La Quebrada d'Humahuaca (I): Tilcara i el seu pucará

"De sus pueblos de tierra baja se fueron a poblarse en altos y serros y peñas y por defenderse y comenzaron hazer fortalezas que ellos les llamaban pucaras..."
Guamán Poma de Ayala, 1615

Era la tercera volta que visitava la mística Quebrada d'Humahuaca. La primera va ser una nit plujosa de març en la que vaig gaudir a Tilcara de la mítica banda de rock Divididos. La segona amb uns amics francesos quan vaig passar fugaçment per Purmamarca de camí a Salinas Grandes. Era la tercera volta per tant, però la primera que ho feia a soles i dedicant-li uns pocs dies per poder conèixer un poc millor aquelles terres.

Fou pensat i fet, dimecres per la nit després de sopar ho vaig decidir i dijous a les 7 del matí ja estava assegut al bus que em portaria directament al meu destí. El programa aparentment senzill, tres dies tres pobles: Tilcara, Humahuaca, Iruya.
Com era d'esperar l'autobús va tardar en arribar més del previst. A mig dia ja guiava les meues botes pels carrers sense asfaltar de Tilcara en busca d'un café, mate, coca o alguna cosa que m'ajudarà a recuperar-me del son i l'altura.

Tilcara, amb poc més 4.000 habitants i a quasi 2500 metres sobre el nivell del mar, és un dels poble més visitats de la turística Quebrada. En l'actualitat representa clarament el paradigma turístic que es desenvolupa a la zona, molt defensat per les agències i els propietaris dels nous negocis (principalment europeus o d'altres part d'Argentina), però no tant pels pobladors i les comunitats aborígens que allà hi viuen. Malgrat això paga la pena visitar el Municipio Indígena de Tilcara, com es coneix oficialment la població des de l'any 2005. Com a curiositat es tracta del primer municipi argentí declarat lliure d'analfabetisme, gràcies a la llarga relació de solidaritat amb Cuba i a la implementació del mètode cubà "Yo, sí puedo". Però açò ja és una altra història.
Els visitants van començar a arribar en massa a Tilcara i a tota al Quebrada d'Humahuaca sobretot a partir de juny de 2003, quan la regió fou declarada per la Unesco "Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat". Des d'aquest moment el turisme invasor és una constant que sembla imparable i han sigut molts els problemes que han tingut els originaris amb els seus drets sobre la terra. Amb aquest panorama és normal que moltes altres regions es neguen a acceptar el model turístic d'Humahuaca. És el cas del lloc on jo treballe, la Quebrada del Toro, on els pobles originaris es neguen a seguir els passos humahuaqueños i s'oposen a ser declarats "Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat", tal i com proposen últimament la Província de Salta i la pròpia Unesco.

Però la veritat és que no tot és negatiu en aquesta situació. La Quebrada d'Humahuaca i tot el NOA (sigles amb les que es coneix popularment i oficial el Nord Oest Argentí) en general és un territori molt ric en minerals, el què, sumat a la poca protecció dels recursos per part del govern, provoca que siguen molts els interessos de les empreses transnacionals en invertir i intervindre en la zona.
Des de fa anys la resistència popular a aquest tipus de mineries està ben present a tots els pobles de la Quebrada. No és gens estrany trobar entre anuncis turístics altres cartells que anuncien mobilitzacions en contra de la contaminació ambiental que suposen aquestes activitats. Però sense desmerèixer el paper central d'aquesta mobilització, és innegable que el fet de ser Patrimoni de la Humanitat i la presència constant del turisme internacional han sigut dos variables importants per frenar moltes vegades la mineria. Altres zones, i posaré altra volta l'exemple de la Quebrada del Toro, al no tindre aquesta "protecció" tenen més dificultats per aturar determinats projectes contaminants. És el cas de la comunitat de Las Cuevas, al nord de la Quebrada del Toro, on actualment una empresa tracta d'explotar un jaciment d'or situat sota la mateixa comunitat, afectant no solament a Las Cuevas, sinó a totes les altres comunitats del Poble Tastil que s'assenten al costat del Riu Toro, principal font d'aigua de la zona que quedaria fortament contaminada.

Tornant a la meua visita a Tilcara. Després d'aconseguir un cafè i alguna cosa per menjar a un xicotet baix d'una casa que havien improvisat com a cafeteria, continue caminant pels polsosos carrers del poble. Prompte arribe al carrer major i un xic m'indica per arribar a la plaça principal, on hi ha un gran mercat artesanal on s'acumulen els turistes en busca d'una bona oferta. La veritat és que els preus estan molt millor que a la ciutat i jo també tinc pensat comprar algunes coses per regalar. Finalment la veritat és que no compre massa cosa (ho sent xics i xiques!), els preus i les ganes de portar algun detall són tentadores, però no trobe la forma de portar tant de pes fins Buenos Aires i després a l'avió. Això sí, jo em compre un jaqueteta i un "chulo" de llana d'alpaca per combatre el fred i el vent dels Andes.
Després de passar per un hostal baratet per deixar els trastos em dirigisc cap al centre per començar la meua visita del dia. A Tilcara hi ha moltes coses per veure, però com solament tinc un dia aniré a les coses que més m'interessen. En aquest cas el Pucará i el Museu d'Antropologia.

Menge alguna cosa ràpidament al centre i prompte comence el camí cap al Pucarà, una ciutat precolombina amurallada que es troba a poc més d'un km de la població. Allà un jove aborígen s'ofereix de guia a canvi d'uns pocs pesos i jo i uns quants turistes més ens apunte'm al tour. Segons ens explica la paraula Pucarà en quechua significa "fortalesa" i pareix ser que hi havia diferents pucaràs repartits per tota la Quebrada. Es tracta de poblacions situades en zones estratègiques i que permeten controlar una gran àrea de la vall del riu pels dos costats de la muntanya. Les vistes des d'allà dalt no contradiuen al guia i demostren que efectivament es podien vigilar amples zones de població i de producció sense massa problemes.

La presència de pobladors a la Quebrada d'Humahuaca data aproximadament de l'any 10.000 a.C., però l'ocupació massiva dels pucaràs és molt posterior. En concret les restes que trobem al de Tilcara datarien d'un període situat entre els segles XI i XV, tendint a la despoblació amb l'arribada primer de l'Imperi dels Inques (Tawantinsuyu) y després dels europeus.
Després de les conquestes el poble dels "Tilcaras" (com es coneix actualment als antics pobladors del Pucarà) es va veure sotmès a un regim d'encomienda, per el qual havien de treballar per als colonitzadors, el que provocà una dràstica disminució de la població.

Durant la primera part del segle XX es feren moltes investigacions al pucará de Tilcara i es tractà de reconstruir part dels edificis. Les construccions estan fetes a base de pedres, fang, palla i cactus. S'observa una clara separació entre la part d'habitatge, la zona dels corrals (on hi haurien principalment llames), el sector de culte i la necròpolis. Però curiosament també hi ha molts soterraments dins de la zona d'habitatge. Segons puc interpretar, igual que a la Quebrada del Toro, les tradicions incaiques i les de les cultures locals preincaiques es degueren barrejar fortament provocant aquestes aparents contradiccions en els cultes i les pràctiques de tota aquesta zona.
Dalt del tot, al punt des del que es pot veure millor tota la vall, hi havia una gran plaça principal de la comunitat. En l'actualitat hi ha un gran monument piramidal construït el 1935 en homenatge als primers arqueòlegs que intervingueren al jaciment. Una construcció doblement desafortunada: d'una banda recorda més a un edifici de la cultura Maia que a un dels pobles preincaics; i d'altra va acompanyat d'una inscripció totalment equivocada. Diu el següent: "De entre las cenizas milenarias de un pueblo muerto exhumaron las culturas aborígenes dando eco al silencio". Per sort, més de 70 anys després, el 2006, alguns treballadors del museu posaren al costat una placa de resposta per recordar que el poble del Pucará encara continua viu a la zona: "Desde la conquista nuestro pueblo resiste. La historia y la memoria hacen presente la lucha de los pueblos. Nuestro homenaje y nuestro compromiso".

Aquesta baralla de plaques em porta a fer-li una pregunta conflictiva al nostre guia: A quina cultura pertany actualment Tilcara? Es consideren descendents dels Inques o dels pobles precolombins que habitaven els pucaràs? Pot semblar una pregunta simple, però cregueu-me que és un tema prou espinós. Jo ho sabia molt bé perquè a la Quebrada del Toro fins fa uns anys tenien el mateix problema: mentre una part de la població pensava que ells s'havien de considerar Inques altres defensaven uns orígens anteriors. En l'actualitat a la meua Quebrada les comunitats han decidit autoreconèixer-se com a part del poble preincaic de Tastil, desestimant per tant la importància de la influència incaica a la zona. Però que passa amb la Quebrada d'Humahuca? El nostre guia em reconeix que existeix el conflicte, però ell es posiciona clarament i contesta de forma sincera: "Yo lo tengo muy claro, como parte de la comunidad tengo mi opinión: soy Kolla, soy descenciente de los Incas".
I amb aquesta afirmació acaba la nostra visita guiada. La resta de la vesprada la passe caminant pel pucarà i baixant cap al poble. De camí a l'hostal passe pel "Centro Andino para la Educación y la Cultura" (CApEC) i m'anime a preguntar per algunes coses més. Finalment acabe comprant un llibre prou interessant sobre l'educació a Tilcara: "La escuela argentina en la celebración del encuentro con el 'nosotros indígena' ". Té molt bona pinta, si tinc un poc de temps faré una ressenya al blog.

Abans de sopar amb uns amics porteños amb els que compartisc habitació visite el museu d'Arqueologia. La veritat és que la part d'història precolombina es prou desastre, hi ha moltes peces, però les indicacions no estan massa clares, amb tantes cultures és difícil saber de qui és cada cosa. El que sí que m'agrada és una exposició que hi ha a una sala dedicada al "Malón de la Paz", una gran marxa indigenista celebrada el 1946 i que va recórrer tota la República fins Buenos Aires per demanar la propietat sobre la terra davant el mateix president Perón. La mostra contava molt bé tot l'esdeveniment i el resó mediàtic que anava deixant la marxa al llarg dels 2.000 km de camí cap a la capital. Però finalment, després de ser rebuts pel president, els participants foren durament reprimits i enviats forçosament en tren fins a Jujuy. Fa pocs anys, el 2006, coincidint amb el 60 aniversari d'aquella marxa, es feu una nova manifestació fins la capital per exigir al govern provincial de Jujuy el compliment d'una ordre judicial per retornar a les comunitats prop de 15.000 km2 de terres. Com podreu imaginar hi ha coses que no canvien massa.

Pensant en aquestes coses i després de sopar amb els meus amics d'habitació torne cap a l'hostal. Després de parlar un poc a la cuina sobre les curioses influències dels Països Catalans a la cultura argentina m'acomiade i em retire cap al llit, demà he de continuar la meua aventura solitària, la màgica Iruya m'espera de bon matí i el cansament de tot el dia de viatge i de passeig ha pogut en mi.