19 d’agost de 2010

Aguaray i Tartagal: ampliant mirades des dels marges

"Que la Universidad se pinte de negro, que se pinte de mulato, no sólo entre los alumnos, sino también entre los profesores; que se pinte de obrero y de campesino, que se pinte de pueblo, porque la Universidad no es el patrimonio de nadie"
Ernesto "Che" Guevara

Fa dues setmanes vaig estar uns dies a tota la regió d'Aguaray i Tartagal, al departament General José de San Martín. Com recordareu ja hi vaig anar fa uns mesos a visitar les escoles aborígens d'aquesta zona de frontera, però tenia clar que volia tornar abans d'anar-me'n. Coincidint amb la visita d'un professor de la Universitat de València em vaig oferir com a "guia" i vaig aprofitar per revisitar les comunitats indígenes que més m'impressionaren, saludar/acomiadar-me de tants i tan grans amics que vaig fer allà i de pas ampliar un poc la meua mirada sobre la dura realitat que envolta aquells territoris inhòspits. Una volta més m'allotge a Aguaray a casa de la meua amiga Adriana, professora de la UNSA a la seu regional de Tartagal. El tracte com sempre impagable, no tinc paraules suficients per expressar tot l'agraïment que mereixen ella i la seua família.
El primer dia visitem vàries comunitats wichí prop de la ciutat de Tartagal a partir d'un contacte que tenim amb una mestra de primària. Comparant amb les altres ètnies de la selva que més conec (chané i guaraní), els wichí em pareixen assentaments econòmicament molt més pobres. Em criden l'atenció vàries coses: la majoria de xiquets van descalços i molt bruts, no hi ha banys ni a les escoles ni a les cases i, malgrat l'aparent espai, es percep un cert hacinament de població. Caminant simplement uns pocs minuts passem per tres o quatre comunitats diferents (Apacho I, Apacho II, La Mora,...). En aquest passeig trobem alguns antics alumnes d'Adriana que la recorden moltíssim. Alguns d'ells ens conten les seues dures experiències a les escoles. Un per exemple ens explica com fou canviat d'escola per l'administració per implicar-se 'massa' amb la comunitat i problematitzar a l'escola sobre els conflictes amb algunes multinacionals. Altres ens relaten com la vida a les comunitats en realitat no ha canviat tant. El wichí és un poble fonamentalment recol·lector, tradicionalment vivia d'algunes fruites i verdures de la selva i ara ho fa de recol·lectar per la ciutat bitllets de dos pesos i, en el millor dels casos, plans socials de l'estat i la província. L'activitat en sí podríem dir que és la mateixa. Al final de la visita puc comprovar que els xiquets wichís en algunes coses no són tan diferents dels guaranís o chanés: només traure la càmera de fotos em veig rodejat per tots els costats de changuitos ansiosos de ser "dibujados", tal i com em deien alguns.

Per les vesprades participe a uns tallers i trobades que el professor de la UV té organitzades amb estudiants i docents de la UNSA. El primer dia parlem sobre la història de l'Animació Sociocultural i les dinàmiques grupals i el segon dia més sobre la concepció que de l'Educació Social tenim des de l'Estat Espanyol. La veritat és que em va agradar molt la teorització que es va fer al voltant de la història i desenvolupament dels grups.

Però tornant a la meua experiència amb indígenes, el segon dia anàrem a les dos comunitats que ja coneixia de l'anterior viatge: la chané de Tuyunti i la guaraní de Yacuy. A la primera vam estar molt poquet, el temps just per parlar de nou amb l'auxiliar bilingüe de l'escola (una de les primeres del país), escoltar algunes cançons en chané i comprovar que algunes xiquetes encara s'enrecordaven de mi i em reclamaven les fotos. Hehe, hauré d'intentar que els arribe el vídeo o alguna fotografia.

