Carita y luna, flor de amancay
En mis alforjas traigo esperanzas
Sueños y penas palomitay"
Tomas Lipan, cantant aimara argentí.
El temps s'acaba i encara em queden moltes coses per veure. Una de les coses que tinc a la meua eterna llista de "coses pendents" és visitar la famosa Quebrada de Humauaca, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de fa set anys. L'altre dia vaig tindre la sort de poder conèixer part d'aquesta zona amb uns amics francesos que volien anar a Salinas Grandes. Un viatge que normalment es fa en diversos dies, però que nosaltres cobrírem en 12 hores...
Eixírem des de la terminal d'autobusos de Salta de bon matí i arribàrem a Jujuy a les 10h. Aquesta població no té l'aire colonial de Salta i en canvi és considerada com la ciutat argentina amb un caràcter més indígena. De fet és l'entrada més habitual a la Quebrada d'Humauaca i a la Puna jujeña, un altiplà enclavat entre la Cordillera i la precordillera andina, de clima extrem i sec i que es situa entre els 3700 i els 4100 metres sobre el nivell del mar. A banda de la seua situació estratègica, el que em pareix molt interessant de Jujuy és el seu espectacular moviment barrial articulat al voltant de l'organització indigenista Tupac Amaru. Vos recomane visitar al seua web i al·lucinareu amb la capacitat d'autoorganització i els projectes que tenen: escoles, fàbriques, centres de salut, parcs, mitjans de comunicació,... en definitiva barris sencers! Preneu nota, tenim molt que aprendre d'aquesta gent.
Però la nostra parada a la ciutat de Jujuy serà curta, amb el temps just per prendre un cafè i mirar el partit entre La Roja (la de veritat: Corea del Nord) i Portugal. De seguida arriba el bus que ens portarà a Purmamarca, un xicotet poble des d'on tractarem d'arribar a Salinas Grandes. El camí fins el poble és tot cara amunt, la pressió atmosfèrica comença a notar-se tant que decidisc que és el moment d'estrenar-me amb la fulla de coca per combatre el "mal d'altura". Muntanyes de tots els colors es multipliquen, poc a poc anem deixant els núvols als nostres peus i el cerro de los siete colores ens dóna la benvinguda a Purmamarca. Aquest poble formava part del famós Camí del Inca i el seu nom en quechua significa "poble de la terra verge". El paisatge que ens envolta, amb els cerros colorits en forma de ventall, és el resultat de processos geològics que actuen des de fa més de 600 milions d'anys i al mig d'aquesta bogeria de la natura està aquest poble d'ensomni. Purmamarca té poc més de 2000 habitants, però els seus carrers sense asfaltar i les seues cases de fang desborden vida per tots els costats. Hi ha molts turistes que passen per ací per visitar les salines o per anar a altres ciutats de la Quebrada d'Humahuaca, com Maimará o Tilcara. Nosaltres tenim el nostre objectiu fixat i prompte trobem un taxi col·lectiu baratet que ens porta a las Salinas. Mentre esperem que el taxi isca visitem rapidament Purmamarca. Al centre està l'Esglèsia, molt interessant pel seu sostre de cardón, i al costat la Plaça principal, amb una fira artesanal amb productes típics de les regions andines: teixits, terrisseria, argenteria,... Em veig temptat de comprar alguna cosa, però no tenim massa diners i preferim invertir en un poc de formatge i empanades. Allà mateix també està el Cabildo, un dels pocs tradicionals que encara existeixen al país, i el Garrofer Històric, sota el qual reposaren les tropes del General Belgrano quan aquest dirigia el Ejercito del Norte en la guerra d'independència contra l'Estat espanyol a principis del segle XIX. Precisament al mateix lloc on la llegenda conta que les tropes castellanes emboscaren el cacic omaguaca Viltipoco el 1594.
Ja en el taxi, de camí a les salinas, continuem pujant metres i passem per l'espectacular Cuesta de Lipán. En un moment donat la taxista ens deixa baixar al que serà el punt més alt de la nostra expedició: Los Altos del Morado, a 4170 metres sobre el nivell del mar. Diria que mai havia pujat tan alt, la pressió es nota prou i el fred és impressionant. Tot i això, hi ha dos dones majors indígenes que estan venent els seus productes als turistes que paren en aquest punt tan emblemàtic.
De seguida continuem i prompte arribem a la nostra Meca del dia: Salinas Grandes. Es tracta d'una gran extensió blanca de 212 km quadrats que té els seus orígens en un període extens ubicat temporalment entre 5 i 10 milions d'anys abans del present, quan la conca d'aquest salar es va cobrir amb aigües amb una gran quantitat de sals provinents de l'activitat volcànica. L'evaporació paulatina d'aquestes aigües salades continentals donà origen al salar, que té una capa amb una grossor que oscil·la entre els 10 i els 50 cm. En l'actualitat es continua utilitzant per a l'extracció i la posterior comercialització de sal, però sense dubte el major profit econòmic del salar deu ser el turisme. Al centre de la immensa taca blanca els originaris venen les seues escultures de sal i centenars de turistes arriben en busos organitzats per contemplar un paisatge tan poc habitual. Nosaltres no som menys i aprofitem l'hora de visita que tenim per traure fotografies i tractar d'assumir que aquesta meravella és producte de la natura. Ara ens toca tornar cap a Salta, el viatge ha sigut llarg i el temps d'estada pot semblar curt, però ha valgut la pena.
Ja a casa, marque amb bolígraf la meua llista de "coses pendents". Una menys.
En mis alforjas traigo esperanzas
Sueños y penas palomitay"
Tomas Lipan, cantant aimara argentí.
El temps s'acaba i encara em queden moltes coses per veure. Una de les coses que tinc a la meua eterna llista de "coses pendents" és visitar la famosa Quebrada de Humauaca, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de fa set anys. L'altre dia vaig tindre la sort de poder conèixer part d'aquesta zona amb uns amics francesos que volien anar a Salinas Grandes. Un viatge que normalment es fa en diversos dies, però que nosaltres cobrírem en 12 hores...
Eixírem des de la terminal d'autobusos de Salta de bon matí i arribàrem a Jujuy a les 10h. Aquesta població no té l'aire colonial de Salta i en canvi és considerada com la ciutat argentina amb un caràcter més indígena. De fet és l'entrada més habitual a la Quebrada d'Humauaca i a la Puna jujeña, un altiplà enclavat entre la Cordillera i la precordillera andina, de clima extrem i sec i que es situa entre els 3700 i els 4100 metres sobre el nivell del mar. A banda de la seua situació estratègica, el que em pareix molt interessant de Jujuy és el seu espectacular moviment barrial articulat al voltant de l'organització indigenista Tupac Amaru. Vos recomane visitar al seua web i al·lucinareu amb la capacitat d'autoorganització i els projectes que tenen: escoles, fàbriques, centres de salut, parcs, mitjans de comunicació,... en definitiva barris sencers! Preneu nota, tenim molt que aprendre d'aquesta gent.
Però la nostra parada a la ciutat de Jujuy serà curta, amb el temps just per prendre un cafè i mirar el partit entre La Roja (la de veritat: Corea del Nord) i Portugal. De seguida arriba el bus que ens portarà a Purmamarca, un xicotet poble des d'on tractarem d'arribar a Salinas Grandes. El camí fins el poble és tot cara amunt, la pressió atmosfèrica comença a notar-se tant que decidisc que és el moment d'estrenar-me amb la fulla de coca per combatre el "mal d'altura". Muntanyes de tots els colors es multipliquen, poc a poc anem deixant els núvols als nostres peus i el cerro de los siete colores ens dóna la benvinguda a Purmamarca. Aquest poble formava part del famós Camí del Inca i el seu nom en quechua significa "poble de la terra verge". El paisatge que ens envolta, amb els cerros colorits en forma de ventall, és el resultat de processos geològics que actuen des de fa més de 600 milions d'anys i al mig d'aquesta bogeria de la natura està aquest poble d'ensomni. Purmamarca té poc més de 2000 habitants, però els seus carrers sense asfaltar i les seues cases de fang desborden vida per tots els costats. Hi ha molts turistes que passen per ací per visitar les salines o per anar a altres ciutats de la Quebrada d'Humahuaca, com Maimará o Tilcara. Nosaltres tenim el nostre objectiu fixat i prompte trobem un taxi col·lectiu baratet que ens porta a las Salinas. Mentre esperem que el taxi isca visitem rapidament Purmamarca. Al centre està l'Esglèsia, molt interessant pel seu sostre de cardón, i al costat la Plaça principal, amb una fira artesanal amb productes típics de les regions andines: teixits, terrisseria, argenteria,... Em veig temptat de comprar alguna cosa, però no tenim massa diners i preferim invertir en un poc de formatge i empanades. Allà mateix també està el Cabildo, un dels pocs tradicionals que encara existeixen al país, i el Garrofer Històric, sota el qual reposaren les tropes del General Belgrano quan aquest dirigia el Ejercito del Norte en la guerra d'independència contra l'Estat espanyol a principis del segle XIX. Precisament al mateix lloc on la llegenda conta que les tropes castellanes emboscaren el cacic omaguaca Viltipoco el 1594.
Ja en el taxi, de camí a les salinas, continuem pujant metres i passem per l'espectacular Cuesta de Lipán. En un moment donat la taxista ens deixa baixar al que serà el punt més alt de la nostra expedició: Los Altos del Morado, a 4170 metres sobre el nivell del mar. Diria que mai havia pujat tan alt, la pressió es nota prou i el fred és impressionant. Tot i això, hi ha dos dones majors indígenes que estan venent els seus productes als turistes que paren en aquest punt tan emblemàtic.
De seguida continuem i prompte arribem a la nostra Meca del dia: Salinas Grandes. Es tracta d'una gran extensió blanca de 212 km quadrats que té els seus orígens en un període extens ubicat temporalment entre 5 i 10 milions d'anys abans del present, quan la conca d'aquest salar es va cobrir amb aigües amb una gran quantitat de sals provinents de l'activitat volcànica. L'evaporació paulatina d'aquestes aigües salades continentals donà origen al salar, que té una capa amb una grossor que oscil·la entre els 10 i els 50 cm. En l'actualitat es continua utilitzant per a l'extracció i la posterior comercialització de sal, però sense dubte el major profit econòmic del salar deu ser el turisme. Al centre de la immensa taca blanca els originaris venen les seues escultures de sal i centenars de turistes arriben en busos organitzats per contemplar un paisatge tan poc habitual. Nosaltres no som menys i aprofitem l'hora de visita que tenim per traure fotografies i tractar d'assumir que aquesta meravella és producte de la natura. Ara ens toca tornar cap a Salta, el viatge ha sigut llarg i el temps d'estada pot semblar curt, però ha valgut la pena.
Ja a casa, marque amb bolígraf la meua llista de "coses pendents". Una menys.
Bona entrada, vaig veure les fotos pel facebook, però sempre va be saber que no eren les Salines de Manuel. Com va quedar el mal d'altures? Funciona la medecina natural?
ResponEliminaA veure Iker, no ho entenc. Com es que ho vau fer en un dia? Anareu apressa no? Però be, mira, almenys has anat ja i ho pots traure de la teva llista. Ara, l'altura com ho portaves?
ResponEliminaRespecte a la web que has posat, quanta raó, s'ha d'aprendre molt d'aquesta gent! He pegat una mirada i m'ha impressionat molt els seus projectes i activitats.
Be company! Una forta abraçada! Les fotos, com sempre, al teu nivell: molt bones!
Brey, el mal d'altura no el vaig notar massa, però gràcies a la fulla de coca crec, no he pujat mai tant sense "ferme'n", aixina que no sé... un dia prove sense coca a vore q passa haha.
ResponEliminaVictor, sí, anarem "a pinyón" i en 12 hores havíem anat i tornat. Lo que és Salinas Grandes foren 45 minuts haha, però paga la pena perquè el paissatge d'anar i tornar, els pobles pels que passes i tal també són molt bonicos.
Vinga xics, gaudiu del Feslloch i ens vegem promptee. Gràcies per comentar, com sempre, i una forta abraçada als dos!