Ñandereko! Escoles aborígens d'Aguaray

"En lengua guaraní, ñe'é significa "palabra" y también significa "alma". Creen los indios guaraníes que quienes mienten la palabra, o la dilapidan, son traidores del alma"
Eduardo Galeano

Eren les sis i mitja del matí quan els gendarmes ens feren baixar de l'autobús. A penes faltaven uns quilòmetres per arribar a Aguaray i els primers rajos de sol combatien la freda nit de l'interior argentí al temps que em convidaven a despertar i posar en ordre les neurones. Una tasca en la qual seria injust negar el paper de la policia.

Mentre milers d'indígenes viatjaven a Buenos Aires per reivindicar els seus drets en el marc del bicentenari d'Argentina, jo em dirigia al nord, a un xicotet poblet al costat de la frontera amb Bolívia. L'objectiu era doble: d'una banda eixir del país per renovar el meu visat de 3 mesos i d'altra conèixer les experiències socioeducatives que s'impulsen des de la Universitat Nacional de Salta a les comunitats aborígens de la zona.

Simplement: inoblidable. Gràcies a la companyia d'Adriana, una professora de la UNSa que em va acollir a casa seua i em va fer de guia particular, vaig poder conèixer durant tres dies diverses escoles indígenes dels voltants d'Aguaray. El primer dia vaig visitar l'escola de Tuyunti, una comunitat chané (ètnia d'origen arawak barrejada amb els guaranís) on viuen unes 350 famílies. El centre el van fundar els franciscans a finals dels 40 del segle passat i en els últims anys s'ha començat a impartir classes "en idioma", com li diuen ells al seu guaraní. Després de participar a una classe de quart d'EGB dues mestres de la comunitat, Natalia i Catalina, em contaren que elles estudiaren a la mateixa escola i que al principi els docents venien de fora i solament sabien parlar castellà, amb la qual cosa elles no entenien res i les castigaven, i per això els feia por anar a classe. Inevitablement vaig recordar el Tio Canya, els vaig explicar un poc la lletra i em vaig comprometre a enviar-los la cançó.
A la classe em va sorprendre que molts xiquets que parlaven entre ells la seua llengua contestaven en castellà al mestre, encara que aquest parlara tot el temps en chané, i em vaig adonar que el seu conflicte lingüístic no déu de ser tan diferent al nostre fa unes dècades. Mentre la xiqueta que estava al meu costat m'ensenyava el seus dibuixos jo tractava de convèncer-la per que parlarà en chané al mestre i deduïsc que la vaig convèncer perquè no va tornar a parlar castellà en tota l'hora... fins i tot a mi em parlava "en idioma" i no em va parèixer massa oportú explicar-li que no entenia res del que m'estava dient: el que em contava semblava entusiasmar-la i les meues respostes ambigües sonaven fins i tot convincents. Graciós, si més no.

Al matí següent vaig visitar la comunitat guaraní de Yacuy, amb una escola que també va ser fundada per una ordre religiosa a meitat del segle XX. La sensació que em va donar aquesta comunitat és que tenia menys contacte amb la ciutat, i això ho dic perquè quan vaig entrar a l'escola els xiquets es quedaren bocabadats amb la meua presència, imagine que més o menys jo devia de ser tan exòtic per a ells com ells per a mi. Allà em va rebre amb els braços oberts Mª Luisa, subdirectora del centre i bona amiga d'Adriana. Em va donar via lliure per visitar l'escola i allà que vaig anar: vaig començar el dia amb Ciències Naturals i el vaig acabar amb Llengua Guaraní al curs de 7é d'ESB.

En aquesta última classe em vaig quedar al·lucinat amb el mestre Marcelo Soria, per la seua forma d'ensenyar la seua llengua i per la passió amb la que em va estar explicant la seua tasca en Educació Intercultural Bilingüe (EIB), una modalitat d'educació contemplada a la Constitució a partir del 1994 i emmarcada en el reconeixement dels drets dels pobles originaris. Marcelo és membre del Consejo Educativo Autónomo de los Pueblos Indígenas (CEAPI), com a representant nacional per l'àrea guaraní, i em va estar explicant tots els seus projectes amb l'ajuda d'algunes professores de la Universitat per tal d'aconseguir una educació guaraní, tant en llengua com en contingut. De fet, fa un moment he dit que que la matèria es deia "Llengua Guaraní", però vos he enganyat, el nom que Marcelo li ha posat és "Ñandereko", que en guaraní vindria a significar una cosa així com "la nostra forma de ser" i contempla no solament l'ensenyament de la llengua sinó que pretén ser una eina de recuperació i transmissió de les tradicions, els valors i les formes d'organització política originàries de la comunitat.
Per a millorar aquesta tasca estan creant materials didàctics propis entre els que es troba el llibre bilingüe OPAETE REVE YAEKA ÑANDE RAIKUERE, que em van regalar :-) i que podeu llegir ací.

Tota aquesta qüestió dels materials didàctics propis no és una cosa banal i crec que és un tema sobre el que tots els educadors que venen ací (o on siga) s'haurien de conscienciar. Cada dia estic més fart de sentir lemes absurds com "més educació" o "l'educació és bona". No sé fins a quin punt això té sentit, al meu entendre cal deixar de reivindicar "més educació" en abstracte i començar a demanar (i sobretot construir) l'educació que volem. L'educació en general i l'escola en particular no és per si mateixa bona, de fet la seua funció històrica ha sigut la de perpetuar el sistema patriarcal i de classes i invisibilitzar les cultures no oficials, per tant demanar "educació" en abstracte em pareix una ximpleria. Això ho han entès a Yacuy i per això estan construint la seua pròpia educació, en lloc d'exportar l'educació europea que tant pocs favors els ha fet.

Però no tot fou feina, estudi i investigació (nótese la ironia): per les vesprades vaig acompanyar a Adriana a la UNSa de Tartagal, on vaig comprovar que les tutories es feien a la cafeteria i vaig conèixer gent molt interessant amb qui vaig poder conversar i aclarir alguns dubtes sobre la política local i nacional.

A les nits tampoc vaig parar: la primera la vaig passar explicant filosofia grega al fill de la família i als seus amics, que tenien examen al matí següent i, com no, encara no havien obert el llibre. Crec que aprovaran. La última nit vaig gaudir d'un encantador i multitudinari sopar familiar amb motiu d'un aniversari. Impagable.

I de Bolívia, què dir? Vaig eixir per Pocitos i vaig passar tot el dia a Yacuiba (no confondre amb Yacuy), una mena d'Andorra a la boliviana que és bastió de l'oposició al MAS d'Evo Morales. Però per poc em quede a viure allà tota la vida perquè al senyor aduanero no li venia de gust posar-me els segells d'eixida i entrada al passaport, amb la qual cosa em convertia en un immigrant il·legal al país... irònic més que res per haver sigut mestre de català per a sense papers bolivians a València.

En fi, aventures diverses que redactades amb l'art d'altres mans serien dignes de formar part d'Històries del Paradís.

Primer de maig a la Quebrada del Toro

"Qui no comprén una mirada tampoc comprendrà una llarga explicació"
Dita àrab
El passat cap de setmana un grup d'estudiants de diferents carreres anàrem a la comunitat del Alisal per donar un cop de mà a les famílies del paratge en la reconstrucció les seues cases, molt afectades pels terratrèmols del passat febrer. La Quebrada no em deixa d'impressionar. Com la primera vegada, entrar pel riu amb el bus, sorprendre't envoltat per les muntanyes, passar per baix de les vies, aturar-te i escoltar el silenci,... són sensacions difícils de descriure.

Aquesta vegada la comunitat que visite és de les primeres de la ruta i es nota que el sol no pega tant i l'ambient és un poc més humit. Als Alisos (nom oficial) hi ha unes 80 famílies en cases disperses (a l'estil dels nostres masos) que viuen principalment de la ramaderia (formatges i carn) i de l'agricultura (choclo, pomes, bresquilla, figues, nous,...). Des de 2003 tenen personalitat jurídica i el 2006, com a resultat d'un treball de recuperació identitària, la comunitat es reconeix part del Poble Tastil.
Arribàrem el divendres a la vesprada i acampàrem al pati de la senyora Antònia. Ens dividírem en tres grups per treballar a les cases més afectades i a mi em va tocar anar a veure a Don Julio. Travessant les vies del Tren a las Nubes arribàrem a sa casa, un habitatge fet a l'estil de maçoneria tradicional de la zona, amb 4 habitacions (cuina, dormitoris i bany) que estaven molt afectades pels sismes i pel pas del temps en general. Allà hi viuen Don Julio, un jubilat ferroviari de 73 anys, i la seua esposa Letícia. Amb ells estan tres néts que van a l'escola del Mollar (la comunitat del costat) i que fins ara dormien a una galeria, una mena de naia molt exposada al fred, a l'espera de que la municipalitat de Campo Quijano porte els materials necessaris per a la reconstrucció, o bé que un grup d'estudiants 'sin oficio ni beneficio' anem a ajudar un poc a refer els dormitoris. La segona opció de moment és la única que s'ha complit.

Al llarg dels tres dies enderrocàrem els murs que estaven en pitjors condicions i amb la direcció del mateix Don Julio i d'altres habitants de la zona aprenguérem a construir de nou les habitacions com si fórem oriünds quebradencs de quatre generacions. El treball era dur, però la companyia, l'acollida i agraïment infinit de la família eliminava tots els aspectes negatius de la feina. A més no faltaren moments de tranquil·litat i diversió, per compartir uns mates i unes nous, jugar amb els xiquets i els animals de la casa o parlar amb els més grans sobre la situació de les comunitats. Segons em contaren als Alisos actualment tenen un consell de kurakas o pares de família i cada dos anys trien dos kamachi, que són els encarregats de dirigir la comunitat. No estic segur, però diria que aquests últims són els que van com a representants al Consejo del Pueblo Tastil. Totes aquestes qüestions em seran d'utilitat per a un projecte que tinc entre mans i que en un futur recent, quan comence a prendre forma, vos explicaré.
A les nits ens reunim tot el grup al voltant d'una foguera per intercanviar les experiències del dia i de pas intentar arreglar el món. El primer de maig ens dediquem un cabrito a la parrilla que comprem a una família de la zona i acabem visitant un túnel del Tren a las Nubes, amb esglai de terratrèmol inclòs. Compartim cansament, riures, curiositats i lectures de la realitat fins que el foc s'apaga i sols queden les estreles i la lluna, que ens indiquen que és hora d'anar a dormir.
El moment del comiat és agredolç, les mirades dels membres de la família expressen felicitat, però s'aprecia un punt d'angoixa: estan preocupats en què passarà si no arriben les ajudes de la municipalitat i si hi ha nous terratrèmols (durant la nostra estada hi ha hagut dos de baixa intensitat). Finalment Don Julio s'atreveix a preguntar: "...a ustedes la rectora cuando les volverá a mandar?". Jo, sincerament, no vaig saber què respondre.

[Foto-crònica] Los valles calchaquíes: la meua marxa intercomarcal

El cap de setmana del 10 i 11 d'abril es celebrava al País Valencià la 3ª Marxa Intercomarcal dels Països Catalans organitzada pel Grup de Muntanya Viarany. Enguany no vaig anar, però casualitats de la vida dos francesos, un argentí i un català coincidírem i ens aliàrem per llogar un cotxe i fer la ruta de los valles calchaquíes.

Eixírem de Salta el divendres de bon matí i seguírem la ruta 68 fins a Cafayate. Travesant la vall de Lerma i la Quebrada Alemania anem trobant cada volta més parades obligatòries, sobretot en el tram de la Quebrada de las Conchas. Els paisatges com sempre espectaculars: fileres i fileres d'infinites muntanyes de colors, formes i grandàries que mai deixen de meravellar-te.
Fem vàries parades dignes de menció. La primera d'elles és a la Garganta del Diablo, un monument natural de roca composat per materials que s'han anat acumulant al llarg de 90 milions d'anys. L'aigua anà penetrant en els porus i esquerdes de les roques desgastant-les i donant-les la seua forma actual.
La segona parada destacada és pocs km després, a l'Anfiteatro, una formació molt pareguda a l'anterior a la qual s'accedeix després de passar per un estret canó de roca.
Continuant la carretera el paisatge va canviant constantment i cada pocs km parem impressionats per les noves vistes: a un punt ens creguem cowboys en el Far West i pocs Km després pareguem astronautes en un paisatge lunar.
A poqueta nit arribem a Cafayate i ens allotgem a l'Hostal Ruta 40. Aquesta xicoteta població és el segon centre de producció vinícola del país i el primer que fem en alçar-nos el dissabte és visitar una de les seues bodegues, on ens mostren el procés d'elaboració dels seus vins i ens ofereixen una degustació amb unes delicioses empanades salteñes.Però prompte tornem a la carretera (en aquest cas ja sense asfaltar) i ens dirigim cap al segon tram del circuit calchaquí, que ens portarà a l'encantador poblet de Cachi.
El camí de pedres és la mítica Ruta Nacional 40 (deduïsc que el nom li ve donat perquè les condicions no permeten passar de 40km/h) i poc a poc anem trobant xicotets poblaments que segons ens diuen són els més antics de tot el territori argentí. Fem diverses parades per a fer fotos i caminar, encantats tant per l'entorn natural com per l'arquitectura de fang i pedra caracterísitca de la zona.
Els cotxes que ens creuem ens saluden amb alegria i cada volta que parem en un poblet l'amabilitat local ens desborda. En concret a Santa Rosa, on viuen entre 50 i 60 persones, una família ens mostra els seus camps de pimentons i ens convida a raïm, tomaques, meló i, sorprenentment, mistela!.
Estem al cor de los Valles Calchaquíes, on el poble preincaic Dieguita-Calchaquí, que en el passat rebutjà amb coratge la invasió castellana, continua resistint i reivindicant els seus drets com a poble originari. Aprofitem la confiança que es genera per preguntar sobre totes aquestes qüestions i ens expliquen com s'organitzen, com viuen, que mengen i ens ensenyen les escoles i els centres sanitaris amb els que conten. Insuficients, evidentment.
Parem a dinar un bon "matambre" a un dels poblets més grans, Angastaco, amb uns 800 habitants, que sembla un oasi enclavat en un dels paisatges rocosos més bonics de la ruta.
Entre Angastaco i Molinos parem obligats per un grup de "llamas" que bloquegen el camí i prop d'un altre xicotet poblat ens sorprén un camp de futbol amagat entre el bosc i el riu calchaquí.
Descansem un poc a Molinos i després continuem per fer el tram final cap a Cachi. Poc a poc anem entrant al Parc Nacional dels Cardones i a mesura que avancem aquests cactus gegants es van multiplicant i inundant l'horitzó.
Ja de nit arribem a Cachi, un encantador (ja ho havia dit, ho sé, però és que ho és!) poble, amb una màgia que t'atrapa i que et crida a quedar-te un dia més. Per desgràcia hem de tornar el cotxe el diumenge per la vesprada i no podem gaudir massa del poble. Els seus carrers amples, les voreres altes de pedra, les cases blanques d'estil colonial barrejat amb un urbanisme autòcton, el museu d'arqueologia, la plaça i l'església hauran d'esperar-me per a una nova visita.
A la nit sopàrem a un restaurant de cuina tradicional en el que vaig menjar un deliciós "Volcan de Quinoa", que vindria a ser una carabassa farcida d'arros de Quinoa i altres ingredients per identificar... un sabor espectacular. La Quinoa és un cereal que és cultiva a tota la serralada andina des de fa més de 5000 anys i que ara s'està tractant de recuperar als pobles calchaquis.
Al matí tenim el temps just per visitar el centre d'artesania tradicional, l'església i de seguida eixim cap a Salta per la Ruta Nacional 33. Aquesta ruta en un primer moment (al seu pas pel Parc Nacional dels Cardons) és una infinita carretera en línia recta que no s'acaba mai i que de sobte es plena de curves i va pujant i baixant constantment, però per fortuna ja està asfaltada i la podem fer un poquet més ràpid.
El punt més alt al que arribem és la Piedra del Molino, a 3.348 m sobre el nivell del mar. Té aquest nom perquè allà es troba una pedra de molí que es transportava des d'Humahuaca fa centenars d'anys, però la carreta es va trencar i la pedra es va quedar allà dalt. Al costat hi ha una xicoteta capella dedicada a la Mare de Déu que els indigenes accepten com a representant de la Pacha Mama i li deixen tot tipus d'ofrenes.
A partir d'ací comencem a descendre per "la cuesta del obispo" i anem entrant al "valle encantado". La vista em recorda moltíssim a la Illa de Sky, a Escòcia, i fem diverses parades per a traure fotos. En una d'elles trobem un xicotet comerç gestionat per pobladors de la zona i dinem allà unes empanades.
Després de dinar augmentem el ritme i reduïm les parades, hem d'arribar prompte a deixar el cotxe o ens cobraran un dia més... però la passió contagiada pel futbol ens obliga a fer una última parada per gaudir d'un partit entre dos equips de la zona.
A les set de la vesprada arribem per fi a casa i després de fer una visita fugaç al mercat dominical de Salta el cansament ens acaba per vèncer i els quatre caiguem rendits a les hamaques de l'Hostal. Enguany la meua marxa intercomarcal ha sigut particular, però l'any que ve ens veiem a la quarta!

Primera visita a la Quebrada del Toro: La fiesta del Choclo

"En este último tiempo se escucharon diferentes voces sobre la cultura de Tastil.Una de ellas es que la cultura tastileña de Tastil ha desaparecido,

otros recién hoy se estarán enterando de la existencia de este pueblo.
Es por ello que les digo que vive y esta presente el pueblo precolombino e incluso pre incaico que habito este suelo”

Dirigent del "Consejo del Pueblo Tastil"
El famós Tren de las Nubes uneix les poblacions de Salta i San Antonio de los Cobres. Els turistes que viatgen en ell miren per les finestres l'espectacular Quebrada del riu Toro: una estreta gola rodejada de parets quasi perpendiculars adornades amb uns pocs arbres, arbustos i incomptables cactus gegants. Miren per la finestra, però no paren. Els més avispats aconsegueixen bones posicions al vagó i trauen les millors fotos: cels blaus, sol clar, verda vegetació, cerros multicolors... i això del fons? això del fons és una casa? - Es pregunta el turista en arribar a casa i veure les fotos al seu ordinador - I això que circula per eixa carretera semi abandonada? Això és un autobús? No... no pot ser, eixa carretera no deu de ser transitable! Estes càmeres tan noves s'inventen les fotos!
Però el turista s'enganyava, allà baix hi havia cases i en eixe autobús viatjava jo. Era tres d'abril i havia eixit de Salta a les 6 del matí per arribar a la tercera edició de la "Fiesta del Choclo" que es celebrava a la comunitat de "Gobernador Solà", al centre de la mateixa Quebrada.
La Quebrada del Toro és el nom que es donaren a si mateixes el conjunt de comunitats que habiten la zona i que en els últims anys han reforçat les seues relacions mitjançant la creació del "Consejo del Pueblo Tastil" (CPT) amb l'objectiu de reconstruir i revitalitzar la seua cultura mil·lenària. Gobernador Solà és una de les comunitats que formen part d'aquest poble, un paratge habitat per poc més de cent persones, unes 30 famílies, que desenvolupen activitats agrícoles i ramaderes destinades fonamentalment a l'autoproveïment.
M'havien parlat de la Quebrada, dels seus paisatges espectaculars, de les muntanyes, dels cactus, del sol brillant, del vent constant... des de l'autobús pense que potser han exagerat... però quan baixe en la meua parada i l'autobús se'n va... eixe moment és indescriptible. Et quedes allí, al centre de la Quebrada, es fa el silenci i aleshores és quan te n'adones que tot el que t'havien dit era veritat. No veig cap casa des de la carretera, dubte si l'autobús s'ha enganyat de lloc, però estic tranquil perquè no estic a soles, viatge amb quatre xics de la Universitat i a més altres persones de les comunitats veïnes han parat també per acudir a la festa.
Una de les xiques que ens acompanya ja ha treballat a Gobernador Solà i anem directament a visitar a Doña Rosa, una dona influent de la comunitat que ens acull amb els braços oberts a la seua casa de pedra, palles i fang, construïda a l'estil tradicional de la zona. En ella ens presenta a tota la seua família i ens explica que estan preparant la Festa del Choclo (la dacsa). En realitat aquesta festa és relativament nova i la seua celebració està relacionada amb la reivindicació del Poble Tastil per a ser reconegut com a poble originari per part de la República Argentina; es tracta d'una escenificació pública d'una part de la cultura tastileña que té com a objectiu legitimar-se davant les institucions, com una mena de tramit per poder gaudir dels drets que la constitució argentina i altres lleis provincials reconeixen als pobles originaris. Aquesta festa s'ha d'entendre per tant en aquest context de resignificació de les pràctiques culturals d'aquest poble, amb l'objectiu principal d'afermar la seua identitat i de que es reconega la seua diferència cultural (tant de la cultura europea-criolla com de la cultura colla-incaica).
Després d'ajudar un poc a Doña Rosa en alguns preparatius ens dirigim cap a la zona de les antigues escoles, on es realitzarà la festa. Mentre esperem a que arribe la gent els xics de la Universitat m'ensenyen el resultat de l'últim projecte realitzat per "Los Amigos de la Quebrada": es tracta de la salita de lectura, un xicotet i acollidor espai acondicionat amb una taula, cadires i un parell de prestatgeries amb llibres. En eixe moment apareix un dels representants més respectats de la comunitat, Esteban Vilca, qui ens agraeix la nostra visita a la festa i ens convida a vindre més per a poder dinamitzar la salita i treballar amb els xiquets i xiquetes del poble. A més ens diu que té en ment crear una "casa del saber", per recuperar tota la memòria i història del seu poble. Aprofitant que encara estan arribant alguns familiars ens mostra també la sala d'informàtica (amb tres ordinadors finançats per l'obra social de nosequina empresa) i ens torna a animar a freqüentar la comunitat per aprofitar aquests espais. La veritat és que la seua rebuda ens sorprèn molt gratament, després dels terratrèmols de l'últim mes les notícies que arribaven a la ciutat era que des de les comunitats no es volia saber res de les institucions. La solució que se'ls plantejava des del govern provincial era abandonar la zona per a poder reconstruir els poblats amb tranquil·litat, però en realitat el que segurament es pretenia era que els habitants de la Quebrada deixaren les terres per perdre així els pocs drets legals que tenen sobre el seu propi territori.
De camí al pati, on es realitza la festa, ens explica que enguany no assistirà molta gent d'altres comunitats; no s'ha volgut fer molta publicitat perquè moltes persones s'han quedat sense casa a causa dels moviments de terres i les carreteres són més perilloses que mai. Al final s'apleguen unes 50 o 60 persones i comença la celebració amb la cerimònia de la Pachamama, un ritual ancestral que els habitants de la quebrada realitzen en privat, però que s'escenifica en públic en la festa precisament per la ja comentada exigència de visibilització de la cultura Tastil que reclamen les institucions per atorgar determinats drets constitucionals.
La cerimònia de la Pachamama consisteix en oferir menjar i beguda a la mare terra per agrair tots els fruits que ens dóna i per reforçar els llaços amb ella. En l'actualitat aquest culte és una barreja de ritus pagà i cristià amb elements de la vida quotidiana contemporània que té com a resultat l'ofrena a la terra d'ampolles de Coca Cola, aigua mineral, paquets de tabac, licors i menjars tradicionals de la zona. L'acte està presidit per dues parelles i un xiquet, que en aquest cas era el fill d'Esteban, i a continuació van participant tots els assistents per parelles.
Després de l'ofrena arriba el moment de gaudir dels menjars tradicionals de la zona: humitas, tamales, formatge de cabra, carn, empanades i sobretot Choclo, aliment que dóna nom a la festa i que és considerat com el més mil·lenari i sagrat per al poble Tastil. Però prèviament es fa la hissada de banderes, tant de la de la república com de la dels pobles andins, la Wiphala. La jornada acaba en germanor escoltant i veient un grup de danses tradicionals, que ballaren zamba, chacarera i altres ritmes del nord-oest argentí.
A les cinc de la vesprada el vent comença a bufar més fort i és el moment de tornar cap a l'autobús que ens portarà a la ciutat. L'experiència ha sigut esgotadora, el sol i el vent ens ha cremat tota la cara, però aquest primer contacte amb el poble Tastil no ha pogut ser millor, en un moment tan difícil per als habitants de la Quebrada la seua alegria i les ganes de compartir la seua cultura és, si més no, esperançadora.

Salta als meus peus

"Salta heroica con tu gesto firme
muestras el coraje de tus gauchos
recibes la mano que te siembra
rechazas la mano que te hiere"
Los Chalchaleros

La cabina del telefèric puja lentament i va de costat a costat com si fóra un pèndul. Davant meu està el Cerro San Bernardo, a la meua esquena queda Salta, la ciutat que m'acollirà els pròxims 5 mesos.

És més gran del que esperava, però des d'ací dalt la puc contemplar pràcticament sencera... els seus carrers rectes, les places, els parcs, els estadis de futbol (en conte 5!!)... la seua planta quadriculada em recorda a una partida d'escacs... o millor de "hundir la flota". L'ordenació urbana no és casual, si mirem el mapa de la majoria de ciutats d'Amèrica Llatina ens adonarem que totes són iguals. La raó la trobem en les "Ordenanzas de descubrimientos, nueva población y pacificación de las indias" dictades per Felip II el 1573, per les quals s'establia la forma reticulada i racional dels assentaments per donar pas a una nova fase de colonització del "nou món" basada en el control "pacífic" de la regió, tractant així de superar la primera fase de conquesta i penetració violenta en els territoris americans.
Des d'ací dalt, la torre de San Francisco, que diuen que és la més alta d'Amèrica, no pareix tan gran. Els cotxes i els col·lectius (autobusos de línia) pareixen de joguina i les persones, sense ulleres, em costa veure-les. Al centre de la ciutat reconec la Plaça 9 de Julio. Ahi està l'antic Cabildo, ja el veig, i als costat, als carrers Alvarado i Caseros, els edificis em saluden i clamen al cel el seu passat colonial.
Tracte de seguir amb la mirada les 5 quadres del Carrer Mitre que separen la plaça central de la meua nova casa, l'hostal Prisa Mata. No el veig, els edificis el tapen, però sé que està allà baix.Un col·lectiu puja per l'Avinguda Bolivia i s'allunya de la ciutat, crec que va cap a la universitat, déu de ser el 6A... Això em recorda que demà tinc una reunió en el CISEN (Centro de Investigaciones Sociales y Educativas del Norte Argentino). Hem quedat els "Amigos de la Quebrada" per parlar sobre la situació de les comunitats indígenes després dels terratrèmols de les últimes setmanes. De moment no se sap massa bé com estan les coses per allà dalt, les vies d'accés estan tallades i la premsa a penes informa. Hauré d'esperar un temps per començar les pràctiques sobre el terreny i ja puc preveure que es centraran en ajudar en la reconstrucció dels poblats.

Pel meu cap passa la Quebrada del Toro i el poble Tastil que l'habita, però també València i tot el que he deixat al nostre país (als nostres països). Què estaran fent ara? Porte el calendari un poc descontrolat, però diria que les Falles i la Magdalena ja s'han acabat, quins records... I ja arriba l'abril...què ràpid! com es presentarà el 25? i el 23? Crec que m'hauré de posar al dia...

I de sobte sona una alarma que interromp els meus pensaments... és el telefèric, les últimes cabines que tornen cap a baix avisen als despitats com jo que si no espavilem haurem de baixar caminant els 1.021 graons que porten al monument a Güemes... serà millor que em done pressa.De nou a al cabina. Ment en blanc. Futur incert. La ciutat m'espera. Salta als meus peus.