A Yacuy en canvi estiguérem un poquet més i allà em vaig retrobar amb la vicedirectora Maria Luisa i els auxiliars bilingües Marcelo, Clemente, César, Fani i Gloria, als que ja vaig conèixer fa mesos i amb els que havia quedat també a Salta amb motiu de la presentació del seu llibre escolar sobre la història del seu poble. Férem una reunió en la que s'interessaren per la situació del bilingüisme al País Valencià. La veritat és que tal i com ho contàvem, i en comparació amb la seua situació, pareixia que el nostre model era perfecte. Però el cert és que la nostra realitat també és ben complicada. Tal i com explica un article recentment publicat a L'ACCENT, l'any que ve més 125.000 xiquets valencians que volen estudiar en català no ho podran fer, i a les universitats, malgrat el bilingüisme teòric de la institució, solament un 1'8% de les classes són en valencià.

Però òbviament també parlem sobre la situació de la seua llengua a l'ensenyament i ens expliquen com estan tractant de convertir el guaraní en la llengua principal de l'escola per a que deixe de ser simplement la segona llengua. Sense anar més lluny ens informen que ja són 17 els aborígens que s'estan formant per a ser docents a les comunitats. Jo vaig un poquet més enllà i els dic que jo crec que han de tractar d'aspirar al màxim, a fer fins i tot tesis doctorals en guaraní, perquè si no el suposat bilingüisme sempre afavoreix al castellà, com ens passa a nosaltres. En aquest sentit Adriana conta una anècdota molt curiosa sobre un alumne seu que li va escriure la meitat d'un examen en wichí. Crec que amb accions com estes els pobles originaris han d'anar guanyant terreny cultural fora de les comunitats, perquè si no el perill de ghettització és molt fort.

El debat i les reflexions sobre el tema s'allarguen uns quants minuts, però no podem estar massa temps perquè hem d'anar a dinar a Bolívia i després tornar a la Facultat. De totes formes al matí del tercer dia tinguérem ocasió de continuar conversant amb alguns originaris a la seu del IPPIS (Instituto Provincial de los Pueblos Indígenas de Salta). Malgrat ser un centre oficial la veritat és que està molt descuidat, amb alguns cartells mig despenjats i les parets mal pintades. Allà ens atenen líders d'algunes de les 7 ètnies que poblen la zona (wichís, guaranis, chanés, tapietés, chorotes, chulupís i tobas) i s'interessen molt en establir contactes més seguits amb la seu regional de la Universitat. Segons diuen enguany hi ha 30 estudiants originaris que han entrat a la UNSA, dels quals 24 són guaranís, el que demostra ja una clara diferència entre uns pobles i altres. De fet pel que sabem els guaranís tenen més de 300 estudiants a l'Institut d'Educació d'Adults i estan interessants en saber com entrar a la Universitat. Contrastant amb aquesta realitat el representant dels Toba explica que els xiquets de les seues comunitats han de caminar 12 km per anar al centre de secundària i els wichí ens exposa la problemàtica que tenen ells per estandaritzar la seua pròpia llengua.

Però no tot és perfecte a l'univers guaraní. Em preocupa molt la resistència que tenen a acceptar materials didàctics en altres dialectes que no siguen els seus. Com imagine que ja sabreu el guaraní és una de les dues llengües oficials de Paraguai, parlada per més de 4 milions de persones, el que fa que la producció de materials a aquell país siga molt rica. Tot i això, sempre que plantejàrem la possibilitat d'importar alguns llibres d'altres zones notàrem que no els feia massa gràcia. Evidentment hi ha excepcions, i és que els mestres bilingües més veterans de Yacuy s'han format a escoles guaranís de Bolívia (on la llengua ja era oficial a partir de la dècada dels 90) i això fa que no tinguen tants prejudicis com altres generacions. A mi tot aquest debat em recorda a les escoles valencianes que en els 80 preferien tindre els llibres en castellà que en valencià, si aquests estaven publicats en català oriental. Una obsessió molt ridícula que esperem que tant al nord d'Argentina com al nostre país vaja desapareguent.

