12 d’agost de 2010

La Quebrada d'Humahuaca (II): Iruya i Humahuaca

"Adiós pueblito de Iruya
rincón de los manantiales
jazmín hermoso florido
para el año he de volver
si no me llevan los males
jazmín hermoso florido

Pajarito, sin tu nido,
sólo te queda el volido"

Leon Gieco

A les set del matí travessava la porta de l'hostal de Tilcara camí de l'estació. El bus passava cap a Iruya a les 7:30 i la vesprada anterior m'havien assegurat que els bitllets no s'acabarien. Òbviament no m'hauria d'haver confiat i no m'haguera quedat tirat a Tilcara a eixes hores. Però com diuen els castellans "no hay mal que por bien no venga", i és que jo no vaig ser la única víctima dels consells de la venedora dels bitllets, amb la qual cosa vaig conèixer tres xics de Buenos Aires amb el mateix problema que jo i amb els que vaig compartir la meua experiència iruyana.

Com ja no quedaven busos directes passàrem pel poble d'Humahuaca i després de prendre un cafè calentet aconseguírem un bus cap a Iruya. El trajecte era de més de tres hores i el camí estava, per a variar, sense asfaltar. Però les vistes eren impressionants i ni la pols ni l'altura impediren que gaudírem com xiquets cada volta que el conductor parava per poder fer fotografies i, de pas, comprar coses als productors d'artesania local que es col·loquen als llocs estratègics de la ruta esperant els turistes. Especialment em van impactar les dones majors i els xiquets que es posen a les grans altures (més de quatre mil metres) amb les seues coses per a vendre... hi ha qui diu que estan acostumades, però jo continue pensant que es pelaven de fred... trobe que no deu ser massa tradicional esperar als turistes al punt més alt de la ruta....

Arribàrem a Iruya a les 13h, prou després del previst, i vaig haver d'avortar el meu viatge a San Isidro. La meua idea era caminar fins aquesta xicoteta i aïllada comunitat de teixidors, a la que solament es pot accedir a peu, cavall o burro. Però bé, una altra volta serà. No és l'únic motiu que em fa voler tornar per estes terres, però això ja ho explicaré en el pròxim post.

El cas és que malgrat no poder anar a San Isidro, Iruya no em va defraudar en absolut. Es tracta d'una localitat humil i tranquil·la que pareix despenjada d'entre els cerros, i si la mires des de dalt sembla una illa rodejada pels rius Coranzulí i Milmahuasi. Si bé forma part del recorregut turístic de la Quebrada d'Humahuaca, el cert és que no arriben(m) tants turistes com als altres pobles que estan sobre la ruta principal, i això ajuda a preservar el clima místic de la població. Per exemple no hi ha hostals convencionals, sinó que t'has d'allotjar a cases de famílies per preus prou més modestos que a Humahuaca o Tilcara. Tampoc no vaig vore massa agències de viatges i el que sí que em va agradar va ser trobar una associació cultural que tractava de gestionar part del turisme per evitar que empreses de fora de la zona es quedaren amb tots els diners que deixen els visitants.
L'associació en qüestió es coneix com "Apuchaj wawaj wasin" - A.WA.WA. ("la Casa de l'Avi i del Xiquet"), es va fundar el 1999 i té una seu a San Isidro i una altra a Iruya. Ofereixen allotjament i visites guiades per tot el territori ocupat per la Finca El Potrero, que vindria a ser el que ells reivindiquen per a les comunitats que formen un poble originari d'arrel Kolla (Inca). La idea segons ells és ser una "alternativa para ampliar desde la comunidad, el desarrollo sustentable humano, por medio de las ventas de artesanías, el deporte, el turismo ecológico y los intercambios culturales. Buscando superar la transculturización, que durante años hemos recibido como pueblos indígenas.".

Segons ens contaven, ells pensen que el turisme ha de ser solament una alternativa econòmica més, però no volen renunciar a les activitats tradicionals com l'agricultura o la ramaderia i de fet les seues principals activitats anaven dirigides a recuperar i revaloritzar la cultura originària de la zona. En aquest sentit ens insistiren molt en lo difícil que era participar en les escoles de la regió incloent continguts relacionats amb el moviment indigenista que ells impulsen: "Estan muy evangelizadas" segons les pròpies paraules de l'home que ens atén a la seu de l'associació.
D'altra banda ens mostren a la paret els cartells de les últimes activitats que han realitzat. Destacaria dos coses: la primera d'elles és la quantitat de cicles documentals relacionats amb la lluita dels pobles originaris que han fet per totes les comunitats de la Finca. Segons ens conten el projecte dels videofòrums és dels més importants que tenen i ara acaben de fimar la primera pel·lícula argentina totalment feta per aborígens. Pel que es veu és una cosa prou professional i serà estrenada fins i tot als cinemes a partir d'octubre. El títol del film serà "PALLCA", que significaria la unió de dos rius o, en este cas, de dos cultures. La segona cosa que més em sobta de l'associació és la combativitat i la politització del seu discurs, amb una idenfiticació explicita amb l'ària cultural aymara-quechua i el govern d'Evo Morales. A diferència d'altres moviments que he conegut fins el moment, la AWAWA es mostra molt dura amb l'estat argentí i amb l'església catòlica, dos coses no tan normals en altres pobles originaris de la República.

Abans d'acomiadar-nos dels membres de l'associació ens convidaren a fer una visita guiada per San Isidro al dia següent, però jo ja no podia quedar-me més temps perquè havia de tornar a Salta per preparar coses de la Quebrada del Toro, la veritat és que haguera sigut interessant poder entrar en eixes comunitats tan xicotetes i tancades de la mà d'una associació com aquesta. Per si de cas conserve els contactes.

La resta del dia el dediquem a passejar pels carrers estrets i empinats que conflueixen a la plaça. Pujant per una de les muntanyes que rodeja la població arribem a un mirador que em brinda una panoràmica espectacular, però prompte se'ns fa de nit i cal tornar a refugiar-nos a la casa on ens allotgem, gestionada per la senyora Asunta. La nit és ben gelada i després de sopar a un menjador comunitari ens retirem a dormir.

Al matí següent hauria d'haver eixit en l'autobús de les sis del matí directe cap a Humahuaca i des d'allà tornar directe a Salta, però em van tornar a fer la mateixa jugada que el dia anterior i no solament no cabia en el bus de les sis, sinó que no hi havia bitllets per eixir del poble fins dos dies després. Mentre decidia si tornar cap a la casa de donya Asunta o increpar a la venedora va aparèixer una de les dones que havia estat amb nosaltres el dia anterior a l'associació i em va donar una solució. Segons deia podíem anar en la camioneta d'un treballador fins a Humahuaca i arribaríem inclús abans que l'autobús que havíem perdut. Òbviament vaig acceptar. El que no imaginava era que ens tocaria anar en la part de darrere de la camioneta, a l'aire lliure, a les 6 del matí i amb uns quants graus sota zero... Dos hores de viatge en eixes condicions, crec que no he passat més fred en la meua vida, vos jure que per moments pensava que m'estava congelant, i no ho dic de broma. Al mateix temps mai havia vist uns paisatges amb uns colors tan impressionants, però tenia els braços tant tant agarrotats que ni tant sols podia traure la càmera de fotos... i això que la tenia totalment a mà. Mentre tractava de distraure el cap se'm van ocórrer dos coses prou ridícules: la primera era que si bé ho estava passant fatal en eixe moment sabia que quan ho contara anava a ser fins i tot divertit (alguna cosa positiva li havia de buscar...) i la segona és que no sé perquè vaig començar a recordar a Brad Pitt a la pel·lícula de "Siete días en el Tibet". El més graciós no és solament que mai no he vist eixa pel·lícula, sinó que quan vaig arribar a Humahuaca li vaig explicar el que m'havia passat al cambrer d'un bar i em va dir que eixa pel·lícula s'havia rodat precisament a eixa zona... i el pitjor és que pareix que és veritat!
Deliris a banda, quan vaig arribar a Humahuaca no podia ni caminar, però literalment ho dic, tenia els genolls congelats i vaig haver de mendigar una dutxa a un hostal prop de l'estació perquè entre les articulacions i la pols que havia acumulat de tant de temps de viatge al descobert no crec que haguera arribat molt més lluny. Els primers dos hostals que vaig consultar tenien les canonades d'aigua congelades pel fred i el tercer per fi va accedir a la meua petició. No vull ni imaginar quines pintes portaria...
Una volta solucionat açò per fi vaig aconseguir un bitllet per a Salta i encara em va donar temps a visitar un poc la capital de la Quebrada d'Humahuaca: bàsicament el faraònic monument als herois de la Independència i molt ràpidament els museus d'arqueologia i el folklòric regional. Per fi a l'autobús no vaig tardar en conciliar la son, la meua aventura humahuaqueña es tancava plena d'interrogants i de dubtes. Massa coses viscudes en tant poc de temps, haguera dit que portava un mes fora de Salta i a penes foren tres dies, però quins tres dies!

2 comentaris:

  1. Me encanta leerte!! :)
    Que buena haber sido una de esas personas que compartio tu experiencia iruyana!!
    Emilse

    ResponElimina
  2. Tot em recorda tant al temps que vaig passar en Ecuador...

    ResponElimina