27 de febrer de 2010

La Patagònia (I): San Carlos de Bariloche

"Es necesario ir directament a buscar al indio a su guarida, para someterlo o para expulsarlo"
General Julio Roca.

Justificar a ambos ladosDesprés de 20 hores d'autobús travessant la inacabable planura de la Pampa arribem a San Carlos de Bariloche, al nord de la Patagònia.

La Patagònia és una ampla regió geogràfica dividida en dos per la coordillera dels Andes i que rep el seu nom dels Tehuelches, un poble originari conegut sobretot per la seua gran altura i les seues enormes petjades. Conta la llegenda que quan Magallanes va arribar a Amèrica el 1520 els castellans segrestaren un grup d'indígenes que els paregueren gegants i els batejaren com a "Patagones", inspirant-se en el personatge de la novel·la de cavalleria "Primaleón de Grecia", publicada a Sevilla pocs anys abans. Amb la presència castellana els Tehuelches anaren desapareixent, afectats principalment per malalties portades del primer món, com la verola o el xarampió i poc a poc el seu territori fou ocupat per un nou poble, els maputxes (la gent de la terra), vinguts des de l'altra banda dels Andes, on eren coneguts com Araucanos.

A partir d'ací la història de la regió és la història d'una llarga guerra entre dos mons. Els enfrontaments, que des del segle XVIII i fins a finals del segle XIX anaren prenent un caràcter militar cada volta més sagnant, marcaren la "trobada" entre una societat europea (o criolla), decidida a expandir-se, i una societat indígena disposada a protegir els seues territoris. Amb l'anomenada "conquista del desierto" el nou estat argentí desarticulava les societats indígenes i després de la conquesta militar, l'ocupació blanca del territori comprén diverses i successives etapes que donaren forma al desenvolupament de la Patagònia: exploració, colonització, assentaments, explotacions ramaderes i industrials, activitats comercials i finalment urbanitzacions. En aquesta última etapa s'emmarca el naixement del municipi de Bariloche, en el que ens allotgem.

Aquesta ciutat, igual que algunes altres de la zona, tenen poc més de cent anys i es caracteritzen per haver copiat l'estil arquitectònic dels Alps de Suïssa i per haver-se convertit en centres turístics on es concentra tota l'oferta d'excursions i activitats per poder visitar la regió que l'envolta, que compta amb diversos Parcs Nacionals. La ciutat no ens acaba d'agradar massa: les seues cases tan perfectes de fusta i el seu "ambientillo" mig californiano, mig suís, mig de Benidorm (ja sabem que en sobre un mig) ens dóna una impressió massa artificial de la ciutat. Per si això fora poc, Bariloche, tot i que no ho parega, es troba totalment aïllada del seu entorn (cada volta que entres i ixes d'una ciutat et trobes amb un control militar) i damunt al centre històric apareixen multitud de referències als "herois" de la conquesta del desert: personatges com Rosas o Roca, responsables de l'intent d'aniquilació de les comunitats que encara resisteixen a la zona.



Tot i això la parada a Bariloche es fa necessària i l'aprofitem per poder fer alguna caminada per la zona. El primer dia fem un circuit guiat de més de 200 km que ens porta a San Martín de los Andes, on recorreguem la "ruta de los siete lagos"; i el segon dia el dediquem a conèixer la ciutat i el seu entorn més immediat. Sobre el primer circuit ja escriurem un altra crònica més extensa. Pel que fa a la ciutat destaquem sobretot el llac Nahuel Huapi (Illa de Jaguar), situat als peus de la mateixa població. Aquest llac d'origen glacial és un dels més grans de la zona (amb un total de 577 km2) i amb una profunditat de més de 400 km en algunes zones. A primera vista és un llac molt tranquil, però el 1960, a causa d'un moviment sísmic com el que ha agitat aquests dies la veïna Xile, va tindre lloc un tsunami que destruí tota la zona costanera de la localitat, provocant diverses víctimes.


A banda del llac visitem també el Museu de la Patagonia al Centre Cívic de la ciutat i fem una xicoteta excursió fins el Cerro León, una muntanya situada a 1.000msnm on es troben les cavernes del "Viejo Volcán", un jaciment habitat des de fa més de 8.000 anys i ocupat fins fa poc més de 400.

3 comentaris:

  1. És la tercera vegada que intente penjar un comentari a aquest blog de merda!

    Iker! lo de blog de merda no és pel contingut ni la imatge eh! supose que és una batalla més perduda contra la tecnologia (açó que ens venen com a progrés ...).

    M'agrada el blog, m'agraden les fotos, les dues cròniques, m'agrada aprendre de tu, m'agrada saber que de moment tot va bé, m'agrades ...

    Ja et trobe a faltar i lleginte t'he sentit més aprop. Espere com a mínim una crònica per setmana eh!.

    Perdonam per no cridarte abans de que et pirares i per la no festa junts la nit del teu comiat. Tinc ganes de saber més de tot el que estàs vivint i sentint, veient i escoltant, menjant i bebent ....

    Res més que no et pegue més la llanda. Que continue "Saltando la noticia" i que continuem aprenent tots i totes del teu viatge. Ah! ja està el cartell de la campanya fet, no s'ha quedat com esperavem però està molt bé i que sapigues que el feres a 4 tintes mamó! I aquest dissabte ferem de nou una jornada de cultura al carrer que va anar molt bé i una marxa antimilitarista que estigué bé però amb poqueta gent ... bé ja aniré contante més cosetes

    ResponElimina
  2. Iè figura, m'he assabentat pel blog de Xavi que estàs per allà. Amèrica és la puta canya, així de simple.
    A mi em duu grans records, germans, paisatges gravats a foc en la memòria.
    Em fa un bot el cor del record.
    Espere que l'experiència siga així d'intensa per a tu...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Impressionant el blog, com aquest nou viatge que has iniciat. Les imatges m´han encantat, a més estàs guapíssim, t´ha sentat de categoria iniciar aquest nou camí. Sigues feliç i lliure.

    T´estime!

    ResponElimina