 200 km de Salta, no havia parlat amb ningú, no coneixia ningú. Eren les 8 de la nit quan passejava tota velocitat pel carrer de l'hostal fugint del fred i del cansament de tot el dia de viatge.

No hi ha ningú fora de les cases, el poble es replega per famílies i el bullici turístic s'apaga. Ja queda poc per arribar a l'hostal, ja el veig, quines ganes d'arribar, quin fred! En això apareix un xiquet indígena que baixa des de l'hostal. Pense si no s'estarà congelant, però no el mire massa, el meu objectiu ja està fixat, no m'interessa res més.

Quan passa pel meu costat em diu clarament: "Hola Andrés". No sé quant de temps vaig tardar en reaccionar, però quan em gire ja està massa lluny. Els dos anem amb presses, ell no para i ni tan sols em mira. Jo tampoc pare i mentre faig els últims metres abans d'entrar a l'hostal em qüestione si he escoltat bé el que m'ha dit... busque alguna explicació raonable: igual és un xiquet que em coneix de la Quebrada del Toro? Està a més de 200 km d'ací. Ves a saber si ha sigut imaginació meua. Anàvem molt ràpid, fa fred i fa vent, no m'haurà dit res?

Mentre done les meues dades al recepcionista li pregunta si ha vist eixir a un xiquet abans de que entrara jo. El diu que fa hores que no passa ningú per ahi i que segurament vindria del cementeri. Quin cementeri? pregunte jo que ja no entenia res, i en això obri les finestres i ahi apareix un antic cementeri. Una placa de plàstic marca el territori: "Comunidad Aborígen Tilcara Marka".

- Segona part -

"No existeix la casualitat, i el que se'ns presenta com atzar sorgeix de les fonts més profundes"
Johamm Cristoph Friedrich vin Schiller

"La casualitat no és ni pot ser més que una causa ignorada d'un efecte desconegut"
Voltaire Iruya està a més de 100 km de Tilcara i 300 de Salta. A penes havia parlat amb ningú, no coneixia ningú. Eren les 10 de la nit quan baixava per un dels carrers empedrats i empinats d'aquesta localitat tan especial. Anava amb presses, de nou el fred, però aquesta vegada sobretot la urgència d'arribar a temps a comprar els bitllets per poder tornar a casa al dia següent.

Iruya resta en silenci i solament si m'esforce escolte alguns sorolls que ixen des de les cases. Els carrers són estrets i la seua disposició quasi vertical fa que done la sensació d'estar baixant per una quebrada artificial. Les construccions t'envolten com si foren els cerros i les finestres queden pràcticament a l'altura dels vianants.

Una d'eixes finestres es va obrir al meu pas i d'ella va eixir una xiqueta. No hi ha llums místiques ni músiques celestials, simplement em va parlar:

- Hola
- Hola - li vaig contestar
- Si ves a mi hermanito Agustín, va vestido con unos pantalones marrones y tiene un osito y un gorro y sube con mi mamá que tiene un poncho azul y...

La xiqueta va començar a descriure amb una claredat sorprenent al seu germanet i sa mare, però com no pareixia que anara a para i no m'acabava de dir que volia exactament que jo els diguera li vaig haver d'interrompre, no podia arribar tard a a pels bitllets, així que la vaig tallar de forma més o menys educada:

- Sí, sí, pero que quieres que les diga?
- Diles que se apuren
- Vale vale, tranquila que si los veo se lo digo, vale?
- Gracias Andrés

I va tancar la finestra. Em vaig quedar en blanc. Sí, sí, ho heu llegit bé, no li havia dit el meu nom. Al meu cap apareix el xiquet del dia anterior i el meu cervell escaneja ràpidament una explicació racional... res, no entenc res. Un altre xiquet de la Quebrada del Toro? Això és impossible, el primer dia encara podia ser, però dos? i tant lluny? Ahir no estava segur d'haver escoltat bé, però hui no tinc cap dubte, la xiqueta parlava clarísimament!

No sé com reaccionar així que baixe a la plaça a buscar al germanet i la mare, però res, ho hi ha més que quatre turistes i algun venedor d'artesania. El poble està buit, no hi ha rastre d'Agustín ni de cap dona amb ponxo blau... Caminant i caminant torne davant de la finestra de la xiqueta, però totes les llums de la casa estan tancades, no s'escolta res. Deuen de ser ja les 11 de la nit i em pregunte què puc fer. Toque a la porta i li dic a sa mare que la seua filla m'ha parlat pel meu nom? Espere a vore si es torna a apuntar? Tire pedres per despertar-la? Cap de les possibilitats em pareix convincent i després d'esperar un poc torne cap a la casa de la família on em quede a dormir...

Mai m'enrecorde massa bé els meus somnis, però eixa nit sé que apareixien els dos xiquets. Al dia següent a les 7 del matí fugia en camioneta d'Iruya. Encara em pregunte perquè no vaig tornar a la casa.

La Quebrada d'Humahuaca (II): Iruya i Humahuaca

"Adiós pueblito de Iruya
rincón de los manantiales
jazmín hermoso florido
para el año he de volver
si no me llevan los males
jazmín hermoso florido

Pajarito, sin tu nido,
sólo te queda el volido"

Leon Gieco
A les set del matí travessava la porta de l'hostal de Tilcara camí de l'estació. El bus passava cap a Iruya a les 7:30 i la vesprada anterior m'havien assegurat que els bitllets no s'acabarien. Òbviament no m'hauria d'haver confiat i no m'haguera quedat tirat a Tilcara a eixes hores. Però com diuen els castellans "no hay mal que por bien no venga", i és que jo no vaig ser la única víctima dels consells de la venedora dels bitllets, amb la qual cosa vaig conèixer tres xics de Buenos Aires amb el mateix problema que jo i amb els que vaig compartir la meua experiència iruyana.

Com ja no quedaven busos directes passàrem pel poble d'Humahuaca i després de prendre un cafè calentet aconseguírem un bus cap a Iruya. El trajecte era de més de tres hores i el camí estava, per a variar, sense asfaltar. Però les vistes eren impressionants i ni la pols ni l'altura impediren que gaudírem com xiquets cada volta que el conductor parava per poder fer fotografies i, de pas, comprar coses als productors d'artesania local que es col·loquen als llocs estratègics de la ruta esperant els turistes. Especialment em van impactar les dones majors i els xiquets que es posen a les grans altures (més de quatre mil metres) amb les seues coses per a vendre... hi ha qui diu que estan acostumades, però jo continue pensant que es pelaven de fred... trobe que no deu ser massa tradicional esperar als turistes al punt més alt de la ruta....

Arribàrem a Iruya a les 13h, prou després del previst, i vaig haver d'avortar el meu viatge a San Isidro. La meua idea era caminar fins aquesta xicoteta i aïllada comunitat de teixidors, a la que solament es pot accedir a peu, cavall o burro. Però bé, una altra volta serà. No és l'únic motiu que em fa voler tornar per estes terres, però això ja ho explicaré en el pròxim post.

El cas és que malgrat no poder anar a San Isidro, Iruya no em va defraudar en absolut. Es tracta d'una localitat humil i tranquil·la que pareix despenjada d'entre els cerros, i si la mires des de dalt sembla una illa rodejada pels rius Coranzulí i Milmahuasi. Si bé forma part del recorregut turístic de la Quebrada d'Humahuaca, el cert és que no arriben(m) tants turistes com als altres pobles que estan sobre la ruta principal, i això ajuda a preservar el clima místic de la població. Per exemple no hi ha hostals convencionals, sinó que t'has d'allotjar a cases de famílies per preus prou més modestos que a Humahuaca o Tilcara. Tampoc no vaig vore massa agències de viatges i el que sí que em va agradar va ser trobar una associació cultural que tractava de gestionar part del turisme per evitar que empreses de fora de la zona es quedaren amb tots els diners que deixen els visitants.
L'associació en qüestió es coneix com "Apuchaj wawaj wasin" - A.WA.WA. ("la Casa de l'Avi i del Xiquet"), es va fundar el 1999 i té una seu a San Isidro i una altra a Iruya. Ofereixen allotjament i visites guiades per tot el territori ocupat per la Finca El Potrero, que vindria a ser el que ells reivindiquen per a les comunitats que formen un poble originari d'arrel Kolla (Inca). La idea segons ells és ser una "alternativa para ampliar desde la comunidad, el desarrollo sustentable humano, por medio de las ventas de artesanías, el deporte, el turismo ecológico y los intercambios culturales. Buscando superar la transculturización, que durante años hemos recibido como pueblos indígenas.".

Segons ens contaven, ells pensen que el turisme ha de ser solament una alternativa econòmica més, però no volen renunciar a les activitats tradicionals com l'agricultura o la ramaderia i de fet les seues principals activitats anaven dirigides a recuperar i revaloritzar la cultura originària de la zona. En aquest sentit ens insistiren molt en lo difícil que era participar en les escoles de la regió incloent continguts relacionats amb el moviment indigenista que ells impulsen: "Estan muy evangelizadas" segons les pròpies paraules de l'home que ens atén a la seu de l'associació.
D'altra banda ens mostren a la paret els cartells de les últimes activitats que han realitzat. Destacaria dos coses: la primera d'elles és la quantitat de cicles documentals relacionats amb la lluita dels pobles originaris que han fet per totes les comunitats de la Finca. Segons ens conten el projecte dels videofòrums és dels més importants que tenen i ara acaben de fimar la primera pel·lícula argentina totalment feta per aborígens. Pel que es veu és una cosa prou professional i serà estrenada fins i tot als cinemes a partir d'octubre. El títol del film serà "PALLCA", que significaria la unió de dos rius o, en este cas, de dos cultures. La segona cosa que més em sobta de l'associació és la combativitat i la politització del seu discurs, amb una idenfiticació explicita amb l'ària cultural aymara-quechua i el govern d'Evo Morales. A diferència d'altres moviments que he conegut fins el moment, la AWAWA es mostra molt dura amb l'estat argentí i amb l'església catòlica, dos coses no tan normals en altres pobles originaris de la República.

Abans d'acomiadar-nos dels membres de l'associació ens convidaren a fer una visita guiada per San Isidro al dia següent, però jo ja no podia quedar-me més temps perquè havia de tornar a Salta per preparar coses de la Quebrada del Toro, la veritat és que haguera sigut interessant poder entrar en eixes comunitats tan xicotetes i tancades de la mà d'una associació com aquesta. Per si de cas conserve els contactes.

La resta del dia el dediquem a passejar pels carrers estrets i empinats que conflueixen a la plaça. Pujant per una de les muntanyes que rodeja la població arribem a un mirador que em brinda una panoràmica espectacular, però prompte se'ns fa de nit i cal tornar a refugiar-nos a la casa on ens allotgem, gestionada per la senyora Asunta. La nit és ben gelada i després de sopar a un menjador comunitari ens retirem a dormir.

Al matí següent hauria d'haver eixit en l'autobús de les sis del matí directe cap a Humahuaca i des d'allà tornar directe a Salta, però em van tornar a fer la mateixa jugada que el dia anterior i no solament no cabia en el bus de les sis, sinó que no hi havia bitllets per eixir del poble fins dos dies després. Mentre decidia si tornar cap a la casa de donya Asunta o increpar a la venedora va aparèixer una de les dones que havia estat amb nosaltres el dia anterior a l'associació i em va donar una solució. Segons deia podíem anar en la camioneta d'un treballador fins a Humahuaca i arribaríem inclús abans que l'autobús que havíem perdut. Òbviament vaig acceptar. El que no imaginava era que ens tocaria anar en la part de darrere de la camioneta, a l'aire lliure, a les 6 del matí i amb uns quants graus sota zero... Dos hores de viatge en eixes condicions, crec que no he passat més fred en la meua vida, vos jure que per moments pensava que m'estava congelant, i no ho dic de broma. Al mateix temps mai havia vist uns paisatges amb uns colors tan impressionants, però tenia els braços tant tant agarrotats que ni tant sols podia traure la càmera de fotos... i això que la tenia totalment a mà. Mentre tractava de distraure el cap se'm van ocórrer dos coses prou ridícules: la primera era que si bé ho estava passant fatal en eixe moment sabia que quan ho contara anava a ser fins i tot divertit (alguna cosa positiva li havia de buscar...) i la segona és que no sé perquè vaig començar a recordar a Brad Pitt a la pel·lícula de "Siete días en el Tibet". El més graciós no és solament que mai no he vist eixa pel·lícula, sinó que quan vaig arribar a Humahuaca li vaig explicar el que m'havia passat al cambrer d'un bar i em va dir que eixa pel·lícula s'havia rodat precisament a eixa zona... i el pitjor és que pareix que és veritat!
Deliris a banda, quan vaig arribar a Humahuaca no podia ni caminar, però literalment ho dic, tenia els genolls congelats i vaig haver de mendigar una dutxa a un hostal prop de l'estació perquè entre les articulacions i la pols que havia acumulat de tant de temps de viatge al descobert no crec que haguera arribat molt més lluny. Els primers dos hostals que vaig consultar tenien les canonades d'aigua congelades pel fred i el tercer per fi va accedir a la meua petició. No vull ni imaginar quines pintes portaria...
Una volta solucionat açò per fi vaig aconseguir un bitllet per a Salta i encara em va donar temps a visitar un poc la capital de la Quebrada d'Humahuaca: bàsicament el faraònic monument als herois de la Independència i molt ràpidament els museus d'arqueologia i el folklòric regional. Per fi a l'autobús no vaig tardar en conciliar la son, la meua aventura humahuaqueña es tancava plena d'interrogants i de dubtes. Massa coses viscudes en tant poc de temps, haguera dit que portava un mes fora de Salta i a penes foren tres dies, però quins tres dies!

La Quebrada d'Humahuaca (I): Tilcara i el seu pucará

"De sus pueblos de tierra baja se fueron a poblarse en altos y serros y peñas y por defenderse y comenzaron hazer fortalezas que ellos les llamaban pucaras..."
Guamán Poma de Ayala, 1615

Era la tercera volta que visitava la mística Quebrada d'Humahuaca. La primera va ser una nit plujosa de març en la que vaig gaudir a Tilcara de la mítica banda de rock Divididos. La segona amb uns amics francesos quan vaig passar fugaçment per Purmamarca de camí a Salinas Grandes. Era la tercera volta per tant, però la primera que ho feia a soles i dedicant-li uns pocs dies per poder conèixer un poc millor aquelles terres.

Fou pensat i fet, dimecres per la nit després de sopar ho vaig decidir i dijous a les 7 del matí ja estava assegut al bus que em portaria directament al meu destí. El programa aparentment senzill, tres dies tres pobles: Tilcara, Humahuaca, Iruya.
Com era d'esperar l'autobús va tardar en arribar més del previst. A mig dia ja guiava les meues botes pels carrers sense asfaltar de Tilcara en busca d'un café, mate, coca o alguna cosa que m'ajudarà a recuperar-me del son i l'altura.

Tilcara, amb poc més 4.000 habitants i a quasi 2500 metres sobre el nivell del mar, és un dels poble més visitats de la turística Quebrada. En l'actualitat representa clarament el paradigma turístic que es desenvolupa a la zona, molt defensat per les agències i els propietaris dels nous negocis (principalment europeus o d'altres part d'Argentina), però no tant pels pobladors i les comunitats aborígens que allà hi viuen. Malgrat això paga la pena visitar el Municipio Indígena de Tilcara, com es coneix oficialment la població des de l'any 2005. Com a curiositat es tracta del primer municipi argentí declarat lliure d'analfabetisme, gràcies a la llarga relació de solidaritat amb Cuba i a la implementació del mètode cubà "Yo, sí puedo". Però açò ja és una altra història.
Els visitants van començar a arribar en massa a Tilcara i a tota al Quebrada d'Humahuaca sobretot a partir de juny de 2003, quan la regió fou declarada per la Unesco "Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat". Des d'aquest moment el turisme invasor és una constant que sembla imparable i han sigut molts els problemes que han tingut els originaris amb els seus drets sobre la terra. Amb aquest panorama és normal que moltes altres regions es neguen a acceptar el model turístic d'Humahuaca. És el cas del lloc on jo treballe, la Quebrada del Toro, on els pobles originaris es neguen a seguir els passos humahuaqueños i s'oposen a ser declarats "Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat", tal i com proposen últimament la Província de Salta i la pròpia Unesco.

Però la veritat és que no tot és negatiu en aquesta situació. La Quebrada d'Humahuaca i tot el NOA (sigles amb les que es coneix popularment i oficial el Nord Oest Argentí) en general és un territori molt ric en minerals, el què, sumat a la poca protecció dels recursos per part del govern, provoca que siguen molts els interessos de les empreses transnacionals en invertir i intervindre en la zona.
Des de fa anys la resistència popular a aquest tipus de mineries està ben present a tots els pobles de la Quebrada. No és gens estrany trobar entre anuncis turístics altres cartells que anuncien mobilitzacions en contra de la contaminació ambiental que suposen aquestes activitats. Però sense desmerèixer el paper central d'aquesta mobilització, és innegable que el fet de ser Patrimoni de la Humanitat i la presència constant del turisme internacional han sigut dos variables importants per frenar moltes vegades la mineria. Altres zones, i posaré altra volta l'exemple de la Quebrada del Toro, al no tindre aquesta "protecció" tenen més dificultats per aturar determinats projectes contaminants. És el cas de la comunitat de Las Cuevas, al nord de la Quebrada del Toro, on actualment una empresa tracta d'explotar un jaciment d'or situat sota la mateixa comunitat, afectant no solament a Las Cuevas, sinó a totes les altres comunitats del Poble Tastil que s'assenten al costat del Riu Toro, principal font d'aigua de la zona que quedaria fortament contaminada.

Tornant a la meua visita a Tilcara. Després d'aconseguir un cafè i alguna cosa per menjar a un xicotet baix d'una casa que havien improvisat com a cafeteria, continue caminant pels polsosos carrers del poble. Prompte arribe al carrer major i un xic m'indica per arribar a la plaça principal, on hi ha un gran mercat artesanal on s'acumulen els turistes en busca d'una bona oferta. La veritat és que els preus estan molt millor que a la ciutat i jo també tinc pensat comprar algunes coses per regalar. Finalment la veritat és que no compre massa cosa (ho sent xics i xiques!), els preus i les ganes de portar algun detall són tentadores, però no trobe la forma de portar tant de pes fins Buenos Aires i després a l'avió. Això sí, jo em compre un jaqueteta i un "chulo" de llana d'alpaca per combatre el fred i el vent dels Andes.
Després de passar per un hostal baratet per deixar els trastos em dirigisc cap al centre per començar la meua visita del dia. A Tilcara hi ha moltes coses per veure, però com solament tinc un dia aniré a les coses que més m'interessen. En aquest cas el Pucará i el Museu d'Antropologia.

Menge alguna cosa ràpidament al centre i prompte comence el camí cap al Pucarà, una ciutat precolombina amurallada que es troba a poc més d'un km de la població. Allà un jove aborígen s'ofereix de guia a canvi d'uns pocs pesos i jo i uns quants turistes més ens apunte'm al tour. Segons ens explica la paraula Pucarà en quechua significa "fortalesa" i pareix ser que hi havia diferents pucaràs repartits per tota la Quebrada. Es tracta de poblacions situades en zones estratègiques i que permeten controlar una gran àrea de la vall del riu pels dos costats de la muntanya. Les vistes des d'allà dalt no contradiuen al guia i demostren que efectivament es podien vigilar amples zones de població i de producció sense massa problemes.

La presència de pobladors a la Quebrada d'Humahuaca data aproximadament de l'any 10.000 a.C., però l'ocupació massiva dels pucaràs és molt posterior. En concret les restes que trobem al de Tilcara datarien d'un període situat entre els segles XI i XV, tendint a la despoblació amb l'arribada primer de l'Imperi dels Inques (Tawantinsuyu) y després dels europeus.
Després de les conquestes el poble dels "Tilcaras" (com es coneix actualment als antics pobladors del Pucarà) es va veure sotmès a un regim d'encomienda, per el qual havien de treballar per als colonitzadors, el que provocà una dràstica disminució de la població.

Durant la primera part del segle XX es feren moltes investigacions al pucará de Tilcara i es tractà de reconstruir part dels edificis. Les construccions estan fetes a base de pedres, fang, palla i cactus. S'observa una clara separació entre la part d'habitatge, la zona dels corrals (on hi haurien principalment llames), el sector de culte i la necròpolis. Però curiosament també hi ha molts soterraments dins de la zona d'habitatge. Segons puc interpretar, igual que a la Quebrada del Toro, les tradicions incaiques i les de les cultures locals preincaiques es degueren barrejar fortament provocant aquestes aparents contradiccions en els cultes i les pràctiques de tota aquesta zona.
Dalt del tot, al punt des del que es pot veure millor tota la vall, hi havia una gran plaça principal de la comunitat. En l'actualitat hi ha un gran monument piramidal construït el 1935 en homenatge als primers arqueòlegs que intervingueren al jaciment. Una construcció doblement desafortunada: d'una banda recorda més a un edifici de la cultura Maia que a un dels pobles preincaics; i d'altra va acompanyat d'una inscripció totalment equivocada. Diu el següent: "De entre las cenizas milenarias de un pueblo muerto exhumaron las culturas aborígenes dando eco al silencio". Per sort, més de 70 anys després, el 2006, alguns treballadors del museu posaren al costat una placa de resposta per recordar que el poble del Pucará encara continua viu a la zona: "Desde la conquista nuestro pueblo resiste. La historia y la memoria hacen presente la lucha de los pueblos. Nuestro homenaje y nuestro compromiso".

Aquesta baralla de plaques em porta a fer-li una pregunta conflictiva al nostre guia: A quina cultura pertany actualment Tilcara? Es consideren descendents dels Inques o dels pobles precolombins que habitaven els pucaràs? Pot semblar una pregunta simple, però cregueu-me que és un tema prou espinós. Jo ho sabia molt bé perquè a la Quebrada del Toro fins fa uns anys tenien el mateix problema: mentre una part de la població pensava que ells s'havien de considerar Inques altres defensaven uns orígens anteriors. En l'actualitat a la meua Quebrada les comunitats han decidit autoreconèixer-se com a part del poble preincaic de Tastil, desestimant per tant la importància de la influència incaica a la zona. Però que passa amb la Quebrada d'Humahuca? El nostre guia em reconeix que existeix el conflicte, però ell es posiciona clarament i contesta de forma sincera: "Yo lo tengo muy claro, como parte de la comunidad tengo mi opinión: soy Kolla, soy descenciente de los Incas".
I amb aquesta afirmació acaba la nostra visita guiada. La resta de la vesprada la passe caminant pel pucarà i baixant cap al poble. De camí a l'hostal passe pel "Centro Andino para la Educación y la Cultura" (CApEC) i m'anime a preguntar per algunes coses més. Finalment acabe comprant un llibre prou interessant sobre l'educació a Tilcara: "La escuela argentina en la celebración del encuentro con el 'nosotros indígena' ". Té molt bona pinta, si tinc un poc de temps faré una ressenya al blog.

Abans de sopar amb uns amics porteños amb els que compartisc habitació visite el museu d'Arqueologia. La veritat és que la part d'història precolombina es prou desastre, hi ha moltes peces, però les indicacions no estan massa clares, amb tantes cultures és difícil saber de qui és cada cosa. El que sí que m'agrada és una exposició que hi ha a una sala dedicada al "Malón de la Paz", una gran marxa indigenista celebrada el 1946 i que va recórrer tota la República fins Buenos Aires per demanar la propietat sobre la terra davant el mateix president Perón. La mostra contava molt bé tot l'esdeveniment i el resó mediàtic que anava deixant la marxa al llarg dels 2.000 km de camí cap a la capital. Però finalment, després de ser rebuts pel president, els participants foren durament reprimits i enviats forçosament en tren fins a Jujuy. Fa pocs anys, el 2006, coincidint amb el 60 aniversari d'aquella marxa, es feu una nova manifestació fins la capital per exigir al govern provincial de Jujuy el compliment d'una ordre judicial per retornar a les comunitats prop de 15.000 km2 de terres. Com podreu imaginar hi ha coses que no canvien massa.

Pensant en aquestes coses i després de sopar amb els meus amics d'habitació torne cap a l'hostal. Després de parlar un poc a la cuina sobre les curioses influències dels Països Catalans a la cultura argentina m'acomiade i em retire cap al llit, demà he de continuar la meua aventura solitària, la màgica Iruya m'espera de bon matí i el cansament de tot el dia de viatge i de passeig ha pogut en mi.

El "Gauchito" Gil

"La fe se viste de rojo

el ocho de enero:
pañuelo, bandera, vinchas,
en todo el pueblo"

Antonio Rios, cumbiero del Chaco
Si viatgeu per carreres argentines sovint trobareu unes estranyes capelles amb cintes i banderes roges que fan pensar que t'apropes a un "territori comantxe" del Partit Comunista. Res més lluny de la realitat: es tracta d'altars improvisats pels pobladors locals en homenatge al gaucho Antonio Mamerto Gil Núñez, un personatge del segle XIX considerat una mena de barreja entre Robin Hood i "sant popular".

Sobre la seua vida hi ha moltes teories i ja es fa difícil diferenciar entre el mite i la realitat. Segons conten les llegendes Antonio Gil va nàixer el 1840 a la província de Corrientes, prop de la localitat de Mercedes. Era un humil llaurador, però per motius que no estan massa clars es va allistar per lluitar a la Guerra de la Triple Aliança que enfrontava Argentina, Uruguai i Brasil amb Paraguai. Algunes versions diuen que va tindre un romanç amb la dona d'un policia local i aquest i els germans de l'enamorada el perseguien per matar-lo.
Quan acabà la guerra el "Gauchito", com se'l coneix popularment, fou cridat a unir-se a l'Exèrcit Federalista, però va fugir amb dos persones més i va malviure furtant ramat als grans terratinents de la zona i repartint els beneficis entre els habitants més necessitats a canvi d'un lloc on dormir i i un poc de protecció.

El cas és que finalment el nostre protagonista fou apressat, segons algunes versions pel mateix policia amb el que va tindre l'enfrontament amorós, i de seguida fou assassinat. La majoria de les cròniques coincideixen en que fou penjat cap per avall en un garrofer a 8 kilòmetres de Mercedes i finalment degollat. Però abans de morir, el "gauchito" es va dirigir al seu assassí assegurant-li que ell era una persona innocent i que si el matava el seu fill emmalaltiria i moriria.
Com ja us podeu imaginar, el botxí no féu ni cas i acabà el seu treball. El problema és que quan arribà a casa el seu fill efectivament estava molt malalt i a punt de morir, aleshores va tornar al lloc de l'execució, va despenjar el cadàver i el va soterrar correctament. Immediatament el fill començà a sanar ràpidament, els fets s'estengueren com la pólvora i així va nàixer al llegenda.

En l'actualitat a la seua tomba hi ha un santuari que rep milers de visites a l'any, especialment el 8 de gener, data del seu assassinat. Però el més sorprenent és com s'ha estès el culte per tota la República, trobant ofrenes a aquest sant no oficial a qualsevol punt de la seua geografia. Les reconeixereu per les banderes, les cintes i els ciris de color roig, però si us apropeu trobareu objectes de tot tipus, com cigarrets, botelles de vi, samarretes, bicicletes, matrícules de cotxe, fotografies, ganivets i fins i tot pistoles. En definitiva objectes de tot tipus portats per aquells que encara creuen en els miracles del Gauchito Gil.

Parlem de projectes

"Ensenyar no és solament transmetre coneixements, sinó crear les possibilitats per a la seua pròpia producció o construcció"

Paulo Freire

He parlat de moltes coses al blog, i més o menys he deixat entreveure a que em dedique per ací baix, però alguns amics i amigues encara em continuen preguntant i em demanen que concrete més sobre la meua feina.

La veritat és que estic fent moltes coses i ara no vaig a posar-me a soltar-vos tot el rotllo, ja tindrem temps cara a cara i amb un cafè al davant, però bàsicament el que estic fent és continuar amb la intervenció socioeducativa que des de fa uns anys desenvolupa la Universitat Nacional de Salta a les comunitats aborígens de la Quebrada del Toro. Les accions que es fan des del CISEN a la regió són moltes, el grup de treball en el que m'integre presentàrem fa uns mesos un nou projecte per a la promoció dels sabers, les pràctiques i els drets humans als pobles originaris de la zona, que incloïa activitats molt diverses que anaven des de la capacitació en primers auxilis comunitaris i prevenció de moviments sísmics fins la construcció de materials didàctics adequats a les escoles rurals de la Quebrada, passant per reunions amb docents per traçar estratègies pedagògiques o altres activitats més entretingudes com tallers d'artesania, tèxtil, música, lectura o informàtica. En definitiva tota una amalgama d'intervencions en les que, a empentes i rodolons, he anat participant en els últims mesos. A banda dels cursos d'informàtica al paratge de Gobernador Solá, dels que crec que ja he parlat alguna volta, un dels meus projectes principals era fer un vídeo documental.

La proposta concreta era fer un material propi sobre la vida en la Quebrada del Toro i sobre la realitat del Poble Tastil, amb la idea de posar una primera pedra en la construcció de "La casa del Saber", un projecte que naixia de la pròpia comunitat i que pretenia crear un espai des del qual recuperar la cultura i la història d'aquest poble.

El documental seria per tant una col·laboració a aquest projecte i vol aportar una visió ampla i genèrica sobre el tema. No pretenc en aquest sentit realitzar un estudi detallat ni minuciós sobre el Poble Tastil, sinó crear un altre tipus de material d'acord amb els objectius que em plantejava. Tampoc espereu una gran qualitat artística ni tècnica, ni les condicions són les millors ni els meus coneixements suficients

L'objectiu principal del vídeo és que servisca com una ferramenta més de cohesió i d'autoreconeixement del Poble Tastil, un material que ajude a la reconstrucció d'una història i d'una cultura amagada al llarg dels segles. A partir d'ací el documental pot ser utilitzat com a material didàctic de transmissió a les generacions futures de la Quebrada del Toro i, si així ho desitja la comunitat, com una eina de difusió per donar a conèixer aquesta realitat als centres educatius de la resta de la província i del país.

La idea va nàixer precisament d'una reflexió crítica sobre l'educació suposadamente neutra que actualment es dóna a la majoria de comunitats originàries d'Argentina, que lluny d'ajudar a la recuperació cultural contribueix a la invisivilització i minorització d'aquests pobles. En aquest context d'una educació assimiladora alguns aborígens ja porten anys construint el seu propi model educatiu, com seria el cas de la comunitat guaraní de Yacuy, sobre la que ja vaig parlar fa uns mesos. La idea era, per tant, seguir aquesta línia de treball.

Ja fa mesos que estic treballant en la realització del video i una bona part del temps l'he invertit en aconseguir els mitjans tècnics necessaris i els contactes per començar a gravar alguna cosa. En principi es pretenia que tot el procés d'elaboració del guió, la gravació, la selecció d'imatges i la concreció del muntatge es realitzarà conjuntament amb les persones de la comunitat, generant així un procés de reflexió col·lectiva participativa. Però la veritat és que el temps se'ns ha anat tirant damunt i tot no ha anat com s'esperava. Ja tenim fetes algunes coses molt interessants, però els entrebancs han sigut molts i de diversa índole, amb la qual cosa veig més difícil poder acabar jo tot el projecte, pero tranquils, no perd l'esperança.