6 de març del 2010

Tierra de Fuego (I): Ushuaia, el fin del mundo, el principio de todo.

"Un pas més i estaré més lluny de casa del que mai he estat."
Samsagaz "Sam" Gamyi (El senyor dels anells)

Continuant cap al sud creuem l'estret de Magallanes i arribem a Ushuaia, una població enclavada entre el Glaciar Martial i el mític Canal Beagle. A 4.000 km del Pol Sud i a 1.000 de l'Antàrtida es considerada actualment la ciutat més austral del món.

Arribem a la nit i estem unes quantes hores patejant la ciutat (costera amunt, costera avall) buscant un hostal barat en el que allotjar-nos. Quan ja ens comencem a desesperar el Hostel "Refugio del Mochilero" fa honor al seu nom i ens proporciona uns llits.

Al dia següent eixim a conèixer la ciutat i amb ella la seua història i la del seu entorn. En realitat Ushuaia, igual que la resta de les ciutats del sud de la república és una població jove. Fundada el 1884 la seua repoblació està estretament lligada a la creació de dues presons, una militar i una altra de reincidents.

Com podeu imaginar ja hi havia vida humana per aquestes terres abans de la fundació de la ciutat. Des de fa més de 6.000 anys diversos grups indígenes han passat per Tierra de Fuego i existeixen molts episodis interessants previs a la fundació d'Ushuaia. Em permetreu que em detinga en aquests temes en una altra crònica; són moltes les petjades que indígenes, exploradors, científics, conqueridors, missioners i exterminadors han deixat a la zona. Entre elles el mateix nom de la regió. Magallanes la va batejar el 1520 com a "Tierra de Fuego" després d'observar des del seu vaixell la gran quantitat de fogueres que els indígenes selk'nam encenien al llarg de la costa.

Tornant a la història recent aprofitem el dia per a visitar el port, tant la part comercial com la turística; pugem als barris alts per buscar bones panoràmiques i ens dirigim a l'antiga presó de reincidents, on hi ha un museu que explica la seua evolució i el seu paper a la ciutat.

Aquesta presó, oberta entre 1904 i 1947, va ser una aposta del govern argentí per aconseguir poblar la regió i regenerar la seua vida entorn a l'activitat del presidi. En aquells moments pocs argentins volien anar a viure a Ushuaia i des de Buenos Aires es va pensar que aquesta seria una bona forma d'ocupar uns territoris que encara en aquells moments eren reivindicats per Xile. Naix així un procés que es coneix com la colonització penal de Tierra del Fuego.

Sobre el conflicte territorial ja he parlat en altres posts. Si recordeu, en el cas de la majoria del territori es va acordar (amb l'arbitratge dels britànics) que la frontera entre Xile i Argentina estaria definida per la Serralada dels Andes (era la teoria de "las más altas cumbres" de Francisco "Perito" Moreno). El problema de Tierra de Fuego és que els Andes canvien de direcció. Ja no van de Nord a Sud, sinó d'Oest a Est, donant una forma de "L" a tota la Serralada.

Si aplicàrem la mateixa teoria de Moreno (tant defensada per Argentina) a Tierra de Fuego, la mateixa Ushuaia seria territori xilé. Per això el gran interés del govern central per impulsar una repoblació efectiva en aquestes terres. Actualment la frontera la marca el Canal de Beagle.

Tornant a la història de la presó, vam tindre la sort de poder visitar-la a fons. Estava composada per 5 ales (corredors en forma de martell) que confluïen en una plaça central panòptica des d'on es podia controlar tot el presidi.

En la nostra visita vam poder veure una ala rehabilitada en la que es mostraven les cel·les dels presoners més famosos. Els més destacats eren el Petiso Orejudo, un molt jove psicòpata assassí en serie; el periodista i escriptor Ricardo Rojas; i Simón Radowitzky, un militant anarquista condemnat a cadena perpetua que es va fugar uns dies gràcies a l'ajuda d'altres companys llibertaris. Com podeu imaginar per les dos últimes persones citades hi havia molts presoners polítics al presidi.

L'altre pavelló que vam visitar ens va canviar la cara: no està rehabilitat i es manté intacte des del mateix dia del tancament de la presó. En ell vam poder sentir la crua realitat de la vida a la presó i la farsa que suposen aquests suposats centres de "rehabilitació" o "reeducació". Caminant pels corredors era impossible no pensar en els milers de presos que hui viuen tancats en condicions infrahumanes en aquests cementeris de persones vives.
Eixint del presidi tornem a passar per davant la cel·la de Radowitzky i ens sorpren, penjada a la paret de la seua porta una carta, data de 1997, algú l'ha enviat al presidi després de 50 anys del seu tancament. Diu el següent i dins del que cap ens ajuda a millorar un poc el mal sabor de boca que ens ha deixat aquesta història:


"Simón Radowitsky, yo te recuerdo...

Hace más de sesenta y seis años que te fuiste de Ushuaia, hace cincuenta que cerraron este tétrico presido. Al mirarlo de lejos tuve miedo que me "tragará". Me anime...y ya adentro me produjo repugnancia, odio y asco.

Un lugar donde deshumanizaban personas, hoy museo para turistas... lo rompería a martillazos hasta su primera piedra de 1902. Pero imaginando tu personalidad, te imagino sonriente. Sé que estarias contento de ver un museo, en lugar de aquel infierno!

¿ Será como ver igualdad y solidaridad en un mundo sumiso, y racista ? Bueno...yo por lo menos vi la primera utopía, ojalá alguien vea a la segunda. Sé que vos no mataste por gusto, sino que repondiste a una agresión. Algunos te creen terrorista, unos acostumbrados a la sumisiòn, otros agazapados al poder temen que caiga la estructura que los sostiene. Casi nadie te recuerda, pero esos pequeños grupos de "casi" que saben vivir sin autoridad, no olvidaron jamás a aquel joven obrero que en 1909 hizo temblar al "orden" establecido.

Un anarquista 1997"

4 comentaris:

  1. M'ha posat els pels de punta tota aquesta història. No em vull imaginar quina sensació la de passejar-se per dints d'aquesta antiga presó de reincidents...
    segueix envinat cròniques que estem tots expectants!!!!
    molta sort nois!

    ResponElimina
  2. Molt bé Iker, continua escrivint, soles una precisió: en totes les traduccions catalanes de Tolkien es diu Samseny Gamgí.

    Espere notícies teues més a sovint conforme tingues accés a un Internet estable.

    Records a Josep, que m'havia de portar un lleó marí de record! xD

    ResponElimina
  3. Hosti.. se m'han posat els pèls de punta en veure la foto de la presó i continuar llegint la resta...
    Continue flipant amb les fotos que aneu penjant: )
    Redisfruteu bona cosö!!!

    PD: Si vos trobeu a Pablito Aimar, por casualidá, me'l rapteu i me'l porteu (me lo pido! xD)

    Besitus pibes!

    ResponElimina