10 de març de 2010

Tierra de Fuego (II): El Canal Beagle i el Parc Nacional.

Visitar Ushuaia i no navegar el Canal Beagle hauria de ser delicte. És per això que el nostre segon dia a la ciutat el passem pràcticament dalt d'un vaixell.
El Canal Beagle (de formació glacial) fou descobert pels europeus a partir del segle XVIII i rep el seu nom de la famosa embarcació que dirigia el comandant britànic Robert FitzRoy i en la qual viatjava l'encara desconegut Charles Darwin. Però molt abans de la seua arribada, el canal ja era conegut de sobra pels pobladors originaris, que es referien a ell com "Onashaga", que en llengua dels "Yaganes" significa "canal dels caçadors".

Comencem el nostre viatge eixint des del moll turístic, recorrent la Bahia d'Ushuaia fins arribar al Canal Beagle mitjançant el "Paso Chico". Naveguem uns minuts fins que trobem la nostra primera parada: La "Isla de los Pajaros" i la "Isla de los Lobos". En la primera observem l'avifauna fueguina típica, com per exemple Skúas, Albatros de Ceja Negra, Patos Vapor, Cauquenes, Gaviotas Cocineras o Gaviotas Grises. En la segona ens trobem als imponents llops de la mar, en concret dos espècies, segons la nostra guia "lobos marinos de uno y dos pelos".

Des d'ací avistem ja el mític far de Les Eclaireurs, on ens fem algunes fotos. Data de 1919 i en realitat no és el que va inspirar a Julio Verne per escriure la seua novel·la "El far de la fi del món", però tot i això aquesta torre d'onze metres d'alçada s'ha convertit en tot un símbol de la ciutat. El far de la novel·la està realment a l'illa de los Estados, on es construí la primer presó militar de la zona, i es coneix com el de San Juan de Salvamento. Nosaltres vam poder visitar una rèplica a mida real del far de Julio Verne al museu del presidi.
Al costat de l'Eclaireurs podem apreciar també una colònia de Cormorans Imperials i Cormorans Roqueters, mentre la guia ens conta la història de l'enfonsament del creuer Monte Cervantes, el 1930.

Deixant a un costat el far continuem navegant cap a l'est gaudint dels meravellosos paisatges del canal i de les muntanyes que el rodegen, a l'esquerra tenim la costa argentina, on hi ha Puerto Almanza; i a la dreta comença el territori Xile, destacant la presència de Puerto Williams, municipi que es disputa amb Ushuaia el títol de ciutat més austral del món i que té l'orgull d'allotjar a Cristina Calderón, la última parlant de la llengua Yaghan.

Passen els minuts i arribem a un dels punts més interessants de l'excursió, la "Isla Martillo", on tenim l'oportunitat de mirar amb tranquil·litat una impressionant colònia de Pingüins Magallànics. Aquests pingüins són molt xicotets i es mouen moltíssim, per això es destaquen entre ells uns poquets exemplars d'una altra espècie: els Pingüins Papua, uns centímetres més grans que els seus companys d'illa i amb les potes i el pic taronja. Aquests últims feien molta gràcia perquè estaven tot el rato quiets com estatues i mirant cap als costats sense moure el cap, com si fliparen amb el que feien els pingüins magallànics.

El viatge pel Canal l'acabem a l'Estancia Harberton (a uns 80 km d'Ushuaia), que es considera la primera casa de Tierra de Fuego. Fou fundada pel missioner Thomas Bridges el 1886 i amb el temps es convertí en un punt d'unió entre els nous pobladors i la comunitat dels Yaganes. Gràcies a aquesta convivència Thomas va poder escriure el primer diccionari de la llengua Yaghan i el seu fill Esteban Lucas Bridgés va relatar la seua infància amb els indígenes al famós llibre de The Uttermost Part of the Earth (L'Últim Confí de la Terra).

Després de dinar tornem a la ciutat per la carretera, travessant muntanyes, rius i valls fins aconseguir creuar els Andes pel Paso Garibaldi, des d'on observem dos llacs, el Escondido i el Fagnano. El camí el fem per la Ruta Nacional 3, l'últim tram de l'anomenada Ruta Panàmericana que uneix Alaska amb Ushuaia fent un total de quasi 18.000 km. En el viatge veiem de primera mà els devastadors efectes que té la presència dels castors en el bosc fueguino i també fem alguna parada per poder veure de prop els anomenats Arboles Bandera, que creixen doblegats per l'efecte dels forts vents de l'oest, aconseguint un efecte paregut al que es pot trobar a moltes illes del nostre mediterrani.
El dia següent l'aprofitem per visitar el Parc Nacional de forma intensiva. Eixim des de la Posta del Fin del Mundo i fem un recorregut de 5 hores vorejant tota la costa, passant les badies d'Ensenada i Lapataia, fins arribar al final de la RN 3.

Les vistes que trobem al llarg de la marxa ens semblen espectaculars, els camins estrets que es formen entre Lengas i Guindos a voltes pareixen intransitables i en moltes ocasions ens dóna la sensació de que ens hem perdut en mig del Parc, però finalment, després de dinar rodejats d'animals de tot tipus, arribem a la meta que ens havíem marcat. Justament en eixe moment comença a ploure i al fons apareix l'Arc de Sant Martí. És l'hora de tornar la ciutat, ens espera un avió per anar a Buenos Aires. Baixar fins ací ha valgut la pena, però ens quedem amb les ganes d'entrar al Parc Yatana, un projecte artístic-comunitari que s'ha materialitzat en un bosc didàctic de lengues situat en mig de la mateixa Ushuaia i que resisteix davant la voracitat de les constructores de la ciutat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada