General José de San Martín
A principis de juliol de 1573 el conqueridor castellà Jerónimo Luis de Cabrera fundava una ciutat al marge esquerre del riu Suquía. Ell venia del nord, del Potosí en el que segons Galeano "la plata levantó templos y palacios, monasterios y garitos, ofreció motivo a la tragedia y a la fiesta, derramó la sangre y el vino, encendió la codicia y desató el despilfarro y la aventura". Cabrera buscava la mítica Ciudad de los Césares, però solament va trobar un paisatge familiar i els aborígens comechingones. Dos elements que el portaren a batejar la nova població com "Córdoba de Nueva Andalucía". Ell ho explicarà així: "...un país en donde se dan las cuatro estaciones (...) y la gente es barbuda y alta, morena como en Andalucía".
Quatre segles i pico després, un altre dia de principis de juliol arribe jo a la moderna ciutat de Córdoba. No vinc del Potosí, fa segles que l'argenteria es va acabar, i tampoc trobe comechingones: la seua aparença andalusa els va permetre sobreviure a la tragèdia barrejant-se amb els nous pobladors. El Suquía a penes porta aigua i el paisatge latifundista ara és una immensa plantació d'edificis que configuren la segona ciutat més poblada de la República Argentina. Amb set universitats i quasi un milió i mig d'habitants, Córdoba té la fama de ser la ciutat més activa i amb una gran producció cultural que res té d'envejar a Buenos Aires.
Al centre de la ciutat, la Catedral i l'estatua del fundador Cabrera es cobreixen les esquenes mútuament i vigilen els vestigis històrics de l'antiga vila. L'espasa i la creu es mostren unides, flanquejades pel poder polític de l'antic Cabildo i l'imperatiu moral de la Manzana Jesuítica, tot sota l'atenta mirada del General José de San Martín, que des del seu cavall observa cada punt de l'escena descrita.
Amb el dit assenyala un altre punt clau del centre històric, no el pot veure, però el coneix perfectament.La seua mà i la seua mirada apunten al nord. Es tracta de la Cripta Jesuítica, construïda a principis del segle XVIII com a seu del noviciat de la companyia, però abandonada per orde de Roma al considerar-la un projecte massa ostentós. Poc després de l'expulsió dels jesuïtes el 1767, la cripta fou descuidada fins que Córdoba s'oblidà d'ella. Un matí de 1989 uns obrers de l'empresa Telecom redescobriren de casualitat aquest temple subterrani esborrat de la memòria col·lectiva de al ciutat.
Però la petjada per excel·lència de la Companyia de Jesús no és aquesta cripta. Des de finals del segle XVI Córdoba ja era el principal centre d'operacions dels jesuïtes per a l'evangelització de la zona i és per això que una Manzana, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000, porta el seu nom. Alla hi trobem el Col·legi Nacional de Monserrat, el més antic del país i que encara funciona, la seu de l'antic rectorat de la Universitat de Córdoba, també la més antiga del país i que actualment serveix com a museu i biblioteca, l'Esglèsia de la Companyia de Jesús, un dels temples més importants de la ciutat que encara ofereix misses i finalment la Residència i la Capella Domèstica.
L'estatua de San Martín mira tots els dies l'escena i s'enrecorda de les llegendes sobre els jesuïtes, però hi ha coses que el nostre heroi nacional no coneix massa bé. El temps passa i la memòria li falla. La vista cansada pel pas dels segles li impedeix veure més enllà dels seus dominis, però sí que recorda aquell maig del 69 en què obrers i estudiants eixiren al carrer junts i ocuparen la seua plaça alçant murs i barricades per protestar contra l'assassinat del sindicalista Maximo Mena, i en general contra el govern militar del General Onganía. Aquesta revolta serà recordada com El Cordobazo. Encara pot veure els policies en retirada amagant-se a les casernes, però també la nit d'aquell 29 de maig en que l'exèrcit va tornar al carrer per acabar amb els més valents que encara resistien.
I és que San Martín ha vist molta felicitat des del seu cavall de pedra, però també molta repressió. Encara algunes nits es desperta espantat quan algun grup de joves turistes tornen de festa fent escama. Un calfred li recorre el cos quan reviu els crits que eixien des d'aquell edifici amagat entre el Cabildo i la Catedral. En aquells moments, durant la dictadura militar del 76 al 83, no va saber massa bé de què es tractava i tampoc no volia preguntar. Eren altres temps. Ara aquell edifici alberga un Museu de la Memòria que constitueix un esgarrifós testimoni de la barbàrie comesa en aquells anys de terror. Hui ja sap que es tractava d'un centre clandestí de detenció del Departament d'Intel·ligència (D2), una divisió especial creada a Córdoba i dedicada al segrest i a la tortura de presumptes agitadors polítics i a la "reubicació" dels seus fills en famílies políticament menys sospitoses.
Per motius evidents ell no es pot moure massa de la seua zona, però sap per rumors que no és l'únic cas a la ciutat. Diuen que allà al costat de l'Esglèsia dels Caputxins que tant li agradava contemplar quan tenia bona vista, hi havia una presó de dones que va funcionar durant pràcticament tot el segle XX. Una volta, a meitat dels 70, un colom li va explicar que una trentena de preses polítiques s'havien fugat del presidi, i a finals de la centúria a un periòdic volador va llegir que el lloc havia sigut reformat i convertit en un centre cultural en homenatge a totes les dones represaliades. Porta per nom el Paseo del Buen Pastor.
I quan la ciutat s'apaga, eixos dies de temporada baixa en que els boliches i el pubs tanquen prompte, San Martín escolta l'aigua tranquil·la d'un rierol conegut com La Cañada, on conta la llegenda que vaga una dóna fantasma que li diuen La Pelada. Però ell ja és major i no creu en estes coses. A ell l'aigua li recorda als pobladors originaris i s'imagina als comechingones pescant i llaurant a la vora del riuet. Noves notícies li parlen d'una gran fira artesanal a la zona amb ceràmiques, telers i altres delícies de l'art tradicional. Està convençut, són ells, sabia que estaven vius i han tornat per a quedar-se.
Al centre de la ciutat, la Catedral i l'estatua del fundador Cabrera es cobreixen les esquenes mútuament i vigilen els vestigis històrics de l'antiga vila. L'espasa i la creu es mostren unides, flanquejades pel poder polític de l'antic Cabildo i l'imperatiu moral de la Manzana Jesuítica, tot sota l'atenta mirada del General José de San Martín, que des del seu cavall observa cada punt de l'escena descrita.
Amb el dit assenyala un altre punt clau del centre històric, no el pot veure, però el coneix perfectament.La seua mà i la seua mirada apunten al nord. Es tracta de la Cripta Jesuítica, construïda a principis del segle XVIII com a seu del noviciat de la companyia, però abandonada per orde de Roma al considerar-la un projecte massa ostentós. Poc després de l'expulsió dels jesuïtes el 1767, la cripta fou descuidada fins que Córdoba s'oblidà d'ella. Un matí de 1989 uns obrers de l'empresa Telecom redescobriren de casualitat aquest temple subterrani esborrat de la memòria col·lectiva de al ciutat.
Però la petjada per excel·lència de la Companyia de Jesús no és aquesta cripta. Des de finals del segle XVI Córdoba ja era el principal centre d'operacions dels jesuïtes per a l'evangelització de la zona i és per això que una Manzana, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000, porta el seu nom. Alla hi trobem el Col·legi Nacional de Monserrat, el més antic del país i que encara funciona, la seu de l'antic rectorat de la Universitat de Córdoba, també la més antiga del país i que actualment serveix com a museu i biblioteca, l'Esglèsia de la Companyia de Jesús, un dels temples més importants de la ciutat que encara ofereix misses i finalment la Residència i la Capella Domèstica.L'estatua de San Martín mira tots els dies l'escena i s'enrecorda de les llegendes sobre els jesuïtes, però hi ha coses que el nostre heroi nacional no coneix massa bé. El temps passa i la memòria li falla. La vista cansada pel pas dels segles li impedeix veure més enllà dels seus dominis, però sí que recorda aquell maig del 69 en què obrers i estudiants eixiren al carrer junts i ocuparen la seua plaça alçant murs i barricades per protestar contra l'assassinat del sindicalista Maximo Mena, i en general contra el govern militar del General Onganía. Aquesta revolta serà recordada com El Cordobazo. Encara pot veure els policies en retirada amagant-se a les casernes, però també la nit d'aquell 29 de maig en que l'exèrcit va tornar al carrer per acabar amb els més valents que encara resistien.
I és que San Martín ha vist molta felicitat des del seu cavall de pedra, però també molta repressió. Encara algunes nits es desperta espantat quan algun grup de joves turistes tornen de festa fent escama. Un calfred li recorre el cos quan reviu els crits que eixien des d'aquell edifici amagat entre el Cabildo i la Catedral. En aquells moments, durant la dictadura militar del 76 al 83, no va saber massa bé de què es tractava i tampoc no volia preguntar. Eren altres temps. Ara aquell edifici alberga un Museu de la Memòria que constitueix un esgarrifós testimoni de la barbàrie comesa en aquells anys de terror. Hui ja sap que es tractava d'un centre clandestí de detenció del Departament d'Intel·ligència (D2), una divisió especial creada a Córdoba i dedicada al segrest i a la tortura de presumptes agitadors polítics i a la "reubicació" dels seus fills en famílies políticament menys sospitoses.
Per motius evidents ell no es pot moure massa de la seua zona, però sap per rumors que no és l'únic cas a la ciutat. Diuen que allà al costat de l'Esglèsia dels Caputxins que tant li agradava contemplar quan tenia bona vista, hi havia una presó de dones que va funcionar durant pràcticament tot el segle XX. Una volta, a meitat dels 70, un colom li va explicar que una trentena de preses polítiques s'havien fugat del presidi, i a finals de la centúria a un periòdic volador va llegir que el lloc havia sigut reformat i convertit en un centre cultural en homenatge a totes les dones represaliades. Porta per nom el Paseo del Buen Pastor.
I quan la ciutat s'apaga, eixos dies de temporada baixa en que els boliches i el pubs tanquen prompte, San Martín escolta l'aigua tranquil·la d'un rierol conegut com La Cañada, on conta la llegenda que vaga una dóna fantasma que li diuen La Pelada. Però ell ja és major i no creu en estes coses. A ell l'aigua li recorda als pobladors originaris i s'imagina als comechingones pescant i llaurant a la vora del riuet. Noves notícies li parlen d'una gran fira artesanal a la zona amb ceràmiques, telers i altres delícies de l'art tradicional. Està convençut, són ells, sabia que estaven vius i han tornat per a quedar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada