13 d’agost de 2010

Històries per a no dormir

- Primera part-

"El meu escepticisme em salvaguarda de tornar-me un fanàtic"

Karlheinz Deschner

"Una vegada és casualitat, dues vegades és coincidència, la tercera vegada és una acció enemiga"
Ian Fleming

Tilcara està a més de 200 km de Salta, no havia parlat amb ningú, no coneixia ningú. Eren les 8 de la nit quan passejava tota velocitat pel carrer de l'hostal fugint del fred i del cansament de tot el dia de viatge.

No hi ha ningú fora de les cases, el poble es replega per famílies i el bullici turístic s'apaga. Ja queda poc per arribar a l'hostal, ja el veig, quines ganes d'arribar, quin fred! En això apareix un xiquet indígena que baixa des de l'hostal. Pense si no s'estarà congelant, però no el mire massa, el meu objectiu ja està fixat, no m'interessa res més.

Quan passa pel meu costat em diu clarament: "Hola Andrés". No sé quant de temps vaig tardar en reaccionar, però quan em gire ja està massa lluny. Els dos anem amb presses, ell no para i ni tan sols em mira. Jo tampoc pare i mentre faig els últims metres abans d'entrar a l'hostal em qüestione si he escoltat bé el que m'ha dit... busque alguna explicació raonable: igual és un xiquet que em coneix de la Quebrada del Toro? Està a més de 200 km d'ací. Ves a saber si ha sigut imaginació meua. Anàvem molt ràpid, fa fred i fa vent, no m'haurà dit res?

Mentre done les meues dades al recepcionista li pregunta si ha vist eixir a un xiquet abans de que entrara jo. El diu que fa hores que no passa ningú per ahi i que segurament vindria del cementeri. Quin cementeri? pregunte jo que ja no entenia res, i en això obri les finestres i ahi apareix un antic cementeri. Una placa de plàstic marca el territori: "Comunidad Aborígen Tilcara Marka".

- Segona part -

"No existeix la casualitat, i el que se'ns presenta com atzar sorgeix de les fonts més profundes"
Johamm Cristoph Friedrich vin Schiller

"La casualitat no és ni pot ser més que una causa ignorada d'un efecte desconegut"
Voltaire
Iruya està a més de 100 km de Tilcara i 300 de Salta. A penes havia parlat amb ningú, no coneixia ningú. Eren les 10 de la nit quan baixava per un dels carrers empedrats i empinats d'aquesta localitat tan especial. Anava amb presses, de nou el fred, però aquesta vegada sobretot la urgència d'arribar a temps a comprar els bitllets per poder tornar a casa al dia següent.

Iruya resta en silenci i solament si m'esforce escolte alguns sorolls que ixen des de les cases. Els carrers són estrets i la seua disposició quasi vertical fa que done la sensació d'estar baixant per una quebrada artificial. Les construccions t'envolten com si foren els cerros i les finestres queden pràcticament a l'altura dels vianants.

Una d'eixes finestres es va obrir al meu pas i d'ella va eixir una xiqueta. No hi ha llums místiques ni músiques celestials, simplement em va parlar:

- Hola
- Hola - li vaig contestar
- Si ves a mi hermanito Agustín, va vestido con unos pantalones marrones y tiene un osito y un gorro y sube con mi mamá que tiene un poncho azul y...

La xiqueta va començar a descriure amb una claredat sorprenent al seu germanet i sa mare, però com no pareixia que anara a para i no m'acabava de dir que volia exactament que jo els diguera li vaig haver d'interrompre, no podia arribar tard a a pels bitllets, així que la vaig tallar de forma més o menys educada:

- Sí, sí, pero que quieres que les diga?
- Diles que se apuren
- Vale vale, tranquila que si los veo se lo digo, vale?
- Gracias Andrés

I va tancar la finestra. Em vaig quedar en blanc. Sí, sí, ho heu llegit bé, no li havia dit el meu nom. Al meu cap apareix el xiquet del dia anterior i el meu cervell escaneja ràpidament una explicació racional... res, no entenc res. Un altre xiquet de la Quebrada del Toro? Això és impossible, el primer dia encara podia ser, però dos? i tant lluny? Ahir no estava segur d'haver escoltat bé, però hui no tinc cap dubte, la xiqueta parlava clarísimament!

No sé com reaccionar així que baixe a la plaça a buscar al germanet i la mare, però res, ho hi ha més que quatre turistes i algun venedor d'artesania. El poble està buit, no hi ha rastre d'Agustín ni de cap dona amb ponxo blau... Caminant i caminant torne davant de la finestra de la xiqueta, però totes les llums de la casa estan tancades, no s'escolta res. Deuen de ser ja les 11 de la nit i em pregunte què puc fer. Toque a la porta i li dic a sa mare que la seua filla m'ha parlat pel meu nom? Espere a vore si es torna a apuntar? Tire pedres per despertar-la? Cap de les possibilitats em pareix convincent i després d'esperar un poc torne cap a la casa de la família on em quede a dormir...

Mai m'enrecorde massa bé els meus somnis, però eixa nit sé que apareixien els dos xiquets. Al dia següent a les 7 del matí fugia en camioneta d'Iruya. Encara em pregunte perquè no vaig tornar a la casa.

5 comentaris:

  1. Andrés... segur que no portes el teu nom brodat a la jaqueta o alguna cosa aixina? xD Mala por m'has fet passar mentre ho llegia. Hi ha d'haver alguna explicació, però és possible que mai l'arribes a saber (molt encertades les cites que has posat)... Entre açò que contes hui i el viatge a l'aire lliure de l'altre dia, ningú no et pot discutir que la teua estada allà està sent tota una aventura.

    Si et consola (per l'oratge, dic) ací estem a l'estiu però està pegant una ploguda de campionat ara mateix. Ens vegem prompte, una abraçada!

    ResponElimina
  2. Hola Andrés!


    Et passen unes coses molt curioses!

    ResponElimina
  3. iker, què hi ha? ves espai amb el peyote!

    Per altra, m'has recordat al "frases" amb tanta cita prolegòmena a les entrades... hehehe sense aspror vaja. Fuster venia a dir que tranquil·litzava les nostres consciències això d'emparar-nos en el il·lustres (Voltaire,Vin[sic]Schiller, collons ...)
    bo, un abraç senyor

    ResponElimina
  4. Andres,

    T'agraisc que hages tingut el valor de relatar l'experiència. Sens dubte que et farà pensar durant algun temps, com ens va fer pensar a Ariel i a mi quan ens ho contares en aquell sopar.

    Bon estiu, ja des de la calor.

    Joan Maria

    ResponElimina
  5. Amèrica està plena d'històries com aquestes, en les quals els morts i els vius es saluden.
    A mi me'n contaren unes quantes molt sucoses a Guanajuato, Mèxic. I per a les persones que me les contaren allò era el més quotidià.
    Per això m'apassiona Amèrica.
    Una abraçada i bon viatge.

    ResponElimina