12 de març de 2010

Misiones (I): Minas y Ruinas

"Pelearemos en defensa de nuestras casas, hijos y mujeres, y de los religiosos que nos han enseñado, hasta que caigamos muertos"
Paraules del cacic Ignacio Abiarú als paulistes, moments abans de la batalla de Mbororé.

El final del viatge ens porta cap al nord de la República Argentina, en concret cap a la ciutat de Puerto Iguazú, on establim la nostre base d'operacions per visitar diferents punts de la Província de Misiones. Com diu la nostra guia Lonley Planet, en aquest municipi "no hi ha centre històric ni sensació de comunitat, tothom està ací per visitar les catarates o per guanyar quatre duros a costa d'elles". Nosaltres formem part del primer tipus de persones, els turistes, però no salament estem ací per les Catarates (que també!) i una mostra d'allò és que el primer dia el dediquem a visitar les ruïnes de San Ignació Miní.

Aquestes ruïnes són els vestigis d'una antiga missió religiosa del segle XVII que, com moltes altres, van construir els jesuïtes per tractar d'evangelitzar i civilitzar els nadius guaranís. Al voltant del riu de la Plata, en territoris que actualment ocupen els estats d'Argentina, Brasil i Paraguai, es crearen fins a un total de 30 missions (o reducciones) que constitueixen un dels experiments socials més interessants de l'època moderna.

Amb la intenció de propagar la religió catòlica els jesuïtes vinguts a Amèrica aprengueren la llengua dels indígenes i tractaren d'involucrar-se en la seua vida social i cultural, utilitzant l'art (sobretot la música i l'escultura) i també les seues pròpies estructures socials (construint una mena de xarxa de control clientelista amb els cacics de cada comunitat) per substituir determinats valors que consideraven incompatibles amb el seu cristianisme, com per exemple la poligàmia.
Durant molts anys s'ha vist aquestes comunitats de forma idealitzada, com utopies igualitàries on el mite il·lustrat del bon salvatge es converteix en una realitat. És cert que en moltes ocasions, com a la Batalla de Mbororé, indígenes i religiosos uniren les seues forces per combatre les noves formes d'explotació colonial; molts guaranís acudiren voluntàriament a les comunitats per fugir dels Bandeirantes brasilers que els atacaven i segrestaven per convertir-los en esclaus, però també és veritat que molts altres es negaren a participar de les missions i continuaren vivint a la Selva. A més d'altra banda, els jesuïtes, més enllà d'aculturar religiosament els nadius, van convertir les missions en vertaderes unitats de producció al servei de la Corona i de la pròpia Companyia de Jesús.
La nostra visita a la reducción de San Ignació serà més curta del que ens haguera agradat. Per arribar fins a allí hem hagut de contractar una excursió a una agència de turisme amb la qual cosa el transport ens limitava prou l'horari de visita. Per si això fora poc l'excursió incloïa també la visita de les Mines de Wanda, un jaciment de pedres semipreciosas que potser era molt interessant, però que en principi no era el que voliem veure.
En poc més d'una hora hem recorregut amb un guia el que en un passat va ser la missió de San Ignacio, que com la majoria de les comunitats jesuítico-guaranies es caracteritzaven per estar construïdes al voltant d'una gran plaça central presidida per una església d'estil barroc-guraní (una modalitat indígena de l'estil estètic europeu de l'època). Al costat de l'Esglèsia construïen la casa dels jesuïtes, el col·legi, el menjador, els tallers, els dipòsits i el cementeri. A un lateral de la plaça es construïa el Cabildo i la resta de laterals el formaven les cases o barracons dels indígenes. En principi, les cases que estaven més prop de la plaça serien les dels cacics que estan al servei de l'autoritat dels jesuïtes. Darrere de les cases ja quedaria la zona per llaurar la terra.
En el cas de San Ignacio es pensa que va comptar amb més de 3.000 habitants en els seus millors moments, però l'any 1768, amb l'expulsió dels jesuïtes per ordre del borbó Carles III, la missió fou abandonada i la majoria dels indígenes (molts d'ells ja nascuts a la comunitat i sense cap connexió real amb la selva) es traslladaren a poblacions més grans. És per això que les comunitats indígenes que encara hui existeixen (i resisteixen) a la zona no són descendents de les famílies que participaren de les missions, sinó d'aquelles que no volgueren (o directament no els deixaren) entrar a les reducciones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada