La Quebrada d'Humahuaca (II): Iruya i Humahuaca

"Adiós pueblito de Iruya
rincón de los manantiales
jazmín hermoso florido
para el año he de volver
si no me llevan los males
jazmín hermoso florido

Pajarito, sin tu nido,
sólo te queda el volido"

Leon Gieco
A les set del matí travessava la porta de l'hostal de Tilcara camí de l'estació. El bus passava cap a Iruya a les 7:30 i la vesprada anterior m'havien assegurat que els bitllets no s'acabarien. Òbviament no m'hauria d'haver confiat i no m'haguera quedat tirat a Tilcara a eixes hores. Però com diuen els castellans "no hay mal que por bien no venga", i és que jo no vaig ser la única víctima dels consells de la venedora dels bitllets, amb la qual cosa vaig conèixer tres xics de Buenos Aires amb el mateix problema que jo i amb els que vaig compartir la meua experiència iruyana.

Com ja no quedaven busos directes passàrem pel poble d'Humahuaca i després de prendre un cafè calentet aconseguírem un bus cap a Iruya. El trajecte era de més de tres hores i el camí estava, per a variar, sense asfaltar. Però les vistes eren impressionants i ni la pols ni l'altura impediren que gaudírem com xiquets cada volta que el conductor parava per poder fer fotografies i, de pas, comprar coses als productors d'artesania local que es col·loquen als llocs estratègics de la ruta esperant els turistes. Especialment em van impactar les dones majors i els xiquets que es posen a les grans altures (més de quatre mil metres) amb les seues coses per a vendre... hi ha qui diu que estan acostumades, però jo continue pensant que es pelaven de fred... trobe que no deu ser massa tradicional esperar als turistes al punt més alt de la ruta....

Arribàrem a Iruya a les 13h, prou després del previst, i vaig haver d'avortar el meu viatge a San Isidro. La meua idea era caminar fins aquesta xicoteta i aïllada comunitat de teixidors, a la que solament es pot accedir a peu, cavall o burro. Però bé, una altra volta serà. No és l'únic motiu que em fa voler tornar per estes terres, però això ja ho explicaré en el pròxim post.

El cas és que malgrat no poder anar a San Isidro, Iruya no em va defraudar en absolut. Es tracta d'una localitat humil i tranquil·la que pareix despenjada d'entre els cerros, i si la mires des de dalt sembla una illa rodejada pels rius Coranzulí i Milmahuasi. Si bé forma part del recorregut turístic de la Quebrada d'Humahuaca, el cert és que no arriben(m) tants turistes com als altres pobles que estan sobre la ruta principal, i això ajuda a preservar el clima místic de la població. Per exemple no hi ha hostals convencionals, sinó que t'has d'allotjar a cases de famílies per preus prou més modestos que a Humahuaca o Tilcara. Tampoc no vaig vore massa agències de viatges i el que sí que em va agradar va ser trobar una associació cultural que tractava de gestionar part del turisme per evitar que empreses de fora de la zona es quedaren amb tots els diners que deixen els visitants.
L'associació en qüestió es coneix com "Apuchaj wawaj wasin" - A.WA.WA. ("la Casa de l'Avi i del Xiquet"), es va fundar el 1999 i té una seu a San Isidro i una altra a Iruya. Ofereixen allotjament i visites guiades per tot el territori ocupat per la Finca El Potrero, que vindria a ser el que ells reivindiquen per a les comunitats que formen un poble originari d'arrel Kolla (Inca). La idea segons ells és ser una "alternativa para ampliar desde la comunidad, el desarrollo sustentable humano, por medio de las ventas de artesanías, el deporte, el turismo ecológico y los intercambios culturales. Buscando superar la transculturización, que durante años hemos recibido como pueblos indígenas.".

Segons ens contaven, ells pensen que el turisme ha de ser solament una alternativa econòmica més, però no volen renunciar a les activitats tradicionals com l'agricultura o la ramaderia i de fet les seues principals activitats anaven dirigides a recuperar i revaloritzar la cultura originària de la zona. En aquest sentit ens insistiren molt en lo difícil que era participar en les escoles de la regió incloent continguts relacionats amb el moviment indigenista que ells impulsen: "Estan muy evangelizadas" segons les pròpies paraules de l'home que ens atén a la seu de l'associació.
D'altra banda ens mostren a la paret els cartells de les últimes activitats que han realitzat. Destacaria dos coses: la primera d'elles és la quantitat de cicles documentals relacionats amb la lluita dels pobles originaris que han fet per totes les comunitats de la Finca. Segons ens conten el projecte dels videofòrums és dels més importants que tenen i ara acaben de fimar la primera pel·lícula argentina totalment feta per aborígens. Pel que es veu és una cosa prou professional i serà estrenada fins i tot als cinemes a partir d'octubre. El títol del film serà "PALLCA", que significaria la unió de dos rius o, en este cas, de dos cultures. La segona cosa que més em sobta de l'associació és la combativitat i la politització del seu discurs, amb una idenfiticació explicita amb l'ària cultural aymara-quechua i el govern d'Evo Morales. A diferència d'altres moviments que he conegut fins el moment, la AWAWA es mostra molt dura amb l'estat argentí i amb l'església catòlica, dos coses no tan normals en altres pobles originaris de la República.

Abans d'acomiadar-nos dels membres de l'associació ens convidaren a fer una visita guiada per San Isidro al dia següent, però jo ja no podia quedar-me més temps perquè havia de tornar a Salta per preparar coses de la Quebrada del Toro, la veritat és que haguera sigut interessant poder entrar en eixes comunitats tan xicotetes i tancades de la mà d'una associació com aquesta. Per si de cas conserve els contactes.

La resta del dia el dediquem a passejar pels carrers estrets i empinats que conflueixen a la plaça. Pujant per una de les muntanyes que rodeja la població arribem a un mirador que em brinda una panoràmica espectacular, però prompte se'ns fa de nit i cal tornar a refugiar-nos a la casa on ens allotgem, gestionada per la senyora Asunta. La nit és ben gelada i després de sopar a un menjador comunitari ens retirem a dormir.

Al matí següent hauria d'haver eixit en l'autobús de les sis del matí directe cap a Humahuaca i des d'allà tornar directe a Salta, però em van tornar a fer la mateixa jugada que el dia anterior i no solament no cabia en el bus de les sis, sinó que no hi havia bitllets per eixir del poble fins dos dies després. Mentre decidia si tornar cap a la casa de donya Asunta o increpar a la venedora va aparèixer una de les dones que havia estat amb nosaltres el dia anterior a l'associació i em va donar una solució. Segons deia podíem anar en la camioneta d'un treballador fins a Humahuaca i arribaríem inclús abans que l'autobús que havíem perdut. Òbviament vaig acceptar. El que no imaginava era que ens tocaria anar en la part de darrere de la camioneta, a l'aire lliure, a les 6 del matí i amb uns quants graus sota zero... Dos hores de viatge en eixes condicions, crec que no he passat més fred en la meua vida, vos jure que per moments pensava que m'estava congelant, i no ho dic de broma. Al mateix temps mai havia vist uns paisatges amb uns colors tan impressionants, però tenia els braços tant tant agarrotats que ni tant sols podia traure la càmera de fotos... i això que la tenia totalment a mà. Mentre tractava de distraure el cap se'm van ocórrer dos coses prou ridícules: la primera era que si bé ho estava passant fatal en eixe moment sabia que quan ho contara anava a ser fins i tot divertit (alguna cosa positiva li havia de buscar...) i la segona és que no sé perquè vaig començar a recordar a Brad Pitt a la pel·lícula de "Siete días en el Tibet". El més graciós no és solament que mai no he vist eixa pel·lícula, sinó que quan vaig arribar a Humahuaca li vaig explicar el que m'havia passat al cambrer d'un bar i em va dir que eixa pel·lícula s'havia rodat precisament a eixa zona... i el pitjor és que pareix que és veritat!
Deliris a banda, quan vaig arribar a Humahuaca no podia ni caminar, però literalment ho dic, tenia els genolls congelats i vaig haver de mendigar una dutxa a un hostal prop de l'estació perquè entre les articulacions i la pols que havia acumulat de tant de temps de viatge al descobert no crec que haguera arribat molt més lluny. Els primers dos hostals que vaig consultar tenien les canonades d'aigua congelades pel fred i el tercer per fi va accedir a la meua petició. No vull ni imaginar quines pintes portaria...
Una volta solucionat açò per fi vaig aconseguir un bitllet per a Salta i encara em va donar temps a visitar un poc la capital de la Quebrada d'Humahuaca: bàsicament el faraònic monument als herois de la Independència i molt ràpidament els museus d'arqueologia i el folklòric regional. Per fi a l'autobús no vaig tardar en conciliar la son, la meua aventura humahuaqueña es tancava plena d'interrogants i de dubtes. Massa coses viscudes en tant poc de temps, haguera dit que portava un mes fora de Salta i a penes foren tres dies, però quins tres dies!

La Quebrada d'Humahuaca (I): Tilcara i el seu pucará

"De sus pueblos de tierra baja se fueron a poblarse en altos y serros y peñas y por defenderse y comenzaron hazer fortalezas que ellos les llamaban pucaras..."
Guamán Poma de Ayala, 1615

Era la tercera volta que visitava la mística Quebrada d'Humahuaca. La primera va ser una nit plujosa de març en la que vaig gaudir a Tilcara de la mítica banda de rock Divididos. La segona amb uns amics francesos quan vaig passar fugaçment per Purmamarca de camí a Salinas Grandes. Era la tercera volta per tant, però la primera que ho feia a soles i dedicant-li uns pocs dies per poder conèixer un poc millor aquelles terres.

Fou pensat i fet, dimecres per la nit després de sopar ho vaig decidir i dijous a les 7 del matí ja estava assegut al bus que em portaria directament al meu destí. El programa aparentment senzill, tres dies tres pobles: Tilcara, Humahuaca, Iruya.
Com era d'esperar l'autobús va tardar en arribar més del previst. A mig dia ja guiava les meues botes pels carrers sense asfaltar de Tilcara en busca d'un café, mate, coca o alguna cosa que m'ajudarà a recuperar-me del son i l'altura.

Tilcara, amb poc més 4.000 habitants i a quasi 2500 metres sobre el nivell del mar, és un dels poble més visitats de la turística Quebrada. En l'actualitat representa clarament el paradigma turístic que es desenvolupa a la zona, molt defensat per les agències i els propietaris dels nous negocis (principalment europeus o d'altres part d'Argentina), però no tant pels pobladors i les comunitats aborígens que allà hi viuen. Malgrat això paga la pena visitar el Municipio Indígena de Tilcara, com es coneix oficialment la població des de l'any 2005. Com a curiositat es tracta del primer municipi argentí declarat lliure d'analfabetisme, gràcies a la llarga relació de solidaritat amb Cuba i a la implementació del mètode cubà "Yo, sí puedo". Però açò ja és una altra història.
Els visitants van començar a arribar en massa a Tilcara i a tota al Quebrada d'Humahuaca sobretot a partir de juny de 2003, quan la regió fou declarada per la Unesco "Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat". Des d'aquest moment el turisme invasor és una constant que sembla imparable i han sigut molts els problemes que han tingut els originaris amb els seus drets sobre la terra. Amb aquest panorama és normal que moltes altres regions es neguen a acceptar el model turístic d'Humahuaca. És el cas del lloc on jo treballe, la Quebrada del Toro, on els pobles originaris es neguen a seguir els passos humahuaqueños i s'oposen a ser declarats "Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat", tal i com proposen últimament la Província de Salta i la pròpia Unesco.

Però la veritat és que no tot és negatiu en aquesta situació. La Quebrada d'Humahuaca i tot el NOA (sigles amb les que es coneix popularment i oficial el Nord Oest Argentí) en general és un territori molt ric en minerals, el què, sumat a la poca protecció dels recursos per part del govern, provoca que siguen molts els interessos de les empreses transnacionals en invertir i intervindre en la zona.
Des de fa anys la resistència popular a aquest tipus de mineries està ben present a tots els pobles de la Quebrada. No és gens estrany trobar entre anuncis turístics altres cartells que anuncien mobilitzacions en contra de la contaminació ambiental que suposen aquestes activitats. Però sense desmerèixer el paper central d'aquesta mobilització, és innegable que el fet de ser Patrimoni de la Humanitat i la presència constant del turisme internacional han sigut dos variables importants per frenar moltes vegades la mineria. Altres zones, i posaré altra volta l'exemple de la Quebrada del Toro, al no tindre aquesta "protecció" tenen més dificultats per aturar determinats projectes contaminants. És el cas de la comunitat de Las Cuevas, al nord de la Quebrada del Toro, on actualment una empresa tracta d'explotar un jaciment d'or situat sota la mateixa comunitat, afectant no solament a Las Cuevas, sinó a totes les altres comunitats del Poble Tastil que s'assenten al costat del Riu Toro, principal font d'aigua de la zona que quedaria fortament contaminada.

Tornant a la meua visita a Tilcara. Després d'aconseguir un cafè i alguna cosa per menjar a un xicotet baix d'una casa que havien improvisat com a cafeteria, continue caminant pels polsosos carrers del poble. Prompte arribe al carrer major i un xic m'indica per arribar a la plaça principal, on hi ha un gran mercat artesanal on s'acumulen els turistes en busca d'una bona oferta. La veritat és que els preus estan molt millor que a la ciutat i jo també tinc pensat comprar algunes coses per regalar. Finalment la veritat és que no compre massa cosa (ho sent xics i xiques!), els preus i les ganes de portar algun detall són tentadores, però no trobe la forma de portar tant de pes fins Buenos Aires i després a l'avió. Això sí, jo em compre un jaqueteta i un "chulo" de llana d'alpaca per combatre el fred i el vent dels Andes.
Després de passar per un hostal baratet per deixar els trastos em dirigisc cap al centre per començar la meua visita del dia. A Tilcara hi ha moltes coses per veure, però com solament tinc un dia aniré a les coses que més m'interessen. En aquest cas el Pucará i el Museu d'Antropologia.

Menge alguna cosa ràpidament al centre i prompte comence el camí cap al Pucarà, una ciutat precolombina amurallada que es troba a poc més d'un km de la població. Allà un jove aborígen s'ofereix de guia a canvi d'uns pocs pesos i jo i uns quants turistes més ens apunte'm al tour. Segons ens explica la paraula Pucarà en quechua significa "fortalesa" i pareix ser que hi havia diferents pucaràs repartits per tota la Quebrada. Es tracta de poblacions situades en zones estratègiques i que permeten controlar una gran àrea de la vall del riu pels dos costats de la muntanya. Les vistes des d'allà dalt no contradiuen al guia i demostren que efectivament es podien vigilar amples zones de població i de producció sense massa problemes.

La presència de pobladors a la Quebrada d'Humahuaca data aproximadament de l'any 10.000 a.C., però l'ocupació massiva dels pucaràs és molt posterior. En concret les restes que trobem al de Tilcara datarien d'un període situat entre els segles XI i XV, tendint a la despoblació amb l'arribada primer de l'Imperi dels Inques (Tawantinsuyu) y després dels europeus.
Després de les conquestes el poble dels "Tilcaras" (com es coneix actualment als antics pobladors del Pucarà) es va veure sotmès a un regim d'encomienda, per el qual havien de treballar per als colonitzadors, el que provocà una dràstica disminució de la població.

Durant la primera part del segle XX es feren moltes investigacions al pucará de Tilcara i es tractà de reconstruir part dels edificis. Les construccions estan fetes a base de pedres, fang, palla i cactus. S'observa una clara separació entre la part d'habitatge, la zona dels corrals (on hi haurien principalment llames), el sector de culte i la necròpolis. Però curiosament també hi ha molts soterraments dins de la zona d'habitatge. Segons puc interpretar, igual que a la Quebrada del Toro, les tradicions incaiques i les de les cultures locals preincaiques es degueren barrejar fortament provocant aquestes aparents contradiccions en els cultes i les pràctiques de tota aquesta zona.
Dalt del tot, al punt des del que es pot veure millor tota la vall, hi havia una gran plaça principal de la comunitat. En l'actualitat hi ha un gran monument piramidal construït el 1935 en homenatge als primers arqueòlegs que intervingueren al jaciment. Una construcció doblement desafortunada: d'una banda recorda més a un edifici de la cultura Maia que a un dels pobles preincaics; i d'altra va acompanyat d'una inscripció totalment equivocada. Diu el següent: "De entre las cenizas milenarias de un pueblo muerto exhumaron las culturas aborígenes dando eco al silencio". Per sort, més de 70 anys després, el 2006, alguns treballadors del museu posaren al costat una placa de resposta per recordar que el poble del Pucará encara continua viu a la zona: "Desde la conquista nuestro pueblo resiste. La historia y la memoria hacen presente la lucha de los pueblos. Nuestro homenaje y nuestro compromiso".

Aquesta baralla de plaques em porta a fer-li una pregunta conflictiva al nostre guia: A quina cultura pertany actualment Tilcara? Es consideren descendents dels Inques o dels pobles precolombins que habitaven els pucaràs? Pot semblar una pregunta simple, però cregueu-me que és un tema prou espinós. Jo ho sabia molt bé perquè a la Quebrada del Toro fins fa uns anys tenien el mateix problema: mentre una part de la població pensava que ells s'havien de considerar Inques altres defensaven uns orígens anteriors. En l'actualitat a la meua Quebrada les comunitats han decidit autoreconèixer-se com a part del poble preincaic de Tastil, desestimant per tant la importància de la influència incaica a la zona. Però que passa amb la Quebrada d'Humahuca? El nostre guia em reconeix que existeix el conflicte, però ell es posiciona clarament i contesta de forma sincera: "Yo lo tengo muy claro, como parte de la comunidad tengo mi opinión: soy Kolla, soy descenciente de los Incas".
I amb aquesta afirmació acaba la nostra visita guiada. La resta de la vesprada la passe caminant pel pucarà i baixant cap al poble. De camí a l'hostal passe pel "Centro Andino para la Educación y la Cultura" (CApEC) i m'anime a preguntar per algunes coses més. Finalment acabe comprant un llibre prou interessant sobre l'educació a Tilcara: "La escuela argentina en la celebración del encuentro con el 'nosotros indígena' ". Té molt bona pinta, si tinc un poc de temps faré una ressenya al blog.

Abans de sopar amb uns amics porteños amb els que compartisc habitació visite el museu d'Arqueologia. La veritat és que la part d'història precolombina es prou desastre, hi ha moltes peces, però les indicacions no estan massa clares, amb tantes cultures és difícil saber de qui és cada cosa. El que sí que m'agrada és una exposició que hi ha a una sala dedicada al "Malón de la Paz", una gran marxa indigenista celebrada el 1946 i que va recórrer tota la República fins Buenos Aires per demanar la propietat sobre la terra davant el mateix president Perón. La mostra contava molt bé tot l'esdeveniment i el resó mediàtic que anava deixant la marxa al llarg dels 2.000 km de camí cap a la capital. Però finalment, després de ser rebuts pel president, els participants foren durament reprimits i enviats forçosament en tren fins a Jujuy. Fa pocs anys, el 2006, coincidint amb el 60 aniversari d'aquella marxa, es feu una nova manifestació fins la capital per exigir al govern provincial de Jujuy el compliment d'una ordre judicial per retornar a les comunitats prop de 15.000 km2 de terres. Com podreu imaginar hi ha coses que no canvien massa.

Pensant en aquestes coses i després de sopar amb els meus amics d'habitació torne cap a l'hostal. Després de parlar un poc a la cuina sobre les curioses influències dels Països Catalans a la cultura argentina m'acomiade i em retire cap al llit, demà he de continuar la meua aventura solitària, la màgica Iruya m'espera de bon matí i el cansament de tot el dia de viatge i de passeig ha pogut en mi.

El "Gauchito" Gil

"La fe se viste de rojo

el ocho de enero:
pañuelo, bandera, vinchas,
en todo el pueblo"

Antonio Rios, cumbiero del Chaco
Si viatgeu per carreres argentines sovint trobareu unes estranyes capelles amb cintes i banderes roges que fan pensar que t'apropes a un "territori comantxe" del Partit Comunista. Res més lluny de la realitat: es tracta d'altars improvisats pels pobladors locals en homenatge al gaucho Antonio Mamerto Gil Núñez, un personatge del segle XIX considerat una mena de barreja entre Robin Hood i "sant popular".

Sobre la seua vida hi ha moltes teories i ja es fa difícil diferenciar entre el mite i la realitat. Segons conten les llegendes Antonio Gil va nàixer el 1840 a la província de Corrientes, prop de la localitat de Mercedes. Era un humil llaurador, però per motius que no estan massa clars es va allistar per lluitar a la Guerra de la Triple Aliança que enfrontava Argentina, Uruguai i Brasil amb Paraguai. Algunes versions diuen que va tindre un romanç amb la dona d'un policia local i aquest i els germans de l'enamorada el perseguien per matar-lo.
Quan acabà la guerra el "Gauchito", com se'l coneix popularment, fou cridat a unir-se a l'Exèrcit Federalista, però va fugir amb dos persones més i va malviure furtant ramat als grans terratinents de la zona i repartint els beneficis entre els habitants més necessitats a canvi d'un lloc on dormir i i un poc de protecció.

El cas és que finalment el nostre protagonista fou apressat, segons algunes versions pel mateix policia amb el que va tindre l'enfrontament amorós, i de seguida fou assassinat. La majoria de les cròniques coincideixen en que fou penjat cap per avall en un garrofer a 8 kilòmetres de Mercedes i finalment degollat. Però abans de morir, el "gauchito" es va dirigir al seu assassí assegurant-li que ell era una persona innocent i que si el matava el seu fill emmalaltiria i moriria.
Com ja us podeu imaginar, el botxí no féu ni cas i acabà el seu treball. El problema és que quan arribà a casa el seu fill efectivament estava molt malalt i a punt de morir, aleshores va tornar al lloc de l'execució, va despenjar el cadàver i el va soterrar correctament. Immediatament el fill començà a sanar ràpidament, els fets s'estengueren com la pólvora i així va nàixer al llegenda.

En l'actualitat a la seua tomba hi ha un santuari que rep milers de visites a l'any, especialment el 8 de gener, data del seu assassinat. Però el més sorprenent és com s'ha estès el culte per tota la República, trobant ofrenes a aquest sant no oficial a qualsevol punt de la seua geografia. Les reconeixereu per les banderes, les cintes i els ciris de color roig, però si us apropeu trobareu objectes de tot tipus, com cigarrets, botelles de vi, samarretes, bicicletes, matrícules de cotxe, fotografies, ganivets i fins i tot pistoles. En definitiva objectes de tot tipus portats per aquells que encara creuen en els miracles del Gauchito Gil.

Parlem de projectes

"Ensenyar no és solament transmetre coneixements, sinó crear les possibilitats per a la seua pròpia producció o construcció"

Paulo Freire

He parlat de moltes coses al blog, i més o menys he deixat entreveure a que em dedique per ací baix, però alguns amics i amigues encara em continuen preguntant i em demanen que concrete més sobre la meua feina.

La veritat és que estic fent moltes coses i ara no vaig a posar-me a soltar-vos tot el rotllo, ja tindrem temps cara a cara i amb un cafè al davant, però bàsicament el que estic fent és continuar amb la intervenció socioeducativa que des de fa uns anys desenvolupa la Universitat Nacional de Salta a les comunitats aborígens de la Quebrada del Toro. Les accions que es fan des del CISEN a la regió són moltes, el grup de treball en el que m'integre presentàrem fa uns mesos un nou projecte per a la promoció dels sabers, les pràctiques i els drets humans als pobles originaris de la zona, que incloïa activitats molt diverses que anaven des de la capacitació en primers auxilis comunitaris i prevenció de moviments sísmics fins la construcció de materials didàctics adequats a les escoles rurals de la Quebrada, passant per reunions amb docents per traçar estratègies pedagògiques o altres activitats més entretingudes com tallers d'artesania, tèxtil, música, lectura o informàtica. En definitiva tota una amalgama d'intervencions en les que, a empentes i rodolons, he anat participant en els últims mesos. A banda dels cursos d'informàtica al paratge de Gobernador Solá, dels que crec que ja he parlat alguna volta, un dels meus projectes principals era fer un vídeo documental.

La proposta concreta era fer un material propi sobre la vida en la Quebrada del Toro i sobre la realitat del Poble Tastil, amb la idea de posar una primera pedra en la construcció de "La casa del Saber", un projecte que naixia de la pròpia comunitat i que pretenia crear un espai des del qual recuperar la cultura i la història d'aquest poble.

El documental seria per tant una col·laboració a aquest projecte i vol aportar una visió ampla i genèrica sobre el tema. No pretenc en aquest sentit realitzar un estudi detallat ni minuciós sobre el Poble Tastil, sinó crear un altre tipus de material d'acord amb els objectius que em plantejava. Tampoc espereu una gran qualitat artística ni tècnica, ni les condicions són les millors ni els meus coneixements suficients

L'objectiu principal del vídeo és que servisca com una ferramenta més de cohesió i d'autoreconeixement del Poble Tastil, un material que ajude a la reconstrucció d'una història i d'una cultura amagada al llarg dels segles. A partir d'ací el documental pot ser utilitzat com a material didàctic de transmissió a les generacions futures de la Quebrada del Toro i, si així ho desitja la comunitat, com una eina de difusió per donar a conèixer aquesta realitat als centres educatius de la resta de la província i del país.

La idea va nàixer precisament d'una reflexió crítica sobre l'educació suposadamente neutra que actualment es dóna a la majoria de comunitats originàries d'Argentina, que lluny d'ajudar a la recuperació cultural contribueix a la invisivilització i minorització d'aquests pobles. En aquest context d'una educació assimiladora alguns aborígens ja porten anys construint el seu propi model educatiu, com seria el cas de la comunitat guaraní de Yacuy, sobre la que ja vaig parlar fa uns mesos. La idea era, per tant, seguir aquesta línia de treball.

Ja fa mesos que estic treballant en la realització del video i una bona part del temps l'he invertit en aconseguir els mitjans tècnics necessaris i els contactes per començar a gravar alguna cosa. En principi es pretenia que tot el procés d'elaboració del guió, la gravació, la selecció d'imatges i la concreció del muntatge es realitzarà conjuntament amb les persones de la comunitat, generant així un procés de reflexió col·lectiva participativa. Però la veritat és que el temps se'ns ha anat tirant damunt i tot no ha anat com s'esperava. Ja tenim fetes algunes coses molt interessants, però els entrebancs han sigut molts i de diversa índole, amb la qual cosa veig més difícil poder acabar jo tot el projecte, pero tranquils, no perd l'esperança.

Córdoba (III): Alta Gracia i el Che Guevara

"Sean capaces siempre de sentir, en lo más hondo, cualquier injusticia realizada contra cualquiera, en cualquier parte del mundo. Es la cualidad más linda del revolucionario"
Ernesto Che Guevara.
Carta als seus fills, octubre de 1966.Un dels dies de la nostra visita a Córdoba el vam passar a un poble de la província que es diu Alta Gràcia. El viatge fins allà era de poc menys d'una hora, però el partit d'Argentina va fer que la cosa es retardarà un poc i arribàrem allà a les 12 del migdia. Aquest poble de la sierra cordobesa te uns 40.000 habitants i està situat al voltant d'un embassament jesuïta del segle XVII. Com hi ha partit els carrers d'Alta Gràcia, ja de per si un poble tranquil, estan completament buits. No hi ha una sola anima a l'ombrejat parc que envolta l'embassament.

Després de fer una "roda de reconeixement" anem directament a visitar la casa-museu del Che Guevara, un dels principals motius turístics de la vila. El famós revolucionari va nàixer a Rosario el 1928 i passà els primers anys de la seua vida a Buenos Aires, però quan tenia quatre anys la seua família es va traslladar a Alta Gràcia perquè un metge els va recomanar el clima sec de la zona per combatre l'asma del seu fill. Allà va viure els anys de l'adolescència, en concret a Villa Beatriz, residència que fa uns anys va comprar la municipalitat per restaurar-la i instal·lar un museu en homenatge al guerriller comunista.
El porxo de la casa-museu està presidit per una bandera cubana i una argentina, amb un bust del Che i una estàtua que representa al jove Ernestito assegut mirant el jardí. Abans d'entrar a la residència nombroses plaques recorden algunes visites honorífiques, entre elles destaca la que commemora la visita simultània dels presidents de Cuba i Veneçuela el juliol de 2006. De fet a un pati interior hi ha també tota una sala dedicada exclusivament a aquesta visita de Fidel Castro i Hugo Chávez, amb vídeos, fotos i els regals que portaren per a l'ocasió.

A l'interior de la casa una ampla mostra fotogràfica recorre la vida del revolucionari des del seu naixement fins el seu assassinat a Bolívia el 1967. Tot acompanyat d'objectes valuosos del personatge i de panells explicatius dels diferents processos polítics en els que va participar. Destaquen els mapes en els que s'expliquen els recorreguts en bicicleta i motocicleta per Amèrica Llatina i sobretot la presència dels mateixos vehicles.
La casa la veritat és que està realment ben restaurada, amb molts detalls de la seua vida adolescent, però crec que no val la pena entrar en fetitxismes. Crec que el museu és una bona excusa per conèixer la figura personal del CHE, però sobretot el seu paper com un dels personatges clau de la història del segle XX. Més enllà de l'us comercial que puga existir sobre el "mite", el cert és que ens trobem davant d'un dels grans revolucionaris de la història de la humanitat, partícip de la revolució socialista amb més èxits que ha existit fins l'actualitat. Després d'entrevistar-se amb ell a París el filòsof Jean Paul Sartre es va atrevir a afirmar que era "l'èsser humà més complet de la nostra època".

Tots sabem que el CHE va formar part de la guerrilla liderada per Fidel Castro que va alliberar Cuba del dictador Fulgencio Batista el 1959, donant inici al procés polític i social transformador que, tot i els entrebancs, continua actualment a l'illa caribenya. Però tampoc podem oblidar el seu paper actiu en els primers anys del nou govern, desenvolupant importants tasques en les reformes econòmiques i les noves relacions diplomàtiques, ni molt menys el seu "exili" voluntari posterior per exportar el model cubà al Congo, Argentina i finalment Bolívia. Lluny del que moltes vegades ens volen fer creure, el CHE no va eixir de Cuba per no compartir el rumb del nou govern, tal i com es veu clarament a la carta de comiat que deixà al seu amic el Comandante Fidel, sinó per tractar d'ajudar altres processos revolucionaris a seguir el seu exemple. És inexplicable com encara hui en dia hi ha persones que reivindiquen la figura del CHE i al mateix temps rebutgen i criminalitzen l'actual govern cubà, que segurament no serà perfecte, però que no seria molt diferent encara que Guevara no haguera mort. Si una cosa m'agrada de la casa-museu és que no es tracta d'amagar aquesta realitat i es mostra una clara continuïtat entre la vida de l'argentí i la revolució cubana fins l'actualitat.
Al final de la visita no pot faltar la típica tendeta per traure algo de diners, però tampoc ens entretenim massa perquè la xica que està atenent estava pràcticament plorant. Milers de persones devien fer el mateix: Argentina acabava de ser eliminada del mundial.

Però el raconet cubà d'Alta Gràcia no es limita solament a l'antiga casa de la família Guevara, a menys de 50 metres d'allà una parella de jubilats de l'illa tenen muntat un xicotet restaurant cubà que funciona també com a centre cultural sobre la vida d'aquest país. Els regents ens atenen de categoria, "re-bien", com diuen per ací, amb un arrosset amb verdures típic de l'illa. La decoració està totalment ambientada amb estil caribeny i uns retalls de diari expliquen la vida dels propietaris. Ell, Héctor Celano, és un poeta i ella, Norma Ortega, una dinamitzadora cultural. Els dos vivien a Cuba fins fa pocs anys i ella en concret era la secretària general del Sindicat Nacional de l'Administració Pública i promotora cultural del Ministeri de Cultura, però ara han preferit passar una temporada a la serra cordobesa sense deixar de fer la seua tasca de difusió sobre la realitat del país. Si algun dia aneu a Alta Gràcia, no oblideu anar al museu, però tampoc al restaurant, el seu nom és "Sol de Polen" i de segur que gaudiu de bon menjar i d'una conversa enriquidora.
Una altra casa-museu que trobem al poble és en la que va viure el compositor gaditano Manuel de Falla, qui amb motiu de la Guerra Civil es va exiliar a Argentina. No em va quedar massa clar de quin bàndol era don Manuel, ja que al museu no explicaven massa i pel poc que sé va composar un himne per a les tropes franquistes i anys després el propi dictador li va demanar que tornara a l'Estat espanyol. El cas és que la casa-museu estava bé, amb molts objectes interessants, sobretot els instruments i algunes cartes que parlaven sobre la guerra, però tampoc era res de l'altre món.
El dia l'acabem visitant el segon gran atractiu turístic d'Alta Gracia, una residència jesuítica dels segles XVII i XVIII, que está declarada, igual que tot el conjunt del poble, com patrimoni de la humanitat. L'estància compta amb la part de l'Esglèsia, els tallers colonials i jesuítics coneguts com "El Obraje" i finalment la residència en si mateixa, que actualment és el Museu Històric Nacional del Virrei Liniers, batejat en honor al seu antic resident, que fou un dels últims virreis del Riu de la Plata.
I amb aquesta visita acaba el dia per Alta Gràcia. Ara ens toca esperar el bus per tornar a Córdoba a passar l'última nit a la ciutat. Per les finestres del colectivo veig un país diferent, les samarretes d'argentina que abans inundaven qualsevol ciutat de la República ara han desaparegut. La gent camina mirant a terra i tracta de pensar en altres coses. L'opi s'acaba, la crisi torna, la presidenta tremola. I ara què? pensen molts.

Córdoba (II): La ciutat

"La biblioteca destinada a la educación universal, es más poderosa que nuestros ejércitos."
General José de San Martín

A principis de juliol de 1573 el conqueridor castellà Jerónimo Luis de Cabrera fundava una ciutat al marge esquerre del riu Suquía. Ell venia del nord, del Potosí en el que segons Galeano "la plata levantó templos y palacios, monasterios y garitos, ofreció motivo a la tragedia y a la fiesta, derramó la sangre y el vino, encendió la codicia y desató el despilfarro y la aventura". Cabrera buscava la mítica Ciudad de los Césares, però solament va trobar un paisatge familiar i els aborígens comechingones. Dos elements que el portaren a batejar la nova població com "Córdoba de Nueva Andalucía". Ell ho explicarà així: "...un país en donde se dan las cuatro estaciones (...) y la gente es barbuda y alta, morena como en Andalucía".

Quatre segles i pico després, un altre dia de principis de juliol arribe jo a la moderna ciutat de Córdoba. No vinc del Potosí, fa segles que l'argenteria es va acabar, i tampoc trobe comechingones: la seua aparença andalusa els va permetre sobreviure a la tragèdia barrejant-se amb els nous pobladors. El Suquía a penes porta aigua i el paisatge latifundista ara és una immensa plantació d'edificis que configuren la segona ciutat més poblada de la República Argentina. Amb set universitats i quasi un milió i mig d'habitants, Córdoba té la fama de ser la ciutat més activa i amb una gran producció cultural que res té d'envejar a Buenos Aires.
Al centre de la ciutat, la Catedral i l'estatua del fundador Cabrera es cobreixen les esquenes mútuament i vigilen els vestigis històrics de l'antiga vila. L'espasa i la creu es mostren unides, flanquejades pel poder polític de l'antic Cabildo i l'imperatiu moral de la Manzana Jesuítica, tot sota l'atenta mirada del General José de San Martín, que des del seu cavall observa cada punt de l'escena descrita.
Amb el dit assenyala un altre punt clau del centre històric, no el pot veure, però el coneix perfectament.La seua mà i la seua mirada apunten al nord. Es tracta de la Cripta Jesuítica, construïda a principis del segle XVIII com a seu del noviciat de la companyia, però abandonada per orde de Roma al considerar-la un projecte massa ostentós. Poc després de l'expulsió dels jesuïtes el 1767, la cripta fou descuidada fins que Córdoba s'oblidà d'ella. Un matí de 1989 uns obrers de l'empresa Telecom redescobriren de casualitat aquest temple subterrani esborrat de la memòria col·lectiva de al ciutat.
Però la petjada per excel·lència de la Companyia de Jesús no és aquesta cripta. Des de finals del segle XVI Córdoba ja era el principal centre d'operacions dels jesuïtes per a l'evangelització de la zona i és per això que una Manzana, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000, porta el seu nom. Alla hi trobem el Col·legi Nacional de Monserrat, el més antic del país i que encara funciona, la seu de l'antic rectorat de la Universitat de Córdoba, també la més antiga del país i que actualment serveix com a museu i biblioteca, l'Esglèsia de la Companyia de Jesús, un dels temples més importants de la ciutat que encara ofereix misses i finalment la Residència i la Capella Domèstica.
L'estatua de San Martín mira tots els dies l'escena i s'enrecorda de les llegendes sobre els jesuïtes, però hi ha coses que el nostre heroi nacional no coneix massa bé. El temps passa i la memòria li falla. La vista cansada pel pas dels segles li impedeix veure més enllà dels seus dominis, però sí que recorda aquell maig del 69 en què obrers i estudiants eixiren al carrer junts i ocuparen la seua plaça alçant murs i barricades per protestar contra l'assassinat del sindicalista Maximo Mena, i en general contra el govern militar del General Onganía. Aquesta revolta serà recordada com El Cordobazo. Encara pot veure els policies en retirada amagant-se a les casernes, però també la nit d'aquell 29 de maig en que l'exèrcit va tornar al carrer per acabar amb els més valents que encara resistien.
I és que San Martín ha vist molta felicitat des del seu cavall de pedra, però també molta repressió. Encara algunes nits es desperta espantat quan algun grup de joves turistes tornen de festa fent escama. Un calfred li recorre el cos quan reviu els crits que eixien des d'aquell edifici amagat entre el Cabildo i la Catedral. En aquells moments, durant la dictadura militar del 76 al 83, no va saber massa bé de què es tractava i tampoc no volia preguntar. Eren altres temps. Ara aquell edifici alberga un Museu de la Memòria que constitueix un esgarrifós testimoni de la barbàrie comesa en aquells anys de terror. Hui ja sap que es tractava d'un centre clandestí de detenció del Departament d'Intel·ligència (D2), una divisió especial creada a Córdoba i dedicada al segrest i a la tortura de presumptes agitadors polítics i a la "reubicació" dels seus fills en famílies políticament menys sospitoses.
Per motius evidents ell no es pot moure massa de la seua zona, però sap per rumors que no és l'únic cas a la ciutat. Diuen que allà al costat de l'Esglèsia dels Caputxins que tant li agradava contemplar quan tenia bona vista, hi havia una presó de dones que va funcionar durant pràcticament tot el segle XX. Una volta, a meitat dels 70, un colom li va explicar que una trentena de preses polítiques s'havien fugat del presidi, i a finals de la centúria a un periòdic volador va llegir que el lloc havia sigut reformat i convertit en un centre cultural en homenatge a totes les dones represaliades. Porta per nom el Paseo del Buen Pastor.
I quan la ciutat s'apaga, eixos dies de temporada baixa en que els boliches i el pubs tanquen prompte, San Martín escolta l'aigua tranquil·la d'un rierol conegut com La Cañada, on conta la llegenda que vaga una dóna fantasma que li diuen La Pelada. Però ell ja és major i no creu en estes coses. A ell l'aigua li recorda als pobladors originaris i s'imagina als comechingones pescant i llaurant a la vora del riuet. Noves notícies li parlen d'una gran fira artesanal a la zona amb ceràmiques, telers i altres delícies de l'art tradicional. Està convençut, són ells, sabia que estaven vius i han tornat per a quedar-se.

Córdoba (I): Trobada Argentina i Llatinoamericana de Treball Social

"Politizar la profesión es transformar la academia en una arena de lucha,
de disputa por los contenidos programáticos en un enfrentamiento de ideas"

Jose Paulo Netto, treballador social brasiler

Els primers dies de juliol es va celebrar a Córdoba el Tercer Encuentro Argentino y Latinoamericano de Trabajo Social, un espai de debat i reflexió entre professionals, estudiants i docents que s'organitza cada dos anys des de 2006. Amb l'excusa de trobar-me amb el meu amic Javi, ontinyentí aborigen i uruguaià d'adopció, vaig preparar els trastos, vaig agafar un bus de 13 hores i em vaig plantar a la Universitat Nacional de Córdoba disposat a passar quatre dies intensos.

La primera sorpresa fou arribar al Encuentro i trobar-me una sala de congressos plena de gom a gom, amb unes 1300 persones inscrites i més de 100 ponències presentades. M'esperava una cosa més senzilleta, però això de trobada llatinoamericana pareix que anava en serio, amb la presència de persones de molts països del continent, principalment de Xile, Uruguai, Paraguai, Brasil, Colòmbia, Veneçuela i de la pròpia Argentina.

El títol d'aquesta edició era Escenario político de Latinoamérica, el desafío del pensamiento crítico en las Ciencias Sociales y el Trabajo Social i comptava amb tres eixos temàtics que es podrien resumir en: Moviments socials i projectes populars; Universitat i pensament crític; i Treball Social en l'actual context llatinoamericà. No em posaré ara a explicar totes les conferències i ponències, perquè no acabaria mai i tampoc crec que ho llegireu ;), però la veritat és que fou realment interessant i gratificant comprovar el bon estat de l'esperit crític i combatiu a la segona ciutat del país. Vos faré un breu resum.
El primer dia arribe directe a la inauguració amb un grup de música i ball tradicional i de seguida apareix la degana de l'Escola de Treball Social per fer el primer parlament de les jornades. Del principi de la trobada em van sorprendre 3 coses basicament:

- La primera és la gran presència del moviment estudiantil en la preparació i coordinació de la trobada. Amb la quantitat de gent que hi havia inscrita, la capacitat d'organització que és requereix ha de ser enorme. Des del principi la degana de l'escola, en el seu parlament d'inauguració, reconeix que tot ho han fet les organitzacions i assemblees d'estudiants, que seran les encarregades de tancar el Encuentro.

- La segona cosa que em sorprèn és que el patriotisme no s'atura ni a les portes de l'acadèmia. L'argentinisme no té límits i només començar la trobada sona l'himne nacional i la degana fa referència al mundial i a la suposada victòria Argentina. Dos dies després la invencible fou vençuda i el país entrà en depressió profunda. Es podria fer una tesi doctoral sobre el patriotisme i el futbol al Cono Sur. Un altre exemple surrealista en la mateixa línia el vaig viure a la manifestació LGTB de Salta unes setmanes abans, amb l'himne argentí a tota castanya i banderes futboleres a full, com diuen per ací.

- Per últim destacar la gran presentació de la degana, sorprenentment canyera, amb una exposició molt clara i crítica sobre recorregut històric de la universitat en relació a la societat argentina, amb referències directes al nou escenari llatinoamericà, parlant sense complexos del Socialisme del segle XXI i defensant explícitament els governs de Fidel Castro, Evo Morales i Hugo Chávez com a referents a seguir per la resta del continent. Aquest posicionament polític clar serà una constant al llarg de les jornades, però la degana no es quedarà en paraules. Acaba el seu discurs convocant a una concentració amb motiu d'un judici a un responsable de desaparicions durant la dictadura militar i introdueix la primera conferència reivindicant una universitat realment pública i radicalment oposada a les noves estratègies de mercantilització.
La primera conferència, a càrrec del sociòleg de la cultura Lucas Rubinich, ens parla precisament sobre això, amb un paral·lelisme exagerat amb la situació europea. Autopresentat com a científic militant, el ponent ens convida a reflexionar sobre el procés de transformació neoconservadora de l'educació superior que s'estén com una taca d'oli per tota Amèrica Llatina des dels anys 90. Sense entrar ara a explicar la mercantilització que suposen totes aquestes contrareformes (que ja coneguem massa bé), el que analitza aquest investigador és la facilitat amb la que es naturalitzen determinats canvis estructurals de tall conservador disfressats de progressistes i moderns, amb una retòrica i un discurs familiar i atractiu. Un exemple clar d'aquesta nova cara és com el propi Banc Mundial cita "Los Herederos" de Buerdieu i Passeron per justificar els numerus clausus a l'educació superior.
Però el greu no és ja com les grans instàncies tracten de justificar-se, sinó com molts membres de la pròpia acadèmia interioritzen aquest discurs hegemònic pseudoprogressista. El resultat l'explica al seu llibre "La conformación de un clima cultural: Neoliberalismo y Universidad", on ens parla de la “traducción a lenguaje progresista de las políticas reivindicadoras del mercado”, de la mà de la tercera via d'Anthony Giddens i Ulrich Bech. A este panorama integra “el mundo de las organizaciones no gubernamentales” que sota les banderes de la solidaritat i l'autonomia de la societat civil, conformaren un altre “elemento descalificador de las viejas instituciones colectivas”. En definitiva del que ens parla és que la dreta ja no és de "sacristía e incienso", sinó que és una dreta nova, més sofisticada. Ja no existeix un ells (conservadors, fora de la universitat,...) i un nosaltres (la universitat progressista, crítica,...) perquè el pensament únic ha entrat a l'acadèmia per la porta de darrere i sense fer soroll. Arriba un dia en que sense saber de quina forma, com dirà el propi Rubinich, te n'adones que els teus companys de departament amb els que t'estàs fent un cafè són els que et tracten de vendre les noves reformes neoliberals amb un discurs d'esquerres i pensant-se que són idees innovadores que generen "noves oportunitats". Vos sona d'alguna cosa?? Ara no estic segur de si ho va dir Gramsci, Lukács o Althuser, el cas és que l'hegemonia, contra més invisible, més hegemònica és.
Sobre les ponències que vaig escoltar no sabria amb quina quedar-me, la veritat és que s'exposaren experiències molt interessants en contextos ben diferents, on es podia veure clarament com el treball social, de qualsevol tipus, no passa necessàriament pel pur assistencialisme. Els temes principals de les ponències giraven en torn als tres eixos de treball de la trobada, però es centraven sobretot en la defensa de la Universitat com a promotora del canvi social i com a agent polític. Així mateix també fou una constant la crítica als congressos, tallers, cursos,... com a pur consum i com a forma de fer punts i tindre més acreditacions, on "els docents fan com si ensenyen alguna cosa i els estudiants fan com si aprenen".

La conferència del segon eix (Moviments Socials, projectes populars i democràcia) fou de les millors i comptava amb uns ponents de luxe i molt contundents, que ens mostraren una fototografia general de la situació socio-política de diferents països del continent.
El primer d'ells era Waldo Ansaldati, doctor en Història per la Universitat de Córdoba i investigador de sociologia històrica a la de Buenos Aires, qui explicà les diverses formes d'entendre la democràcia a Amèrica Llatina i com de diferents poden ser governs que es diuen igualment democràtics, com per exemple Colòmbia o Bolívia. En aquest sentit es centrà en la defensa de la necessitat d'adjectivar el substantiu democràcia, tal i com es fa a Veneçuela (democràcia revolucionària) o a Bolívia (revolució democràtica), insistint en la necessitat de crear una alternativa capitalista adaptada als nous temps, però argumentant que no es pot fer "tabula rasa" ni desprestigiar els clàssics: el nucli del sistema és el mateix que va explicar Marx fa 150 anys.
El segon ponent, Julio Gambina, que entre altres coses és professor d'Economia Política i Dret a la Universidad de Rosario i membre d'ATTAC-Argentina, ens va fer una explicació del bicentenari argentí des d'una perspectiva ben poc idealitzada (cregueu-me que és una cosa difícil de trobar fins i tot en els sectors més crítics!), denunciant el paper de l'estat argentí en l'explotació de classe, en la discriminació de gènere i en el racisme contra els indígenes, però reivindicant determinats aspectes de les revolucions independentistes del segle XIX, com la unitat llatinoamericana front a l'invasor. En aquest sentit enllaça la seua ponència amb la recent creació de l'ALBA (Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América) i l'important paper que els moviments de base tingueren en els processo de transformació en Bolívia i Veneçuela. En el cas argentí recorda que la crisi de 2001 va donar origen a moltes organitzacions populars i va enfortir molt alguns projectes com la CTA, que en l'actualitat compta amb més d'un milió d'afiliats. Segons Gambina un dels problemes del país és que tot el món opta per l'eixida individual adaptant-se al status quo perquè "de algo hay que comer", quan la única eixida real per al canvi és la col·lectiva. Però un dels grans mèrits del neoliberalisme és sense dubte la capacitat de trencar les subjectivitats per fer-nos creure que no es pot canviar la realitat. Contra això Gambina ens deixa tres frases estel·lars: "No hay que dejarse chantajear por el posibilismo", "Hay que dejar de escribir ponencias para ganar dinero o para hacer puntaje y hay que participar más activamente en los Movimientos Sociales" i finalment "La revolución és una convocatoria a la creatividad".