Després de l'IPPIS visitàrem dos comunitats més, per a mi molt interessants perquè eren de dues ètnies que desconeixia per complet. La primera era una comunitat Toba coneguda com "parcela 42". Es tracta d'un asentament relativament nou (15 o 20 anys) construït per diverses famílies que s'han vist desplaçades per problemes amb les inundacions. Allà ens reunim amb Doña Anselma, la cacic de la comunitat des de fa 17 anys, que en l'actualitat veu el seu lideratge qüestionat per una altra dona més jove que pretén substituir-la en el seu càrrec.

Aquest és un exemple molt típic que es dóna en vàries comunitats quan comencen a tindre molta població. No és el primer cas en el que veig una comunitat amb un líder diguem "ancestral", triat per un consell d'ancians en el cas de Doña Anselma; i un segon lider més jove lligat a organitzacions polítiques de fora de la comunitat, principalment el PJ.

La reunió amb la cacic fou curta, però sense dubte una de les experiències més interessants d'aquest viatge per Tartagal. Els silencis, les llargues pauses i la forma de comunicar-se de Doña Anselma ens transmet unes sensacions molt estranyes. Ens parla, i ho fa en la seua llengua, del desplaçament, dels problemes amb les terres i amb els materials per a les artesanies, de l'escola i del menjador,... en definitiva ens fa una fotografia general de la seua comunitat amb una tranquil·litat i una saviesa tan sorprenent com indescriptible.

Per desgràcia no podem estar massa temps amb elles (i dic "elles" perquè a la reunió solament assisteixen dones) perquè a uns km de distància ens esperen per a una altra trobada amb els representants de la comunitat de "El Cruce", conformada principalment per chulupís, però en la que també conviuen Chorotes i wichís. A una gran sala de reunions ens espera una gran quantitat de gent, i això segons ens diuen és per a que després puguen transmetre la informació a la resta de familiars del poble. Em sorprenen principalment dos coses: la primera és que ells també tenen dos líders diferents, però a diferència de l'anterior comunitat, en aquest cas es complementen. D'una banda està el cacic (Daniel García), qui pràcticament solament ens parla en chulupí i que, segons ens diuen, solament s'ocupa de les coses internes. D'altra banda tenen el secretari (Isidro) que és qui dirigeix la reunió i qui s'encarrega de les relacions exteriors. Realment es nota que parla castellà molt millor que el cacic i pel que ens conta de projectes és evident que es mou molt millor dins del món institucional.

La segona cosa que em sobta és que estan molt interessats en millorar l'educació a tots els nivells i que volen aconseguir ordinadors. A diferència de la Quebrada on jo treballe ací no tenen problemes amb la llum i l'electricitat, estan molt prop de la ciutat. Però no és açò el que em sorprèn, sinó que el secretari reitera en vàries ocasions que el seu interès educatiu té com a objectiu principal que els xiquets (i els majors) puguen llegir més i millor la Bíblia. En general note una certa obsessió religiosa que no he vist en els guaranís per exemple. No tinc massa idea del tema, però crec que pot estar relacionat amb els estils de les diferents ordres religioses que han operat a la zona.

Els últims dos dies els vaig dedicar plenament de nou a Yacuy, l'amistat que m'uneix amb algunes persones de la comunitat i especialment amb la vicedirectora em van portar a tractar de fer un mini projecte amb ells. La idea de fet va ser de Maria Luisa, qui em va proposar fer un xicotet vídeo de presentació de l'escola, que en un futur els puga ajudar a l'hora de presentar projectes o simplement donar a conèixer tot el seu treball educatiu amb la comunitat. No vam tindre massa temps per fer les gravacions i els xiquets s'emocionaven tant que a voltes era difícil gravar moments significatius sense que algú isquera saludant o fent el gamba, però crec que quedarà una cosa decent. No he tingut encara temps per posar-me a editar, encara estic "a full" amb el documental de la Quebrada del Toro, així que quan acabe continuaré amb el de Yacuy. Tot feina pendent que em porte cap a València... però quan aquesta ve carregada d'uns records tan bonics i especials la veritat és que és impossible queixar-se.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada