23 de juny del 2010

Pàtria, Religió i Futbol a la Quebrada del Toro

"¿Y para qué trabaja uno si no es para ir los domingos y romperse los pulmones a las tribunas hinchando por un ideal?"
Enrique Santos Discépolo, poeta i tanguero.
Com cada cap de setmana, el passat 11 i 12 de juny, vaig tornar a la comunitat aborigen de Gobernador Solà (a la Quebrada del toro), però aquesta vegada ho feia sobretot en qualitat de convidat a les celebracions per la festa patronal de Sant Antoni de Pàdua, un esdeveniment que atrau a la majoria d'habitants del paratge i als familiars que, principalment per motius d'estudi i de treball, s'han traslladat a viure a ciutats més grans, com Campo Quijano o Salta. De fet mai no havia vist tanta gent a Gobernador Solà com aquest dissabte, no sabria dir quanta gent va passar per allà els dos dies, sóc molt roin per fer comptes, però de segur que unes 250 persones, una xifra que pot sonar ridícula als meus lectors urbanites, però que és tot un record per a una comunitat tan xicoteta i maltractada com aquesta.
Vaig arribar allà el divendres a les 18h de la vesprada, quan el Déu Inti s'amaga als turons i el Wayra comença a bufar cada vegada més fort, fins que els quabradenys i les quebradenyes es reclouen a les seues cases per prendre uns mates i conversar a la vora d'uns ciris que escalfen l'ambient i combaten la inevitable foscor a la que estan condemnats per la manca d'electricitat.

A casa de Rita i Rosa no hi ha ningú i un xiquet m'indica que els majors estan reunits a una de les cases prop de les antigues escoles: es tracta del club, un dels espais de reunió de la comunitat. Quan entre a la casa tots estan concentrats, sense saber-ho acabe d'interrompre el ritual de la Pachamama, del que ja vos vaig parlar amb motiu de la Festa del Choclo. Em quede parat sense saber si entrar del tot i rematar la jugada (gol en pròpia porta) o retrocedir uns passos, eixir de la casa i lliurar-me de la targeta groga. Entre una cosa i l'altra passen els segons i finalment em veuen, Rosa i Rita, amb un somriure a la boca em conviden a passar al terreny de joc. La cerimònia ja està per acabar, els participants, unes 7 o 8 persones, van cobrint en silenci el forat on prèviament s'ha introduït el menjar i la beguda oferida a la Mare Terra i una dona major m'indica amb la mirada que l'ajude a dipositar més terra. És la meua primera participació activa en aquesta litúrgia tan típica dels pobles andins. Por i respecte.
Acte seguit, a les velles escoles, Rita ens explica (a mi i a altres dos xiques de la UNSa que també acabaven d'arribar) el planning dels dos dies: a la nit hi ha missa i processó de torxes per la Quebrada i el dissabte al matí es repeteix la fórmula "missa i processó" amb l'afegitó de xocolatada per als xiquets (i no tant xiquets... mmm), després dinarot popular al club i a la vesprada partits de futbol.
El primer dia no podem acudir a la missa (quina llàstima!) perquè estem ajudant a fer feines per al dia següent, però no ens perdem la marxa de torxes per la Quebrada. És una imatge impactant: tot i que no hi havia torxes pel fort vent que s'alçà en eixe moment, veure't a unes cent persones cantant darrere d'una creu, una bandera i una figura de la mare de déu, amb tot fosc i envoltats d'un paisatge així és una escena que no s'experimenta massa voltes en esta vida. En acabar la caminada la majoria de gent torna a les seus cases a dormir o preparar menjars per al dia següent. Els més joves es queden amb nosaltres i posen la repetició del partit d'Argentina contra Corea del Sud que han pogut gravar gràcies a una antena gegant que s'han comprat a propòsit per veure el mundial. S'acaba el partit i ara sí tots se'n van a dormir. Nosaltres ens quedem a la salita de lectura a fosques contant històries de por i anècdotes paranormals sobre la Quebrada. El vent ve fort i pareix que se'n vinga la casa a terra, les finestres tremolen, però de sobte tot es calla, el silenci regna més enllà d'aquest quatre murs, per la finestra veig la lluna i més estreles que mai en la meua vida. Vos havia parlat de les nits en la Quebrada del Toro? Sí, sí, ho havia fet. Una volta més: admirat, meravellat, bocabadat... dormit.
El matí comença prompte. Rita (aquesta dona és incansable) ens desperta per si la podem ajudar a preparar l'església. Mai m'hauria imaginat a mi mateix a un poble indígena, a més de 2500 metres sobre el nivell del mar, fent decoracions amb els colors del vaticà i de la bandera Argentina... per mi no deixa de ser una excusa per apropar-me i conèixer millor les persones amb les que treballe, ells ja saben perfectament el que pense d'aquestes coses i fins i tot alguns d'ells es mostren molt crítics amb la institució, encara que tots participen dels actes. És impressionant com a qualsevol punt de la República et trobes una bandera argentina i una església. Els discursos de la pàtria i de la fe apareixen en qualsevol escenari de la vida pública argentina. Ens trobem en el bicentenari de la independència del país i damunt en ple mundial de futbol amb Argentina com una de les principals favorites. No vos podeu imaginar fins a quin punt el patriotisme (polític i futbolero) està present a cada segon de la quotidianitat d'aquest país. Al principi em resultava curiós, però arriba un punt que és excessivament exagerat i aclaparador. No es pot ser tant patriotero... i que algú em diga que és normal que al final de la missa el cura sortege 5 samarretes de la selecció...
Però reduir el futbol a la República Maradioniana al simple fanatisme hooliganista seria un error. El cert és que més enllà de la innecessàriament excessiva passió pel futbol professional, la pràctica d'aquest esport a tots els nivells és extraordinària. No hi ha poble d'aquest país que no tinga un cap de futbol. La comunitat de Gobernador Solà entre setmana no arriba als 70 habitants (amb una piràmide poblacional realment pobra entre els 14 i els 50 anys) i té tres camps de futbol! Què algú m'explique com utilitzen els tres al mateix temps!!. Bé la resposta està en un dia com aquest. Després de dinar els menjars tradicionals (locro, empanades saltenyes ,...) s'organitzen partits de futbol entre els majors (homes i dones) de totes les comunitats de la Quebrada. I en els descansos els més xiquets no dubten en aprofitar el camp lliure per a pegar-se unes carreres darrere de la pilota. No hi ha un segon en que cap camp de futbol estiga buit.Mentre faig fotos al partit entre les seleccions masculines de les comunitats de Mauri i San Bernardo de las Zorras se m'acosta Esteban, el màxim dirigent de Gobernador Solà, i em demana que l'acompanye a la seu del Consejo del Pueblo Tastil, al costat de la sala d'ordinadors on faig el curset d'informàtica cada dissabte. No més entrar una enorme bandera Wiphala, una pancarta del Consejo i una dotzena de persones al voltant de la taula em rebel·len que em trobe davant el meu primer Consejo del Pueblo Tastil, una gran sorpresa que Esteban em tenia reservada i que m'omple de felicitat. Els líders de totes les comunitats de la Quebrada (amb una gran quantitat de dones!) estan reunides per tractar el projecte per fer els plànols del territori que reivindiquen. Jo em quede al marge fins que em convidem a prendre cadira i escolte amb respecte com dos persones (tècnics supose) expliquen als líders indígenes el treball que estan fent per dissenyar els plànols de les comunitats. En acabar la reunió es torna a fer un ritual de la Pachamama. Aquesta vegada és la primera volta que realitze tota la cerimònia i ara sí em fan fer tot el procés des del principi fins al final. El simpàtic i jove representant de la comunitat d'Incahuasi em va indicant quins passos he de seguir... triar i alçar la fulla de coca, dipositar el menjar, la beguda, recollor el fum, alçar l'aigua, moure la terra... tot això davant l'atenta mirada de tot el consell. Estic nerviós, però ells pareixen contents amb el que vaig fent i alguns es riuen. Finalment sembla ser que salve la papereta perquè alguns em feliciten, haurem de vuere que pensa la Mare Terra de la meua intervenció, hehe. Per acabar signem les actes de la reunió i ens serveixen un cabrito i gots de vi i gasosa. No estic segur, però crec que ja forme part del Poble Tastil.

2 comentaris:

  1. Molt bona entrada, humor, sinceritat, i segur que per a tu serà un cap de setmana inoblidable.
    Ja tens la camisa d'Argentina, o tu també vas en la roja? Encara que no crec que Corea del Nord arribe molt lluny...

    ResponElimina
  2. Preciós Andrés, quantes coses més interessants!

    ResponElimina