20 d’agost de 2010

Últims dies a la Quebrada del Toro

"Ahora es el momento de volver a empezar, que empiece el carnaval,
la orgía en el Palacio de Invierno, de banderas y besos.
Se cayeron mis alas y yo no me rendí,
así que ven aquí,
brindemos que hoy es siempre todavía,
que nunca me gustaron las despedidas"

Ismael Serrano
Les últimes setmanes han sigut frenètiques, molt poc de temps i massa coses per fer... moltes emocions també. No m'agraden els comiats, a estes altures de la vida no deu ser cap secret per ningú que em conega, i sobretot no m'agraden quan comences a agafar confiança amb la gent i ni tan sols saps si et tornaràs a trobar alguna volta en la vida. Això és més o menys el que m'ha passat a la Quebrada del Toro.

Entrar a la comunitat va ser un camí lent i complicat, la gent del camp en general no és que siga tancada, però necessita constància i temps per acceptar a la gent que ve de fora. El meu treball m'havia portat moltes voltes a la Quebrada, havia participat a diverses festes locals, però no ha sigut fins este últim més, més i mig, que no he començat a viatjar d'una manera més sistemàtica un parell de voltes per setmana. En tot este temps he viscut experiències molt profundes amb diferents famílies del paratge i poc a poc els he anat acceptant i m'han anat acceptant. És una llàstima que just en el moment en que ja podia començar a fer un treball seriós amb ells he tingut que tornar cap a casa. El temps... eixe gran factor en qualsevol relació social. Marta Caramés l'assenyalava com un dels tres elements de la trena educativa i Núria Pérez de Lara ens parlava també d'un espai, d'un temps i d'uns silencis necessaris per que sorgisquen les paraules. Tots aquests elements començaven a filar-se justament ara que he de marxar.
El vídeo documental que estic intentant editar (i dic intentar perquè encara no les tinc totes amb mi) m'ha permès apropar-me millor a determinades persones i poder parlar sobre coses que no tindria ocasió en qualsevol altre moment. Així mateix he pogut assistir a actes o cerimònies molt especials. Un cas per exemple fou el 8 d'agost quan vaig poder participar de la festa comunitària de la Pachamama, que a diferència d'altres localitats on fan una festa turística (em referisc per exemple a San Antonio de los Cobres) a Gobernador Solá es tracta d'un ritual exclusiu per a les famílies de la comunitat i, en aquest cas, dos persones de la UNSA.


(al vídeo podeu veure un muntatge amb la meua participació al ritual)

D'altra banda també he pogut conèixer persones interessantísimes com el professor Osvaldo Maidana, professor honorari de la UNSA, Persona Originària Il·lustre declarada per la Província de Salta i un gran coneixedor dels orígens del poble Tastil. Estic segur que les seues aportacions em seran molt útils, no solament per elaborar el documental, sinó per entendre la complexa realitat cultural del Nord-oest argentí.
Però no sempre tot m'ha eixit bé... hi ha hagut imprevistos de tot tipus... naturals, com el vent, el fred i la neu... però també antròpics, com trencar trípodes o perdre busos, haver de fer auto-stop en rutes solitàries o quedar amb persones per fer entrevistes que a última hora no poden vindre i et quedes tirat pels cerros. Un cas per exemple fou un dimecres que havia d'anar a entrevistar a la directora de l'escola i ella no va poder anar, però com no hi ha cap forma per comunicar-nos dins de la Quebrada no em va poder avisar i em vaig vore a soles a l'escola amb els xiquets. Per sort eixe dia arribava la mestra nova (portaven des de maig sense eixa figura) i a més la municipalitat de Campo Quijano organitzava "el dia del xiquet". Mai vaig poder fer l'entrevista i es trobarà a faltar en el vídeo, però eixe dia amb els xiquets a l'escola ja no me'l lleva ningú.

I parlant de l'escola, com ja sabreu una de les meues principals preocupacions des de que vaig arribar fou establir ponts entre la realitat de la comunitat (la història i la cultura pròpies, la lluita pel reconeixement legal, els drets sobre la terra...) i l'escola. D'ací naix la idea del documental, però per a que vos feu una idea d'eixa desconnexió existent vos pose simplement alguns exemples:

1 - A tot el nord d'Argentina hi ha una paranoia amb la malaltia del dengue que fa que a cada cantó hi haja un cartell alarmant sobre els perills que pot provocar el maleit mosquit Aedes egypti. Dona igual que estigues a una comunitat de la selva o a la puna jujeña. A l'escola no l'importa massa que eixe mosquit no puga viure en les dures condicions de la Quebrada, els cartells d'alerta estan per tots els centres educatius i els expliquen tots símptomes i els remeis als xiquets.

2- A la Quebrada del Toro, a la Província de Salta en general, hi ha taronges de color taronja, però també de color verd. Un dia a l'escola havien de pintar el color a algunes fruites i verdures i vaig poder presenciar com una mestra urbanita retreia a un xiquet que la taronja no podia ser d'eixe color. "La naranja es naranja, la pera es verde!". El xiquet evidentment no entenia tota aquella bronca.

3- A l'escola de l'Alfarcito tenen dalt de la pissarra el típic abecedari visual en el que cada lletra va acompanyada d'un dibuixet que representa una cosa que comença per la lletra en qüestió. Amb la A "arbol", amb la B "barco", amb la C "casa", amb la D "dado", amb la E "estrella", amb la F "foca", amb la G "gato", amb la H "helado", amb la I "indio"... i apareix un indi nordamericà amb plomes...

4- A l'escola de Yacuy el simpàtic i jove mestre d'educació física indica als xiquets: "sentaos así como yo, como los indios...". Ell és fill d'italians, els xiquets són guaranís.
Són exemples estúpids, fins i tot alguns divertits, però són simptomàtics de la situació actual de la manca de ponts o llaços entre l'escola i la seua realitat social. Contra aquesta educació hivernacle, com deia, naix la idea del documental, encara que cada dia tinc més clar que per manca d'experiència serà difícil que complisca la seua funció a l'escola, però per sort pense que sí que servirà per conscientitzar a persones un poc més majors.

En la mateixa línia, una altra idea que he estat gestionant estos últims dies i que encarà s'ha de concretar és la de fer un llibre de poesia en la que s'explique la història del poble Tastil i la seua vida actual. El projecte va sorgir un migdia dinant amb un amic, reconegut i veterà poeta de la ciutat de Salta, que es dedica a fer tallers literaris a algunes escoles i que em va oferir fer una cosa conjunta. Encara li he de passar informació i contingut per als poemes i ell s'encarregarà de la resta. Amb un poc de sort es poden editar unes poques còpies i es pot treballar a les escoles.

I per acabar, ja que parlem de poesia, encara que no té res a veure amb el llibret del que vos parle, ací va una poesia d'una companya del grup de los Amigos de la Quebrada. Espere que vos agrade, explica moltes coses que tal volta m'haguera agradat transmetre-vos, però que no he sabut expressar en este post.
Pensando en la Quebrada...

Sabés que me gustaría ahora?
estar en la quebrada...
mirar el cielo...
tan limpio... tan puro...
sentir el roce del viento,
comenzar a contar las estrellas
sabiendo que no podría nunca terminar...
sentirme parte de esa inmensidad...
la luna iluminando mi camino,
señalando senderos...
pasar por el río,
deteniendo mis pasos para escuchar
el sonido de las aguas dulces
que pasan delicadamente...
y todo parece simple
y en realidad lo es,
basta con llegar…
para sentir que la altura de los cerros…
te obligan a hacer pausas...
a respirar profundamente…
a pensar mientras el oxigeno recorre el cuerpo
y el corazón sigue latiendo muy fuerte,
renovando cada pensamiento…
purificando todo…
es inefable…. es...
es sentir el silencio y disfrutarlo…
la plenitud del amor por lo inmenso…
lo profundo... lo simple...
sería maravilloso…
poder compartirlo con vos...
Rosana Farias

3 comentaris:

  1. Impressionant, m´ha encantat la idea del documental! M´encanta veure tot el que has aprés en aquest temps, em dones una molta enveja sana. I per cert m´encanta “Ahora” de I.Serrano, com no.. ejejej! Benvingut!

    ResponElimina
  2. No puc creure que estigues ací ja.
    No saps quant m'alegra llegir que no t'agraden els adéus. Ací et rebem amb els braços oberts.

    Enhorabona pel teu treball, Andrés! :)

    ResponElimina
  3. hola Andres!!! gracias por compartir el cariño por esta hermosa partecita de Salta!!!
    abrazos a la distancia!!

    ResponElimina