Primer de maig a la Quebrada del Toro

"Qui no comprén una mirada tampoc comprendrà una llarga explicació"
Dita àrab
El passat cap de setmana un grup d'estudiants de diferents carreres anàrem a la comunitat del Alisal per donar un cop de mà a les famílies del paratge en la reconstrucció les seues cases, molt afectades pels terratrèmols del passat febrer. La Quebrada no em deixa d'impressionar. Com la primera vegada, entrar pel riu amb el bus, sorprendre't envoltat per les muntanyes, passar per baix de les vies, aturar-te i escoltar el silenci,... són sensacions difícils de descriure.

Aquesta vegada la comunitat que visite és de les primeres de la ruta i es nota que el sol no pega tant i l'ambient és un poc més humit. Als Alisos (nom oficial) hi ha unes 80 famílies en cases disperses (a l'estil dels nostres masos) que viuen principalment de la ramaderia (formatges i carn) i de l'agricultura (choclo, pomes, bresquilla, figues, nous,...). Des de 2003 tenen personalitat jurídica i el 2006, com a resultat d'un treball de recuperació identitària, la comunitat es reconeix part del Poble Tastil.
Arribàrem el divendres a la vesprada i acampàrem al pati de la senyora Antònia. Ens dividírem en tres grups per treballar a les cases més afectades i a mi em va tocar anar a veure a Don Julio. Travessant les vies del Tren a las Nubes arribàrem a sa casa, un habitatge fet a l'estil de maçoneria tradicional de la zona, amb 4 habitacions (cuina, dormitoris i bany) que estaven molt afectades pels sismes i pel pas del temps en general. Allà hi viuen Don Julio, un jubilat ferroviari de 73 anys, i la seua esposa Letícia. Amb ells estan tres néts que van a l'escola del Mollar (la comunitat del costat) i que fins ara dormien a una galeria, una mena de naia molt exposada al fred, a l'espera de que la municipalitat de Campo Quijano porte els materials necessaris per a la reconstrucció, o bé que un grup d'estudiants 'sin oficio ni beneficio' anem a ajudar un poc a refer els dormitoris. La segona opció de moment és la única que s'ha complit.

Al llarg dels tres dies enderrocàrem els murs que estaven en pitjors condicions i amb la direcció del mateix Don Julio i d'altres habitants de la zona aprenguérem a construir de nou les habitacions com si fórem oriünds quebradencs de quatre generacions. El treball era dur, però la companyia, l'acollida i agraïment infinit de la família eliminava tots els aspectes negatius de la feina. A més no faltaren moments de tranquil·litat i diversió, per compartir uns mates i unes nous, jugar amb els xiquets i els animals de la casa o parlar amb els més grans sobre la situació de les comunitats. Segons em contaren als Alisos actualment tenen un consell de kurakas o pares de família i cada dos anys trien dos kamachi, que són els encarregats de dirigir la comunitat. No estic segur, però diria que aquests últims són els que van com a representants al Consejo del Pueblo Tastil. Totes aquestes qüestions em seran d'utilitat per a un projecte que tinc entre mans i que en un futur recent, quan comence a prendre forma, vos explicaré.
A les nits ens reunim tot el grup al voltant d'una foguera per intercanviar les experiències del dia i de pas intentar arreglar el món. El primer de maig ens dediquem un cabrito a la parrilla que comprem a una família de la zona i acabem visitant un túnel del Tren a las Nubes, amb esglai de terratrèmol inclòs. Compartim cansament, riures, curiositats i lectures de la realitat fins que el foc s'apaga i sols queden les estreles i la lluna, que ens indiquen que és hora d'anar a dormir.
El moment del comiat és agredolç, les mirades dels membres de la família expressen felicitat, però s'aprecia un punt d'angoixa: estan preocupats en què passarà si no arriben les ajudes de la municipalitat i si hi ha nous terratrèmols (durant la nostra estada hi ha hagut dos de baixa intensitat). Finalment Don Julio s'atreveix a preguntar: "...a ustedes la rectora cuando les volverá a mandar?". Jo, sincerament, no vaig saber què respondre.